dissabte, 9 de maig de 2015

Ateu, gràcies a Deu


No sé si em puc definir com ateu, però el que sí puc afirmar que sóc un agnòstic convençut, i que el meu grau d’agnosticisme (dèbil, fort, d’ateisme o apàtic) depèn del meu context vital.

Malgrat aquesta manera d’entendre la religió i com si d’una promesa familiar es tractés, cada any faig el meu “peregrinatge” a la Basílica del Pilar, a Saragossa,  on de manera quasi robòtica, inercial diria jo, poso unes monedes per a què s’encengui un ciri elèctric alhora que, “per si de cas”, me’n recordo de la meva família, tot i observant la quantitat de devots que de manera esglaiada i colpidora s’entreguen i preguen a la Verge del Pilar.


I és aquí, veient a aquestes persones en clara demostració de fe, quan apareix l’enveja i sento que el meu grau d’agnosticisme podria variar substancialment, i podria dir, fins i tot, allò de que “sóc ateu gràcies a Deu”.


Però tot observant de manera respectuosa als fidels em preguntava el per què, agenollats o de peu, tots mantenien la  mirada clavada al terra en una incomprensible actitud de submissió i derrota.


Possiblement aquesta sigui la postura protocol·lària de demostració de fe vers la Verge del Pilar, però tot aixecant el cap i observant la magnífica basílica i tot el que conté, crec que una de les raons que m’obligarien a no mirar al meu voltant seria la vergonya de veure el luxe, granadures, joies, vestits inimaginables, i edificis eclesiàstics, sense parlar dels negocis que es fan al voltant de la Verge del Pilar i que gestiona i administra l’Església, en una clara mostra de menyspreu a les necessitats de la societat que es fan visibles a les portes mateixes del temple.


Estic obligat, i m’obligo, a buscar la meva pròpia fe; una fe que no depengui d’aquest fariseisme eclesiàstic del que fan palesa els que des de la fe col·lectiva volen fer negoci amb la necessitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada