Artesans de política municipal

Mai m’ha sabut greu donar la raó quan crec que algú la té i, en aquest cas, llegint l’article del Diari de Girona sobre aquests partits que es declaren “artesanals”, haig de dir que coincideixo en una part del que diuen.

No entraré a debatre ni a qüestionar el funcionament intern d’aquests partits polítics, que al final funcionen amb la mateixa estructura bàsica però d’una dimensió molt més petita que la resta.

Tampoc argumentaré ara que per una població de cert volum com Sant Feliu la “projecció externa” d’un dels partits denominats “grans” pot ser molt més positiva que la d’un partit d’àmbit únicament local.

Ni tan sols discutiré ni rebatré les consecucions de les que, segons l’article, poden presumir. Des de la modèstia crec que, precisament en el cas de Sant Feliu, ni el Mercat Municipal ni l’herència Anllò ni la moció de censura poden ser exemple de bona gestió.

El que no es pot posar en dubte és que amb diferents visions i, sobretot, des de diferents maneres de fer i actuar, tots els Regidors que ens presentem en unes llistes ho hem fet pensant en la nostra ciutat i des d’una visió simplement localista. I, per això, sempre he defensat que els temes supramunicipals han de ser tractats en altre àmbit polític, on sí que poden entrar en joc directrius polítiques de partit.

Però estic d’acord en dues de les afirmacions que es fan a l’article, i ho dic des del convenciment reiterat més d’un cop.

Un, per a saber com funciona un Ajuntament, ha de fer-ho entrant i treballant; i això funciona igual per un Regidor d’un partit polític gran, petit o grup d’electors.

I dos, presentar-se en unes eleccions municipals sota l’empara d’una marca blanca és traslladar inseguretat a l’electorat i manifestar desconfiança vers el partit que hauria d’avalar i que de fet avala la candidatura.

Puc assegurar que els partits amb grans estructures poden tenir cert avantatge (o molt!) en el que es refereix a un necessari assessorament en la gestió municipal, però alhora puc afirmar que “l’artesania” també és un valor que han de desenvolupar els Regidors avalats per grans partits polítics.

  

Pressupost Municipal: Qui fiscalitza a l’oposició?

És una pregunta que m’he fet moltes vegades, però que l’altre dia, en el decurs del Ple Municipal on es van aprovar els pressupostos per l’any 2015 em vaig fer de manera més intensa, veient els arguments que van adduir els grups municipals que no formen part del Govern per a votar en contra perquè, malauradament, l’oposició no va presentar cap alternativa de modificació ni cap argument sòlid que justifiqués aquest vot negatiu.

I el que resulta més curiós és que tots els grups que van intervenir van coincidir en els mateixos plantejaments que, sincerament, crec de poc calat i de nul·la aportació.

Però està bé; si van votar en contra perquè “els pressupostos es presenten tard i per una qüestió de formes” però realment han fet la tasca d’oposició per a la que els ciutadans els van escollir, és a dir, per aportar des de l’oposició propostes alternatives a les que fa qui té la responsabilitat de governar, podem afirmar que aquests pressupostos per al 2015, deixant a banda empaties, han merescut l’aprovació política de tothom doncs és de suposar, que al no ser qüestionats en pràcticament cap partida, responen positivament als plantejaments de tots els Grups Municipals.

Si no és així, és que no han fet els “deures” i no han estudiat amb deteniment, obligada diligència i interès un tema, com és el pressupost municipal, que com bé deia un Regidor marcarà el futur proper de la ciutat, i aquesta actitud de l’oposició mereix, sens dubte, un suspens per incompliment i desistiment de funcions.  

No m’agraden els pactes pre electorals

Ho puc ben assegurar: No vull que el PP governi en lloc on pugui tenir incidència i impulsar les seves polítiques econòmiques i socials.

I no per una qüestió només de dretes o d’esquerres, que també, sinó per la clara incapacitat que ha demostrat el Govern del PP al meu entendre durant aquest últims anys, de gestionar amb criteri social i visió de futur aquesta complicada situació en la que ens trobem, condemnant a la ciutadania a suportar una crisi que el PP també ha contribuït a crear o, com a mínim ha tolerat que es faci gran.

Només fa falta veure on està el gruix dels imputats i/o acusats de lucrar-se il·legalment o qui ha fugit amb diners o a qui el Govern de Rajoy està donant ajuts en perjudici i detriment de l’Estat del Benestar, perquè encara que el PP parli sempre de l’herència que va deixar en Zapatero i afirmant que el Govern del PSOE també té grans responsabilitat, ni de bon tros és equiparable.

Però reiterant el meu convenciment de que el PP no ha de continuar governant aquest país i que la ciutadania l’ha de castigar per la mala gestió, el quid de la qüestió és que ha de ser la ciutadania la que castigui al PP mitjançant les urnes, de manera democràtica, sense pactes previs de partits polítics que no obeeixen a plantejaments programàtics ni ideològics, (que podrien tenir cert sentit), com està succeint a Murcia.

No crec que respongui a una necessària regeneració democràtica que reclama la ciutadania, ni tan sols que respongui a l’ètica democràtica més bàsica, que partits polítics com PSOE, IU, Podemos i UPyD, en la pràctica teòricament diferents, s’uneixin i pactin prèviament sense esperar la decisió de la ciutadania, amb l’objectiu de que un altre partit que concórrer democràticament a uns comicis electorals no pugui arribar a governar.

Em poso en la pell dels murcians i m’agradaria que el PP no governés en aquesta Comunitat (conec a alts càrrecs del PP de Murcia i ho dic amb coneixement de causa), però voldria ser jo amb els meus conciutadans qui decidís quin és el programa i el partit que ha de fer-ho efectiu i que mereix la meva confiança per dirigir un Govern, no només per a exercir el poder o per a no deixar que s’exerceixi.

Continuo opinant que els pactes pre – electorals no són positius, encara que haig de reconèixer que com a mínim, a Murcia, han tingut la decència de fer-ho públic.

23-A. Llibres i flors

És la mateixa rutina de cada any. Des de fa 8 anys, cada diada de Sant Jordi, a primera hora del matí i desprès de “regatejar” amb algun venedor autoritzat de casa nostra, compro les roses que regalo a les meves col·laboradores de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols i a les dones de casa meva. Moltes!!!

Però aquest matí em preguntava el per què de regalar roses el dia de Sant Jordi, més enllà de  la llegenda dient que, desprès del combat aferrissat entre cavaller i drac, de la sang de la bèstia travessada pel ferro esmolat al tocar terra va néixer un roser, que floria amb força el mes d’abril. Però sembla que la costum ja ve del temps dels romans, de les festes dedicades a la deessa Flora.

Això sí, un podria pensar que és simplement un dia dedicat a benefici de floristes i llibreters alimentat per aquesta societat de consum que hem creat. Doncs bé, al segle XV se celebrava a Barcelona l’anomenada Fira dels Enamorats i al voltant del Palau de la Generalitat s’instal·laven venedors d’aquesta flor.

I llibres, per què.

El 23 d'abril coincideix amb l'enterrament de Miguel de Cervantes, la mort de William Shakespeare i, a més, en Josep Pla també va morir en aquesta data el 1981.

24 M. La indecència de dos aspirants a governar SFG.

Si arribo a saber que decidir no presentar-me a les Eleccions Municipals i de retirar-me de la vida política podia provocar tal estat de frustració al Sr. Motas, per solidaritat corporativa m’hagués replantejat la decisió.

Però bé, la seva insistència covard, sàdica, indecent i indigne ha aconseguit que, sense optar a cap representativitat política el 25 de maig, em vegi obligat a entrar en campanya; això sí, a diferència de vostè, sempre des de la veritat i sense perseguir cap prebenda personal. Perquè aquí està la primera diferència entre vostè i jo: jo no m’haig d’inventar res, perquè tot el que dic puc demostrar-ho; i no tinc cap interès polític ni personal com vostè; un interès que, per la seva manera d’actuar, es podria qualificar d’obscur.

Perquè s’ha de tenir un grau d’interès superlatiu i inconfessable, o bé un tarannà negre i una insensibilitat a prova de bomba, per a portar quasi al punt de l’hospitalització a una treballadora de l’Ajuntament, que és el que ha fet!.

Sr. Motas, de manera clara, en veu alta i amb tota claredat, jo l’acuso d’haver orquestrat una maniobra per a desacreditar-me políticament utilitzant temes personals (recordi que em va amenaçar davant de testimonis que ho faria), traspassant aquella línea vermella que vostè i jo, com a persones, fa temps vam acordar no trepitjar mai, referents a qüestions personals que podien afectar, directament a la família. Està demostrant que no és persona.  

I l’acuso de fer-ho conscientment, sense dignitat, com un dirigent yihadista que es limita a manipular suïcides per a fer mal, prometent paradisos futurs sabent que són promeses que mai podrà complir.

En aquest context de terrorisme amb el que actua, li vull dirigir, amb el paral·lelisme que correspon, les paraules que l’amic Ernest Lluch dirigia als terroristes d’ETA quan l’escridassaven: “Gritad, gritad, que mientras gritais no asesinais”. Malauradament aquests terroristes després el van assassinar.  

“Sr. Motas, cridi, cridi, que mentre crida contra mi, te menys temps per a fer mal als ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu de Guíxols”. Però clar, Sr. Motas, els seus crits van acompanyats d’accions terroristes i estan “atemptant”, personal i professionalment a un familiar meu i jugant amb la meva honorabilitat personal, que no política, i això és intolerable i no té cap justificació. En aquest moment, Sr. Motas, no lluitar contra vostè seria assumir la possibilitat que un terrorista arribés a governar la ciutat, i aquí espero que els ciutadans i ciutadanes reaccionin amb la coherència necessària.

Fins i tot, Sr. Motas, m’agradaria que els veïns que l’acompanyen en la seva candidatura, que també reaccionessin i prenguessin consciència del mal que vostè està fent a la nostra ciutat utilitzant aquesta manera de fer política, mesquina i barroera que, per molt que vostè digui, no respon ni de bon tros als interessos de la ciutat (només als seus), i els posa també en una situació personal no desitjable. No en va també són persones susceptibles a posar-se en el punt de mira de polítics tan poc recomanables com vostè.

Com a mostra de la seva mesquinesa i de que és una mala persona, personalment li vaig fer entrega al  Saballs de tota la documentació que demostra que no hi ha cap situació anòmala com afirmen, i fent cas omís d’aquesta documentació han continuat amb acusacions que, segons afirmen, ja fa temps que han portat al jutjat, encara que és curiós i estrany no tingui cap constància, sinó és per la premsa o per les xarxes socials.

Fixis Sr. Motas que el divendres parlava amb un membre destacat de la seva candidatura, i coincidíem en que aquesta manera de fer política no és bona ni positiva, sinó tot el contrari. Comentant també sobre l’assistència a les presentacions de les diferents candidatures, li deia que, malgrat sabent les crítiques, aniria a la presentació que aquella mateixa nit del divendres faria CiU, doncs m’havien convidat. I a la pregunta de si hagués anat a la presentació de Tots x Sant Feliu, li vaig dir que si fos convidat com a Regidor també aniria; com a totes!.

I aplaudiria, clar que sí. Perquè hi ha una cosa de la que a vostè li manca: educació i respecte a uns adversaris polítics que vostè converteix, amb un ànim de protagonisme inxeplicable i amb una agressivitat política quasi bolivariana, en enemics. Miri, en el desenvolupament de les meves responsabilitats polítiques i sindicals, he estat convidat a congressos i actes d’altres formacions, he acudit i fins i tot he intervingut si m’ho han demanat. Està dins de la normalitat, i per això essent d’UGT he estat convidat a congressos de CCOO, o essent del PSC he anat a congressos i actes de CiU o de IC o del PP. Una altra cosa hagués sigut que m’hagués presentat a un acte intern d’un altre organització, encara que fos obert, sense haver estat convidat; això seria una provocació, que és el que vostè i el seu acòlit, el Sr. Saballs, entenen.

Mirin, Sr. Saballs i Motas, són vostès uns mentiders: jo no he estat expulsat del PSC. Però el que ratlla a l’absurd és que faci aquesta falsa acusació el líder d’un partit que ve d’on ve i que es va proposar per encapçalar alguna candidatura d’un altra partit a nivell nacional.

I que parli de “palmeros” qui es supedita i aplaudeix agressions físiques i insults d’algun col·laborador per aconseguir de manera indigna, l’alcaldia mitjançant una moció de censura.

Com pot ser tan fals i tan poc de fiar, Sr. Motas?. Encara recordo quan em va oferir arribar al Ple de Constitució de l’Ajuntament del 2011, i trair el pacte de Govern que ja estava fet. Aquestes propostes només poden ser símptoma d’indecència.

I entenc que parli de sindicalisme, però des de l’odi, no des del desconeixement. Miri, la meva trajectòria sindical està més que reconeguda desprès de 30 anys.

He sigut el que ha destapat, per exemple, casos de contractacions en origen, amb contractes abusius a treballadors i treballadores estrangers. I vostè d’això en sap molt, Sr. Motas. I sí, també he sigut el que fa 8 anys va regularitzar les relacions laborals de l’Ajuntament, amb un projecte a mig termini d’estabilitat i creació d’ocupació, i que vostè Sr. Motas, en 15 mesos d’il·legítima alcaldia, va destrossar.

Mirin, Sr. Motas i Saballs, vostès han traspassat el llindar de la decència, i han obert la caixa dels trons donant-me llibertat per a dir i demostrar tot allò que cregui que hagi de dir per a deixar al descobert les seves vergonyes. Jo ja no tinc res a perdre perquè, com he dit, per decisió pròpia no concorreré als pròxims comicis i electorals, ni pel PSC, del que he deixat la militància com a mínim fins el 22 de maig, ni per ningú, i em puc permetre el luxe de ser políticament incorrecte.

O sigui que si vull parlar de drogues, de prostitució, de males arts, d’expulsions d’alguna població veïna, de mala praxi professional, de beguda, de maltractaments, de menyspreu a les persones o de tot allò que vulgui, són vostès els que m’han legitimat per a fer-ho, perquè són vostès, Sr. Motas i Sr. Saballs, els que han encetat aquest joc tan brut i tan perillós amb el que, repeteixo, fins i tot posen conscientment en perill la integritat física d’algunes persones.

Vist tot això, lo millor que podrien fer en benefici de la ciutat, és renunciar a un lideratge polític que no mereixen, i deixar pas a components de la candidatura que encapçalen que, ho dic amb seguretat i coneixement, demostren molta més sensibilitat social que vostès i mosta més capacitat que vostès per a fer propostes.

Antropofàgia i manipulació a l’Ajuntament

No són mestres de la manipulació, encara que s’ho pensin, però han donat amb un veritable filó a manera d’antropòfags passius que, acostumats a ser alimentats i no aconseguir aliments per ells mateixos, es mouen per promeses futures que els hi garanteixen emplenar aquells metros de budell que, amb forma d’aspiracions laborals incomplertes, tenen per estrenar.

Saben que amb unes molt petites engrunetes d’adulació haguessin tingut prou per a incentivar la seva vanitat, però han jugat a la major, i s’han compromès a regalar càrrecs i responsabilitats si arriben al poder, essent conscients de que no podran saciar aquesta avidesa que han despertat.

Entenc que si els hi ensenyen píndoles amb forma de cap de policia local i rostre d’un company amb ineptitud mòrbida, comencin a bavejar; de la mateixa manera que també puc entendre un deu de baves si l’aperitiu té forma de galons, o de diners, o de nivells, o de categories.

Però clar, per aconseguir cruspir-se i empassar-se tot aquest futur menjar - que segur no podran pair - farà falta un bon aperitiu i desprès una bona beguda en forma de dignitat, i essent cert que uns i els altres de dignitat tenien molt poca i els hi ha sigut molt fàcil fer-la desaparèixer, han hagut d’utilitzar un succedani que han batejat amb el nom “d’impunitat”, un còctel que té com ingredients insensibilitat, mentida, manca d’ètica, crueltat, egoisme i irresponsabilitat que, per adulterat, amb seguretat comportarà complicacions irreparables.

Tenen el cinisme d’acusar d’ingerències polítiques en temes de Recursos Humans, quan porten mesos propiciant una confrontació fratricida entre treballadors municipals, filtrant informacions a la premsa que han aconseguit en el desenvolupament de la seva responsabilitat, tergiversant la realitat i llençant acusacions sense cap fonament.

I ho fan rient; fins i tot quan es troben la diana de les seves acusacions li fan el paper del somriure fals i diarreic del que sí són veritables mestres.

Però són els altres els que em fan pena, els pobres antropòfags forrestgumpians inflats d’ells mateixos, i que es presten a sortir a la premsa fent mediàtiques declaracions sense donar-se’n compte de que estan posant al servei d’interessos polítics les relacions laborals presents i futures de l’Ajuntament, i sense pensar que transcorreguts quatre anys, els polítics canvien i marxen, però els treballadors i treballadores han de continuar treballant.

Fent endreça

Per haver desenvolupat diferents responsabilitats, m’he vist “obligat” també diferents vegades a canviar d’ubicació, i haver de recollir tots aquells papers i documents que un va acumulant al llarg del temps.

Ara, amb la seguretat de que a partir del 24 de maig no continuaré sent Regidor, també haig de començar a fer endreça i retirar de les dependències municipals tots aquells papers que són d'indole personal.

Un pot imaginar-se la típica imatge de pel·lícula amb aquella caixa de cartró plena que un carregava quan abandonava una dependència.

Doncs bé, ni caixa de cartró ni tants papers i documents com un podria pensar. Pràcticament cap ni un, perquè com diem “les ciències avancen que és una barbaritat”, i avui un simple i mínim pen-drive té capacitat per emmagatzemar quatre anys de treball.

Sectarisme polític a Sant Feliu

Sempre he considerat el desenvolupament de l’anomenada tasca política municipal com un compromís amb la ciutadania, tan sigui en tasques de Govern com d’Oposició, i és aquesta la raó per la que mai he parlat de la defensa dels “meus votants” com argument per a justificar les meves actuacions, perquè entenc que quan s’assumeix una responsabilitat a través de les urnes, són tots els 22000 habitants que té la ciutat els que mereixen que les seves inquietuds siguin ateses, amb independència de a qui han votat.

Durant aquests 8 anys, i de manera contrastada, he fugit del sectarisme i m’he negat a ser hostatge del “vot”, i si bé és cert que aquesta manera d’actuar m’ha generat alguns enemics, alhora m’ha permès viure amb la tranquil·litat d’allò que diuen “el deber cumplido”, sense haver deixat a ningú a l’estacada.

Per això no puc negar que em molesten aquestes crítiques, injuries, difamacions i insults de les que he sigut objecte, (que puc dir en veu alta INJUSTES i sense cap solidesa), i essent cert que la gran majoria de les acusacions/insinuacions, sinó totes, provenen d’un mateix sectarisme polític local i dels seus interessats acòlits, han traspassat la perillosa línea vermella que representa embrutar i jugar amb l’honorabilitat dels adversaris, cosa que m’obliga a dir prou.

Amb seguretat que l’actuació més intel·ligent per la meva part, estratègicament parlant, seria  castigar aquesta gent amb el fuet de l’indiferència però, i a les proves de tot aquest temps em remeto, la seva capacitat és tan nímia i tenen tan poc a oferir a la ciutat, que l’única eina per a que la gent els tingui mínimament en compte és continuar actuant de la mateixa barroera i mesquina manera provocant, paradoxalment, que el seus simpatitzants parlin de mi i no dels  projectes que haurien de tenir però que no tenen.

Però si parlessin només de mi podria trobar alguna justificació, doncs al cap i a la fi quan un es dedica a la política local és susceptible de rebre tot tipus d’atacs. El problema és que en una clara demostració d’insensibilitat i d’un sectarisme que diuen rebutjar però que del que són clarament consumidors dependents, han gosat posar en el seu punt de mira la meva família, utilitzant el boca a boca propi o de sicaris pagats amb buides promeses, encetant una covard campanya de descrèdit visceral contra mi, sense que els importi els danys col·laterals que poden originar.

Reconec que aquesta va ser una de les raons que em van fer prendre la decisió de no concórrer a les Eleccions Municipals; no volia córrer el risc d’haver de compartir responsabilitats amb aquesta xusma que actuen com a veritables terroristes polítics.

Però confesso que va haver-hi una altra raó; encara volia creure que davant meu hi havia persones, i que un cop deixés de ser adversari polític els seus atacs es centrarien en la meva figura, i no en la vida personal i professional de la meva família. Error!, el que tinc davant és una perillosa plaga de paràsits que simplement tenen l’aspiració de xuclar la sang, com van fer durant 14 mesos, i això els ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu no ens ho podem permetre.

Els ciutadans de Sant Feliu tenim el dret inqüestionable de conèixer amb qui ens “juguen el quartos” i quina és la quantitat de ronya que porten aquests eixelebrats amb nul·la sensibilitat social, consciència i ètica, que no tenen cap proposta a oferir, i que només aspiren governar la ciutat sota els principis del més reaccionari neoliberalisme ideològic aplicant, això sí,  mecanismes efectius basats en el més obscur sectarisme.

Cocochas, Paquirri y yo

El otro día hablaba de las cocochas de merluza que, como plato recomendado, comí en un restaurante de Figueres y que en una salsa verde como mandan los cánones, y con una pequeña guarnición de almejas casi a modo de adorno, convierte esa gelatinosa “papada” de pescado en un plato exquisito donde los haya.

Es cierto que en este restaurante de la capital de l’Empordà las almejas no formaban parte de la receta, pero puedo asegurar que estas cocochas estaban a la altura de aquellas que, allá en el año 80, comía muy a menudo en Zaragoza, en un restaurante de El Tubo llamado el Gastrónomo que ahora ya ha desaparecido; como mínimo de esa famosa calle.

Restaurante El Gastrónomo era sinónimo de cocochas, pero también de angulas y de venado (primer y segundo plato) que en aquel tiempo eran productos de los que, aún de vez en cuando, uno podía disfrutar.

Pero en este establecimiento, que visitaba por motivos profesionales semana sí y semana también, viví una anécdota curiosa, creo que sería durante el año 1981 y, con mucha probabilidad, en torno a las fiestas del Pilar.

Acompañando al entonces nuevo Presidente de la Diputación General de Aragón, comíamos con Paquirri, el famoso torero ya desaparecido.

De golpe se levanta, se aleja para hablar con un camarero y vuelve a sentarse como si nada.

Al cabo de un momento aparece el camarero con un ramo de flores de consideración (no recuerdo si eran rosas), y se lo entrega a una señorita que ocupaba otra mesa con su pareja.

El marido, con cajas destempladas le dijo de todo a Paquirri que, sin inmutarse, con cara de no haber roto un plato, con aquella manera particular de hablar y aquel acento difícil de entender, pidió disculpas, aunque manifestó no entender el por qué, ya que él cuando veía una señora tan guapa como su esposa, no podía resistir la tentación de regalarle unas flores.

Claro, según él sin mala intención, aunque por sus comentarios y sonrisa eso de “sin mala intención” era más que dudoso.

Mandó que invitasen a comer a la pareja y yo, aquel día, no tomé el café en el Plata, como era mi costumbre.

Ya lo sé, historias de abuelo!

Vers insidies, la justícia i l'orgull de Regidor

No és la meva intenció donar lliçons a ningú, per això prego que aquest post es consideri una reflexió personal, encara que dirigida a aquells que s’estan pre-electoralment venent com a paradigma de la democràcia però que, paradoxalment, quan es qüestiona la seva manera de fer política reaccionen demostrant una supina manca de respecte a l’estat de dret en el què vivim.

Entenen, erròniament, que un estat de dret i de llibertats és sinònim d’estat d’impunitat, i que l’exercici de la democràcia permet llençar acusacions insidioses i difamatòries, utilitzant-les mediàticament  com arma per aconseguir rèdit polític; i alhora, erigint-se en acusació i jutge, poden dictar sentència en una clara demostració de que, per ells, la justícia a la que diuen supeditar-se no té cap valor.

Clar, quan algú els hi recrimina aquesta manera d’actuar contrària a l’ètica democràtica pròpia d’un estat de dret, i aquest al que acusen d’un acte delictiu els repte públicament a que sense  donar publicitat innecessària portin el tema als tribunals i que, si es demostra que no tenen raó, assumeixen la responsabilitat política i dimiteixin de manera fulminant, es posen en el paper de “calimero”, manifestant que se senten detestats per la seva manera d’entendre l’exercici d’oposició en el que democràticament el poble els ha col·locat, i que encara no han paït.

Detestar en democràcia? Què absurd! Els que creiem en democràcia no podem actuar “detestant” als que actuen democràticament. Els demòcrates respectem les idees i la pluralitat, defensant principis i plantejaments des del respecte als de l’altre, encara que manifestant, també amb respecte, les nostres diferències i discrepàncies.

En democràcia un ha d’actuar amb llibertat, fent allò que cregui convenient, però mai traspassant les línees vermelles que limiten el drets que té qualsevol ciutadà, entre ells la defensa del seu honor. Fer-ho d’altre manera és vulnerar drets bàsics de l’individu i assestar un cop al propi sistema democràtic.

Així és com s’actuava en èpoques anteriors, on la llibertat s’amagava en allò que alguns definien com a democràcia orgànica, que no era altra cosa que la democràcia per òrgans i que, algú de nosaltres, vàrem lluitar i aconseguir vèncer.

Sí, fer oposició fiscalitzant l’acció de Govern és el que ha de fer l’oposició. Ni més ni menys!. Els pressupostos municipals reflecteixen les partides econòmiques que reben els Regidors, tan del Govern com de l’Oposició, uns per a fer tasques de Govern i als altres per a fer tasques d’Oposició, fiscalitzant l’acció del Govern.

Aquí sí tenim una diferència de concepte, perquè crec tenen una idea equivocada. Fiscalitzar des de l’oposició no és actuar com a fiscal i dedicar-se només a judicialitzar el que  creuen està malament, que també. Com deia un Regidor amb el que coincideixo totalment, l’Oposició és part del Govern i com a tal, responent als diners que tots els ciutadans els hi paguem, han de fer propostes clares en benefici dels ciutadans i ciutadanes, no només dels votants que els han col·locat en la responsabilitat de l’oposició, sinó de tothom, i no esperar quatre anys a presentar-se com a fals salvadors de la pàtria.

Són aquestes maneres de fer política, i altres de semblants, les que m’han portat a prendre la decisió de no continuar desenvolupant responsabilitats polítiques i així, no presentar-me en cap candidatura a les eleccions municipals del 2015, perquè com he dit per activa i per passiva, ha sigut una decisió personal supeditada a principis personals, que no ideològics.

I hagués pogut continuar perquè jo sí puc demostrar, al contrari que alguns que ara intenten vendre les seves bondats, que durant aquests 8 anys que he dedicat a la política local ho he fet amb la màxima entrega i compromís que mereix la decisió democràtica que van prendre els ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu de Guíxols ara fa quatre anys.

I surto igual que com vaig assolir la responsabilitat com a Regidor. Bé, no és cert, surto orgullós d’haver servit als interessos dels conciutadans, entenent que no he desaprofitat l’oportunitat que m’ha donat el poble de Sant Feliu d’exercir, amb molts més encerts que errades, responsabilitat i no poder.

El “i tu més!

No han crescut  i creient que la política és un joc, encara continuen utilitzant aquesta resposta per a defensar-se quan els agafen en actuacions de difícil o nul·la justificació, sense pensar que aquesta línia argumental posa de manifest que l’acusació de que són objecte té certa solidesa.

Crec que les actuacions personals són responsabilitat de cadascú, i si s’han fet des del lliure albir i conscientment mai pot ser un atenuant que les accions que hagi portat a terme qui fa l’acusació  siguin qüestionables, encara que l’esmentada acusació estigui feta en règim d’il·legítima insinuació.

Per això, als que tenen la temptació de posar en marxa un ventilador per esquitxar i contrarestar aquest manera d’actuar els hi aconsello que no ho facin, perquè seria fer el joc a aquells que l’únic valor que poden oferir per obtenir el favor de la ciutadania és embrutar, utilitzant paradoxalment la neteja com excusa, sense donar-se’n compte de que l’única “merda” que estan escampen és la pròpia, perquè és l’única que, de manera constatada, hi ha.

Embrutar és fàcil, i en política encara més.

El que té com única capacitat de projecció personal o partidista embrutar, sap que sempre hi haurà que es creurà el que diu i que farà de corretja de transmissió de les seves insinuacions i/o acusacions, essent ben igual si són certes o falses.

I sap que existeix el perill de que el lloc embrutat s’estereotipi com a paradigma de la brutícia, però també li és ben igual, perquè normalment conviu amb la pròpia porqueria, i si aconsegueix el seu objectiu no li farà fàstic la seva pròpia pudor. Ja la posarà sota la catifa com ha promès.

Malauradament porten anys utilitzant la provocació mediàtica esperant, perquè és això al que estan acostumats, que algú premi l’interruptor del ventilador amb el rètol de “i tu més” i participi en aquesta creuada absurda d’una aparent i demagògica neteja, i que no només sigui la seva pròpia porqueria la que embruti.

Paranoia delirante o maldad

Hace unos meses durante la celebración de un Pleno Municipal, un político local (a escondidas aunque con testigos), me amenazó con “ir contra mi mujer”; en esas palabras no vi más que la cobarde mezquindad a la que ya nos tenía acostumbrados, aunque después, tras conocer reuniones donde se comerciaba con promesas postelectorales, he entendido que en aquella amenaza había mucho más que un odio enfermizo que hoy todavía no alcanzo a comprender.

Quisiera pensar que la situación se le ha descontrolado, y que al poner en manos de algún enfermo mental lo que podría considerarse como una indigna maniobra de descrédito contra mi persona para obtener rédito político, ha llevado la situación a un extremo que, con total seguridad, acarreará graves consecuencias para todos.

Cuando ayer recibo una llamada informándome de que a la prensa se le ha “pasado” el expediente de una trabajadora del Ayuntamiento de Sant Feliu de Guíxols (que sí, es mi esposa), con un informe del Secretario Municipal (que según acusan he retenido durante meses), donde se afirma que he subido de categoría a esta trabajadora sin haber superado proceso selectivo alguno y que por este hecho se me ha denunciado ante Fiscalía, mi memoria retrocede a cuando hace algunos años el Gobierno Municipal tomó la decisión, pactada, de cambiar de área funcional a quien ha “filtrado”, atendiendo a razones de seguridad hacia terceros, vistas las actitudes y manifestaciones amenazantes.

Como curiosidad, el trastorno delirante o paranoia es un trastorno psicótico caracterizado por ideas delirantes. La persona con trastorno delirante o psicosis paranoica no tiene alucinaciones marcadas, aunque puede sufrir alucinaciones auditivas, táctiles u olfativas si éstas están relacionadas con el tema del delirio u obsesión, que le provoca actuaciones irracionales.

Y también, como curiosidad, el mal o la maldad es una condición negativa relativa atribuida al ser humano que indica la ausencia de moral, bondad, caridad o afecto natural por su entorno y quienes le rodean. Actuar con maldad también implica contravenir deliberadamente usando los códigos de conducta, moral o comportamiento oficialmente correctos en un grupo social.

Hasta hace un momento tenía la duda de si este personaje actuaba bajo la paranoia o de si era la maldad lo que le movía a ello. Hoy tengo la prueba de que sus actos están inducidos por oscuros intereses electorales, que aprovechándose de cierta debilidad mental, no obvian el trastorno delirante del personaje y una gran dosis de maldad que, con total seguridad, ambos comparten.

Ayer comentaba con el periodista, que entiendo que esta situación despierte cierto morbo y que se eleve a la categoría de noticia, pero hacerse eco de ella sabiendo que proviene de un delirio obsesivo o de maldad, creo que hace un flaco favor a la imagen de profesionalidad de los medios de comunicación, al hacerse “voceras” de un juicio que de manera torticera y interesada alguien ya está emitiendo.

Como le decía a uno de los inductores políticos que manipulan al personaje a través de las redes sociales, al asumir implícitamente su protagonismo en este afer, si se entiende que he cometido algún hecho delictivo quien debe dirimirlo es la justicia, evitando por respeto a las personas una publicidad innecesaria basada en acusaciones arbitrarias o no demostradas que generan, en muchos casos, daños irreparables.

Esta manera de actuar sería la decente y que demostraría la buena fe y la defensa de la justicia de la que presumen. Pero claro, no es así, porque en este caso no hay ni buena fe ni la defensa de la justicia, sólo el interés personal o partidista.

Por ello reitero el reto. Que me lleven a los tribunales, y si se demuestra que he cometido algún delito asumiré las consecuencias, como no podía ser de otra manera. Pero si al contrario se demuestra que yo he actuado correctamente, lo que implica que han actuado con maldad porque aquí ya no vale el posible atenuante de enfermedad mental o de interpretación, que se asuma la responsabilidad y atendiendo a esa decencia de la que hace o hacen gala, presenten su dimisión de manera inmediata, paguen las consecuencias y pidan todas las disculpas públicas que merece la situación.