Es allò de la satisfacció personal de dir-te tu mateix,
que tenies raó.
Que aquelles afirmacions d’alguns companys per a justificar
la seva marxa del PSC (allò que van anomenar com a “diàspora socialista”) per un
incompliment del programa electoral que
aquest partit va presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2012,
eren simplement un argument interessat.
Que en alguns debats, que no discussions, quan deia que
el programa esmentat no reflectia el que ells manifestaven, et tractaven
implícitament de tonto o mentider, i en canvi eren conscients del seu seguidisme.
Avui li haig d’agrair a la Marina Geli que, en una
entrevista a El Punt, reconegui que el que deia el PSC en el seu programa al
2012 en referència al Dret a Decidir era el que jo afirmava.
Literalment a l’entrevista:
Fa encara no tres anys es va
presentar de número dos pel PSC. Com ha canviat tot...
El que ha canviat són ells, perquè són els que han
renunciat al programa del 2012, que era favorable a un referèndum, legal i
acordat, però en la legalitat no deia ni la catalana ni l'espanyola i per tant
podia ser perfectament la catalana.
Clar, se'm suscita una pregunta: En un estat de dret com en que estem, pot haver-hi lleis catalanes en concurrència amb lleis espanyoles?
Amb tot el “carinyo” i amb el respecte que mereix, crec
que avui a la Marina Geli li ha traït conscientment el subconscient, doncs afirmant
que “en
la legalitat no deia ni la catalana ni l'espanyola i per tant podia ser
perfectament la catalana”, es demostra una perversitat que opino li
treu legitimitat a la seva lluita per a presentar-se com integrant de la candidatura
del PSC en aquells comicis, fent sospitar que tot estava perfectament orquestrat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada