dimecres, 30 de setembre de 2015

Sospita: Estan jugant amb nosaltres i ho tenen pactat?

La pròpia denúncia va ser un contrasentit doncs la intenció del Govern espanyol era, simple i planament, amagar la seva pròpia incapacitat per trobar solucions polítiques a un problema polític que ells mateixos, el PP, havien generat com a oposició, quan van portar al Tribunal Constitucional la modificació de l'Estatut de Catalunya. I ho feien posant més aliment al modus vivendi del que s'engreixa tot nacionalisme: el victimisme.
 
Sóc dels que creu que un canvi d’actitud no hagués calmat l'apetit dels que aspiraven i aspiren a la independència de Catalunya, però sí hagués permès a qualsevol Govern amb responsabilitat, un major marge de maniobra per trobar fórmules i propostes per “desarmar” altres argumentacions.
 
Però la veritat és que no els crec tan ximples i tan incapaços, sinó tot el contrari. Estic convençut que són realment conscients del que estan fent, que tot obeeix a una estratègia conjunta i que el seu objectiu és trobar un veritable detonant que faci explotar a una part dels catalans, perquè exigeixin l'aplicació de solucions que controlin el conflicte.
 
En primer lloc, el PP impugna l'Estatut de Catalunya, amb el que no solament encabriten als independentistes sinó també a aquells que, des de postures nacionalistes, havien acceptat i aprovat la modificació d'aquest marc legal i de convivència.
 
Per combatre els anhels independentistes prohibeixen, però alhora permeten, que es celebri un simulacre de consulta, intentant menysprear el moviment social dels 11-N, provocant l'efecte contrari i donant a aquest 9-N un caràcter de “guerra”, al que hagués estat simplement una batalla.
 
I finalment assumeixen i toleren que a les eleccions al Parlament de Catalunya del 27-S es puguin llegir com a plebiscitàries, tal com pretenia i va anunciar públicament el propi convocant dels comicis, donant com a resultat el que ja es preveia: una fractura de la societat catalana per falta de consciència majoritària i suficient a favor de qualsevol dels posicionaments.
 
Si jo, un simple “mortal”, tenia clar que aquest és l'escenari en el qual ens trobaríem, ningú em farà creure que aquests governants no ho sabien amb certesa, raó que em porta a sospitar que estem davant una estratègia calculada, o malament calculada, si no “pactada”.
 
Fins i tot presumeixo que la sorpresa que ha suposat l'anunci de la declaració de Mas com imputat per aquell 9-N també estava prevista, doncs era coneguda per ambdues parts, tal com va anunciar abans del 27-S la premsa oficial del Govern central; no en va el candidat Mas “va vaticinar” que es produiria algun moviment contra ell. É un fet que el magistrat del TSJC que porta la instrucció del cas va ser nomenat per CiU i ERC. I no hi ha dubte que el 15 d'octubre és una data significativa, però que només pot ser instrumentalitzada per algú que conegui la història de la Catalunya recent.
 
No són massa casualitats?
 
Ara toca posar en escena un proper acte que els directors de l'espectacle ja tenen i/o tenien preparat, i on els actors assumiran el seu paper depenent d'on es posicionin, però obligats a mostrar el seu antagonisme amb prou credibilitat per a què pugui justificar-se qualsevol acció o reacció posterior de cadascuna de les parts, però sempre amb un clar perdedor: la societat catalana.

RDL 10/2015. Perversitat del PP i Governs Municipals sense vergonya

A risc que algú em titlli de novell, confiat o innocent, anteposo la llibertat de dir-los que no són més que uns pocavergonyes que, per no tenir, no tenen més principi que aquell de “prometre fins a haver ficat, i una vegada ficat, gens del promès”.
 
Van ser molts els Ajuntaments i ens supramunicipals que van aprovar, en els seus respectius Plenaris, les mocions presentades pels sindicats de classe UGT i CCOO, manifestant-se amb gran bel·ligerància en contra de les mesures que contra els drets dels treballadors de l'Administració aplicava el Govern del PP.
 
A les retallades salarials, basats en congelació recurrent any a any, a la pèrdua de poder adquisitiu i rebaixes netes de salari amb descomptes que en alguns casos superaven el 5%, s'afegien també retallades en drets consolidats al llarg del temps, la majoria fruit d'una coartada negociació col·lectiva i que mitjançant dies de compensació, per exemple, intentaven minimitzar l'efecte negatiu que per a una família representa la pèrdua de salari.
 
Ara el Govern del PP amb clares intencions electorals, obre la mà i mitjançant el RDL 10/2015 autoritza a recuperar part d’emoluments que “va sostreure” amb nocturnitat i traïdoria a aquests treballadors, i permet que es recuperin alguns dels drets que també, amb aquesta mateixa nocturnitat, va furtar al seu moment.
 
Però el Govern estatal, capitanejat pel Ministre Montoro i el seu somriure duodenal, i amb la perversitat que li caracteritza, supedita part d'aquesta justa recuperació a la voluntat dels ens d'àmbit fora de l'Administració General de l'Estat, deixant en mans de la responsabilitat dels respectius gestors la negociació i/o aplicació d'aquestes mesures que permeten corregir una injustícia.
 
Seria una clara ocasió per als governants de tots els colors, d'acord als compromisos que van adquirir amb els seus treballadors i treballadores, fer efectiva aquella solidaritat i de manera automàtica aplicar allò que ells i els seus respectius partits polítics es van comprometre a combatre, sense necessitat d'acudir a cap negociació.
 
Però són aquells que més es van posicionar en contra de les mesures del Govern del PP i que van utilitzar en la seva campanya electoral aquesta situació (sobretot en les Eleccions Municipals), com a argument per convèncer a aquest col·lectiu, els que es permeten ara el luxe de qüestionar i justificar reticències per a l'aplicació d'aquest Reial decret, demostrant una falta de respecte als treballadors i a les organitzacions sindicals amb les que es van comprometre.
 
Espero que aquells partits denominats d'esquerres, que més es van posicionar en contra d'aquelles mesures i que ara poden tenir incidència en alguns governs municipals, mostrin realment el compromís que van adquirir amb els treballadors i treballadores, no solament en campanya electoral, sinó explícits en els seus propis principis.
 

dimarts, 29 de setembre de 2015

Acció de Govern Municipal. Fins ara, només encert heretat

La veritat és que tenia l’esperança, com a ciutadà, que el nou Govern Municipal, només aterrar, comencés a fer efectives totes aquelles iniciatives que portaven preparant feia quatre anys, mentre eren oposició; i si ho dic en plural (“quan actuaven”) ho faig amb coneixement de causa, doncs estem parlant d’un tripartit que ja estava quasi aparaulat abans, fins i tot, del 24 de maig, amb dos dels tres grups que ja van governar junts i després, durant aquesta última legislatura, van col·laborar en fer l’esmentada oposició conjuntament.
 
Però no ha sigut així, i després d’aquests cent dies de Govern, els ciutadans només sabem que han portat a terme allò que ja estava programat per l’anterior Equip, que han aprovat les retribucions dels càrrecs electes, que han tornat a portar a aprovació el mateix pressupost que ja estava aprovat, i que han rebut amb impassibilitat una resolució judicial que titlla a un d’aquests tres grups de “quasi delinqüents”.
 
Això sí, han aportat una novetat: tot això ho han fet a ritme de tango.
 
Per això, sense tenir l’obligació de ser políticament correcte, amb tot el respecte del món però amb la indignació d’un que ha sigut blanc d’atacs cruels, tan a nivell personal, professional i familiar durant quatre anys, em permetré el luxe de dir i criticar tot allò que cregui convenient. Això sí, intentant no traspassar mai la línia vermella que separa el desenvolupament de la tasca municipal de la integritat personal, familiar o professional, al contrari del que ells han fet.
 
El que sí puc dir, ara ja, que és curiós que han fet allò que denunciaven i recriminaven.
 
-Denunciaven de que hi havia dos alcaldes. Ells en mantenen tres.
 
-Denunciaven tres dedicacions exclusives/parcials. Ells en mantenen tres
 
-Denunciaven massa diners dedicats a càrrecs electes. Ells creen figures que fan pujar considerablement les retribucions del Regidors de l’Equip de Govern.
 
-Denunciaven la dedicació presencial d’alguns Regidors. Ells mantenen regidors que dediquen poc o menys temps a la tasca de Regidor, al·legant que treballen per compta aliena, com si no haguessin regidors de l’Equip de Govern anterior que també treballessin.
 
I aquí si vull tornar a recordar que la llei permet desenvolupar la tasca de càrrec electe, obligant a l’empresa on treballi a respectar els permisos pertinents, encara que deixant de percebre els emoluments o compensacions si el desenvolupament de la tasca política està compensada econòmicament, com succeeix a l’Ajuntament y com ha sigut el meu cas, i com també hauria de ser en l’actualitat.
 
O sigui que si un cobra de la seva empresa o de l’atur, el que no pot fer és cobrar també de l’Ajuntament. O si és autònom o empresari, el que no pot fer és traslladar part de la seva feina com a Regidor a la seu de la seva empresa.
 
-Denunciaven incompatibilitats ètiques inter familiars, alimentant insinuacions gratuïtes, alhora que greus, prevaricació. Doncs em dona la sensació que ara aquestes incompatibilitats podrien ser de més calat.
 
-Denunciaven incompatibilitats professionals. Ara no es discuteix que hi hagi un Regidor que desenvolupi la màxima responsabilitat tècnica a un Ajuntament, igual que la política al de Sant Feliu. Si això no es considera ha conflicte d’interessos, com a mínim és preocupant per qüestions de lleialtat institucional. De moment ja s’ha produït alguna diferència puntual.
 
-Denunciaven incompatibilitats per militància sindical. Ara tenim un Regidor membre de la representació legal dels treballadors en aquell mateix Ajuntament on també té un màxima responsabilitat tècnica, en representació d’un sindicat determinat que, per a més inri, és el que ha paralitzat el pressupost municipal; però si a més aquest Regidor té la delegació política de Recursos Humans a l’Ajuntament de Sant Feliu, per aquells mateixos criteris, sí que hi ha una incompatibilitat ètica flagrant.  Vull recordar que essent Regidor, mai he sigut delegat sindical de la meva empresa.
 
I per deixar coses per més endavant, i no esgotar aquesta crítica, recordar que denunciaven el pressupost municipal i després, en una pirueta absurda per a desfer la malifeta que ells mateixos van provocar, l’actual Govern Municipal presenta el mateix pressupost aprovat a la legislatura anterior, i això després d’acceptar al·legacions sindicals per manca de negociació que paradoxalment no han provocat cap modificació; per una lògica constatada i contrastada, reconeixent que era i és un pressupost adient, i que eren al·legacions basades en falsedats, tal i com demostren documentalment les actes de negociació, deixant irresponsablement Sant Feliu, com encara avui, sense pressupost en vigor.
 
Coneixent de la capacitat d’alguns dels regidors, malgrat tenir diferències polítiques i de criteri, m’estranya tan gran demostració d’incompetència, que  voldria atribuir a un simple, però alhora greu, interès de supervivencia.
 
Després de les eleccions municipals vaig desitjar encert, que no sort, als responsables del nou Equip de Govern. En aquest moment, es pot afirmar que, per diferents opinions d’algun regidor del mateix equip, la sort l’han trobada en l’encert heretat.
Esperem que aviat comencin a “encertar” per mèrits propis.

dilluns, 28 de setembre de 2015

SFG: Créixer en industries

Per qüestions relacionades amb la mobilitat, quan exercia responsabilitats a l’àmbit del transport a nivell nacional, vaig tenir l’oportunitat de participar en el naixement i consolidació de diferents polígons industrials, i hi havia un element coincident en tots els projectes i que marcava la dimensió i el volum de l’empresa que es podria ubicar:  l’accessibilitat.
 
Un polígon podia tenir una gran superfície; la seva organització urbanitzada podia permetre que s’instal·lessin empreses de tot tipus i de diferent dimensió; la gestió mancomunada podia tenir molta agilitat operativa; la mobilitat interna podia ser molt diversificada, permetent diferents volums de transport i capacitat; però sobretot, els usuaris havien de tenir totes les facilitats per arribar a la zona empresarial i poder operar i interactuar sense distorsions.
 
Per això, quan amb en Josep Vicente, ja fa molts anys, parlàvem de les possibilitats de Sant Feliu per a tenir un polígon empresarial, més enllà del que és una simple zona industrial, coincidíem en que els límits no estaven tan sols en la superfície a oferir, sinó en la capacitat de serveis i d’infraestructures que la ciutat podia posar a l’abast de les empreses.
 
I em dona la sensació, per les declaracions a la premsa del propi Govern de Sant Feliu de Guíxols, que es pot prioritzar la superfície i la urbanització de l’ampliació de la Zona Industrial de Bujonis obviant les possibilitats reals amb el perill de fracàs d’un projecte d’aquest tipus, i no és el primer cas, simplement per infrautilització de l’espai, convertint el que podia ser una oportunitat positiva de creixement econòmic en una mala inversió.
 
Perquè un polígon industrial diversificat (com hauria de ser el de Sant Feliu) s’ha de projectar, i desprès gestionar, des de la globalitat de les empreses instal·lades en el seu conjunt, buscant els denominadors en comú que permetin compaginar totes les activitats, sense mediatitzar l’activitat inter empresarial així com l’habitual de la població.
 
Només caldria imaginar, per exemple i tal com apunta la premsa, la circulació de transports pesants. Un camió de gran tonatge que passi puntualment no hauria de distorsionar la circulació de la ciutat ni els seus accessos fins arribar a la zona industrial, però si ens plantegem una activitat empresarial on aquests transports siguin d’ús habitual i continu, les característiques geogràfiques i viàries de Sant Feliu convertirien el pas d’aquests vehicles en un veritable problema, tan pel que fa a la vida quotidiana de la ciutat com per als usuaris del polígon.
 
Seguint el fil del mateix exemple, la solució d’un possible problema no estaria en facilitar l’accés a la zona industrial d’un vehicle pesant des de la pròpia ciutat, com semble apunta el Govern Municipal, sinó en possibilitar aquest accés a la pròpia ciutat des del punt d’accés primari, és a dir, des de la variant a Sant Cristina, adequant la via al flux de circulació i a les retencions que, irremeiablement, es provocaria per accedir a Sant Feliu.
 
No és senzill que el projecte es faci realitat a curt termini, doncs són molts factors que els tècnics han de tenir en compte per a fer-ho viable i amb garanties d’èxit, però crec que s’ha de continuar avançant per aconseguir-ho, encara que crec no s’ha d’oblidar un objectiu que no per ambiciós pot ser més complex, com és la mancomunitat i complementarietat de serveis entre les diferents poblacions de la Vall d’Aro i el seu àmbit d’influència.
 
 

dimarts, 22 de setembre de 2015

I punt

Hi ha expressions molt més elegants que un taxatiu “i punt”; fins i tot un “punto pelota”, implicant el mateix, pot resultar més simpàtic segons l’èmfasi i l’entonació  amb la que es digui.
 
Un “i punt”, en el decurs d’una conversa o d’un escrit és el trasllat de la voluntat manifesta de la negació al diàleg, de manca d’educació, d’intolerància i d’intransigència però, sobretot, és el recurs fàcil del que vol amagar la seva incapacitat argumental rere una aparent, però alhora falsa, buida i inexistent superioritat moral i/o intel·lectual.
A arrel d’una resolució judicial que acusa d’una pràctica mala fe “quasi delictiva” al partit polític que ara governa Sant Feliu de Guíxols, i desaprofitant una oportunitat d’or per a fer un acte de contrició encara que fos guardant silenci, aquest grup treu pit amb una nota que intenta ser aclaridora sobre la seva postura, però que amb un “i punt” autoritari i de negació a la realitat, encara deixa més evident la seva insensibilitat i la seva bruta maniobra, indigna d’aquells que diuen voler dedicar part de la seva vida al servei de la ciutadania, però que a la postra, demostren que només volen arribar al poder.
Ja utilitzar un “i punt”,  i per les raons que deia abans, el comunicat es desqualifica per sí mateix; però si a més afegim que es reafirmen amb les mateixes formes d’atac al prestigi i honestedat de la persona per a justificar la seva reprovable actuació, tal i com reconeix tàcitament la interlocutòria al condemnar-los a fer-se càrrec de les costes judicials, demostren que l’ètica no és un dels seus valors.
Però també és un “i punt” d’impotència; de vergonya perquè els han enxampat amb el “carret del gelat”; de que tots aquells insults que van abocar sobre l’anterior Govern Municipal i, particularment i en aquest cas, posant en qüestió l’honorabilitat d’un dels seus regidors, eren gratuïts i sense cap justificació.
Però la veritat sempre preval, i no serà un simple “i punt” l’amagatall sobre el que podran amagar-se, ni serà aquest “i punt” la mordassa amb la que voldran silenciar la crítica a les seves accions.

dilluns, 21 de setembre de 2015

Un sistema portuario confederado

Retornar a mis obligaciones laborales en el ámbito portuario, me permite volver a reflexionar sobre el modelo de gestión de los puertos españoles, y especialmente lo que sigo considerando una falta de imaginación recurrente, y así la califico, como es la supeditación del funcionamiento del sistema portuaria español al denominado “fondo de compensación interportuario”, como única vía para mantener un modelo globalizador que incluya a todas las autoridades portuarias, con el objetivo de garantizar el mantenimiento de las instalaciones que forman parte de él, obviando la potencialidad real de cada una de ellas y su consolidación futura.
 
Alguien podría pensar que esta afirmación taxativa esconde una visión atomizadora, basada en la defensa de que cada Autoridad Portuaria actúe como una unidad de negocio totalmente independiente, rompiendo así con el actual sistema, pero nada más lejano de la realidad, pues las características físicas, políticas y sociales de España desaconsejarían aumentar la competencia entre infraestructuras portuarias y no contemplar una necesaria complementariedad en oferta comercial.
 
Son tres factores los que, supongo, ayudaron a diseñar un modelo portuario global que en su momento podría considerarse efectivo, pues su funcionamiento dependía exclusivamente de las directrices que marcaba el estado, y donde la iniciativa privada no tenía casi  ningún protagonismo.
 
1, La situación geográfica como puente con África, y que en aquel momento llevó a definir a España como el “culo de Europa”
 
2. El número de instalaciones portuarias que desarrollan su actividad en los 10600 kilómetros de costa que tiene España, con 46 puertos de interés general gestionados por 28 Autoridades Portuarias, dependientes directamente de la Administración General del Estado. 
 
3. Y los 1945 kilómetros de frontera terrestre, especialmente los 656 limítrofes con Francia, sin obviar los 1290 con Portugal, con utilizables vías de conexión viarias.
 
Pero en un corto espacio de tiempo han aparecido diferentes variables que también deben tenerse en consideración:
 
- España es la puerta sur de entrada y salida de Europa, lo que la convierte en el punto estratégico más importante del continente en cuanto a logística se refiere, y en el principal centro intermodal del transporte
 
- España, en este momento, cuenta, aproximadamente, con 400 instalaciones portuarias gestionadas por la Administración pública, lo que implica que en cada 25 kilómetros de costa hay una infraestructura, que 100000 habitantes deban mantener una de esas instalaciones y que, en cuanto a superficie se refiere, el hinterland de cada puerto se sitúa en 1261 kilómetros cuadrados, lo que deja patente el solapamiento competencial existente.
 
- España ha mejorado en cuanto a infraestructuras de transporte terrestre, marítimo y aéreo, aunque aún se sigue adoleciendo de las redes ferroviarias necesarias i de carreteras al 100 % accesibles, y que en algunos lugares son vitales para poder competir con el exterior.
 
Con todos estos datos, concluir en una alta valoración de la  potencialidad del sistema portuario español es indiscutible, de la misma manera que creo debe ser gestionado desde la globalidad i la complementariedad de las infraestructuras bajo un sistema colegiado,  contemplando la territorialidad y su hinterland real de cada una de ellas que, por otro lado, no debe estar supeditado únicamente a factores de proximidad, sino a parámetros de densidad demográfica, ocupación, producción, infraestructuras y logística, entre otros.
 
Pero esta realidad puede hacernos caer en la tentación de garantizar la supervivencia de ciertas infraestructuras solidarizando la gestión del sistema, coartando la posibilidad de aplicar medidas que permitan mejorar la competitividad de ciertas instalaciones a favor de otras con menos capacidad o iniciativa, para que estas mantengan de manera estática su estructura, sin ofrecer ninguna aportación al conjunto.
 
Sigo pensando que el sistema debe funcionar combinando las dos realidades, es decir, impulsando la competitividad de cada una de las autoridades portuarias, atendiendo a su hinterland, potencialidad y capacidad de generar inversión, tanto pública como privada, así como atendiendo a una estrategia global del propio modelo, bajo el principio activo de considerar España como una gran instalación portuaria, con altos índices de generación e riqueza, con unidades de gestión y de negocio independientes, al estilo político de un modelo confederal, con todo lo que ello comportaría,
 
Y aquí sí que quiero hacer hincapié en la posibilidad real de crear frentes portuarios que, sin lugar a dudas, facilitarían esta necesaria complementariedad y también serían un impulso para instalaciones portuarias que, por no pertenecer al sistema de puertos de interés general pero realizando actividades similares aunque en menor escala, se ubican en un segundo nivel, pero que podrían ser una válvula puntual de escape para la actividad de según qué grandes infraestructuras, a la vez que un impulso para la economía de su ámbito de influencia.
 
Catalunya podría ser un claro ejemplo: Dos grandes infraestructuras portuarias, Barcelona y Tarragona, y tres instalaciones gestionadas por la Generalitat de Catalunya de mucho menor dimensión y actividad comercial como Sant Carles de la Ràpita, Vilanova i la Geltrú i Palamós, pero que a pesar de su insignificante en comparación al volumen de negocio, por ejemplo, del puerto de Barcelona, no dejan de hacerse una desigual competencia.
 
Y si pasamos a analizar el tema cruceros en el que Catalunya es referente gracias al puerto de Barcelona, la floreciente ambición de Roses o de Palamós de convertirse en un punto de referencia de esta actividad, obliga a preguntarse si no minimizaría los riesgos que representa una inversión para atender este negocio con garantías de éxito (infraestructuras, estaciones marítimas, etc.), aplicar una estrategia común entre los puertos, atendiendo a aquella realidad que nos permite afirmar que “no existen grandes distancias”, por lo que la movilidad entre según qué poblaciones portuarias no sería un impedimento para el turista ocasional. De hecho, y de manera contrastada, el interés de los cruceristas va más allá de la visita a la ciudad donde atraca el barco.
 
El “cafè para todos” en el que se basa la actividad portuaria, priorizando la supervivencia de algunas infraestructuras por el simple hecho de estar arraigadas al territorio, obviando la infrautilización y no buscando alternativas para diversificar su actividad, y a la vez dejar en segundo lugar las necesidades de otras instalaciones que sí urgen de inversión para responder a las demandas del mercado, es una clara muestra de que no existe un verdadero plan estratégico para el conjunto del sistema portuario, y que el modelo sigue estando anclado en un arcaísmo de dependencia ministerial como antaño, a pesar de que aparentemente se hayan producido algunos cambios en la estructura funcional.
 
Creo que un modelo portuario que funcionase bajo el principio de frentes portuarios confederados, facilitaría la elaboración y aplicación de un verdadero plan estratégico que priorizase realmente las necesidades del conjunto, a la vez que garantizaría la no privatización de ninguna pieza del sistema.





dimarts, 15 de setembre de 2015

Si varia el context varia la rellevància de Catalunya

Per al President/Candidat Mas l’objectiu és simplement la independència, i entenc que amb aquest objectiu a l’horitzó, utilitzi tots els recursos al seu abast per aconseguir-ho.
 
Sense fer elucubracions tòpiques sobre corrupteles -que no vull creure, doncs seria molt greu que si els independentistes arribessin a la seva meta, el primer pas fos atorgar un perdó als delinqüents en forma d’amnistia, recordant èpoques passades-, les actuacions d’en Mas i els seus correligionaris responen a la seva manera de visualitzar Catalunya que, sent molt diferent a la meva, crec que també s’ha de respectar.
 
Però que sigui digne de respecte no dona patent de cors ni legitima les tergiversacions que s’està fent de la veritat, doncs ni el camí cap a la independència seria un camí de roses que s’obriria amb una porta en forma de DUI, ni administrar una suposada independència de Catalunya en solitari, sense la complicitat de la comunitat internacional, seria una qüestió baladí com en Mas intenta vendre.
 
Aquí no valen manifestacions grandiloqüents i narcisistes sobre la supremacia de Catalunya perquè, sense entrar en valoracions econòmiques i/o socials que donen o treuen més o menys viabilitat a la independència i sobre les que tothom opina, s’ha de dir que la rellevància de Catalunya no depèn d’ella mateixa, sinó que va íntimament lligada a la seva relació i comparació amb la resta, fins i tot amb l’Espanya de la que forma part.
 
És allò que permet afirmar que, sempre des del practicisme, Catalunya és Catalunya pel context i no per sí mateixa; és a dir, que si el context varia, algú pot assegurar que la rellevància de Catalunya serà la mateixa?
 
Ens necessiten!, no poden prescindir de nosaltres!, som pas obligat cap a Europa!, no poden deixar fora a 7 milions i mig de ciutadans!, són algunes de les afirmacions que, aprofitant-se d’aquest sentiment de supremacia que ells mateixos han despertat propi del nacionalisme, donen a la situació una gran dosi d’arbitrarietat que, al final, només pot generar frustració.
 
No és just que per a convèncer als ciutadans de Catalunya s’intentin vendre les bondats de la independència de la mateixa manera que es venia a un potentat les d’un futur règim comunista, que mostrava la seva alegria tot i dient allò de que “amb el que tinc i el que em tocarà del repartiment...”
 

dilluns, 14 de setembre de 2015

Discriminació independentista

Al meu modest entendre, desafortunades manifestacions de la número dos de Junts pel Sí,  Carme Forcadell, quan assegura que Catalunya aconseguirà la independència "gràcies als fills d'andalusos i extremenys", acompanyant aquesta afirmació de un “ens ajudaran...”, i fent èmfasi al concepte de “catalans de tota la vida”,  demostrant un sectarisme de genètica original, contrari a la raó i impropi d’aquells que volen convertir Catalunya en un estat independent però integrat en Europa.
 
Aquestes afirmacions, que suposo són fruit del calor del míting que estava oferint aquesta senyora, són la mostra d’allò que alguns independentistes sectaris (que no tots ho són) pensen veritablement, que no surten a la llum llevat eufòries inconscients com la d’ahir a Vic, i que tenen el mateix paral·lelisme que les fetes pel Ministre Luis de Guindos, quan també ahir valorava la crisi dels refugiats, lligant solidaritat i rendibilitat econòmica.
 
A la senyora Forcadell, al igual que al Ministre Guindos, els hi va trair el subconscient i van projectar una línia física entre persones, fent una cara discriminació per raons de procedència entre uns i altres.
 
Sigui quin sigui la composició del Parlament de Catalunya que sorgirà de les urnes el 27-S, que és el que escollirem, i de la interpretació que cadascú vulgui fer, el resultat serà fruit de la voluntat dels catalanes que hagin anat a votar perquè tenen el dret de fer-ho, independentment dels seu origen o de la seva raça.
 
 

diumenge, 13 de setembre de 2015

Jo soc dels sis milions

He sigut un dels sis milions de catalans que no va participar en la Via Lliure que va “ocupar” la Meridiana el proppassat dia 11 de setembre, encara que haig de reconèixer que hi havia molta gent, perquè donant com a bons els càlculs d’assistència de la Guàrdia Urbana de Barcelona s’ha de reconèixer que un milió i mig de persones és molta gent, i això ens obliga a aquesta majoria de catalans que no vam assistir a l’esdeveniment a escoltar una veu que representa una gran part de la societat catalana.

Jo no vaig assistir perquè no era un acte en que poguessin estar tots els catalans manifestant orgullosos la seva catalanitat i les seves reivindicacions, independentment de quin és el seu model d’estat.

Era en un acte de vindicació independentista, organitzat per la candidatura oficialista que concorrerà a les Eleccions del 27-S, i que ha convertit la Diada Nacional de Catalunya en un míting polític electoral de dimensions espectaculars, tal i com reconeix tàcitament el propi Artur Mas al decidir no assistir “perquè ell és el President de tots els catalans (?)”, encara que paradoxalment aquesta nomenada Via Lliure estigui recolzada i impulsada pel propi Govern de la Generalitat, el que també és una empenta importat per a garantir un èxit de participació.

Però jo també vaig celebrar la Diada amb orgull de català, com m’agradaria pensar que van fer els sis milions que, como jo, no van participar a la Via Lliure reclamant la independència de Catalunya; i vaig fer-ho fugint de simbologies, d’estridències identitàries i de manifestacions endogàmiques que, al meu entendre, aporten molt poc de positiu.

Fins i tot, saltant-me la dieta, vaig acceptar i compartir un pastís quadribarrat sense estel, i que vaig gaudir amb la dolçor que representa el ser català sense renunciar a res.

dimarts, 8 de setembre de 2015

Refugiados: Es necesario controlar, que no coartar, la solidaridad activa

Resulta que la solución de España para la llamada crisis de los refugiados está en entablar negociaciones con Bashar al Asad, Presidente de Siria, y poniendo en duda que eso sea factible, lo único que se me ocurre es decirle al Ministro Margallo: ¡A buena hora mangas verdes!
 
Después de que la comunidad internacional ha cerrado los ojos a las decenas de miles de fallecidos a causa de una guerra fratricida en Siria; después de dar la callada a los ataques de las fuerzas oficiales de Siria contra civiles; después de tolerar que yihadismo entre en “juego”, provocando muertes a diestro y siniestro; alguien cree que Al Asad se va a poner a disposición de acordar un armisticio fácilmente, si el conflicto armado y la intervención solidaria está justificando su gobierno dictatorial?.
 
Porque Al Asad ha conseguido, por empatía solidaria con los que huyen de Siria, que un conflicto armado en su país traspase fronteras y que se ubique en Europa, lo que demuestra una estrategia sibilina, pues la intervención europea le está facilitando, además, la eliminación de sus detractores convirtiéndolos en mártires y refugiados, pero fuera de su territorio.
 
Ahora ya no son los gobiernos europeos los que abogan por soluciones de obligatoriedad solidaria, sino que son los ciudadanos los que están empujando a sus gobiernos a adoptar y a aplicar medidas, que no por solidarias dejan de generar discrepancias coyunturales por provocar aquello que algunos pueden considerar agravios comparativos.
 
Y por eso los responsables políticos, desbordados por la situación y empujados por la presión ciudadana ahora actúan, cayendo en la cuenta de que la dejadez arbitraria por percibir erróneamente que el problema como ajeno lo ha convertido en uno de propio, lo que les está obligando a plantearse como solución la intervención en el origen, que algunos ya opinábamos que era la única salida.
 
Además, no puede obviarse que paralelamente a la globalización del conflicto se está globalizando también la respuesta solidaria, y no tan solo la colectiva de cada país sino la personal, lo que agudiza el problema y lo va haciendo cada vez mayor, dificultando encontrar soluciones que, además, precisarán cada vez de más urgencia y que de no ser eficaces y rápidas, harán fluir sentimientos contrarios a los que ahora tiene la población, primero de manera particular y después colectiva.
 
A los refugiados, por ser considerados asilados políticos, se les debe facilitar subsistencia y después también posibilidad de conseguirla pero, pensando en un país donde se percibe que los recortes sociales han perjudicado a la población en general y donde muchos ciudadanos deben sobrevivir gracias a la solidaridad de sus vecinos, familiares y amigos; no es previsible que surjan movimientos en contra que cuestionen el acogimiento, como ya está sucediendo?
 
No se trata de disuadir a nadie a colaborar y a prestar ayuda solidaria a estas personas que, lamentablemente, se están viendo obligadas a dejar su vida huyendo de la guerra, pero como oí ayer manifestar, esto no es tan sencillo y bucólico como acoger en casa a un niño de un país en conflicto o necesidad durante tres meses de verano.
 
Estamos hablando de un conflicto actual, y de dimensiones a  medio o largo plazo, y no es lo mismo ofrecer techo y manutención durante unos pocos días a hacerlo durante dos, tres o cuatro años, como puede suceder en este tema, lo que puede desembocar en verdaderos problemas de convivencia que los gobiernos están obligados a prever, y no actuar a salto de mata por la necesidad de encontrar  soluciones por la vía de urgencia, como está sucediendo en este momento.
 

dilluns, 7 de setembre de 2015

28-S. Mantenir la tensió

Encara que no vulguem reconèixer-ho l'ambient està enrarit, perquè els polítics han aconseguit traslladar al si de la societat una tensió que, sense cap dubte, tindrà conseqüències.
 
I ho han fet conscientment i de manera calculada, doncs únicament alimentant la confrontació en tots els àmbits on interactuen les persones, es pot donar legitimació social al concepte de plebiscit amb el qual volen investir el 27-S.
 
No podem obviar la realitat i negar que aquest procés ha truncat i mediatitzat relacions de tot tipus, doncs han aconseguit que cali el sentiment amb el qual s'argumenta una reivindicada independència: una suposada ocupació que els catalans hem sofert per part dels espanyols des de 1714, convertint a aquests en els culpables de tots els nostres mals.
 
Però el 28-S la vida continuarà, i els catalans seguirem sent catalans com fins ara, independentment del model d'organització política en què creguem, i haurem de posar-nos a treballar per recompondre la convivència que ara, de manera interessada, ens han deteriorat.
 
No serà la classe política la que destinarà esforços per a una recomposició social; això serà voluntat de la pròpia societat, i haurem d'empassar molta bilis i orgull per reconèixer, els uns i els altres, que possiblement ens hem equivocat.
 
Ara, em temo molt que no serà tan senzill i que els polítics, amb la mirada fixa en més comicis electorals, intentaran mantenir aquesta tensió social de manera latent, utilitzant-la per demostrar que segueixen sent necessaris.
 

diumenge, 6 de setembre de 2015

Cap de les dues postures vol parlar

Als que afirmem fa molt de temps que l’única via de sortir de l’embolic en que estem ficats a Catalunya és el diàleg i la negociació, sempre rebem la mateixa resposta.

 - Amb qui, sinó volen parlar?.

I és cert, no volen parlar, i quan dic volen ho dic donant a la forma verbal tota la dimensió que té el “volen”, perquè cap dels dos vol fer-ho. Com a mínim cap de les dues parts vol parlar de quelcom més que no sigui el seu llibre.

Uns no volen sentir a parlar d’independència, i estan en el seu dret, doncs entenen  que Catalunya és part d’Espanya i no tenen per què renunciar a una part del seu territori, més quan les lleis i la realitat recolzen les seva postura.

I els altres només volen parlar d’independència, i l’únic diàleg que volen tenir és sobre com aconseguir marxar d’Espanya, considerant que tenen el recolzament d’un poble que, segons ells, està sotmès i ocupat des del 1714.

Dues postures confrontades  que, al no tenir cap comú denominador no deixa espai per una possible negociació, amb l’agreujant que ambdues parts han optat per la via de la tensió, uns per a provocar un trencament natural des de l’atac, i els altres per a evitar-ho des de la defensa, sense oblidar que la millor defensa és un bon atac.

Quan es va posar sobre la taula el Dret a Decidir, més enllà de posicions personals i de posicionaments i estratègies polítiques, molts pensàvem que ens estàvem enganyant i fent trampes al solitari, doncs si deixem de banda diatribes, derivades i condicionants, des d’un bon inici tots sabíem que només hi havien dos objectius.

Per una banda, els que volien, com volen ara el sí o sí a la independència, i que van utilitzar el Dret a Decidir com estratègia calculada per a fer créixer de manera constant la tensió, utilitzant postures aparentment dialogants, però conscients de que els que tenien davant mai acceptarien negociar sobre la base d’aquest sí o si doncs seria absurd pensar que si qui ostenta el “poder” no creu en la independència, la posarà a votació.

I d’una altra els que no volien ni volen la independència, però que des de l’ambigüitat jugaven al sí però no, conscients també de que aquesta reivindicació sobre el Dret a Decidir tenia poc recorregut, doncs les raons del immobilisme eren les mateixes.

Ni es volia parlar abans ni es vol parlar ara, perquè per arribar a una solució en un conflicte, totes les parts han d’estar disposades a cedir en els seus posicionaments inicials, i en aquest cas ja fa molt de temps que per uns la independència és irrenunciable, i per als altres d’independència ni parlar-ne.

O sigui, que no busquin excuses de mal pagador, acusant-se mútuament de no voler parlar, perquè no volen parlar.