
I se’n va amb el record del que ha vist i viscut, emmagatzemant imatges a
la memòria dels aparells fotogràfics més que a la del cervell, i emportant-se a
casa seva el souvenir amb el que relacionen el país que visiten que, en aquests
cas, agradi o no agradi, és la Catalunya d’Espanya.
Conscients d’aquesta situació, és lògic que els comerciants dedicats a la
venda d’articles de regal ubicats a les rodalies d’aquests dos punts d’atracció
turística, vulguin aprofitar l’afluència de clients potencials per a fer negoci
amb el mínim esforç possible, i això implica posar a l’abast del comprador l’article
que, per relacionar-ho amb el país que visita, ja està disposat a comprar.
És a dir, l’integrant del turisme massiu té consciència de que ve a Barcelona
com una ciutat d’Espanya, terra on juga el Barça d’en Messi però també el
Madrid d’en Ronaldo, i on el flamenc i tot el que l’envolta, per exemple, no
necessita presentació i té el terreny guanyat a la sardana o la barretina.
Algú es pot imaginar a un venedor de souvenirs en plena plaça de la Sagrada
família, amb la botiga atapeïda de turistes amb la intenció de comprar un
barret cordovès o un vestit de flamenc, explicant a un client què és una
barretina o una sardana? Algú pot imaginar-ho si, a més, el propietari de l’establiment
és d’origen xinès, o indi, o pakistanès, o magrebí, com són la majoria?
Per alguns sembla que això és un problema (que no dubto que ho sigui!), que
mereix una intervenció urgent, no tant per avançar en qualitat turística sinó perquè
és un atac a sentiments identitàries i de relació territorial; fins i tot tinc
el convenciment de que, per a segons qui, seria molt més tolerable la venda de
barrets mexicans, com era típic fa uns anys, que un de cordovès.
No m’estranyaria que, en qualsevol moment, els comerciants de les zones turístiques
d’afluència massiva de Barcelona rebessin la comunicació de que una ordenança
municipal o un decret de la Generalitat els hi prohibeix vendre articles que no
siguin realment autòctons de Catalunya.
De la mateixa manera que tampoc seria estrany que es prohibís l’arribada de
visitants que, havent viatjat en companyies de “low cost” i en teoria de no
gran poder adquisitiu, volguessin conèixer les Rambles o la Sagrada Família.
Perquè qui considera aquesta situació dràstica és normal que exigeixi
accions en el mateix sentit: Si no volen que el turista visiti la Sagrada
Família, només queda eliminar la Sagrada Família o evitar que hi hagin
turistes, aconseguint alhora la desaparició de botigues que venen articles no
relacionats amb la cultura catalana, doncs no hi haurien clients.
És com allò que plantejava en Bush per a combatre els incendis forestals:
Tallem els arbres!
Continuarà essent Barcelona una destinació prioritària per als milers i
milers de creueristes que visiten Barcelona durant unes quantes hores, si veuen
minvades les seves expectatives mitjançant prohibicions?.
I sí, els veïns per exemple del barri de la Sagrada Família o de la Rambla
de Catalunya guanyaran en qualitat de vida, si aquesta es relaciona en la tranquil·litat
que pot donar la manca de visitants. Però aqueta manca de turistes, no portarà
a la llarga també un deteriorament del propi barri per pèrdua de riquesa al eliminar
la possibilitat de negoci?.
Sé que és complicada la convivència entre el turista i el resident però,
com succeeix a moltes destinacions turístiques i Barcelona ho és, per aconseguir
una bona qualitat de vida per als residents s’han de crear sinèrgies i
complicitats basades en la riquesa, deixant en un segon termini de prioritat,
que no oblidant, l’endogàmia territorial de barri, de ciutat o país, i donant
facilitats al visitant, encara que ho sigui per poc temps.
Crec que és preferible, i en absolut rebutjable, conviure amb els vestits
amb faralaes i els barrets cordovesos, introduint de manera constant la
barretina i la sardana, i no renunciar al turisme com a font de riquesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada