Tomadura de pelo: Ya solo perderemos el 42%!

Si bien es cierto que a nadie le amarga un dulce, la aportación que hace el Gobierno para paliar, premiar o engañosamente recuperar, todo aquello que fruto de un esfuerzo obligado que hicimos los empleados públicos para paliar los efectos de la crisis o, sobre todo, para calmar el apetito de la troica europea es, simple y llanamente, una tomadura de pelo.

 

Concretan un 1 % de aumento salarial calculado, es de suponer, del salario actual; lo que es lo mismo de hacerlo del salario de 2010, cuando ya se sufrió un recorte el 5%, sin contar el efecto de la supresión de la paga de Navidad 2012 que, a pesar de plantear su recuperación a plazos, ha tenido también efectos sobre la economía personal de estos trabajadores.

 

Y calculan los sindicatos una pérdida del poder adquisitivo de un 20% en los últimos cinco años, lo que sumado a ese 23 % que se calcula de pérdida en otros tantos años anteriores, da como resultado que a los empleados de la Administración Pública, como reconocimiento a su aportación “obligada” al erario público, se nos premia con la recuperación de un 1%, dejando nuestra pérdida salarial en un exiguo 42%.

 

Lo preocupante es que de manera torticera, y según anunciaba hoy la radio, todo se supedita a las posibilidades financieras de la Administración correspondiente, por lo que mucho me temo que este será el argumento más utilizado por algunas entidades locales y supramunicipales para incumplir los acuerdos alcanzados.

 

Ocurre lo mismo con la propuesta de la recuperación de la tasa de reposición al 100 % que, también de manera harto consciente, solo se limita a lo que se considera como servicio esencial, obviando también el deterioro que han sufrido también, por falta de personal, servicios indispensables para responder a las exigencias de los ciudadanos.

 

En fin, una operación de Márqueting electoral del PP, llevada a cabo por la persona con peor imagen, más negativa y más mal encarada del Gobierno del Estado.

A los pedorríticos

Sí, quiero lanzar una oda a esos energúmenos que, de manera absurda se dedican a hacer gala de un supuesto poderío intermuslar, colocándose entre las piernas un artilugio motorizado para acrecentar sus atributos, aunque no contentos ni ahítos con esa visualización deciden acompañarla con insoportables y infames demostraciones de ruido.

 

Aunque no quieran, son los herederos de aquellos abnegados jinetes de la “derbipaleta”, porque aunque intenten suplir el blanco de aquella entrañable camiseta imperio por otro atuendo de colorido chillón, no son más que el “quiero y no puedo” de los verdaderos moteros.

 

Creen que su sonoro pero pedorrítico artilugio levanta pasiones, y que las miradas que se posan a su paso son fruto de la admiración, cuando la realidad es que quien más o quien menos desea que, sin hacerse daño alguno, claven sus “cuernos” en el asfalto y que el susto les haga desistir de su habitual aunque fanfarrona actitud.

 

Niñatos, ya algunos con canas en los belfos, que disfrutan alardeando de “motillo”, dando gas con intermitencia como quien cambia de velocidad, lanzando el sobrante de los decibelios permitidos a los oídos de los vecinos que deben resistir, con estoica paciencia, a tal demostración de incivismo, y no importándoles, además, jugar con la integridad física de los que se cruzan a su paso, alcanzando velocidades que esas máquinas tienen prohibidas y que, por pura lógica, no deberían tener la posibilidad de alcanzar.

 

El ridículo no les impide seguir enorgulleciéndose de ellos mismos, sin saber que el ruido que extraen de su velocípedo motorizado es el mismo que emitiría una flatulencia cuando debe pasar entre voluptuosidades hemorrodeícas.

 

De eso se valen, de que los ciudadanos ya hemos tirado la toalla, y cuando el buen tiempo les hace salir de su frustración nachovidaléica, saben que contra sus pedorríticas acciones, solo queda el derecho al pataleo para protestar contra ellos.

La importància del casals d’estiu

Arriba la l’estiu i els indicadors sobre la creació d’ocupació es disparen, doncs el turisme es converteix en el protagonista social i, malgrat els esforços per a combatre l’estacionalitat, la temporada de vacances per excel·lència es converteix en l’esperança de supervivència de molts ciutadans per afrontar un incert hivern.

 

Encara que tothom pensa en el l’hostaleria, restauració i comerç com generador de llocs de treball per ser, aparentment, els únics sectors amb un increment net d’afluència de clients, hi han altres activitats que, també de manera directe, pateixen aquesta fluctuació de demanda de serveis i que en molts casos, va directament relacionada amb la contractació laboral en els sectors abans esmentats, relacionats amb el turisme.

 

I aquí em refereixo a la pregunta que molts pares i mares es fan quan es plantegen aprofitar l’oportunitat de treballar o continuar treballant a l’estiu, afrontant l’entrebanc que impliquen les vacances escolars: què fem amb els nanos?

 

Casal infantil és la solució a un problema familiar i que, a més a més, reactiva un sector com és de del lleure, en el que pot tenir molta incidència la contractació de temporada, i que també té una important capacitat per a generar llocs de treball d’obligada qualitat, perquè al contrari que algunes empreses dedicades a l’activitat turística que tenen la temptació de contractar temporalment a treballadors i treballadores de dubtosa professionalitat entenent erròniament, per exemple, que per a ser cambrer no es necessita capacitació específica, el empresaris dedicats a l’atenció als infants no es poden permetre el luxe de responsabilitzar del desenvolupament de la seva activitat a personal no qualificat.

 

És molt fàcil jugar amb la necessitat i incrementar la precarietat que implica aconseguir un contracte de temporada, oferint unes condicions laborals que haurien de ser inacceptables i punibles, tal i com s’està denunciant dia sí i dia també en el sector turístic, no respectant,  fins i tot, els mínims marcats en els convenis col·lectius.

 

Però no succeeix el mateix amb el treballadors del lleure, on els mínims de formació i/o titulació així com els referents a condicions salarials o de treball han de ser respectats escrupolosament, tant per responsabilitat del propi empresari com pel seguiment que l’Administració fa de l’activitat, el que repercuteix positivament en que no només el preu i sí la qualitat del servei sigui l’element de valoració de tota l’oferta que existeix.

 

Però tanta capacitat de contractació tenen aquests casals?. La resposta és ben senzilla doncs els càlculs de la potencialitat van lligats als nens afectats pel tancament de les escoles per vacances escolars, a més dels ratis de monitors vers infants, tal i com indica la normativa vigent.

 

A Sant Feliu de Guíxols, per exemple, una única empresa dedicada al lleureque ha rebut l’encàrrec d’un AMPA per organitzar un casal, ha hagut de contractar al voltant de 20 treballadors de la ciutat, el que dona una visió de la importància que té aquesta activitat, i que demostra que els casals d’estiu han passat de ser un luxe a ser una necessitat i, com a tal, un servei d’interès social que l’Administració ha d’entendre i desprès atendre, donant totes las facilitats per a que les empreses del lleure puguin oferir un servei que realment respongui a les necessitats de les famílies.

 

La Dolors Bassa sí, però penso que la UGT no

Anuncia la premsa que Dolors Bassa, Secretaria General de la UGT a les Comarques Gironines serà la número 4 a la llista de Junts pel Sí a proposta d’ERC i, malgrat aquesta candidatura no compleix amb les expectatives que jo tinc en relació als comicis del 27-S ni al futur de Catalunya, la felicito molt sincerament.

Vull creure, com militant de la UGT, que la seva inclusió en aquesta llista és un reconeixement al seu compromís amb els valors i principis d’ERC i no al desenvolupament de la seva tasca com a responsable sindical, perquè si aquesta fos la raó i la Dolors es prestés a aquest “joc”, seria raonable i quasi obligatori demanar-li que optés per un de les dues opcions, la política o la sindical, coincidint amb aquells que pensen que hauria de ser així.

I tinc clar que el fet de l’anunci de la candidatura de la Dolors acompanyat de la seva responsabilitat sindical té segones intencions i per això, de la mateixa manera que crec que s’ha d’aclarir que la pluralitat de la UGT és inqüestionable, s’ha de dir que si la Dolors és connivent amb els principis i valors dels Junts Pel Sí ho és com a Dolors Bassa a títol personal o como ERC, i no com a militant de la UGT.

Som molts els militants de la UGT que no creiem que la independència del nostre país sigui la millor fórmula per a defensar els interessos dels treballadors de Catalunya i que desprès del 27-S, amb independència dels resultats, continuarem lluitant pels drets dels treballadors i treballadores de qualsevol àmbit territorial, com ho hem fet sempre des de la UGT.

Per això no m’agrada que es vulgui donar a entendre que la Dolors Bassa forma part de la candidatura del Junts Pel Sí per ser Secretaria General de la UGT de Girona, com si la UGT fos una d’aquestes entitats que es consideren part de la “societat civil”, que algun dia algú ens haurà d’explicar la seva definició.

En primer lloc perquè la Dolors és Secretaria General de la UGT per ella mateixa, com a sindicalista de la UGT i per elecció democràtica de tots els militants, independentistes o no.

I en segon lloc perquè la Dolors Bassa és candidata dels Junts per Sí a proposta d’ERC, i s’ha de tenir clar que a la UGT hi ha militants de tots els partits polítics, independentistes, federalistes i, fins i tot, d’aquells partits que podem qualificar com a immobilistes.

28-S: Govern Bovril

És l’eròtica del poder i d’aquest sentiment, per a molts libidinós i lasciu, no es queden al marge aquells que defensaven una llista unitària que no comptés amb polítics en actiu, doncs la mala imatge d’allò que anomenen com a “classe política” podia ser un element que desmotivés a la ciutadania per a participar el 27-S.

 

D’aquest Govern que jo qualifico com Bovril, per allò de la concentració i que algú m’haurà d’explicar el que significa, no és necessari parlar perquè l’objectiu de les eleccions de setembre no és, paradoxalment, que els ciutadans escollessin quin és el Govern  que volen governi Catalunya.

 

I sense tenir importància i pensant que tot estava ja pactat, doncs amb independència del resultat el President de la Generalitat seria el mateix, ara algú ha trobat gust a la possibilitat de manar i no descarta ser el que encapçali aquest Govern Bovril, pel fet de ser qui encapçala aquesta llista unitària.

 

Haig de dir que Romeva té raó: si no hi ha res per escrit, com sembla que és; qui asseguri  que el President sigui l’Artur Mas?, perquè ni tan sols ERC ratifica que hi hagi un acord sòlid en aquest sentit, i només la Vicepresidenta del Govern afirma que sí que existeix l’esmentat compromís.

 

Si a més considerem l’afirmació del cap de llista, de que aquesta candidatura no és la seva i  que no el satisfà plenament, quina garantia pot tenir els ciutadans que votin al Junts Pel Sí de que els objectius i compromisos que plantegen es respectaran?.

 

Encara no estic segur de que l’ara President de la Generalitat signi el Decret de convocatòria d’eleccions perquè, veient el panorama i com s’afronta el 28-S, estaria del tot legitimat i justificat que l’Artur Mas retardés els comicis, tot i pensant que la credibilitat que tindrà cara l’exterior aquest Govern Bovril serà molt feble.

 

Lamentable espectacle el que están donant els impulsors del 27-S, i em revelo a que aquesta imatge de Catalunya sigui la que tinguin de mi, fora de les nostres fronteres, com a català.

Ada Colau y el Aeropuerto

Con toda seguridad, los tantas veces reivindicados accesos ferroviarios al Puerto de Barcelona son mucho más prioritarios que las obras de la lanzadera al Aeropuerto del Prat, pero lo que no puede manifestar Ada Colau es que la mejora en accesibilidad al Aeropuerto no es prioritario y que no ve qué le puede aportar a Barcelona.

 

El Conseller Santi Vila, creo que con cierta sorna, justificaba la actitud de la Alcaldesa a la falta de experiencia, pero creo que sólo es necesario utilizar la lógica para entender que, a pesar de no estar en término municipal de Barcelona, el Aeropuerto del Prat es una infraestructura que beneficia sobre todo a la ciudad, y que esos 4,5 kilómetros son también una necesidad para la economía de la zona al igual, repito, que los accesos ferroviarios al Puerto de Barcelona, y pensando que la prioridad son estos últimos.

 

Pero en fin, viendo con total desacuerdo la visión “futurista” que tiene la Alcaldesa sobre temas como el turismo o sobre los acontecimientos de índole económico y social que, beneficiosos para Barcelona, pone en “jaque” desde su responsabilidad, no me extraña que “no vea” la importancia que tiene el Aeropuerto para la capital de Catalunya de la que ella, paradójicamente, es responsable.  

Si quiere, que EJERZA de político, pero que EJERZA

La afirmación de que “Guardiola jugó en la selección española por interés crematístico” es tan de Perogrullo que quien la ha hecho, el Ministro del Interior Fernández Díaz, merece aparecer en el programa de José Mota para que se le diga aquello de que “eres t…”, y lo sabes. ¿O alguien se cree que Guardiola o cualquiera de los jugadores que han sido miembros de la selección española lo han hecho únicamente porque sienten los colores de la rojigualda?.

 

Sin obviar el alimentado ego que representa ser reconocido como uno de los mejores futbolistas de su país, debemos pensar que estamos hablando de profesionales del deporte que viven de ello y que están en el mercado laboral como el que ejerce cualquier otra profesión, y si jugar en la selección, de manera legal y legítima (no en vano para jugar en la selección española se debe ser español) les genera ingresos, ¿por qué no deben hacerlo?

 

El argumento esgrimido por el Ministro para desarmar la participación de Guardiola en la lista de JuntsPelSí tiene tanto sentido como sentido tiene, a mi modesto modo de entender, que Guardiola o cualquier otro personaje se deje “manipular” para, simplemente por interés mediático, acepte formar parte de una candidatura política teniendo la conciencia de que no va a ejercer como tal, lo que es una actitud recriminable tanto por parte del inductor como del actor.

 

A nadie, añadiendo a las razones de raza, sexo o religión, las de profesión o recursos personales, puede vetársele la posibilidad de asumir representación política para defender, bajo sus criterios, los intereses de los ciudadanos i ciudadanas. Pero sí se puede y se debe exigir que si opta a esta responsabilidad debe cumplir con ella, es decir, debe desarrollar su compromiso con independencia del resultado, respetando el lugar donde las urnas lo han colocado, Gobierno o Oposición.

Pre 27-S. Situación grave

Es grave que Romeva, número 1 de la candidatura de JuntPelSí, manifieste que si no ganan él ni entrará en el Parlament de Catalunya para recoger su acta como Diputat.

 

Es grave que formen parte de esa candidatura ciudadanos que, ganen o no ganen, ya manifiesten su intención de no participar en la vida política.

 

Es grave que, por cuestiones de grandes diferencias ideológicas entre los diferentes grupos que conforman el JuntPelSí, como mínimo aparentes, tengamos la certeza de que el programa electoral con el que concurrirán el 27-S es falso.

 

Es grave que se ganen o no ganen, Catalunya seguirá teniendo el mismo President del Govern, en una clara jugada de dudosa legitimidad democrática.

 

Es grave que si ganan, sea la Declaración Unilateral de Independencia lo único que se ofrezca a los catalanes, sin explicar qué implica y cuáles serán o podrían ser las consecuencias.

 

¡¡¡La situación es grave, y sigo pensando que esta no es la manera!!!  

Frau a la democràcia

Sóc de l’opinió de que quan un decideix formar part d’una candidatura política per a concórrer a uns comicis electorals ha de fer-ho amb totes les conseqüències, i la més important és la possibilitat d’estar obligat a assumir la representació per a la que es presenta a la ciutadania, encara que el lloc en el que vagi ofereixi poques probabilitats.

 

En aquest moment el sistema de llistes tancades impedeix que es pugui escollir a una persona determinada i per això els partits s’aprofiten de la situació i s’amaguen en allò de que “fulanito tancarà la candidatura demostrant el seu recolzament”, essent aquest “fulanito” una persona de rellevància que, amb seguretat, no sortirà però que aportarà vots.

 

Però imaginem per un moment que les llistes fossin obertes i que els ciutadans poguéssim escollir a les persones, no a les sigles. Possiblement ni les sigles ni la pròpia persona formaria part de la candidatura, i per una senzilla raó: tindria molts números per a sortir.

 

El cas de la llista que sota el nom de “Junts per el sí” intenta monopolitzar el moviment independentista de Catalunya és flagrant perquè, coneixent només els cinc primers i l’últim, però sospitant que formarà part d’aquesta candidatura més d’un personatge amb valor mediàtic que no polític, els ciutadans i ciutadans que optin per aquesta opció no sabran realment a qui estan votant; i no ens podem oblidar que el 27-S escollirem a les persones que ens representaran en el Parlament de Catalunya.

 

No qüestiono que un entrenador de futbol, ara del Bayer i abans del Barça com en Pep Guardiola, es pugui dedicar a la política i ser un bon Parlamentari, però hem de ser seriosos! Algú s’imagina ara al Pep anant diàriament al Parlament de Catalunya a debatre temes que afecten al dia a dia dels ciutadans? Clar que no.

 

Al Pep al presenten, simplement, pel seu valor com a imatge i testimonial. Una actuació que essent legal i dins de la norma crec que és èticament reprovable doncs, al posar de manifest que no té cap intenció de fer de polític, està posant preu a la democràcia i, per tant, prostituint-la.

 

Hi ha altres mecanismes per a que en Pep Guardiola i els altres que segurament formaran part d’aquesta candidatura per les mateixes raons mediàtiques, puguin mostrar el seu recolzament a aquesta opció, i evitar fent un frau al sistema democràtic i riure de tots aquells que hem lluitat per a que poguéssim exercir la llibertat d’escollir els nostres representants.

 

 

 

Com en MacArthur? De moment, no.

- Tens millor aspecte i no se’t veu estressat!.

- Segur que estàs més tranquil!.

- Com a mínim ara pots anar pel carrer i que no et parem els pesats de torn per explicar-te els nostres problemes.

I és cert, més tranquil i descansat veient els temes des d’una altra perspectiva, perquè els neguits pels ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu ara són exclusivament personals, i no lligats al desenvolupament de la responsabilitat institucional que desenvolupava com a Regidor.

Però trobo a faltar aquell contacte permanent, proper i directe amb els veïns, i m’emprenya quan, donant-les només una mica de peu, et traslladen amb certa vehemència que aquesta complicitat i connivència que jo intentava tenir amb ells, empatitzant i buscant solucions als seus problemes, peticions o exigències de moment no la tenen, i dubten que la tinguin.

Sé que no canviar de personalitat o de manera d’actuar, continuar estant al mateix nivell que qualsevol veí, entendre que estàs al servei de la ciutadania i fugir d’inversions centrades en properes eleccions en defensa d’interessos o colors, tant sigui actuant com a Govern o com Oposició, és una manera, millor dit!, l’única manera d’entendre la política municipal; i així ho he fet i tornaria a fer-ho de la mateixa manera, si un dia decidís reprendre l’assumpció de responsabilitats polítiques.

De moment, amic Jaume, no estic preparat per a manifestar-me com en MacArthur dient allò de “me voy (jo ja he marxat!), pero volveré”, però et prego que no deixis d’inquirir-me en aquest sentit.

Mas, el 27-S President amb o sense independència

No sé si és un gran estratega polític, però el que sí tinc clar és que no essent politòleg podria donar lliçons com a tal, perquè els ha guanyat per la mà.

Fa quatre dies l’aposta era que CDC difícilment guanyaria les eleccions del 27 S, per la qual l’Artur Mas tenia moltes possibilitats, a partir d’aquesta data, de deixar de ser el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya en actiu.

Desprès d’un espectacle inqualificable, propi d’un circ per la quantitat d’equilibris, tirabuixons i il·lusionisme que han hagut de protagonitzar tots els que han sortit “voluntàriament obligats” a la pista durant setmanes, el President Mas ha passat de ser, com deien alguns, un cadàver polític a quasi garantir la seva continuïtat sense haver de sotmetre’s a uns comicis electorals.

Perquè el dia 27 de setembre l’Artur Mas no encapçalarà cap candidatura, i anant el 4, aconseguirà ser President amb els vots que li donarà el seu màxim contrincant, el candidat d’Esquerra Republicana de Catalunya que anirà el 5, driblant els arguments d’aquells que el demonitzaven per les seves polítiques de retallades durant els seus mandats.

Això no vol dir que el comú denominador de la independència s’assoleixi, que jo crec també entra en els seus càlculs, però encara i així aconseguirà ser el President, doncs serà molt difícil o pràcticament impossible que els partits que sí volen escollir un Parlament i un President i que no estan alineats amb les tesis independentistes, es posin d’acord per anul·lar aquesta jugada.

Sigui com sigui és igual el resultat del 27 S, perquè a partir d’aquesta data l’Artur Mas serà un President de la Generalitat de Catalunya sense que el resultat dels comicis electorals hagi tingut cap importància; serà un President que haurà estat recolzat tant per partits d’esquerres com de dretes; i serà un President que podrà continuar aplicant les mateixes politiques que ha portat a terme fins ara.

Tot i convençut de que aquesta maniobra política d’interpretar la mecànica democràtica està viciada i que donarà arguments contradictoris i d’insatisfacció a tothom, deslegitimant els propis comicis, s’ha de reconèixer que l’Artur Mas aconseguirà aparèixer als llibres d’història a la mateixa alçada que el President Macià, encara que el resultat del 27 S sigui negatiu pels interessos dels que creuen en la independència de Catalunya.

La renúncia a l’aparcament, Producte del Pacte de Govern?

Recordo un matí ja fa alguns anys, amb el desaparegut amic i company Josep Vicente fent càlculs mètrics a la corxera, per imaginar cóm seria la construcció d’un aparcament enlairat de 2 o 3 plantes.

 

Com deia en Josep, la ciutat és per a badar, per a gaudir del cel sense impediments artificials innecessaris producte de la mà de l’home, i per això aquell dia li manifestava que una edificació com aquesta provocaria tal impacte i barrera visual, que em feia dubtar si era la millor solució per al problema existent de l’aparcament.

 

Ara el nou Govern municipal renuncia a la construcció d’un aparcament soterrat al passeig, tal com proposava i volia tirar endavant l’anterior Equip de Govern, i trasllada el projecte a altres llocs, adduint qüestions de viabilitat econòmica i de cost per l’Ajuntament.

 

Ningú posa en dubta la legitimitat de la decisió política però penso que s’ha de reconèixer, i així s’ha de fer, que és l’equilibri polític qui obliga a prendre la decisió, perquè només un projecte estratègic dels tres que conformen el pacte govern, va manifestar el seu desacord explícit a l’aparcament soterrat.

 

La viabilitat d’un aparcament al passeig és fruit d’un obligat estudi que assumirien inversors i concessionaris, amb una despesa econòmica per a les arques municipals, pràcticament inexistent.

 

Ha d’haver-hi, que hi era, la voluntat d’un projecte urbanístic de superfície que respectés el passeig, sense provocar canvis en la seva imatge actual. (Lògicament menys l’entrada al propi aparcament).

 

I per últim, crec que l’impacte per al turisme i el comerç d’un aparcament ubicat al passeig, seria molt més positiu que el produït per un aparcament a altre indret.

 

Continuo pensant que l’aparcament soterrat al passeig és la millor opció o, com a mínim, no trobo elements objectius que recolzin que un aparcament en una edificació vertical, ubicada fora de la zona de vianants, faria més atractiva la ciutat i facilitaria l’accés dels visitants.

Com català, avui quina és la meva nacionalitat?

Es collonut!. Avui un partidari de la independència de Catalunya, preguntava, amb condescendència i menyspreu, per quina nacionalitat optarien els no independentistes, la espanyola o la catalana, si el resultat del 27-S fos coincident amb la seva manera de pensar.

Jo no soc bel·ligerant en contra de la independència però no crec, com he dit moltes vegades, que sigui la millor fórmula per a defensar els interessos dels catalans. Però clar, és l’opinió d’un català que penso, tan respectable com qualsevol altra!

No m’agrada però, seguint el mateix fil argumental d’aquest independentista, em pregunto i pregunto, des dels que som catalans i no independentistes als que sí són catalans i independentistes: si el resultat d'aquest “plebiscit” amb el que es vol llegir el 27 S, no avala el independentisme amb un clar percentatge de recolzament, renunciarien a la nacionalitat espanyola? I si és així, a qui demanarien asil polític per a canviar de nacionalitat?

No creieu que ja n'hi ha prou d'aquest ridícul color al que ens estem posant uns i els altres?

Tan difícil és que la ciutadania, amb el seny que ens caracteritza com a catalans i del que presumim, ens respectem per a desprès poder exigir respecte?

Però vull respondre al independentista que, amb la seva pregunta, demostra un clar sentiment excloent i sectari que rebutjo profundament. La meva guerra són les persones, sigui quina sigui la seva nacionalitat, i em seria molt difícil decidir si vull posar més fronteres a la meva convivència i marcar territori amb banderes, en aquest cas groga i vermella, perquè ambdues son d’aquest mateix color.

Reflexions personals, 30 dies desprès

Fa 30 dies justos que dos esdeveniments importants que han tingut una gran incidència a la quotidianitat de la meva vida, desprès de que ja fa molts mesos decidís no concórrer a les Eleccions Municipals: un, la constitució dels Ajuntaments amb nous gestors polítics, que va tenir com a conseqüència que jo deixés, immediatament, de ser Regidor. I el segon, la meva reincorporació, a full-time, a les meves habituals obligacions laborals desprès de més de vint anys de dedicació a la política sindical i local.

A ningú se li pot escapar que això és un “abans i desprès”, i que durant aquests 30 dies he fet reflexions personals de tot tipus i, conseqüentment he tret conclusions de les meves accions i decisions, així de cóm afrontar aquesta nova etapa.

Qui em coneix, sap que serà molt difícil que em desentengui d’allò que ha sigut la meva dedicació principal durant 8 anys, la política municipal, i que em costarà esperar altres 70 dies per a dir la meva, (llevat no hi hagi alguna davallada o comencin a justificar la seva incapacitat per a complir amb els seus compromisos, emparant-se en la impotència per una suposada herència rebuda, com algú ja insinua), però un s’ha d’habituar a totes les circumstàncies i situacions, i l’edat i l’experiència em permetran administrar el meu temps d’intervenció amb prou paciència.

Això sí, reconec el que més trobo a faltar és el tracte habitual amb els meus veïns, que em permetia atendre i escoltar les seves inquietuds, així com la relació i col·laboració diària amb els companys i companyes de Govern i tècnics municipals, alguns d’ells ara ja amics. 

Inaugurar l’exposició Thyssen

Que per quart any consecutiu es pugui inaugurar l’exposició Thyssen representa una satisfacció per a tots aquells que, de manera directa per estar governant la ciutat, han estat treballant durant aquesta legislatura per a que Sant Feliu sigui un referent d’exposicions temporals de gran qualitat.

Això li deia a un amic que aquest matí, a primera hora, em recriminava per no haver anat a la esmentada inauguració, tot i insinuant que no assistir havia sigut per despit o per una suposada rancúnia contra el Govern de la ciutat.

Ja li he aclarit que no, en absolut. Encara que no s’ho creia, simplement no vaig anar perquè no em van convidar.

És cert que ara no tinc cap lligam amb la política local, com no sigui personal o d’amistat. Soc un ciutadà més de Sant Feliu, encara que quan era Regidor també ho era; però a manera de reflexió, crec hagués estat de rebut que els Regidors de l’anterior Equip de Govern, que han patit aquesta exposició per a què la ciutat la pugui continuar gaudint, haguéssim rebut una invitació per a la inauguració.

Crec que, fins i tot, es podria considerar com un detall protocol·lari i una demostració de tarannà.

És cert que, per qüestions familiars, jo no hagués assistit, però si hagués pogut fer-ho hauria sigut com a manifestació d’agraïment i reconeixement a tots els que han fet possible aquesta exposició, començant per la Baronessa Carmen Thyssen com “alma mater”, continuant per la comissària Pilar Giró, i acabant per el gruix dels polítics, tant de l’actual Govern -que no ha paralitzat l’esdeveniment i que, segons afirma, continuarà treballant per a millora el projecte -, com de l’anterior Equip de Govern, en el que m'incloc, que ha passat un testimoni de treball fet.

San Fermín: ¿tortura?

Me gustan las fiestas de San Fermín y desde hace muchos años no he dejado de vivir, aunque sea a través del plasma, la emoción de sus encierros. ¡Y seguiré haciéndolo mientras pueda hacerlo!

Únicamente dos veces he tenido la suerte de participar “in situ” de las carreras por las calles de Pamplona (¡era yo muy joven!) y, aunque ahora sería incapaz de emularme yo mismo, sobre todo por cuestiones físicas, reconozco que siento cierta añoranza de aquella “hazaña”.

Si bien es cierto que la celebración ha “evolucionado” y que la accesibilidad que ha facilitado la masificación, en algunos casos ha deteriorado la imagen por las actitudes de algunos descerebrados energúmenos, el espíritu sigue siendo el mismo y las fiestas de San Fermín mantienen el encanto propio de una celebración, patrimonio de un pueblo, que proyecta y comparte con orgullo su semana grande.

Por ello no me parece justo que de manera arbitraria, aunque legítimamente argumentada con argumentos en absoluto compartidos, se satanicen las fiestas de San Fermín bajo la ya recurrente afirmación de que se está torturando a los toros bravos.

Si la definición legal de tortura es, que lo es, “todo acto por el cual se inflige intencionadamente a una persona dolores o sufrimientos graves, ya sean físicos o mentales, con el fin de obtener de ella o de un tercero información o una confesión, de castigarla por un acto que haya cometido, o se sospeche que ha cometido, o de intimidar o coaccionar a esa persona o a otras, o por cualquier razón basada en cualquier tipo de discriminación”, no encuentro ningún paralelismo que permita afirmar que los amantes de estas fiestas son unos torturadores. Ni aún sustituyendo “persona” por “toro” podría considerarse que el animal está sometido a tortura. Y hablo únicamente del encierro y sus carreras, sin entrar a valorar la lidia que, ya no arbitrariamente y con argumentos más sólidos, algunos podrían considerar como un espectáculo sádico.

Entiendo que los animalistas puedan estar en contra del espectáculo taurino que comienza a las cinco de la tarde; y hasta podría entender que pusieran encima de la mesa propuestas para que lo que califican, erróneamente, tortura; pero no comparto que se manifiesten contrarios a la propia esencia de las fiestas de San Fermín y sus encierros de los que yo, al igual que los pamplonicas, me siento orgulloso y, en absoluto, torturador.

Grecia: Ese viaje no necesitaba alforjas

Creo al periplo iniciado por el Gobierno griego en su enfrentamiento con la UE se le podría aplicar aquel refrán español de “para ese viaje no hacían faltaesas alforjas” porque, al final, se ha quedado en nada tangible para los intereses personales i particulares de la ciudadanía.

 

Un referéndum contra la austeridad, con resultado justo (de justicia) y previsible, a pesar de la campaña del miedo que ha querido aplicar la troica, ha degenerado en la aceptación por parte del Gobierno griego de aquello que los griegos rechazaron por una amplísima mayoría.

 

Al final, para lo único que sirvió ese referéndum fue para reforzar, de manera temporal (apenas unas horas) el liderazgo de Tsipras, convirtiendo lo que debería haber sido un ejercicio democrático, impulsado desde la cuna de la misma democracia, en un acto de reafirmación nacional a imagen y semejanza de aquellos que se organizan en sistemas dictatoriales para autoafianzar el liderazgo político.

 

Resultado, más presión sobre la ciudadanía griega, con más recortes sociales y económicos, y más carga fiscal a través de la subida del IVA para los trabajadores y trabajadoras con un único objetivo; una nueva inyección económica que amplíe la garantía de que los griegos puedan pagar su deuda.

 

Imaginable la frustración de la población griega!!!

 

Faralaes/barret cordovès o barretina/sardana

És un fet que el turista que visita Barcelona per primer cop ve amb l’obligació de visitar dos indrets: les Rambles de Barcelona i el seu àmbit d’influència – aquí podríem arribar fins al barri gòtic -, i el temple de la Sagrada Família, que possiblement no tindria tanta projecció com ara si aquesta obra d’en Gaudí ja estigués finalitzada.

 

I se’n va amb el record del que ha vist i viscut, emmagatzemant imatges a la memòria dels aparells fotogràfics més que a la del cervell, i emportant-se a casa seva el souvenir amb el que relacionen el país que visiten que, en aquests cas, agradi o no agradi, és la Catalunya d’Espanya.

 

Conscients d’aquesta situació, és lògic que els comerciants dedicats a la venda d’articles de regal ubicats a les rodalies d’aquests dos punts d’atracció turística, vulguin aprofitar l’afluència de clients potencials per a fer negoci amb el mínim esforç possible, i això implica posar a l’abast del comprador l’article que, per relacionar-ho amb el país que visita, ja està disposat a comprar.

 

És a dir, l’integrant del turisme massiu té consciència de que ve a Barcelona com una ciutat d’Espanya, terra on juga el Barça d’en Messi però també el Madrid d’en Ronaldo, i on el flamenc i tot el que l’envolta, per exemple, no necessita presentació i té el terreny guanyat a la sardana o la barretina.

 

Algú es pot imaginar a un venedor de souvenirs en plena plaça de la Sagrada família, amb la botiga atapeïda de turistes amb la intenció de comprar un barret cordovès o un vestit de flamenc, explicant a un client què és una barretina o una sardana? Algú pot imaginar-ho si, a més, el propietari de l’establiment és d’origen xinès, o indi, o pakistanès, o magrebí, com són la majoria?

 

Per alguns sembla que això és un problema (que no dubto que ho sigui!), que mereix una intervenció urgent, no tant per avançar en qualitat turística sinó perquè és un atac a sentiments identitàries i de relació territorial; fins i tot tinc el convenciment de que, per a segons qui, seria molt més tolerable la venda de barrets mexicans, com era típic fa uns anys, que un de cordovès.

 

No m’estranyaria que, en qualsevol moment, els comerciants de les zones turístiques d’afluència massiva de Barcelona rebessin la comunicació de que una ordenança municipal o un decret de la Generalitat els hi prohibeix vendre articles que no siguin realment autòctons de Catalunya.

 

De la mateixa manera que tampoc seria estrany que es prohibís l’arribada de visitants que, havent viatjat en companyies de “low cost” i en teoria de no gran poder adquisitiu, volguessin conèixer les Rambles o la Sagrada Família.

 

Perquè qui considera aquesta situació dràstica és normal que exigeixi accions en el mateix sentit: Si no volen que el turista visiti la Sagrada Família, només queda eliminar la Sagrada Família o evitar que hi hagin turistes, aconseguint alhora la desaparició de botigues que venen articles no relacionats amb la cultura catalana, doncs no hi haurien clients.

 

És com allò que plantejava en Bush per a combatre els incendis forestals: Tallem els arbres!

 

Continuarà essent Barcelona una destinació prioritària per als milers i milers de creueristes que visiten Barcelona durant unes quantes hores, si veuen minvades les seves expectatives mitjançant prohibicions?.

 

I sí, els veïns per exemple del barri de la Sagrada Família o de la Rambla de Catalunya guanyaran en qualitat de vida, si aquesta es relaciona en la tranquil·litat que pot donar la manca de visitants. Però aqueta manca de turistes, no portarà a la llarga també un deteriorament del propi barri per pèrdua de riquesa al eliminar la possibilitat de negoci?.

 

Sé que és complicada la convivència entre el turista i el resident però, com succeeix a moltes destinacions turístiques i Barcelona ho és, per aconseguir una bona qualitat de vida per als residents s’han de crear sinèrgies i complicitats basades en la riquesa, deixant en un segon termini de prioritat, que no oblidant, l’endogàmia territorial de barri, de ciutat o país, i donant facilitats al visitant, encara que ho sigui per poc temps.

 

Crec que és preferible, i en absolut rebutjable, conviure amb els vestits amb faralaes i els barrets cordovesos, introduint de manera constant la barretina i la sardana, i no renunciar al turisme com a font de riquesa.

 

 

Per els independentistes, qui conforma la societat civil?

Per una banda defensen que els polítics siguin gent amb bona formació, honradesa i de principis democràtics profunds, i de cop i volta volen, amb l’objectiu d’alimentar els seus interessos, que el Govern català estigui liderat i format per persones que tinguin com únic aval ideològic la independència de Catalunya, com si la resta d’inquietuds ciutadanes no tinguessin cap importància.

 

I ho diuen sense rubor, com un gran triomf, i recolzant-se en allò que anomenen societat civil i de la que vull suposar també se’m considera com a part; encara ningú m’ha consultat ni directe ni indirectament perquè, si ho haguessin fet, la meva resposta seria una rotunda negativa a aquesta manipulació de l’exercici de la democràcia, que posa en joc el futur del meu país.

 

Si els partits polítics independentistes volen fer una candidatura unitària, que ho facin!. Si aquests partits polítics volen presentar-se a unes eleccions com les del 27-S amb un mateix programa electoral i amb diferents sigles, que ho facin!. Si volen llegir el resultat com a plebiscitari, que ho facin!.

 

Però que no interpretin la meva voluntat, ni a favor ni en contra dels seus postulats i propostes perquè, sota allò que ells entenen com a “societat civil catalana” podrien ser capaços de considerar a un federalista com jo, tal i com he manifestat en moltes ocasions, com un independentista.

 

Per cert, algú hauria d’explicar qui conforma la societat civil o qui està exclòs de la mateixa.

 

 

Han posat a la UE en qüestió.

Triomf de la democràcia i respecta a la decisió dels grecs. Això és el que més vaig sentir ahir quan els resultats del referèndum a Grècia ja preveia un NO taxatiu.

 

Però clar, malgrat les enquestes que han acompanyat la pre-consulta durant tota la setmana, el resultat era completament previsible perquè, desprès d’anys de retrocés econòmic i social i amb la previsió d’incrementar les retallades per a complir amb les exigències de la UE, algú podria pensar que els grecs rebutjarien la possibilitat de dir prou?. Fins i tot, si preguntessin a la ciutadania espanyola en aquest sentit, m’atreveixo a afirmar que el resultat seria el mateix.

 

El que no m’agrada és l’omissió de la responsabilitat que eximeix el Govern grec, posant a mans de la ciutadania una decisió que haurien d’haver pres ells en el desenvolupament de la seva responsabilitat, si és que entenen que les conseqüències que pot portar aquest NO són assumibles i positives per al benestar de la població.

 

Perquè el quid de la qüestió és saber què pot passar a partir d’ara; o aquest NO fa prendre consciència a la troica de que aquestes situacions són insostenibles i cedeixen a l’ampliació del deute grec, suavitzant i amagat el crack econòmic en el que es troben, o bé aguanten el pols i menyspreen les necessitats de Grècia i l’aboquen a un crack efectiu.

 

En el primer cas és obrir la porta a que la resta d’estats que han estat, estan o poden trobar-se en una situació semblant puguin actuar de la mateixa manera, defensant els legítims interessos del seu país i dels seus ciutadans, ara ja sense necessitat de convocar cap consulta popular.

 

I en el segon cas, si Grècia se’n surt d’aquest trencament obligat amb els socis comunitaris, es demostrarà que les accions i exigències de la troica (Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional) no són més que una maniobra per a marcar les pautes amb l’únic objectiu de defensar els interessos econòmics dels països que la controlen.

 

El que no hi ha dubte és que la UE està en qüestió, i no per la decisió lògica dels ciutadans i ciutadanes grecs als que ara voldran satanitzar, sinó la no assumpció de responsabilitats tant del Govern grec, per haver portat a la ciutadania de manera perversa a decidir sobre el seu benestar, com de la mateixa Unió Europea, per haver jugat amb el benestar de la població grega.

 

Tots: Assumir les crítiques, és mostra de normalitat democràtica

Sospitava que no era un partit nascut per governar, sinó per a fer la “seva” oposició. Que encara que governessin continuarien fent oposició del mateix govern, o sigui, d’ells mateixos. I a les proves em remeto.

A les crítiques (per cert suaus encara que normals) que reben per la primera decisió que prenen, la seva resposta no és la defensa argumentada sinó l’atac injustificat a una crítica a la que, per obligació, s’han de sotmetre, entrant en una dinàmica contraproduent i contrària al interès de l’esperit democràtic i de transparència en el que van basar la seva campanya electoral.

Mai han guanyat unes eleccions i només han pogut governar a cop de pacte, de força o de compra de voluntats. Per això, com la responsabilitat de Govern els hi ve per via indirecte sense el fruit  de les urnes provinent de l’esforç, no entenen que de les seves actuacions han de retre comptes a la ciutadania, de la mateixa manera que ells ho exigien quan els ciutadans els hi van posar a l’oposició.

Decideixen, amb tota legitimitat, posar retribucions a la dedicació dels Regidors de l’Equip de Govern i, per lògica, l’oposició fa una crítica sobre el tema; i el que és curiós és que les crítiques no qüestionen en primer lloc les quantitats que rebran, sinó en la paradoxa d’aplicar amb escreix allò que ells criticaven quan eren oposició en l’anterior legislatura, sense donar  més arguments comparatives amb èpoques i legislatures anteriors, llançar insinuacions, o dient mentides o mitges veritats.

I sí, no exerceixo com a polític, però han d’entendre (que no entenen) que un ciutadà sempre fa política i té el dret, però sobretot el deure, de fiscalitzar la tasca que fan els polítics als que han posat al capdavant de la responsabilitat de participar en la gestió política de la ciutat, tan sigui actuant com a Govern com a l’Oposició.

I com ciutadà, però també com a ex-regidor, vull aclarir a la ciutadania que les afirmacions que de manera oficial fa TotsXSF, no són més que una maniobra demagògica i difamatòria per amagar la seva manca d’arguments per a justificar l’assignació de retribucions i dedicacions exclusives dels Regidors, i per això, com a ciutadà i com a Regidor, em permeto exigir a les persones dels partits que donen recolzament al Govern de la ciutat que no participin d’aquesta burda manera d’actuar.

De manera breu, l’Alcalde actual té una dedicació exclusiva molt semblant a la de l’Alcalde anterior (bé, una mica més elevada), amb una mateixa dedicació. Puc dir que la “quantitat” no em sembla exagerada, sempre  i quant s’entengui que estem retribuint a un Alcalde, i que aquest té assumit el que això significa. Si és així asseguro que aquests 48 minuts que representa al 10 % menys dedicació no tindrà cap incidència. Dedicarà molt més!

El vicealcalde era la mateixa figura que el Primer Tinent d’Alcalde. Això ja ho diuen les resolucions judicials. Ara no hi ha vicealcalde però hi ha Primer Tinent d’Alcalde, amb una diferència, la dedicació. Si féssim la projecció de salari i dedicació, el Primer Tinent d’Alcalde actual cobra molt més que el ViceAlcalde de l’anterior legislatura. Fins i tot més que l’Alcalde.

I el Regidor d’Educació, ara també en règim de Dedicació Exclusiva al 95% cobra menys que el Regidor al 50% de dedicació. Algú podria explicar per què?, doncs l’argument de d’incompatibilitat laboral demostra una dubtosa necessitat de la pròpia. Tan diferent és la vàlua o capacitat entre Regidors, per haver aquesta diferència retributiva?.

Segons diu la premsa, ara els Regidors cobraran per assistència a les meses de contractació 150 euros, cosa que no s’havia contemplat mai. Pensant que és una aberració, suposo que servirà per a complementar, de manera prèviament no pressupostada, les retibucions dels Regidors de Govern.

Cada 15 dies Junta de Govern, a 80 euros assistència. A l’anterior legislatura eren 80 euros amb sessions setmanals d’assistència efectiva. I si es faltava a més d’una, encara que fos de manera justificada i per qüestions lligades a l’Ajuntament, es feia la corresponent regularització i descompte.

Repeteixo, per informacions periodístiques, ara els Regidors podran optar per cobrar indemnitzacions o retribucions salarials, és a dir, amb cotitzacions a la Seguretat Social. Em pregunto si aquestes cotitzacions aniran a banda de les indemnitzacions que ja perceben o faran créixer el pressupost.

I parlen de les dietes que marca la llei en el desenvolupament de la seva tasca com a Regidor. Els Regidors de l’anterior legislatura no passaven ni una dieta personal per dinar ni sopar, encara que la llei o permetés.

Que l’Equip de Govern manifestés la seva creença que el funcionament de l’Ajuntament requereix aquest sistema retributiu per al seu òptim funcionament, i assumir les crítiques estoicament tancaria un debat innecessari, però en canvi han decidir atacar a l’ara oposició per a justificar-se ells mateixos, amb mentides i insinuacions barroeres que no tenen res a veure.

Per acabar i aclarir, perquè són qüestions delicades. Els Partits polítics no cobren cap assignació municipal. Hi ha una quantitat que serveix pel funcionament dels Grups Municipals.

I també, sense explicitar l’insult que mereix aquell que insinua però no s’atreveix a acusar, a lo millor pensant que el ser Regidor li dona “patent de corso”, vull informar al Sr. Saballs , Regidor de Tots x Sant Feliu, que cap Regidor de l’anterior Equip de Govern ha col·locat a la seva parella a treballar a l’Ajuntament; per això li exigeixo que rectifiqui o aclareixi.