Per qüestions relacionades amb la mobilitat, quan exercia responsabilitats a
l’àmbit del transport a nivell nacional, vaig tenir l’oportunitat de participar
en el naixement i consolidació de diferents polígons industrials, i hi havia un
element coincident en tots els projectes i que marcava la dimensió i el volum
de l’empresa que es podria ubicar: l’accessibilitat.
Un polígon podia tenir una gran superfície; la seva organització
urbanitzada podia permetre que s’instal·lessin empreses de tot tipus i de
diferent dimensió; la gestió mancomunada podia tenir molta agilitat operativa;
la mobilitat interna podia ser molt diversificada, permetent diferents volums de
transport i capacitat; però sobretot, els usuaris havien de tenir totes les
facilitats per arribar a la zona empresarial i poder operar i interactuar sense
distorsions.
Per això, quan amb en Josep Vicente, ja fa molts anys, parlàvem
de les possibilitats de Sant Feliu per a tenir un polígon empresarial, més
enllà del que és una simple zona industrial, coincidíem en que els límits no
estaven tan sols en la superfície a oferir, sinó en la capacitat de serveis i d’infraestructures
que la ciutat podia posar a l’abast de les empreses.
I em dona la sensació, per les declaracions a la premsa del propi Govern de
Sant Feliu de Guíxols, que es pot prioritzar la superfície i la urbanització de
l’ampliació de la Zona Industrial de Bujonis obviant les possibilitats reals
amb el perill de fracàs d’un projecte d’aquest tipus, i no és el primer cas, simplement
per infrautilització de l’espai, convertint el que podia ser una oportunitat positiva
de creixement econòmic en una mala inversió.
Perquè un polígon industrial diversificat (com hauria de ser el de Sant
Feliu) s’ha de projectar, i desprès gestionar, des de la globalitat de les
empreses instal·lades en el seu conjunt, buscant els denominadors en comú que
permetin compaginar totes les activitats, sense mediatitzar l’activitat inter empresarial
així com l’habitual de la població.
Només caldria imaginar, per exemple i tal com apunta la premsa, la
circulació de transports pesants. Un camió de gran tonatge que passi puntualment
no hauria de distorsionar la circulació de la ciutat ni els seus accessos fins
arribar a la zona industrial, però si ens plantegem una activitat empresarial on
aquests transports siguin d’ús habitual i continu, les característiques geogràfiques
i viàries de Sant Feliu convertirien el pas d’aquests vehicles en un veritable
problema, tan pel que fa a la vida quotidiana de la ciutat com per als usuaris
del polígon.
Seguint el fil del mateix exemple, la solució d’un possible problema no
estaria en facilitar l’accés a la zona industrial d’un vehicle pesant des de la
pròpia ciutat, com semble apunta el Govern Municipal, sinó en possibilitar
aquest accés a la pròpia ciutat des del punt d’accés primari, és a dir, des de
la variant a Sant Cristina, adequant la via al flux de circulació i a les
retencions que, irremeiablement, es provocaria per accedir a Sant Feliu.
No és senzill que el projecte es faci realitat a curt termini, doncs són
molts factors que els tècnics han de tenir en compte per a fer-ho viable i amb
garanties d’èxit, però crec que s’ha de continuar avançant per aconseguir-ho,
encara que crec no s’ha d’oblidar un objectiu que no per ambiciós pot ser més
complex, com és la mancomunitat i complementarietat de serveis entre les
diferents poblacions de la Vall d’Aro i el seu àmbit d’influència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada