Ahir recordava
quan ja fa molts anys, un parell de setmanes abans de la revetlla de Sant Joan,
els nanos començàvem a emmagatzemat fustes
que els veïns i veïnes del carrer ens guardaven perquè la nit del 23 de juny tinguéssim
una foguera tan o més gran que la que feien a un altre carrer.
No sé si realment
era tan gran com a mi em semblava, però en aquells descampats envoltats de
cases semblava un foguera enorme, i al voltant d’aquell gran foc, nens i pares passàvem
una estona llençant els primers petards d’aquella nit màgica. Nosaltres, la
xicalla, jugant, i els pares suposo que veient aquell gran foc com l’oportunitat
per a cremar tot allò que ja no serveix, com diu la tradició.
I no recordo que a
Verdum, aquell creixent nou barri de Barcelona ja amb una gran índex demogràfic,
succeís mai res fora de lo normal amb les moltes fogueres que s’encenien.
I érem nanos, i
com a tal, fèiem les corresponents bretolades amb el foc i amb els petards.
Però els pares estaven allà, vigilants per a què la festa transcorregués com
havia de ser, controlant a propis i estranys en una espècie de germandat
natural on no eren necessàries normes ni prohibicions rígides marcades per l’autoritat
competent.
Jo em fixo en es
meus nets i penso que la societat no els permetrà viure i gaudir de moments com
aquells, que no eren més que estímuls per a promoure la convivència.
Ara s’ha d’autoritzar
tot, perquè tot està prohibit, i es dicten normes que coarten la llibertat i el
lliure albir de les persones, obligant a fer o a no fer allò que, des de la
normalitat i sense pràcticament pensar-ho, la gent ja no fa.
I estant convençut
que quan més es prohibeix més atractiu es fa incomplir la prohibició, crec que
hauríem de buscar i aplicar mesures pedagògiques i no coactives que ens
permetessin recuperar l’esperit d’aquelles fogueres “populars”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada