Jo soc dels sis milions

He sigut un dels sis milions de catalans que no va participar en la Via Lliure que va “ocupar” la Meridiana el proppassat dia 11 de setembre, encara que haig de reconèixer que hi havia molta gent, perquè donant com a bons els càlculs d’assistència de la Guàrdia Urbana de Barcelona s’ha de reconèixer que un milió i mig de persones és molta gent, i això ens obliga a aquesta majoria de catalans que no vam assistir a l’esdeveniment a escoltar una veu que representa una gran part de la societat catalana.

Jo no vaig assistir perquè no era un acte en que poguessin estar tots els catalans manifestant orgullosos la seva catalanitat i les seves reivindicacions, independentment de quin és el seu model d’estat.

Era en un acte de vindicació independentista, organitzat per la candidatura oficialista que concorrerà a les Eleccions del 27-S, i que ha convertit la Diada Nacional de Catalunya en un míting polític electoral de dimensions espectaculars, tal i com reconeix tàcitament el propi Artur Mas al decidir no assistir “perquè ell és el President de tots els catalans (?)”, encara que paradoxalment aquesta nomenada Via Lliure estigui recolzada i impulsada pel propi Govern de la Generalitat, el que també és una empenta importat per a garantir un èxit de participació.

Però jo també vaig celebrar la Diada amb orgull de català, com m’agradaria pensar que van fer els sis milions que, como jo, no van participar a la Via Lliure reclamant la independència de Catalunya; i vaig fer-ho fugint de simbologies, d’estridències identitàries i de manifestacions endogàmiques que, al meu entendre, aporten molt poc de positiu.

Fins i tot, saltant-me la dieta, vaig acceptar i compartir un pastís quadribarrat sense estel, i que vaig gaudir amb la dolçor que representa el ser català sense renunciar a res.