dilluns, 29 de juny de 2015

Barcelona en comú i el prestamisme laboral

Sincerament m’importa relativament a qui contracta laboralment un partit polític; i dic relativament perquè sí té importància, no en va les organitzacions polítiques funcionen, principalment, amb diners públics, o sigui, amb diners d’una caixa en la que jo també contribueixo.
 
I dic això perquè és cert que l’Ajuntament de Barcelona no ha “col·locat” a la parella de l’Alcaldessa de la ciutat. En això l’Ada Colau té raó, de la mateixa manera que també la té, possiblement, quan afirma que la seva parella és un gran economista amb una llarga trajectòria i experiència.
 
La qüestió és cóm volen aprofitar la vàlua del Sr. Alemany.
 
Descartat que desenvolupi la seva a l’Ajuntament com assessor, doncs fer-ho seria trencar amb tot allò que Barcelona en Comú ha defensat sota la crítica a la manera de fer política dels partits tradicionals i que els ha portat a l’Alcaldia, s’havia de buscar un altre mecanisme que, aparentment, deslligués aquesta contractació de l’Administració municipal i que, també aparentment, no representés cap despesa a l’erari públic; és a dir, utilitzar l’estructura política que recolza a l’Alcaldessa.
 
La denúncia contra el funcionament orgànic dels partits polítics queda en segon termini, perquè si és necessari, com és el cas, i fent de la “necessitat” virtut converteixen una estructura política de caira popular i assembleari com era Barcelona en Comú, en un ens polític amb un organigrama funcional semblant al de la resta d’organitzacions, com ha passat amb altres formacions polítiques de la mateixa òrbita.
 
Barcelona en Comú té un compromís amb Barcelona, perquè el seu àmbit d’actuació és únicament Barcelona, i només té com a projecte la ciutat de Barcelona i, per això, els seus ingressos com a plataforma que dona suport a l’Ada Colau com Alcaldessa de Barcelona, provenen de Barcelona i el seu Ajuntament.
 
Si Barcelona en Comú contracta a la parella de l’Ada Colau (sense dubtar del valor del Sr. Alemany ni de la suposada necessitat d’un economista), està contractant un assessor per la pròpia Alcaldessa que treballarà per ella, encara que contractat per una altra empresa, en un clar exemple de prestamisme laboral completament rebutjable.

 

dijous, 25 de juny de 2015

Mal inici dels 100 dies

Entenc que tot aquell màrqueting en el que van centrar la campanya electoral l’hagin de projectar com una realitat seriosa, però ara han assolit la responsabilitat de governar, i han de fer tangible tot aquell populisme amb el que van convèncer a l’electorat de que la seva opció era l’única resposta a les inquietuds de la societat.
 
I ho feien acusant de la desafecció entre la ciutadania i l’exercici de la tasca política al distanciament entre polítics i ciutadans, centrant la seva campanya en la proximitat, com a mecanisme per a conèixer i així actuar amb garantia sobre els problemes reals de la societat, afirmant que aquesta fractura existent és la conseqüència del desconeixement de la situació que pateix la ciutadania per part dels polítics en actiu!
 
Cóm fer visible aquesta política de proximitat és ara el quid de la qüestió, perquè és a partir d’aquest moment quan han de respondre i fer rendible les seves promeses, i demostrar que el seu objectiu no és simplement encapçalar la protesta mediàtica, com feien fins ara, sinó que tenen la capacitat per a trobar i aplicar solucions.
 
Però de moment estan en el mateix punt de partida, demostrant un simplisme preocupant a l’aplicar mesures que, amb tota seguretat, seran acollides amb acceptació per part de la ciutadania, però que a curt termini crearan desencís.
 
Perquè és simplisme mediàtic, per exemple, anunciar que l’alcalde o els regidors acudeixen a l’Ajuntament en bicicleta, en metro o caminant. Estant dins de la llibertat de cadascú, a lo millor haurien de pensar, sobretot els alcaldes de les grans ciutats, les complicacions de seguretat que comporta aquesta decisió.
 
O eliminar els cotxes oficials, en una clara d’intenció de confondre ús i abús. Una qüestió d’estalvi que, sense deixar de ser necessària, possiblement comporti deixar a l’atur a un bon grapat de treballadors que han aprovat unes oposicions com a xofer.
 
De la mateixa manera que també és simplement foto per a la galeria encapçalar una manifestació o posar-se davant de la policia per aturar una ordre judicial.
 
Em pregunto si aquests alcaldes o regidors també és posaran davant una manifestació protestant contra decisions preses per ells mateixos, com a gestors polítics.
 
Jo, com a part integrant de la societat, no necessito pagar a ningú per a que protesti per mi; el que necessito són responsables polítics que trobin i apliquin solucions als problemes que tenim.
 
Diuen que els primer 100 dies són importants perquè demostren si un governant és un líder i té capacitat per a gestionar una transició com etapa decisiva per la resta del seu mandat; doncs bé, si aquestes són les formes i la demostració del lideratge passa simplement per la protesta, serà difícil respectar aquets cent dies de cortesia que la gestió política demana.

dimecres, 24 de juny de 2015

Massa prohibicions

Ahir recordava quan ja fa molts anys, un parell de setmanes abans de la revetlla de Sant Joan, els nanos començàvem  a emmagatzemat fustes que els veïns i veïnes del carrer ens guardaven perquè la nit del 23 de juny tinguéssim una foguera tan o més gran que la que feien a un altre carrer.

No sé si realment era tan gran com a mi em semblava, però en aquells descampats envoltats de cases semblava un foguera enorme, i al voltant d’aquell gran foc, nens i pares passàvem una estona llençant els primers petards d’aquella nit màgica. Nosaltres, la xicalla, jugant, i els pares suposo que veient aquell gran foc com l’oportunitat per a cremar tot allò que ja no serveix, com diu la tradició.

I no recordo que a Verdum, aquell creixent nou barri de Barcelona ja amb una gran índex demogràfic, succeís mai res fora de lo normal amb les moltes fogueres que s’encenien.

I érem nanos, i com a tal, fèiem les corresponents bretolades amb el foc i amb els petards.

Però els pares estaven allà, vigilants per a què la festa transcorregués com havia de ser, controlant a propis i estranys en una espècie de germandat natural on no eren necessàries normes ni prohibicions rígides marcades per l’autoritat competent.

Jo em fixo en es meus nets i penso que la societat no els permetrà viure i gaudir de moments com aquells, que no eren més que estímuls per a promoure la convivència.

Ara s’ha d’autoritzar tot, perquè tot està prohibit, i es dicten normes que coarten la llibertat i el lliure albir de les persones, obligant a fer o a no fer allò que, des de la normalitat i sense pràcticament pensar-ho, la gent ja no fa.

I estant convençut que quan més es prohibeix més atractiu es fa incomplir la prohibició, crec que hauríem de buscar i aplicar mesures pedagògiques i no coactives que ens permetessin recuperar l’esperit d’aquelles fogueres “populars”. 

dilluns, 22 de juny de 2015

Ex-Regidor

Ha sigut un canvi brusc del que he pres realment consciencia  aquest cap de setmana quan m’he llevat i no tenia cap obligació política, institucional o protocol·lària; la meva agenda corresponent a aquests dies estava buida, i ni tan sols apareixia aquell “personal”, amb el que de manera puntual indicava als meus col·laboradors que tenia alguna obligació aliena a l’Ajuntament.
 
Després de 8 anys com a Regidor, en el que els 7 dies a la setmana han tingut la mateixa intensitat de dedicació i obligació “laboral”, arriba el dissabte o el diumenge i haig de reprendre el paper de marit, de pare o d’avi a dedicació completa, no a temps parcial com fins ara, i això és complicat!.
 
Recordo quan al company i amic Pepe Montilla, President de la Generalitat, rebutjava ser Ministre (encara que va acabar acceptant) adduint que desprès de Ministre un només podia ser ex-Ministre, suposo que pensant en futures responsabilitats polítiques.
 
Doncs bé, salvant les distàncies, jo estic descobrint que el ser ex-Regidor té una importància molt relativa, perquè quan vaig assumir ser Regidor vaig passar a ser ex-marit i ex-pare, i ara tinc l’oportunitat de recuperar aquest prioritari paper que vaig deixar en segon termini i que ara haig d’aprendre a tornar a desenvolupar.

dijous, 18 de juny de 2015

12000 treballadors al ports. Podrien ser més!

La potencialitat dels ports és un fet indiscutible i fins i tot, quan els efectes de les diferents crisis que s’han patit arreu l’Estat han fet tremolar els fonaments de l’economia, el sector portuari sempre ha estat al capdavant dels índex de manteniment i, posteriorment, al de la recuperació i creixement.

Però sempre he pensat que aquesta potencialitat no està aprofitada en totes les seves possibilitats reals i que la visió dels ports ha de sobrepassar el localisme i, sense deixar d’aplicar polítiques específiques de negoci per a cada infraestructura portuària, ha d’existir una estratègia que tingui com a principi la concepció del litoral com una gran oferta de serveis portuaris.

No parlo d’eliminar idiosincràsies locals, ni molt menys, sinó d’augmentar l’oferta particular atenent, tan a factors interns (hinterland) com externs; és a dir, no deixar de banda el concepte de complementariet.

Va ser l’any 1988 quan, essent responsable del Sector de Ports de Catalunya, vaig tenir l’idea d’apuntar la creació del Front Portuari Català integrat per tots els ports de Catalunya, tan els que estaven sota la responsabilitat de la Generalitat de Catalunya com els de Barcelona i Tarragona, qualificats com d’interès generals.

En aquell moment al company J Donaire i a mi, com a caps visibles de l’esmentat Sector, ens van titllar de boixos per una banda, i d’insolidaris per una altra. I va ser a l’any 96 o 97, essent Director General de Ports de la Generalitat de Catalunya l’amic Enric Ticó, quan aquesta Front Portuari català va agafar cos. Encara recordo les paraules de l’Enric quan parlant d’això em deia que hauria d’haver patentat el nom.

També durant els anys que vaig passar a Madrid al Sector Estatal de Ports, vaig defensar també aquesta idea des d’un punt de vista molt més general i ampli, però sense deixar la possibilitat real de crear fronts portuaris territorials, fent més gran l’oferta i potenciant, de manera controlada, la competència entre infraestructures.

Continuo creient que amb un política portuària que dimensioni i contempli la realitat territorial, la complementarietat i la competència com a valors positius, que no impliquen detriment en l’autonomia funcional i comercial de cada port com unitat de negoci, el sector portuari continuaria incrementant els seu protagonisme en la recuperació econòmica catalana.

I estic segur que si ara són 12000 els treballadors que desenvolupen la seva feina als ports de Catalunya, sense comptar Barcelona i Tarragona, aplicant una política portuària territorial aquesta xifra es podria incrementar de manera ostensible, avançant també en la lluita contra la precarietat laboral que, malauradament, també existeix.

dilluns, 15 de juny de 2015

Pacte de Govern: Febles fonaments.

Crec que en el desenvolupament de la tasca política  la sort no és un factor a tenir en compte i per això, quan l’altre dia li deia al futur Alcalde de Sant Feliu (s’acabava d’anunciar l’acord d’investidura entre els tres partits) que li desitjava encert i no sort, ho deia seriosament i convençut, perquè els seus encerts o les seves pífies les gaudirem o patirem tots els ciutadans i ciutadanes.

Després vaig llegir el text de l’acord i, sincerament, em vaig quedar decebut perquè tot són bones intencions i no aporta cap novetat als programes electorals dels tres partits signants, sinó tot al contrari, deixa en l’ambigüitat el que hauria de ser una demostració de convenciment vers els votants de cadascú de les tres formacions, que en aquest moment no saben quins són les confluències d’interessos, que a manera de fonaments justifiquen el pacte.

Resposta ràpida: el comú denominador de tots tres és treballar per la ciutat. Coi, clar que sí; a l’igual que el de tots els partits que va concórrer a les eleccions del 24 – M. De la mateixa manera que vam treballar els que estàvem al capdavant del Govern l’última legislatura. I de la mateixa manera que també vam treballar a la legislatura del 2007 al 2011, amb semblants actors i defensant “a priori” els mateixos valors en el que es basa l’esmentat acord, segons s’indica al text.

I amb els mateixos objectius del 2007 que tots els partits polítics, de manera lògica, també portaven als seus programes. A tots ens preocupa l’ocupació, la qualitat de vida, l’economia, la injustícia, l’oportunitat d’oportunitats, la millora urbana, l’educació o la cultura, i tots hem treballat per millorar i avançar en aquests temes. Vull pensar que cap dels signants d’aquest pacte afirma que els anteriors governs de la ciutat no han treballat amb aquests mateixos objectius.

Un altre tema són els mecanismes, les vies o les prioritats diferencials; i l’acord d’investidura no diu res!. Perquè no ens hem d’enganyar, la visió, l’execució i les prioritats depenen molt de qui les lideri directament, i aquí els diferents partits tenen molt a dir, o millor dit, haurien d’haver dit molt i presentar l’acord a la ciutadania.

Perquè a mi no m’importa cóm van jurar o prometre la seva responsabilitat com a Regidors o Regidores, si per imperatiu, per el Rei, per la Constitució o per l’Estatut; el compromís és amb la ciutadania, i si no compleixen jo vull demanar responsabilitats a ells; i les seves creences, si no són ideològiques,  per a mi no tenen cap importància.

Encara que hem de dir que l’acord sí que reflecteix un tema profund que sí o sí ha de representar un greu problema de posicionament partidista, quasi ideològic en el que s’ha basat part de la campanya d’aquests tres partits signants (TotsperSF, ERC i PSC), amb més o menys intensitat.

“Aquest Govern manifesta el seu compromís de col·laboració i cooperació amb les institucions i en concret amb el Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat, respecte a la necessitat d’afrontar el conflicte polític entre Catalunya i la resta d’Espanya i treballar lleialment perquè Catalunya pugui esdevenir un estat ( federal o independent ) , segons la voluntat ciutadana expressada a les urnes.

La col·laboració i cooperació amb les institucions catalanes és coordinarà des del govern municipal a través d’una regidoria específica. El govern local seguirà els acords del Parlament de Catalunya i del Govern de la Generalitat en l’àmbit del procés de Transició Nacional”

Signar això només implica que alguna cosa pot fallar al Pacte de Govern!

dissabte, 13 de juny de 2015

Acuerdos de investidura. ¿Fraude electoral?

Hoy serán más de 8000 municipios del Estado español los que constituirán sus ayuntamientos, y también hoy más de 8000 alcaldes serán investidos como tal.

Una parte de ellos hoy podrán recibir la “vara de mando” y a cambio, ratificarán su compromiso con la ciudadanía a través del programa con el que concurrieron a los comicios electorales, a manera de hoja de ruta para toda la legislatura (eso solo puede hacerse bajo mayorías absolutas, que pocas hay); y otra gran parte recibirán ese “cetro” mostrando  un “acuerdo de Gobierno” fruto de necesarios pactos con otras fuerzas políticas que, “a priori”, les permite afrontar una legislatura con estabilidad.

Pero ha surgido otro volumen importante de alcaldes, por lo que aparece y anuncia la prensa, que serán investidos bajo una figura que, a mi modesto entender, roza el fraude electoral, como es la de aquellos que hoy solo van a poder mostrar un número de votos prestados por otros partidos que, bajo un denominado “acuerdo de investidura”, les permitirá recibir la preciada enseña.

Claro, aquí no hay compromiso de ningún tipo; no hay una hoja de ruta marcada con propuestas serias; aquí no se sabe cuáles serán los objetivos del nuevo Gobierno y de qué manera se articulará ese ejecutivo para alcanzarlos. Aquí solo hay buenas intenciones y una interpretación torticera de la voluntad de la ciudadanía.

De base, con los acuerdos de investidura, entiendo que a los ciudadanos y ciudadanas se nos ha usurpado el derecho a opinar sobre nuestras inquietudes o prioridades, prostituyendo el propio resultado de las Elecciones Municipales del pasado 24 de mayo cuando sí, legítima y democráticamente pudimos optar sobre lo que creíamos que mejor respondía y respondería a nuestros intereses.

dilluns, 8 de juny de 2015

L’escenari polític a SFG, a opinió

He vist l’enquesta que un determinat grup local ha presentat per a que es pugui opinar sobre un escenari polític que, a nivell municipal, es presenta des de la discutible consolidació i estabilitat en la que es pot basar un Govern sustentat en pactes.
 
