PSC i la indefinició

En Carles Arbós, al Diari de Girona, recordava que al desembre del 2011, el 12è. Congrés del PSC, al que vaig assistir com a delegat, va resoldre que com a principis generals, “El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) és una organització democràtica d'homes i dones que comparteixen els valors de la llibertat, la igualtat, la justícia social, la sostenibilitat, la solidaritat, l'internacionalisme i la pau, així com els objectius de la defensa de l'estat del benestar i la protecció del medi ambient. Som hereus dels valors de la Revolució Francesa, de les aspiracions del moviment obrer i dels diferents corrents del pensament socialista. Estem compromesos, en definitiva, amb una Catalunya més lliure i justa en el marc d'una Espanya i una Europa plurals i federals capaç de fer realitat un món millor"

Malauradament, evitar diferències internes va portar a interpretar que la pluralitat era sinònim d’indefinició, i que era obligació acontentar a aquells que des de dins tenien una altra visió de Catalunya o, millor dit, que argumentaven que el PSC estava condemnat a convertir-se en un partit residual sinó renunciava explícitament a aquests principis.

Com diu en Carles Arbó, el PSC ha fet un pas endavant i un pas enredera, fins i tot crec que ara, malgrat haver tret del programa electoral qualsevol esment al procés soberanista pel que fa referència al Dret a Decidir, encara no ha manifestat amb total rotunditat que és contrari al moviment independentista, no tan sols a la independència, que no és el mateix.

Estic convençut, i així ho he manifestat en més d’una ocasió, que si s’hagués defensat i portat a la pràctica, monolíticament i sense esquerdes, el que s’emana d’aquests principis congresuals, la diàspora socialista com alguns van qualificar la fugida d’alguns militants a altres partits, formacions o grups, tindria menys incidència, i aquesta “residualitat” en la que volen convertir al PSC ja estaria superada.

De totes maneres crec que el PSC té prou capacitat per aglutinar i canalitzar les inquietuds del socialisme català i recuperar, sense necessitat de retre vassallatge a altres formacions i/o grups per qüestions de representativitat, el protagonisme la societat catalana li reclama.