Als que afirmem
fa molt de temps que l’única via de sortir de l’embolic en que estem
ficats a Catalunya és el diàleg i la negociació, sempre rebem la mateixa
resposta.
- Amb qui, sinó volen parlar?.
I és cert, no volen parlar, i quan dic volen ho dic
donant a la forma verbal tota la dimensió que té el “volen”, perquè cap dels
dos vol fer-ho. Com a mínim cap de les dues parts vol parlar de quelcom més que
no sigui el seu llibre.
Uns no volen sentir a parlar d’independència, i estan en
el seu dret, doncs entenen que Catalunya és part d’Espanya i no tenen per
què renunciar a una part del seu territori, més quan les lleis i la realitat
recolzen les seva postura.
I els altres només volen parlar d’independència, i l’únic
diàleg que volen tenir és sobre com aconseguir marxar d’Espanya, considerant
que tenen el recolzament d’un poble que, segons ells, està sotmès i ocupat des
del 1714.
Dues postures confrontades que, al no tenir cap
comú denominador no deixa espai per una possible negociació, amb l’agreujant
que ambdues parts han optat per la via de la tensió, uns per a provocar un
trencament natural des de l’atac, i els altres per a evitar-ho des de la
defensa, sense oblidar que la millor defensa és un bon atac.
Quan es va posar sobre la taula el Dret a Decidir, més
enllà de posicions personals i de posicionaments i estratègies polítiques,
molts pensàvem que ens estàvem enganyant i fent trampes al solitari, doncs si
deixem de banda diatribes, derivades i condicionants, des d’un bon inici tots sabíem
que només hi havien dos objectius.
Per una banda, els que volien, com volen ara el sí o sí a
la independència, i que van utilitzar el Dret a Decidir com estratègia
calculada per a fer créixer de manera constant la tensió, utilitzant postures aparentment
dialogants, però conscients de que els que tenien davant mai acceptarien negociar
sobre la base d’aquest sí o si doncs seria absurd pensar que si qui ostenta el “poder”
no creu en la independència, la posarà a votació.
I d’una altra els que no volien ni volen la independència,
però que des de l’ambigüitat jugaven al sí però no, conscients també de que aquesta
reivindicació sobre el Dret a Decidir tenia poc recorregut, doncs les raons del
immobilisme eren les mateixes.
Ni es volia parlar abans ni es vol parlar ara, perquè per
arribar a una solució en un conflicte, totes les parts han d’estar disposades a
cedir en els seus posicionaments inicials, i en aquest cas ja fa molt de temps
que per uns la independència és irrenunciable, i per als altres d’independència
ni parlar-ne.
O sigui, que no busquin excuses de mal pagador, acusant-se
mútuament de no voler parlar, perquè no volen parlar.
Cap comentari:
Publica un comentari