Avui no és un dia
festiu, sinó tot el contrari; avui 8 de març és un dia reivindicatiu, i podem
afirmar que malauradament reivindicatiu,
perquè no pot ser un dia d’alegria quan avui evidenciem que encara falta molt
camí a recórrer per aconseguir la plena igualtat de drets efectius entre homes.
El Dia de la Dona
Treballadora, avui, podria servir per analitzar i fent-se un examen d’aquests
365 dies de lluita que, en teoria hem mantingut des del proppassat 8 de març
per anar equiparant drets i assolir aquesta reivindicada igualtat.
Sembla que en el
món laboral no és així, i que aquesta esquerda salarial i d’igualtat d’oportunitats
continua en una línea, no precisament decreixent, doncs els estudis acceptats diuen
que una dona ha de treballar 79 dies més l’any per a cobrar igual que un home.
I en el tema social
tampoc, doncs la violència de gènere pres com un dels principals indicadors de
ponderació d’aquest greu problema posen de manifest to el contrari.
Essent així, no
podem més que afirmar que la societat ha sospès; que hem sigut incapaços d’aconseguir
allò que com a membres responsables de la societat ens havien compromès.
Per això, com
cada 8 de març, em pregunto la lògica de la celebració festiva del nostre fracàs
social i a més, amb activitats lúdiques que normalment només fan dones, i que
només es podria entendre com un acte de perdó vers les dones per aquest mateix
fracàs.
Com repeteixo
cada any, m’agradaria que aquest 8 de març fos l’últim Dia de la Dona
Treballadora, perquè això voldria dir els treballadors seriem això, simplement
treballadors i treballadores, amb igualtat de drets i deures amb independència,
en aquest cas, del sexe de cadascú.
Cap comentari:
Publica un comentari