Felicitant-los per l’iniciativa, vull aclarir que ni és el meu “partit”, que ni les seves propostes són les meves i que tinc diferències amb els seus postulats però, veient l’esmentada enquesta m’agradaria destacar tres dels temes amb els que sí tinc plena coincidència, com a mínim en base a l’interpretació de la pregunta, tal i com he manifestat reiteradament des de ja fa temps.
 
Demanen opinió sobre una possible privatització de l’Escola Bressol. Un NO taxatiu a cap privatització, però no tan sols d’aquest servei, sinó de tots els que pot haver-hi temptació de privatitzar o externalitzar. Però jo aniria a més, tot i pensant que s’haurien de recuperar serveis ara privatitzats i que poden o haurien de ser gestionats des de l’Administració.
 
Demanen opinió sobre a necessitat de que els pactes de Govern siguin transparents i presentats a l’opinió pública. SÍ, i jo aniria a més; tots els acords entre grups polítics, tant siguin de Govern o d’Oposició, haurien de ser coneguts per la ciutadania.
 
I demanen opinió sobre la conveniència d’una auditoria anual per a què els ciutadans puguin valorar l’acció de Govern. També un SÍ sense pal·liatius. Aquesta auditoria, que jo nomeno com “Revàlida continuada” hauria de ser tant per al Govern com per a l’Oposició;, fins i tot, crec que evitaria aquest espectacle que, sobre pactes i voluntats dels polítics, estem traslladant als ciutadans i ciutadanes.
 
I sí, a l’enquesta hi ha alguna pregunta més en la que les valoracions serien també coincidents, però aquests tres temes per a mi són cabdals.   

divendres, 5 de juny de 2015

Va de pactes


Pocs, o millor dit, molt pocs han aconseguit prou recolzament com per afrontar una  legislatura sense haver d’arribar a acords amb altres forces polítiques. I ho interpreten amb aparent responsabilitat argumentant que ha sigut la voluntat el poble manifestada a les urnes.
Bé, jo vaig anar a votar, i vaig fer-ho pel programa que crec millor responia a les meves inquietuds, amb la clara i indiscutible voluntat de que es pogués portar la pràctica. I no vaig pensar en pactes, perquè la meva voluntat, i segur que la de tots els votants, era que l’esmentat programa electoral es fes realitat.
Si hagués pensat en possibles pactes de govern posteriors, no sé si el meu vot seria el mateix, però és cert que les diferents candidatures haurien d’haver anunciat com a part del programa electoral quins podrien ser els hipotètics punts de posteriors pactes, amb qui i quines les línies vermelles que no estarien disposats a trepitjar.
Perquè ara, amb aquests acords i pactes que a manera de joc de les cadires s’estan negociant, em pregunto qui es beneficiarà de la meva voluntat expressada el 24 M, de la mateixa manera que desconec si el que em va fer decidir el sentit del meu vot continuarà formant part del nou programari electoral.
Però insisteixo, la meva voluntat no va ser pactista, ni tampoc la dels polítics que optaven a obtenir la major representativitat política. Si es veuen obligats a pactar només és atribuïble a uns resultats electorals pobres, a la obligada supeditació a altres forces per la mateixa raó, i a qui és conscient de que amb els seus resultats, s’ha convertit en un factor molt valorat en aplicació de l’aritmètica representativa.
Cada cop estic més convençut de que s’ha de canviar el sistema.
 

dilluns, 1 de juny de 2015

La xiulada

Defenso la igualtat social i, per aquesta raó i com sempre dic, no m’agraden les fronteres, ni les banderes, ni els himnes que serveixin per a fer evidents alguns elements diferencials entre grups socials.

Per això em fa esgarrifant-se que un himne provoqui una reacció de tal intensitat com la que s’ha produït al Camp Nou, quan va sonar l’himne nacional espanyol abans del partit de futbol entre l’Atletic de Bilbao i el Barça.

