
Avui la immigració
ha capitalitzat la nostra conve
rsa, doncs la realitat d’aquells que juguen amb la mort per a trobar una millor qualitat de vida en altres indrets és veritablement dramàtica, y crec mereix l’atenció de tota la comunicat internacional.
Entre d’altres
iniciatives, construir pous, escoles, equipaments públics, o tirar endavant projectes
de desenvolupament econòmic i social a Àsia o a Sud-Amèrica, per exemple, són també
una necessitat i, per què no?, una obligació solidària; però la pregunta és si
són prioritaris quan, molt a prop, s’estan perdent vides humanes.
rsa, doncs la realitat d’aquells que juguen amb la mort per a trobar una millor qualitat de vida en altres indrets és veritablement dramàtica, y crec mereix l’atenció de tota la comunicat internacional.
I, com no podia
ser d’altra manera, hem arribat a la conclusió de que les solucions no estan en
incentivar el flux d’immigrants, aplicant mesures d’acollida indiscriminades,
doncs això seria una sortida temporal
alhora que traslladar un problema social localitzat, a altra ubicació.
La problemàtica s’ha
d’atacar a l’origen del problema, i tots els recursos possibles han d’anar
dirigits a aquest punt. Fins i tot, el company opinava que s’hauria de tenir
present la proximitat del punt original i de la seva afectació, doncs no és normal
que utilitzem recursos per a solucionar situacions conflictives o de necessitat
a l’altre punta del món, quan cada dia una desesperació provocada molt a prop
nostre, fa que perdin la vida desenes i desenes de persones.
I si to penses
fredament, el plantejament del company és raonable i m’ha fet reflexionar. Soc
soci d’algunes ONG a tot el món, pràcticament als cinc continents; apadrino, dins
de la meva capacitat, alguns projectes solidaris que es materialitzen a milers i
milers de quilòmetres de distància; des de la meva responsabilitat política o
sindical, quan l’he exercida, sempre he defensat les aportacions basades en la solidaritat i la
cooperació; i en canvi, a poc més de 1000 quilòmetres de casa meva hi ha una
realitat cruel que fa morir a la gent, i del meu esforç ni un euro va destinat,
directament, a solucionar aquesta terrible realitat.

Possiblement, si
les meves petites aportacions solidàries i de cooperació, juntament amb totes las
que també es fan a nivell privat o
institucional, es canalitzessin per afrontar i tallar d’arrel el cost de vides
de l’immigració més propera , no viuríem aquesta lamentable situació que tothom
coneix, sobre la que tothom es manifesta però sobre la que, malauradament, ningú és
capaç d’aportar solucions efectives.
Clar, és més
fàcil justificar solidaritat cooperant amb projectes llunyans, que essent també
necessaris no precisen accions urgents, que actuar vers aquesta “immigració de proximitat“
que està sembrant de cadàvers la nostra
Mediterrània.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada