Cap de les dues postures vol parlar

Als que afirmem fa molt de temps que l’única via de sortir de l’embolic en que estem ficats a Catalunya és el diàleg i la negociació, sempre rebem la mateixa resposta.

 - Amb qui, sinó volen parlar?.

I és cert, no volen parlar, i quan dic volen ho dic donant a la forma verbal tota la dimensió que té el “volen”, perquè cap dels dos vol fer-ho. Com a mínim cap de les dues parts vol parlar de quelcom més que no sigui el seu llibre.

Uns no volen sentir a parlar d’independència, i estan en el seu dret, doncs entenen  que Catalunya és part d’Espanya i no tenen per què renunciar a una part del seu territori, més quan les lleis i la realitat recolzen les seva postura.

I els altres només volen parlar d’independència, i l’únic diàleg que volen tenir és sobre com aconseguir marxar d’Espanya, considerant que tenen el recolzament d’un poble que, segons ells, està sotmès i ocupat des del 1714.

Dues postures confrontades  que, al no tenir cap comú denominador no deixa espai per una possible negociació, amb l’agreujant que ambdues parts han optat per la via de la tensió, uns per a provocar un trencament natural des de l’atac, i els altres per a evitar-ho des de la defensa, sense oblidar que la millor defensa és un bon atac.

Quan es va posar sobre la taula el Dret a Decidir, més enllà de posicions personals i de posicionaments i estratègies polítiques, molts pensàvem que ens estàvem enganyant i fent trampes al solitari, doncs si deixem de banda diatribes, derivades i condicionants, des d’un bon inici tots sabíem que només hi havien dos objectius.

Per una banda, els que volien, com volen ara el sí o sí a la independència, i que van utilitzar el Dret a Decidir com estratègia calculada per a fer créixer de manera constant la tensió, utilitzant postures aparentment dialogants, però conscients de que els que tenien davant mai acceptarien negociar sobre la base d’aquest sí o si doncs seria absurd pensar que si qui ostenta el “poder” no creu en la independència, la posarà a votació.

I d’una altra els que no volien ni volen la independència, però que des de l’ambigüitat jugaven al sí però no, conscients també de que aquesta reivindicació sobre el Dret a Decidir tenia poc recorregut, doncs les raons del immobilisme eren les mateixes.

Ni es volia parlar abans ni es vol parlar ara, perquè per arribar a una solució en un conflicte, totes les parts han d’estar disposades a cedir en els seus posicionaments inicials, i en aquest cas ja fa molt de temps que per uns la independència és irrenunciable, i per als altres d’independència ni parlar-ne.

O sigui, que no busquin excuses de mal pagador, acusant-se mútuament de no voler parlar, perquè no volen parlar.