Era una
condecoració d’aquell temps, de principis a mitjans dels 70 i en una època complicada
socialment, quan era difícil i en molts casos arriscat, reivindicar allò que
ara està dins de la normalitat.
En aquells anys,
recta final d’un cicle polític, ja hi havia un grup de joves dins de l’associacionisme oficial que demanava, per exemple, la majoria d’edat als 18 anys (en aquell temps
era als 21), o la igualtat de dones i homes (en aquell temps una dona no podia
obrir un compte corrent sense permís del marit o dels pares), o la llibertat d’expressió,
o els drets de l’estudiant, o del jove com a treballador, o la responsabilitat
legal.
Recordo, per exemple,
que l’any 74 o 75 i durant tot una Setmana Santa, ens vam reunir un grup de
joves de tota Catalunya i de procedències diverses al Col·legi Major de
Tarragona per a constituir el primer Consell de la Joventut, d’on va sortir un
document que recollia totes aquestes reivindicacions i que avui estan dins de
la normalitat.
Hi havia una condecoració
que l’entitat juvenil oficial d’aquells anys atorgava als que es dedicaven als
joves, l’anomenada “F” (f de San Fernando, patró de la joventut), en alguna de
les seves modalitats, verde, vermella, de plata o d’or.
Jo vaig ser
mereixedor d’una d’aquestes condecoracions que em va imposar en Ramón Estruch a
l’any 76, fa quasi 50 anys, que vaig perdre però de la que el proppassat
dissabte, precisament dia de San Fernando, uns amics d’aquells temps em van
entregar una còpia.
Què havia de fer?
Deixar alguna llagrimeta i donar les gràcies al Manuel, al José Antonio, al
Quino, al Javi i al Miguel Ángel per tornar-me a imposar la F de plata.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada