Massa prohibicions

Ahir recordava quan ja fa molts anys, un parell de setmanes abans de la revetlla de Sant Joan, els nanos començàvem  a emmagatzemat fustes que els veïns i veïnes del carrer ens guardaven perquè la nit del 23 de juny tinguéssim una foguera tan o més gran que la que feien a un altre carrer.

No sé si realment era tan gran com a mi em semblava, però en aquells descampats envoltats de cases semblava un foguera enorme, i al voltant d’aquell gran foc, nens i pares passàvem una estona llençant els primers petards d’aquella nit màgica. Nosaltres, la xicalla, jugant, i els pares suposo que veient aquell gran foc com l’oportunitat per a cremar tot allò que ja no serveix, com diu la tradició.

I no recordo que a Verdum, aquell creixent nou barri de Barcelona ja amb una gran índex demogràfic, succeís mai res fora de lo normal amb les moltes fogueres que s’encenien.

I érem nanos, i com a tal, fèiem les corresponents bretolades amb el foc i amb els petards.

Però els pares estaven allà, vigilants per a què la festa transcorregués com havia de ser, controlant a propis i estranys en una espècie de germandat natural on no eren necessàries normes ni prohibicions rígides marcades per l’autoritat competent.

Jo em fixo en es meus nets i penso que la societat no els permetrà viure i gaudir de moments com aquells, que no eren més que estímuls per a promoure la convivència.

Ara s’ha d’autoritzar tot, perquè tot està prohibit, i es dicten normes que coarten la llibertat i el lliure albir de les persones, obligant a fer o a no fer allò que, des de la normalitat i sense pràcticament pensar-ho, la gent ja no fa.

I estant convençut que quan més es prohibeix més atractiu es fa incomplir la prohibició, crec que hauríem de buscar i aplicar mesures pedagògiques i no coactives que ens permetessin recuperar l’esperit d’aquelles fogueres “populars”.