He sigut un dels
sis milions de catalans que no va participar en la Via Lliure que va “ocupar”
la Meridiana el proppassat dia 11 de setembre, encara que haig de reconèixer
que hi havia molta gent, perquè donant com a bons els càlculs d’assistència de la
Guàrdia Urbana de Barcelona s’ha de reconèixer que un milió i mig de persones
és molta gent, i això ens obliga a aquesta majoria de catalans que no vam assistir
a l’esdeveniment a escoltar una veu que representa una gran part de la societat
catalana.
Jo no vaig assistir
perquè no era un acte en que poguessin estar tots els catalans manifestant
orgullosos la seva catalanitat i les seves reivindicacions, independentment de
quin és el seu model d’estat.
Era en un acte de
vindicació independentista, organitzat per la candidatura oficialista que
concorrerà a les Eleccions del 27-S, i que ha convertit la Diada Nacional de
Catalunya en un míting polític electoral de dimensions espectaculars, tal i com
reconeix tàcitament el propi Artur Mas al decidir no assistir “perquè ell és el
President de tots els catalans (?)”, encara que paradoxalment aquesta nomenada
Via Lliure estigui recolzada i impulsada pel propi Govern de la Generalitat, el
que també és una empenta importat per a garantir un èxit de participació.
Però jo també vaig
celebrar la Diada amb orgull de català, com m’agradaria pensar que van fer els
sis milions que, como jo, no van participar a la Via Lliure reclamant la
independència de Catalunya; i vaig fer-ho fugint de simbologies, d’estridències
identitàries i de manifestacions endogàmiques que, al meu entendre, aporten
molt poc de positiu.
Fins i tot,
saltant-me la dieta, vaig acceptar i compartir un pastís quadribarrat sense
estel, i que vaig gaudir amb la dolçor que representa el ser català sense
renunciar a res.
Cap comentari:
Publica un comentari