Segur que el protocol previ a l’inici del partit, seria el mateix si es jugués en altre estadi; segur que dins d’aquest protocol s’inclou que soni l’himne espanyol i segur que de tothom era conegut que sonaria, o sigui que afirmar que hi ha una provocació no té cap sentit; segur que la reacció del públic no va ser per generació espontània, no en va es van repartir prèviament 10000 xiulets; segur que no tots els que van assistir a veure aquesta gran partit de futbol com els que van fer-ho a través de la tele estaven d’acord amb aquesta actitud; i com també estic segur que molts seguidors del Barça i del Bilbao no volen que se’ls estereotipi i se’ls acusi de manca de respecte.

I, en tot cas, d’allò que estic segur és que no és pot justificar aquesta manifestació a manera de xiulada com “llibertat d’expressió”, perquè crec que tracta simplement de mostrar-se irrespectuós davant un protocol reglat, conegut i acceptat des del primer moment en el que es participa en la competició i es juga per a guanyar.

Se’m susciten dues preguntes: Si Catalunya fos un estat independent i el Barça tingués oportunitat de participar en una competició com la Copa del Rey, ho faria?. Si decidís jugar-la, arribés a la final i aquesta es jugués a un estadi fora de Catalunya, també tindríem justificació aquesta xiulada?

Un il·lustre intel·lectual guixolenc opinava, com sempre amb encert, que convertir la xiulada en l’himne espanyol deixaria fora de joc als que alimenten aquesta controvèrsia. Aquesta solució ja m’agrada però crec que hauríem de trobar una solució que no ferís cap sensibilitat i, estant assumits per tothom els sentiments territorials i tenint cada autonomia o nació el seu himne, que en els partits de futbol, a l’igual que per exemple a la Fórmula I, soni l’himne espanyol i per exemple en el cas del proppassat dissabte, els Segadors i l'Eusko Abendaren Ereserkial.

Agradi o no agradi, estem simplement parlant d’un partit de Fútbol, final del campionat per a guanyar la Copa del Rey. Partit que es juga al Camp Nou, com es podria jugar a l’estadi del València o al del Real Madrid.

Jo sóc seguidor del Barça, i només poder gaudir del magnífic partit de futbol, dels gols, sobretot de l’obra d’art d’en Messi, i del fet de que guanyés el campionat el Barça em va fer treure aquest regust agredolç de la xiulada.

La "F de San Fernando"

Era una condecoració d’aquell temps, de principis a mitjans dels 70 i en una època complicada socialment, quan era difícil i en molts casos arriscat, reivindicar allò que ara està dins de la normalitat.

En aquells anys, recta final d’un cicle polític, ja hi havia un grup de joves dins de l’associacionisme oficial que demanava, per exemple, la majoria d’edat als 18 anys (en aquell temps era als 21), o la igualtat de dones i homes (en aquell temps una dona no podia obrir un compte corrent sense permís del marit o dels pares), o la llibertat d’expressió, o els drets de l’estudiant, o del jove com a treballador, o la responsabilitat legal.

Recordo, per exemple, que l’any 74 o 75 i durant tot una Setmana Santa, ens vam reunir un grup de joves de tota Catalunya i de procedències diverses al Col·legi Major de Tarragona per a constituir el primer Consell de la Joventut, d’on va sortir un document que recollia totes aquestes reivindicacions i que avui estan dins de la normalitat.

Hi havia una condecoració que l’entitat juvenil oficial d’aquells anys atorgava als que es dedicaven als joves, l’anomenada “F” (f de San Fernando, patró de la joventut), en alguna de les seves modalitats, verde, vermella, de plata o d’or.

Jo vaig ser mereixedor d’una d’aquestes condecoracions que em va imposar en Ramón Estruch a l’any 76, fa quasi 50 anys, que vaig perdre però de la que el proppassat dissabte, precisament dia de San Fernando, uns amics d’aquells temps em van entregar una còpia.

Què havia de fer? Deixar alguna llagrimeta i donar les gràcies al Manuel, al José Antonio, al Quino, al Javi i al Miguel Ángel per tornar-me a imposar la F de plata.


video