dimarts, 24 de març de 2015

24-M. Encert en una llarga cursa política

La composició de la graella de sortida ja està pràcticament feta, i la majoria de pilots ja han començat a fer les voltes d’escalfament i ja estan esperant a fer els entrenaments lliures oficials.

Alguns marques ja tenen els equips conformats, encara que per a no donar més informació de l’estricta i necessària a l’adversari, només donen alguna pista de qui seran els enginyers i els caps d’equip que donaran suport logístic i tècnic al cap de files en els corresponents “paddocks’s”.

Falta publicitar el nom de la totalitat dels, com a mínim, 21 components de cadascun  dels equips,  però en molts casos, aquets no deixaran de ser un grapat d’operaris amb una feina important però invisible i poc valorada.

Les característiques tècniques (programes) amb les que afrontaran la sortida (campanya) i la carrera (24-M) ja són una altra història, i només alguna pinzellada arriba al públic, encara que el petit marge de maniobra que permet la realitat i exigències del circuit fan entreveure quines seran  les possibilitats de cadascuna dels corresponents equips, així com la posició amb la que finalitzaran el campionat.

Perquè el 24 M serà la primera carrera d’un campionat que durarà quatre anys, i que haurà de comptar amb l’avaluació crítica d’un públic que, durant 365 dies de cadascun d’aquest quadrienni, valorarà si al final el pilot d’una marca es mereix participar amb garanties en el pròxim campionat que, previsiblement, començarà el maig de 2019.

En una situació de normalitat simplement haurien de desitjar sort als participants i equips, però cometre una errada pot ser molt greu per al públic assistent (ciutadans) amb la qual cosa el desig ha de ser d'encert en un pilotatge exigentment responsable.

diumenge, 22 de març de 2015

Comicios electorales en positivo

Se acerca la fecha clave y el nerviosismo se va adueñando de aquellos que tienen intención de concurrir a las elecciones municipales del próximo 24 de mayo.

El decidir no presentarme me permite ver la situación con cierta perspectiva y distancia, y eso me obliga, desde el temor a haber actuado del mismo modo que algunos lo están haciendo ahora, a pedir disculpas por si en las anteriores precampañas y campañas en las que he participado mi actitud no ha sido la correcta.

Y no hablo únicamente de candidatos y candidatas ya públicamente declarados, sino también de aquellos gregarios que algunos aspirantes auto endiosados lanzan para que les vayan allanando el camino, a cambio de promesas posteriores.

Quiero recordar que jamás, en campaña o pre-campaña, he lanzado un insulto ni una injuria contra un adversario político, del mismo modo que estoy convencido que jamás he traspasado aquella línea roja que representa utilizar el ataque personal, familiar o profesional para dejar en evidencia al contrincante. Creo que ese recurso electoral es menospreciable, y solo lo utiliza habitualmente quien siendo consciente de sus deficiencias y incapacidades, necesita distraer la atención mediante difamaciones y falsas acusaciones y yo, desde la modestia, creo que no he necesitado hacerlo.

Eso sí, no puedo negar que me halaga el hecho de que, a pesar de no formar parte de ninguna candidatura siga siendo objeto de atención y centro de ataques personales, y que se me quiera utilizar para atacar a los que sí optarán a continuar ejerciendo algún tipo de responsabilidad política y con los que ahora todavía comparto, satisfactoriamente, acción de Gobierno.

Por eso animo a aquellos que están lanzando acusaciones contra propios y extraños, denunciando faltas y delitos que lo hagan abiertamente y demostrando sus afirmaciones más allá de cualquier duda razonable, dando la cara y no escudándose en el cobarde anonimato, porque actuando de esa manera lo único que están haciendo es daño al propio sistema democrático, y alimentar la pérdida de confianza hacia los que de manera honrada y con espíritu de servicio a la comunidad concurrirán a los próximos comicios electorales, que a pesar de ellos, también los hay.

Vamos, que más allá de pactos pre o post electorales, los partidos políticos que optan a asumir responsabilidades – no lo que optan simplemente a ostentar poder - , deberían hacerse una llamada para afrontar esos comicios desde las propuestas, y no desde el menosprecio y descrédito al resto de opciones.

O sea, que el aval de la ciudadanía para poder ser una opción el día 24 de mayo, debería estar sustentado en el compromiso real, rebatiendo programas pero a la vez proponiendo alternativas creíbles y factibles, no buscando rédito en la necesidad social y huyendo de la demagogia.

Lo que se denominaría unos comicios electorales en positivo.

dimarts, 17 de març de 2015

Con esa calaña no se puede aspirar a gobernar SFG

Se define como empresario, y el único esfuerzo conocido para que haya adquirido esa condición, ha sido el protagonizado por sus progenitores para concebirlo, para dar a luz o para comprarle un título de esos que se adquieren a golpe de talonario en escuelas extranjeras.

El despotismo con sus trabajadores o la precariedad aplicada a sus contrataciones, es comparable al nepotismo con el que él y sus secuaces han actuado cuando han podido ejercer algún “poder” municipal que, en absoluto, implica asunción de responsabilidad.

Y bajo el principio del “todo vale”, se permite el lujo de lanzar acusaciones sobre mi compromiso en la defensa de los derechos de los trabajadores y trabajadoras municipales para defender intereses personales, afirmación que por ser contrastadamente falsa solo puede hacerse desde la cobardía del anonimato virtual.

Pero no lo hace sólo, sino que se rodea de algunos babosos palmeros que le ríen las gracias esperando algún miserable mendrugo que, a modo de prebenda, les permita alcanzar un status laboral para el que han demostrado una incapacidad supina, motivo por el cual jamás han tenido aval para otorgarles crédito profesional alguno.

¡Voto a bríos! que lo han intentado por todos los medios a su alcance, utilizando el rastrerismo, el halago, la adulación o, en algún caso, hasta el chantaje más vil, por obviar algunas actuaciones de chicas oraldine, que conmigo tampoco han servido de nada.

Aún así no lo han conseguido, y al final no han tenido más remedio que meterse el “rabillo” entre las piernas y renunciar a sus ilegales pretensiones personales, erigiéndose ahora como paradigma de la pureza, cuando es la inmundicia la que ha marcado y marca sus habituales actuaciones.

Y en un normal aunque ilógico maridaje entre mal empresario y acólitos, ese egocéntrico personaje sólo podía acompañarse por estos “desertores del arao” que, de manera totalmente documentada y bajo el amparo del sindicalismo de clase (que no conocen ni practican), esperan ser sodomizados y conseguir que se hagan realidad las promesas que ahora ya les está haciendo.

Pero que no se equivoquen, porque la sonrisa histriónicamente falsa que exhibe de manera permanente ese creído “chico Martini” de la política local, no se alimenta del halago ni de la adulación a la que se presta, ni tan solo la mantiene pensando en la sodomización que con dolor (fuera vaselina) someterá a sus interesados seguidores, si no a aquello de “prometer hasta meter, y una vez metido, nada de lo prometido” con lo que acabará este proceso, que pone en evidencia la calaña de baja estopa que tienen algunos de los aspirantes a gobernar nuestra ciudad.

dilluns, 16 de març de 2015

No m’agraden els pactes pre-electorals!

Deia un amic meu, Alcalde, alcaldable, i desprès un altre cop Alcalde d’una ciutat gallega, que si estava convençut de tenir el millor programa i el millor equip per a desenvolupar-ho, per què s’havia de plantejar pactes electorals previs a la decisió de les urnes.

I afirmava, amb total coherència, que es presentava a les eleccions municipals per aconseguir governar amb prou majoria per a fer realitat el seu compromís electoral. En tot cas, respectant l’aritmètica representativa i la voluntat majoritària dels ciutadans i ciutadanes, seria desprès quan els pactes s’haurien de valorar, però sempre des de la coincidència programàtica amb les diferents forces polítiques.

Haig de dir que en aquell moment estava completament d’acord, de la mateixa manera que també ho estic ara, en un rebuig frontal a aquest pactisme pre-electoral supeditat a enquestes o prediccions de resultats, que l’únic que trasllada és la inseguretat dels candidats en les seves  possibilitats, alhora que una justificació prèvia al incompliment de les propostes.

Dit això, em pregunto quin és l’objectiu legítim dels partits o grups que tenen intenció de concórrer a les properes eleccions municipals quan, sense conèixer programes electorals i en algun cas ni els integrants de les candidatures, ja dibuixen acords i pactes entre ells, que no per a governar sinó per a no deixar governar, en una clara manifestació de menyspreu i manca de respecte a la decisió democràtica del 24 de maig.

Com a ciutadà de Sant Feliu de Guíxols m’agradaria que el Govern municipal que es conformi a partir del proper 25 de maig sigui el fruit de la voluntat real de la ciutadania, és a dir, que el protagonisme el tingui la coincidència dels programes electorals i no tan sols les empaties o l'ambició de governar.

dissabte, 14 de març de 2015

Participació supra-organitzativa i transfuguisme

En línees generals m’agrada el que manifesta aa la premsa la Silvia Paneque en referencia a aquests dos temes: el transfuguisme i la confecció de llistes.

Creient en la participació basada en els partits, estic convençut de que l’única manera de que perduri aquest sistema és la implicació de la societat en les seves decisions, més enllà de la militància. És a dir, els partits han de “tenir en compte” l’opinió dels que, a les seves mans, tenen l’opció de donar-los-hi l’exercici de la responsabilitat.

Si diferents partits, especialment de l’espectre polític de la esquerra, ja intenten generalitzar la via d’elecció de candidats amb participació supraorganitzativa, em pregunto si no seria el pas decisiu d’apropament a la societat que la composició de candidatures d’un partit també “tingués en compte” l’opinió de la ciutadania, tal i com planteja la Silvia.

Sobretot, i començant ja ara a l’àmbit municipal on l’element personal té màxima incidència, aquest mecanisme participatiu podria donar resposta al sistema de votació de llistes obertes que reclama gran part de la societat.

I en el tema del transfuguisme completament d’acord, si el transfuguisme l’entenem com l’acció de“exercint una representació democràtica, passar d’un partit polític a altre amb l’objectiu de canviar la correlació de forces, sobretot per interessos personals o partidistes” .

Sense exercir representació democràtica, canviar de militància en un o altre partit és decisió individual i lliure de la persona, encara que la decisió comporti una possible incoherència ideològica, si es té en compte l’historial de cadascú. 


dimecres, 11 de març de 2015

Gurus polítics

No voldria dubtar de la voluntat, però són conscients de que el seus compromisos són impossibles de complir tal i com els plantegen, però tot i això es presenten davant dels votants cada quatre anys, anunciant les seves bondats i la solució de tots els problemes que té la societat.

Són els gurus de la política que, amb la inèrcia d’una mala praxi habitual, concorren a uns comicis electorals sabent que el seu incompliment no tindrà cap tipus de càstig durant un cicle quadriennal.

Estic segur que si els aspirants s’haguessin de supeditar a una avaluació constant, continua i permanent del grau de compliment de les seves promeses electorals es negarien a assumir cap responsabilitat.

Però saben que l’avaluació es limita a una revàlida voluntària a la fi de la legislatura i no tenen cap pudor en treure pit i dir tot allò que volen dir creient que és el que els ciutadans volen escoltar, sense veure que el que realment vol la ciutadania és que es doni el primer pas a una veritable regeneració democràtica, que podria ser aquesta: que el incompliment constatat es tradueixi en una fulminant destitució.

De gurus hi ha tres tipus:

- Aquells que han tingut la responsabilitat de governar i que tenen la intenció de revalidar.

- Els que apareixen de nou (i possiblement amb bona voluntat), fent promeses fàcils però, moltes vegades buides de contingut o llunyanes a la realitat.

-I els que no han tingut l’oportunitat de governar però sí fiscalitzar des de l’oposició, i que ara diuen que tenien la solució immediata a problemes tan greus com pot ser l’atur i que si ells haguessin governat, això no seria un problema.

Aquest últim grup sí mereix una especial atenció, perquè són la veritable mostra de la impunitat i irresponsabilitat amb la que actuen alguns polítics.

Jo només els hi faria una simple pregunta.

Si vostè tenia, per exemple, la solució a l’atur, per què ha esperat quatre anys per a dir-ho i ha tolerat que milers de ciutadans estiguin patint aquesta situació de precarietat econòmica i social?

Segur que no hi resposta coherent!

diumenge, 8 de març de 2015

8 de març, dia de celebració?

Avui no és un dia festiu, sinó tot el contrari; avui 8 de març és un dia reivindicatiu, i podem afirmar que  malauradament reivindicatiu, perquè no pot ser un dia d’alegria quan avui evidenciem que encara falta molt camí a recórrer per aconseguir la plena igualtat de drets efectius entre homes.

El Dia de la Dona Treballadora, avui, podria servir per analitzar i fent-se un examen d’aquests 365 dies de lluita que, en teoria hem mantingut des del proppassat 8 de març per anar equiparant drets i assolir aquesta reivindicada igualtat.

Sembla que en el món laboral no és així, i que aquesta esquerda salarial i d’igualtat d’oportunitats continua en una línea, no precisament decreixent, doncs els estudis acceptats diuen que una dona ha de treballar 79 dies més l’any per a cobrar igual que un home.

I en el tema social tampoc, doncs la violència de gènere pres com un dels principals indicadors de ponderació d’aquest greu problema posen de manifest to el contrari.

Essent així, no podem més que afirmar que la societat ha sospès; que hem sigut incapaços d’aconseguir allò que com a membres responsables de la societat ens havien compromès.
  
Per això, com cada 8 de març, em pregunto la lògica de la celebració festiva del nostre fracàs social i a més, amb activitats lúdiques que normalment només fan dones, i que només es podria entendre com un acte de perdó vers les dones per aquest mateix fracàs.

Com repeteixo cada any, m’agradaria que aquest 8 de març fos l’últim Dia de la Dona Treballadora, perquè això voldria dir els treballadors seriem això, simplement treballadors i treballadores, amb igualtat de drets i deures amb independència, en aquest cas, del sexe de cadascú.


dijous, 5 de març de 2015

365 ochos de marzo

Hasta aquellos que durante 365 días al año actúan desde la misoginia más recalcitrante, esperan el día 8 de marzo para declararse abiertamente feministas, haciendo demagógicas arengas reivindicativas que contradicen sus propias y habituales actuaciones.

Son esos políticos que cada año estrenan un diccionario donde mantienen, durante unas horas, conceptos tales como igualdad y no discriminación de género, para después olvidarse de ellos como corresponde a esa hipocresía que forma parte de su genética personal.

Conozco a políticos que hoy protestan por la discriminación laboral entre personas de distinto sexo, cuando en su actividad normal, teniendo mujeres bajo sus órdenes, la falta de oportunidades es el rasgo principal de su gestión.

Conozco a políticos que hoy protestan por actitudes hostiles hacia las mujeres, cuando su historial biográfico lo protagonizan episodios recurrentes de menosprecio.

Conozco a políticos que protestan por abusos de fuerza y poder hacia las mujeres o por comentarios de índole machista, cuando su clientelismo “eclipsoide” (de eclipse), está más que constatado.

Son esos políticos que, sin ponerse colorados y sin ningún tipo de rubor, critican acciones presuntamente misógenas, cuando ellos podrían ser el paradigma de la discriminación como lo son de la ruindad basada en el oportunismo, porque no hay actuación más ruin que la del político que intenta sacar rédito de una situación tan seria como la lucha contra la discriminación por razón de género y que el día 8 de marzo, día de la mujer trabajadora, tiene su máxima proyección reivindicativa.

Son esos políticos, hombres o mujeres, que con actitud deleznable utilizan este grave problema social para colmar sus intereses, obviando desde una inconsciente consciencia que ellos, por acción u omisión en el desarrollo de su actividad política o profesional como ciudadanos, son actores del problema como también deberían serlo de la solución.

En fin, son esos políticos de medio pelo que, con el único objetivo de obtener rentabilidad personal o política no se dan cuenta, o sí?, de que están alimentando el monstruo de la desigualdad entre hombres y mujeres.