S'apropen les eleccions!!!

Com es nota que s’apropen les eleccions!

Aquesta és la frase que els candidats al procés electoral de pròxim maig escoltaran més en boca dels ciutadans i ciutadanes perquè, durant els propers tres mesos, els aspirants apareixeran com a bolets en llocs on mai han aparegut.

I ho faran desplegant les seves més que encantadores arts, mostrant interès artificial per tot allò que inquieta i preocupa als ciutadans, agafant compromisos que responen a la caduca estratègia “adolfista” de democràcia incipient del segle passat d’aquell “puedo prometer y prometo”, alhora que intentant destacar les seves possibles bondats, evidenciant les suposades  mancances de l’adversari.

No hem avançat gens, i continuem afrontant els compromisos electorals amb els ciutadans amb aquell màrqueting de mercat basat en la imatge més que en el contingut, demostrant una falta d’imaginació i de capacitat que cada cop deteriora més la imatge de la classe política.

I com si fos la tònica, pensen que deixant-se veure de manera recurrent i abusant d’un missatge que per repetitiu es converteix en metàl·lic, al final aconseguiran agradar als possibles votants, convençuts de que la seva posició és i serà de poder, i no de responsabilitat.

Però els ciutadans ja som majors d’edat, democràticament parlant, i cada cop som menys els d’aquella generació que va viure la manca de llibertats. La majoria han nascut en democràcia, i no han gaudit d’aquella sensació de triomf que implicava el poder decidir, per primer cop, quina era l’opció electoral que volies “comprar”.

Ara aquesta manera de fer política, involutiva per immobilista, genera rebuig per la seva artificialitat, tan sigui a la generació pre o post 75; perquè els ciutadans volem compromisos reals , no promeses buides de màrqueting comercial fetes per aquests gurus de la política que neixen o reneixen cada quatre anys, i que tenen solucions per a tot, però que mai les expliquen

Però això és una altra historia de la que faré esment un dia d’aquests.

Recogidas solidarias

Fue el domingo cuando me enteré de que pasado sábado se celebraba una jornada de Recogida de Medicamentos en diferentes farmacias del Estado que, como es habitual i según la prensa, fue una nueva muestra solidaria  de la sociedad con aquellos que carecen de lo más esencial, en este caso medicamentos básicos.

Haciéndose eco de la noticia y del éxito de la campaña, la televisión transmitía imágenes de personas de todo tipo y de diferente poder adquisitivo que participaban en la iniciativa, y debo reconocer que a medida que la noticia se ampliaba, de manera proporcional iba subiendo mi indignación, imaginándome la cara de satisfacción de aquellos que eluden de manera recurrente la responsabilidad que tienen de proteger a sus administrados, escondiéndose tras ese ejercicio de solidaridad colectiva.

Si fuese mal pensado podría sospechar que algunas iniciativas están impulsadas por ellos mismos aunque, conteniendo mi propia indignación y controlando mi subida de bilirrubina, seguro hubiese puesto también mi granito de arena, como en otro tipo de acciones solidarias que también se llevan a cabo.

Estando convencido de que la solidaridad no tiene precio, es de suponer que en este tipo de acciones no debe existir ningún tipo de beneficio económico para ninguno de los actores, pero aún así no dejo de plantearme un ejercicio práctico.

Si acudo a la farmacia y adquiero un medicamento que vale 100 y por el que pago 100 para donarlo en este campaña. Si la farmacia paga por ese medicamento 75, ¿dónde va a parar el diferencial de 25?

Pero voy más allá. Con una campaña de este tipo, se incrementa la venta de estos medicamentos, haciendo necesaria una mayor producción por parte de los laboratorios farmacéuticos que, de manera constatada, es la industria donde sus directivos y asociados han tenido mayores beneficios.

Y de todo esto, la Administración no renuncia a sus impuestos, en esta caso añadidos, y ve como las arcas del erario público incrementan su saldo que, en este caso, debería revertir en sanidad.

Repito que no dejaré de colaborar en este tipo de iniciativas en beneficio de los más débiles o de los que por cuestiones coyunturales están en situación más precaria, pero creo que debemos comenzar a decir basta y no permitir que sigan negociando, impunemente, con la necesidad.  

Pedro Sánchez ha actuado

No es mi partido, es cierto, aunque durante los años que estuve en Madrid tuve la oportunidad de participar y colaborar en algunos temas de la Federación Socialista Madrileña, y todavía tengo algunos amigos de cierta relevancia con los que he tenido oportunidad de comentar brevemente la situación en torno al cese de Tomás Gómez por parte del Secretario General del PSOE, Pedro Sánchez.

Justicia, injusticia, formas, imputación, elecciones, dictadura, democracia, interés general, liderazgo, etc, han sido algunos de los términos en torno a las que han girado las valoraciones que me han trasladado estos compañeros, dependiendo del posicionamiento personal de cada uno, pero al final todos hemos coincidido en la percepción de que Pedro Sánchez ha actuado como Secretario General, es decir, lo ha hecho asumiendo la responsabilidad ante la que se comprometió en unas primarias y en el Congreso.

Porque de eso se trata, de asumir la responsabilidad de gobernar un partido que aspira a ser alternativa de Gobierno en todos los ámbitos, local, autonómico o estatal, buscando el equilibrio entre el principio democrático de la participación de los militantes, teniendo en cuenta también la opinión de los simpatizantes, pero sin dejar de valorar, que no por qué contabilizar numéricamente, el sentir de los que después han de depositar su voto, que no son ni militantes ni simpatizantes.

Y a partir de aquí tomar decisiones y avalar a quien debe representar a un partido en cada uno de esos ámbitos, porque sí, se debe actuar bajo el principio de la democracia interna y respetar las mayorías, pero huyendo siempre de la supeditación asamblearia porque los socialistas, si han hecho avanzar a la sociedad cuando han gobernado, ha sido por haber tomado decisiones en beneficio de la mayoría, contemplando la coyuntura y la realidad huyendo, si ha sido necesario, de anclajes y inmovilismos ideológicos.

Creo que Pedro Sánchez ha actuado como cree que ha debido actuar. O como mínimo se puede afirmar que ha actuado y no se ha escondido bajo el resultado frio de una elección posiblemente endogámica, que hubiese sido lo más cómodo, y eso es responder a la confianza que en él depositó el Congreso Federal que lo eligió como Secretario General del PSOE.

Repito, no puedo valorar si los argumentos reales son diferentes a los que alega Pedro Sánchez  para haber destituido a Tomás Gómez, o bien obedecen a intereses inconfesables como algunos afirman, pero ha tomado una decisión que le tocaba tomar por responsabilidad, por muy controvertida o contestada que resulte; y de eso también se debe aprender.

Autocrítica PSC: bon camí!

Va ser en un Consell de Federació quan vaig intervenir dient que des del PSC havien de reconèixer la nostra responsabilitat en les retallades i reformes que estem patint.

És cert que ara són Partit Popular a l’Estat i CiU amb el recolzament d’ERC a Catalunya, els que estan governant i aplicant aquestes mesures de manera molt salvatge, però no és menys cert que els partits socialistes també hem tingut la reponsabilitat de governar i que també vam aplicar mesures que representavven pèrdues de drets per a la ciutadania.

Reformes laborals del Govern de Zapatero o les sanitàries com el co-pagament que es va iniciar sent Consellera de Salut la Marina Geli (que per cert es trovaba present en aquell Consell), podien ser les mostres que recolzaven la meva reivindicació de que era necessari canviar la nostra manera de fer política, com a mínim des del partit en el que en aquell moment militava.

Avui llegia a la premsa algun apunt del va succeir ahir a l’acte que el PSC va fer a Barcelona, i crec que si la voluntat real és contemplar i aplicar noves formes de fer, que no refundacions, assumint una necessària autocrítica com reclamava Nuria Parlon, el PSC recuperà el protagonisme que ha de tenir i que reclama la societat.

Com es pot ser tan barroer?

Sembla mentida que una persona amb llarga trajectòria com a Regidor, tan a l’Oposició com a Govern i que, fins i tot mitjançant maniobres lícites (al meu entendre no legítimes), va assolir l’Alcaldia, demostri de manera explícita el seu desconeixement en temes tan bàsics com la diferència existent entre un Grup Municipal i un Partit Polític.

I a més, precisament ell!, fent al·lusions a qüestions d’ètica quan ja ara, amb aquesta actuació, demostra una falta de moral en els seu intent d’intervenir en qüestions que afecten a unes cases que no són les seves, com les del Grup Municipal Socialista i, que jo sàpiga, tampoc del PSC.

Ja sé que ha de ser difícil entendre aquestes diferències entre grup municipal i partit quan s’exerceix el lideratge d’una “organització” quasi o totalment corporativista, com Tots per Sant Feliu, que segur exigeix el carnet a la boca per a formar part de la seva candidatura, però que és una qüestió que jo no discutiré per respondre a les normes de funcionament d’una casa aliena.

Per a la seva informació, en el PSC es permet formar part d’una candidatura com independent, i res impedeix que en qualsevol moment un decideixi fer-se militant. Doncs bé, jo en aquest moment, he passat a ser independent.

I ho faig mantenint la meva ideologia que és la mateixa amb la que em vaig presentar a les darreres eleccions i actuant també sota els mateixos principis amb els que em vaig presentar a les darreres eleccions; i això m’ha permès ser portaveu del Grup Municipal Socialista, defensant el programa amb el que el PSC es va presentar a les darreres eleccions.

Sóc  també conscient que ha de ser difícil entendre aquests valors, per algú que ha demostrat poques o nul·les dosi de principis, ideologia i ètica; però des del respecte corporatiu com a membres del Consistori i des de la humilitat, estic disposat a donar-li alguna lliçó.

I per cert, Sr Motas, alguna primera lliçó.

Des de la discrepància interna que existeix i és pública en  alguns posicionaments aliens a la política municipal, els cinc Regidors del Grup Municipal Socialista hem donat una mostra de transparència que vostè, per responsabilitat política hauria d’aplaudir.

Els principis es demostren respectant les decisions del veí, no intentant fer intromissions barroeres, irrompent en una casa que no és la seva, adduint mentides flagrants que obeeixen només a interessos personals, encara que facin mal personalment perquè, Sr. Motes, jo mai he rebut un sou de l’Ajuntament, i és menyspreable que la meva continuïtat pot obeir a un interès salarial: En canvi vostè si que ha sigut assalariat d’aquest Ajuntament.

I bé, que vostè al capdavant del “seu” Tots x Sant Feliu es presenti com a defensor dels socialistes de Sant Feliu ja és histriònic i, per aquesta raó, arribo a la conclusió de que aquests partits polítics com el que vostè representa, necessiten també una urgent regeneració interna però que jo, per respecte a vostè Sr. Motes, al seu partit i, sobretot, als seus votants, no m’atreveixo a aconsellar que afrontin. No és casa meva.

No hi ha prou harmonia

Són raons personals perquè, mai millor dit, personal és la meva voluntat de deixar la militància activa del PSC després de tants anys. I ni marxo a altre formació política, ni la meva decisió respon a frustracions personals.

Fent un símil musical, en aquesta gran formació que és el PSC s’ha de continuar oferint al públic les mateixes cançons, amb les mateixes lletres, però amb diferents ritmes i/o instruments. És a dir, el PSC vol oferir a la ciutadania solucions reals, amb els mateixos principis però amb una diferent manera de fer; això que ara diem “regeneració”.

Plena coincidència en que la prioritat és aplicar solucions als problemes dels ciutadans i  ciutadanes (cançons); plena coincidència amb els principis del socialisme d’igualtat, llibertat i justícia social (lletres), però diferències substancials, que per a mi són insalvables, en els “canvis regeneratius” (ritmes i instruments) que obliguen a un vell “roquero d’aquesta formació socialista” com jo, a deixar de tocar, perquè malauradament, en aquest moment no hi ha prou harmonia. No sé si desafino jo o la resta, però el cas es que jo no vull ser partícip de que al final de l’actuació llencin tomàquets; i no a mi, sinó al PSC.

Ser que algú voldrà treure suc de la meva decisió, però els dirigents actuals del que fins ara ha sigut el meu partit coneixen els meus raonaments i els meus arguments que en absolut, repeteixo, es sustenten en diferències ideològiques ni de caire territorial, sinó de formes.

Tan com a militant de base o com a Regidor de Govern com d'oposició a l'Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols he actuat sempre respectant els postulats del socialisme, catalanisme i federalisme en benefici dels meus conciutadans, i seran aquests postulats els que també marcaran les meves accions futures i que em permetran desenvolupar el meus principis en el futur, com ha sigut fins ara.

Constitució catalana. Una lectura en diagonal

És cert que l'he llegit en diagonal i, sobretot, a partir dels titulars que m'han semblat més xocants o, com a mínim, curiosos.

I d’aquesta lectura simple i en diagonal, crec que aquest esborrany de Constitució no respon a les necessitats reals de la població ni garanteix la creació d'un estat modèlic, com pretenen els que l'han confeccionat aquest text per donar-li cos a una Catalunya independent.

Per descomptat la llegiré amb curiositat, que no amb afecte, perquè difícilment acceptaré un text que ha de ser salvaguarda de convivència, quan ja plateja dilemes de gran importància, com és la decisió de marxar o no del pais, atenent a la nacionalitat simple o doble a la qual un decideixi adherir-se.Com també se’m farà difícil acceptar que una Llei de Lleis, com és pretén es consideri una constitució en un Estat democràtic, reguli i qüestioni la voluntat de la ciutadania, quan nega la possibilitat legal que sorgeixin majories absolutes de les urnes. Segons un d'aquests titulars, a pesar que un programa electoral obtingués el 90 % de la població, la seva representació en l'arc parlamentari no passaria mai del 49%.

Des del respecte a les minories, em pregunto si aquest sistema d'aplicar l'aritmètica representativa no és vulnerar el respecte a la voluntat majoritària expressada mitjançant votació.

De la mateixa manera entenc que legislar el funcionament intern dels partits polítics és una intromissió a la seva sobirania organitzativa i, per tant, un impuls a la a la desaparició del sistema de representació. Si el respecte o submissió a la disciplina de vot, de la qual no sóc partidari a nivell general, obeeix a la voluntat del que es presenta sota el paraigua d'unes sigles determinades, quin dret té una Llei a coartar l'exercici de la llibertat individual quan la seva efectivitat no afecta a la col·lectivitat?

Una altra cosa seria la qualificació que, legalment, podria tenir el no respecte al compromís adquirit.

Repeteixo, la llegiré amb atenció, que no amb un "carinyo" especial, ho reconec.