La pròpia denúncia va ser un contrasentit doncs la intenció del Govern
espanyol era, simple i planament, amagar la seva pròpia incapacitat per trobar
solucions polítiques a un problema polític que ells mateixos, el PP, havien
generat com a oposició, quan van portar al Tribunal Constitucional la
modificació de l'Estatut de Catalunya. I ho feien posant més aliment al modus
vivendi del que s'engreixa tot nacionalisme: el victimisme.
Sóc dels que creu que un canvi d’actitud no hagués calmat l'apetit dels que
aspiraven i aspiren a la independència de Catalunya, però sí hagués permès a
qualsevol Govern amb responsabilitat, un major marge de maniobra per trobar
fórmules i propostes per “desarmar” altres argumentacions.
Però la veritat és que no els crec tan ximples i tan incapaços, sinó tot el
contrari. Estic convençut que són realment conscients del que estan fent, que
tot obeeix a una estratègia conjunta i que el seu objectiu és trobar un
veritable detonant que faci explotar a una part dels catalans, perquè exigeixin
l'aplicació de solucions que controlin el conflicte.
En primer lloc, el PP impugna l'Estatut de Catalunya, amb el que no
solament encabriten als independentistes sinó també a aquells que, des de
postures nacionalistes, havien acceptat i aprovat la modificació d'aquest marc
legal i de convivència.
Per combatre els anhels independentistes prohibeixen, però alhora permeten,
que es celebri un simulacre de consulta, intentant menysprear el moviment
social dels 11-N, provocant l'efecte contrari i donant a aquest 9-N un caràcter
de “guerra”, al que hagués estat simplement una batalla.
I finalment assumeixen i toleren que a les eleccions al Parlament de
Catalunya del 27-S es puguin llegir com a plebiscitàries, tal com pretenia i va
anunciar públicament el propi convocant dels comicis, donant com a resultat el
que ja es preveia: una fractura de la societat catalana per falta de
consciència majoritària i suficient a favor de qualsevol dels posicionaments.
Si jo, un simple “mortal”, tenia clar que aquest és l'escenari en el qual
ens trobaríem, ningú em farà creure que aquests governants no ho sabien amb
certesa, raó que em porta a sospitar que estem davant una estratègia calculada,
o malament calculada, si no “pactada”.
Fins i tot presumeixo que la sorpresa que ha suposat l'anunci de la
declaració de Mas com imputat per aquell 9-N també estava prevista, doncs era
coneguda per ambdues parts, tal com va anunciar abans del 27-S la premsa
oficial del Govern central; no en va el candidat Mas “va vaticinar” que es
produiria algun moviment contra ell. É un fet que el magistrat del TSJC que
porta la instrucció del cas va ser nomenat per CiU i ERC. I no hi ha dubte que
el 15 d'octubre és una data significativa, però que només pot ser instrumentalitzada
per algú que conegui la història de la Catalunya recent.
No són massa casualitats?
Ara toca posar en escena un proper acte que els directors de l'espectacle
ja tenen i/o tenien preparat, i on els actors assumiran el seu paper depenent
d'on es posicionin, però obligats a mostrar el seu antagonisme amb prou
credibilitat per a què pugui justificar-se qualsevol acció o reacció posterior
de cadascuna de les parts, però sempre amb un clar perdedor: la societat
catalana.