dissabte, 31 de gener de 2015

Podemos Vs bipartidisme?

La seva raó de ser, el seu naixement responia a fer realitat el principi de la democràcia pura: el govern del poble pel poble, essent  aquest poble el que marquès les pautes i les directrius del que s’havia de portar a terme i, fins i tot, com havia de fer-se.

I per aconseguir-ho plantejaven trencar amb les mecàniques del propi sistema, no tan sols millorant-lo sinó donant-li la volta com si d’unt mitjó es tractés, lapidant i fent desaparèixer els actors actuals, en aquest cas els partits polítics de línea tradicional, creant un concepte antipàtic i que traslladés menyspreu mediàtic, com és el de “casta” política, oblidant que, si bé és cert que aquests partits politics han entrat en una dinàmica de distanciament amb les inquietuds de la ciutadania, no és menys cert que són l’essència dels mecanismes democràtiques.

Però clar, la democràcia té unes regles de joc que administren, en plural, les organitzacions polítiques amb representació, essent aquesta representació la que dona la possibilitat de portar endavant la voluntat de fer modificacions. En síntesi, que per a provocar i efectius els canvis que planteja Podemos, han de formar part d’allò que ells mateixos defineixen com a “casta”, i compartir escenari amb aquells que menyspreen i critiquen.

Em pregunto si un cop assaboreixin les mels de la responsabilitat seran capaces de renunciar a l'eròtica del poder que molt probablement exerciran, tant sigui governant com en papers d'oposició, propiciant els canvis de gestió reals que permetin canalitzar, de manera diferent, les demandes populars.

De moment ja han hagut de renunciar a aquella critica ferotge envers el bipartidisme i, utilitzant els colzes, intenten desplaçar un dels dos partits polítics que fins ara han sigut els protagonistes de l’alternança en els governs com és PSOE, erigint-se com l’única alternativa al conservadorisme però reconeixent, de manera explícita que l’única política viable d’esquerres per a contrarestar les polítiques de la dreta que representa PP només poden sorgir del socialisme.

Trist aquest incipient bagatge el que han iniciat aquests que, mostrant-se com a alternativa i exemple d'una regeneració democràtica que basen en la intel·lectualitat de la politologia moderna de la qual es presenten com a paradigma, només saben utilitzar el descrèdit de l'adversari polític para, en una clara estratègia de provocació, convertir-ho en enemic sobre el que disparar, i amagar una d'aquestes dues realitats: que són més del mateix i el seu objectiu, aprofitant-se de la necessitat conjuntural, és aconseguir el poder pel poder; o  que intenten fer realitat a Espanya el sistema polític que s'ha aplicat en altres països als quals han estat assessorant els seus dirigents, amb resultats realment qüestionables.

dilluns, 19 de gener de 2015

Raynair ens té agafats pels...

Recordo quan es van anunciar els preacords amb Ryanair, que pràcticament es limitaven a posar preu i “comprar” el fet de que aquesta companyia aèria operés a l’Aeroport de Girona.

Des del primer vaig posar de manifest els meus dubtes sobre aquesta operació, perquè era cedir a una sola empresa l’explotació d’aquesta infraestructura aeroportuària, convertint l’activitat que havia de generar l’aeroport - entre d’altres la turística- en un hostatge  que hauria de ballar al ritme marcat per Ryanair que, amb el seu President al capdavant, no traslladava gaire seriositat.

A tots els debats i converses amb els responsables polítics de Transports de la Generalitat o de  la Diputació de diferents colors polítics i de les cambres de comerç i patronals;  i a totes les reunions amb diferents partits polítics amb representació al Parlament de Catalunya o a Madrid, des de la Federació Nacional de Transports platejàvem que s’havia de tenir una visió de futur molt més àmplia, i cercar altres companyies perquè aquest acord, que convertia a Ryanair en quasi monopolista, es traduiria en allò de “pa per avui i gana per demà”.

Vàrem dir-ho quan es va fer efectiu el primer acord, a l’igual que en les successives pròrrogues i ampliacions i no ens vàrem equivocar, perquè en aquest moment l’Aeroport de Girona està sota l’espasa de Damocles de la arbitrarietat d’ aquesta empresa que, amb total normalitat, prioritza els seus beneficis empresarials i no té cap problema en reduir rutes regulars o deslocalitzar-les a favor d’altres aeroports, com és el cas. Per dir-ho clar i català, Ryanair ens té agafats pels c...


No sé si la legítima reivindicació de que aquest Aeroport sigui gestionat des del territori serà viable (jo crec que sí), però és cert que la gestió d’aquesta infraestructura necessita una solució urgent. 


diumenge, 18 de gener de 2015

Trileros de izquierdas y de derechas

Estaba leyendo una entrevista publicada en El País a Pablo Iglesias y, lamentablemente, en el fondo debo darle la razón cuando afirma que el juego de derechas y de izquierdas se ha convertido en una actividad de “trileros”, porque como juego de confusión lo están utilizando todos los actores de la escena política actual, entre ellos él mismo.

Creo que las políticas de izquierdas, en toda su dimensión, no deben basarse en aquel dogmatismo rígido que, por centrarse en una concepción ideológica unicelular, renuncia a la utilidad efectiva convirtiéndose, simplemente, en un proyecto utópico, en el que todos creen pero que nadie es capaz de llevar a la práctica.

La izquierda en la que yo creo es la útil, la pragmática, aquella que contempla y entiende la realidad y que es capaz, con flexibilidad, adaptándose a la realidad y desde el respeto a los principios básicos de justicia social en toda su dimensión, de dar respuestas a las inquietudes que en cada momento plantea la sociedad, dejando en segundo plano una endogamia ideológica que condena, irremediablemente, al ostracismo político a quien la utiliza.

El conservadurismo político, como sinónimo de inmovilismo y de imposición, debe ser el único patrimonio visible de esa denominada derecha, que no le importa “deshacer” para conseguir sus objetivos;  a diferencia de las políticas progresistas (que defiendo y en las que creo sería connivente la mayor parte de la sociedad) que, desde la libertad, deben definir la  manera de hacer del socialismo democrático.

Porque de eso se trata, del compromiso de hacer (que no solo de rehacer), con posicionamientos claros y planteamientos transparentes, sin ambigüedades, ni eufemismos, sin tapar la “bolita” para despistar y confundir, como acostumbra a hacer hasta el que protesta por ello.

dijous, 15 de gener de 2015

Carta Oberta a la Sra. Ana

Sra. Ana, quan el dissabte em va traslladar el seu malestar per la meva decisió li vaig dir que em sentia afalagat. No era el primer cop que algú em recriminava que no fes valer la meva aportació com a Regidor durant quasi 8 anys, i que hagués decidit no presentar la meva candidatura a encapçalar la llista del PSC a les Eleccions Municipals del 2015.

Li torno a repetir que la meva decisió era personal perquè, com sempre dic, jo puc aconseguir o no està a on voldria ser-hi, però el que tinc clar és que no hi serè on no vull, com no sigui obligat, i en aquest cas vaig ser jo qui va decidir no participar en un procés que creia no responia a la imatge de transparència i participació a la que es va comprometre el PSC, alhora que penso que tampoc beneficiava al projecte de ciutat que té el PSC i que, juntament amb els meus companys del Grup Municipal Socialista, hem defensat i fet realitat en gran mesura durant tots aquests anys.

Com he manifestat públicament, jo no vaig renunciar a ser alcaldable,  simplement vaig negar-me a ser escollit cap de llista del PSC mitjançant un procés de primàries intern, perquè creia que el candidat hauria de ser fruit del consens, demostrant una necessària unitat, o que bé sortís d’un procés en el que haguessin participat tots els ciutadans que volguessin, fossin o no afiliats al PSC (com és el seu cas) a banda d’estatuts i normatives internes.

Diuen que en política no només pesa el que es veu, si no que pesa molt el que es cou, i no podem obviar que aquí també es couen altres qüestions, però crec que jo he actuat amb coherència personal, fins el punt que ni vaig participar en la votació, encara que crec que el company que encapçalarà la candidatura del PSC té tants valor com jo per a ser-ho.

Però Sra. Ana, estic d’acord amb vostè, i amb tota humilitat afirmo que estic orgullós de la meva aportació a la política municipal. Com a mínim he dedicat part de la meva vida (8 anys són molts anys) a la meva ciutat fent allò que creia que era el millor per als meus veïns. I ho he fet de bona fe, sense mirar ni beneficiar carnets ni militàncies, com em deien l’altre dia en una botiga de la ciutat.

I sense beneficar tampoc a ningú de la meva família ni jo mateix, malgrat que alguns hagin volgut vendre el contrari.

He tingut la sort de que la política municipal no és el meu modus vivendi, i que la meva dedicació s’ha traduït moltes vegades en un desgast econòmic, personal i professional que només ha estat compensat per la satisfacció d’haver fet el que creia que s’havia de fer.

No sé si continuaré dedicant part del meu temps a la política municipal de Sant Feliu de Guíxols però li puc assegurar, Sra. Ana, que les mostres de suport i reconeixement que he rebut, entre elles la seva són el millor premi que puc rebre.


Gràcies 

diumenge, 11 de gener de 2015

Una altra oportunitat

Una obligada i necessària transparència en el funcionament de l’Administració, informant a la ciutadania en què s’utilitzen els diners públics, estan fent aflorar situacions que, per dir-ho d’una manera suau, podrien qualificar-se com “qüestionables” i puntuals però que, per recurrents, estan estereotipant la vida política d’aquest país.

Avui la premsa, destaca en primer plana que “la Diputació de Girona reclama a quinze diputats que tornin els diners cobrats de més”, mitjançant un titular que es podria utilitzar de manera tendenciosa.

És cert que aquest estament supramunicipal està envoltat fa un temps de diferents escàndols: endolls de personal, càrrecs de confiança, assessors de grups polítics que no treballen a la Diputació o que no justifiquen plenament el seu salari, assetjaments entre polítics, demandes laborals, transfuguisme i ara això, Diputats que cobren per assistència als òrgans polítics de la Diputació, però que no hi van.

No sé el que cobra un Diputat per assistència, però vull pensar que a més de la seva presència efectiva en un Ple o en una Comissió que es remunera amb una quantitat determinada, el Diputat fa més feina que assistir-hi un cop cada més o cada setmana, i que deu dedicar més temps a la Diputació que el simple temps que duri  la simple presència en aquests `rgans de funcionament.

Si no és així i la feina per la que cobra un Diputat és l’assistència efectiva, (repeteixo que desconec la quantitat) el titular hauria de ser més contundent i dir simplement que la “Diputació reclama a als diputats que no fan res que tornin els diners que han cobrat” i despullar-los immediatament i d’ofici de la seva condició, perquè estaríem parlant d’una greu malversació de cabdals públics.

Que ningú s’equivoqui, parlo de Diputats perquè avui és titular de premsa, però el mateix dic de Regidors, de càrrecs de confiança, d’assessors o de qualsevol que ostenti una responsabilitat política, amb independència que sigui contractual o d’elecció popular, i que no la desenvolupi no tan sols d’acord amb la legalitat, sinó també als principis ètics que avui, més que mai, necessita la societat per a tornar a creure en el sistema democràtic.

I aquí sí que els Partits Polítics, si els implicats no actuen com l’ètica obliga,  haurien d’aprofitar per a fer visible el seu compromís amb la ciutadania i treure de l’escenari polític i de manera fulminant a tots aquells que de manera clara i sense dubtes, han actuat com no havien de fer-ho.

dissabte, 3 de gener de 2015

Organització i persones


- Juanjo, les organitzacions estan per damunt de  les persones!

Jo he assentit quan avui una amiga m’ha fet aquesta observació; però la veritat és que després de reflexionar haig de dir que no és cert o, si més no, és una afirmació no del tot correcta o incomplerta.

Perquè sí, és cert que les organitzacions estan per damunt de les persones, sempre i quant no s’oblidi que aquestes organitzacions estan creades per persones, funcionen amb i per persones, i són persones les que les fan desaparèixer o sobreviure.

O sigui, que la legitimitat de supervivència d’una organització radica en la voluntat i en la visió universal de les persones que tenen la responsabilitat de marcar els criteris en cada moment, per aconseguir els objectius de la pròpia organització, sense oblidar mai que són persones les que han de fer-ho possible.

Persones, organització i objectius; aquests són els tres conceptes que una organització necessita en permanent estat d’equilibri, perquè quan menys estabilitat  entre tots tres menys garantia per a poder assolir els objectiu pels que l’organització ha estat creada.

I quan dic persones em refereixo a totes les persones supeditades i compromeses amb els objectius de l’organització, no només a les que prioritzen interessos perquè tenen la responsabilitat temporal de marcar els criteris.