dilluns, 17 d’agost de 2015

L’immigració de proximitat no precisa solidaritat, sinó prioritat

No hem parlat del monotema independentista que, dia sí i dia també, monopolitza els debats de la ràdio i la premsa.
Avui la immigració ha capitalitzat la nostra conve 
rsa, doncs la realitat d’aquells que juguen amb la mort per a trobar una millor qualitat de vida en altres indrets és veritablement dramàtica, y crec mereix l’atenció de tota la comunicat internacional.
I, com no podia ser d’altra manera, hem arribat a la conclusió de que les solucions no estan en incentivar el flux d’immigrants, aplicant mesures d’acollida indiscriminades, doncs això seria  una sortida temporal alhora que traslladar un problema social localitzat, a altra ubicació.
La problemàtica s’ha d’atacar a l’origen del problema, i tots els recursos possibles han d’anar dirigits a aquest punt. Fins i tot, el company opinava que s’hauria de tenir present la proximitat del punt original i de la seva afectació, doncs no és normal que utilitzem recursos per a solucionar situacions conflictives o de necessitat a l’altre punta del món, quan cada dia una desesperació provocada molt a prop nostre, fa que perdin la vida desenes i desenes de persones.
I si to penses fredament, el plantejament del company és raonable i m’ha fet reflexionar. Soc soci d’algunes ONG a tot el món, pràcticament als cinc continents; apadrino, dins de la meva capacitat, alguns projectes solidaris que es materialitzen a milers i milers de quilòmetres de distància; des de la meva responsabilitat política o sindical, quan l’he exercida, sempre he defensat les  aportacions basades en la solidaritat i la cooperació; i en canvi, a poc més de 1000 quilòmetres de casa meva hi ha una realitat cruel que fa morir a la gent, i del meu esforç ni un euro va destinat, directament, a solucionar aquesta terrible realitat.
Entre d’altres iniciatives, construir pous, escoles, equipaments públics, o tirar endavant projectes de desenvolupament econòmic i social a Àsia o a Sud-Amèrica, per exemple, són també una necessitat i, per què no?, una obligació solidària; però la pregunta és si són prioritaris quan, molt a prop, s’estan perdent vides humanes.
Possiblement, si les meves petites aportacions solidàries i de cooperació, juntament amb totes las que també  es fan a nivell privat o institucional, es canalitzessin per afrontar i tallar d’arrel el cost de vides de l’immigració més propera , no viuríem aquesta lamentable situació que tothom coneix, sobre la que tothom es manifesta  però sobre la que, malauradament, ningú és capaç d’aportar solucions efectives.
Clar, és més fàcil justificar solidaritat cooperant amb projectes llunyans, que essent també necessaris no precisen  accions urgents,  que actuar vers aquesta “immigració de proximitat“ que està  sembrant de cadàvers la nostra Mediterrània.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada