Va de pactes

Pocs, o millor dit, molt pocs han aconseguit prou recolzament com per afrontar una  legislatura sense haver d’arribar a acords amb altres forces polítiques. I ho interpreten amb aparent responsabilitat argumentant que ha sigut la voluntat el poble manifestada a les urnes.

Bé, jo vaig anar a votar, i vaig fer-ho pel programa que crec millor responia a les meves inquietuds, amb la clara i indiscutible voluntat de que es pogués portar la pràctica. I no vaig pensar en pactes, perquè la meva voluntat, i segur que la de tots els votants, era que l’esmentat programa electoral es fes realitat.

Si hagués pensat en possibles pactes de govern posteriors, no sé si el meu vot seria el mateix, però és cert que les diferents candidatures haurien d’haver anunciat com a part del programa electoral quins podrien ser els hipotètics punts de posteriors pactes, amb qui i quines les línies vermelles que no estarien disposats a trepitjar.

Perquè ara, amb aquests acords i pactes que a manera de joc de les cadires s’estan negociant, em pregunto qui es beneficiarà de la meva voluntat expressada el 24 M, de la mateixa manera que desconec si el que em va fer decidir el sentit del meu vot continuarà formant part del nou programari electoral.

Però insisteixo, la meva voluntat no va ser pactista, ni tampoc la dels polítics que optaven a obtenir la major representativitat política. Si es veuen obligats a pactar només és atribuïble a uns resultats electorals pobres, a la obligada supeditació a altres forces per la mateixa raó, i a qui és conscient de que amb els seus resultats, s’ha convertit en un factor molt valorat en aplicació de l’aritmètica representativa.

Cada cop estic més convençut de que s’ha de canviar el sistema.