dilluns, 28 de desembre de 2015

Ple Municipal 22-D. Policia Local de Sant Feliu (2)

Encara que la seva prepotència no els hi deixi  veure la realitat, el Govern Municipal hauria de ser conscient que els ciutadans han de percebre que la seva seguretat està garantida, i en aquest moments aquesta garantia la dona la professionalitat dels agents de la Policia Local, encara que sigui lluitant contra la irresponsabilitat dels polítics.
 
Aquest Govern, començant per l’Alcalde i el Regidor, ha d’entendre que tot incideix en la efectivitat i l’eficàcia de la Policia, des dels recursos humans als materials sense oblidar als propis treballadors, perquè el  Sr. Alcalde i el Sr. Regidor han de ser conscients que els Agents de la Policia Local de Sant Feliu de Guíxols són treballadors de l’Ajuntament, amb unes responsabilitats determinades que, malauradament, vostès menyspreen, tal i com van deixar palès al proppassat dia 22.
 
I aquí no val allò del “i tu més”. Com a mínim amb mi.
 
Com es pot presumir d’haver-se reunit amb la plantilla de la Policia Local, deixant al marge als sindicats? Això és una falta de respecte als mateixos representats dels treballadors. I aquí vull recordar que la primera reunió que es va portar a terme amb la totalitat de la Policia Local, a petició de la mateixa policia, la vaig mantenir jo a l’any 2007. I repeteixo, a petició de la mateixa policia i dels seus representants.
 
D’allà va sortir la complicitat per a “donar la volta a la policia com un mitjó”, i que la Policia Local recuperés la imatge que mereix davant la població. Vàrem créixer en efectius, en mitjans, en nous serveis i en racionalització salarial, fixant un full de ruta que ens permetés, entre altres fites, arribar a 48 efectius al carrer, que és el que aconsellava la Direcció General de la Policia. Això es va tallar de cop al 2010, quan jo vaig deixar de ser Regidor de la Policia Local i va assolir la responsabilitat el Sr. Motas, com Alcalde.
 
Sí, va ser llavors quan la Policia va assolir un nou servei, el d’escolta de l’Alcalde, a canvi d’abandonar el servei de Proximitat, o el del Medi Ambient, o el de Platges. O quan els agents que volien una armilla antibales la havien de comprar de la seva butxaca, atenent a una indecent proposta d’aquell Equip de Govern.
 
El que hauria de fer aquest Equip de Govern actual és prendre consciència de la tasca policial, i dotar al cos de la Policia dels mitjans per a respondre a les necessitats de la població. Com és pot valorar la vida de un treballador a 30.000 euros, que és el que va fer el Regidor de la Policia en referència a les armilles antibales, presumint davant del treballador que es juga la vida de que “les compraran amb fons propis i no aliens”, com si això tingués importància, tot i afirmant a més que les armilles son una “metàfora”?
 
Tal i com van demanar el dos policies que van intervenir al Ple del dia 22 de desembre, recolzats per la plantilla de la Policia Local de Sant Feliu de Guíxols, atenguin les necessitats de seguretat dels ciutadans de Sant Feliu de Guíxols que passen, ineludiblement per dotar als professionals de la Policia dels mitjans necessaris per a desenvolupar la seva tasca, i complir amb els compromisos laborals que l’Ajuntament, justificada i legalment, va acordar en el marc de la negociació col·lectiva i de servei.

Ple Municipal 22-D. Policia Local de Sant Feliu (1)

Només s’han de buscar solucions quan existeix un problema , encara que de vegades el problema  és que no hi ha problema, i llavors l’objectiu es generar-lo per a trobar-li una solució.
 
Aquesta és la conclusió que jo també he tret després d’haver escoltat el Ple Municipal del proppassat 22 de desembre on el Govern Municipal, per a justificar la seva nefasta gestió, per nul·la, vers la Policia local de Sant Feliu de Guíxols, s’atreveix a fer acusacions d’il·legalitats en acords fruit de la negociació col·lectiva, en clara mostra del que és aplicar una política de dretes en relacions laborals.
 
Cadascú posarà la meva credibilitat de respecte al marc de relacions laborals de l’Ajuntament al nivell dubtós que vulgui, però com he demostrat en mil i una ocasió en aquests  8 anys de Regidor, aquesta credibilitat és molt més gran que la d’alguns membres de l’actual Govern Municipal, als que ara malauradament, després d’escolat l’esmentat Ple, haig d’afegir algun Regidor més, encara que haig de reconèixer que d’ell no m’ho esperava.
 
Però amb total rotunditat: L’acord del complement específic de la Policia Local de Sant Feliu de Guíxols és completament legal, i em poso a disposició dels sindicats de la Policia Local a defensar-ho davant l’Autoritat laboral o davant el Jutjat, si és que opten per portar el tema al Contenciós Administratiu.
 
Perquè escoltant les intervencions i afirmacions fetes per l’Alcalde i el Regidor de la Policia Local a l’esmentat Ple, s’ha d’entendre  que l’únic que volen és  negociar una solució a un problema que ells o algú dels seus assessors ha creat. Dir que ni tan sols l’informe que han encarregat externament parla d’il·legalitat en aquest complement sinó en la mecànica de les consolidacions salarials, conceptes que és impossible que un jurista confongui.
 
Clar que un pot entendre moltes coses quan, sota aquella manera d’actuar tan infame en la política de “medio pelo” com és fer demagògia per intentar amagar les seves mancances i desconeixements, un s’atreveix a fer afirmacions de les que no té ni idea, com és el cas de parlar de “complements específics funcionals” i del seu desenvolupament durant quatre anys, en una clara demostració de que ni tan sols han mirat les actes de negociació ni d’interpretació.
 
Conclusió?.  L ’únic que volen és guanyar en una confrontació provocada i acabar així en el Jutjat, supeditant la eficàcia i operativitat a qüestions interpretatives d’índole econòmic, utilitzant l’artificialitat d’aquest afer per a justificar l’incompliment de les seves promeses electorals, obviant l’obligació d’actuar i decidir, que per això cobren.

dijous, 24 de desembre de 2015

Boutique Ports, una bona iniciativa

Més enllà de l’oferta consolidada del Port de Barcelona com a base de grans i mitjans creuers, hi ha un altre tipus de turisme molt selectiu, com és l’usuari del petit creuer de gran luxe que, considerant com a valor intrínsec una atenció molt personalitzada, exigeix també una oferta d’activitats complementàries molt exclusiva.

Estem fent esment a uns passatgers que s’embarquen en vaixells que, normalment, no tenen més de 300 peus d’eslora (uns 90 metres), un rati aproximat de 1,5 tripulants per usuari i un passatge de 60 o 70 persones amb un gran poder adquisitiu. Suposo que aquesta és una de les raons per les que Ports de la Generalitat impulsa la primera oferta comercial tangible del nostre front portuari, la denominada Boutique Ports, que a banda de poder-se convertir en un element clau de recuperació econòmica, pot ser la primera pedra per a complementar i mancomunar ofertes territorials entre poblacions, buscant sempre l’excel•lència del servei alhora que el comú denominador d’interessos locals. 

No és un projecte nou en el seu inici, doncs qüestions polítiques van aturar les converses i propostes que, amb gran acceptació, ja vàrem iniciar al 2009 des de l’Alcaldia de Sant Feliu de Guíxols amb en Jordi Valls, President de l’Autoritat Portuària de Barcelona, entenent que s’havia de fer una oferta comuna des dels ports de Palamós, Roses i Sant Feliu de Guíxols, aprofitant el gran potencial en turisme cultural, gastronòmic i paisatgístic que té l’Empordà, i sense obviar l’atractiu que representa Barcelona a nivell mundial. 

Desconec si el principal escull ha estat vençut, i s’ha entès que un projecte com aquest s’ha de contemplar des de la globalització comarcal, en aquest cas l’Empordà, deixant en un segon termini el protagonisme local que pot agafar el port en el que atraqui el vaixell doncs s’ha d’assumir que, amb tota seguretat, el creuerista que arribi al Port de Palamós, per exemple, escollirà visitar el Museu Dalí de Figueres o gaudir d’una actuació de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, o una de Cap Roig a Palafrugell, o visitar la Sagrada Família de Barcelona. 

Perquè s’ha d’entendre que el vaixell atracat a Roses no es mourà per recalar a Palamós, doncs és una distància massa curta, i el que s’ha de programar és que el turista que arriba amb aquest creuer tingui la major facilitat d’anar a Palamós o a Sant Feliu (que tot s’ha de dir també tindria capacitat per acollir vaixells amb aquesta eslora) o a Roses o a Figueres o a Barcelona, o a qualsevol població amb interès. 

Un cop la connivència i complicitat de les viles implicades directament en aquest projecte estigui consolidada, s’obre la gran oportunitat que també en un inici contempla Ports de la Generalitat, és a dir, ampliar la cooperació d’oferta turística amb altres ports de la Mediterrània en un mateix pac, amb distàncies i ofertes que facin atractiva la navegació entre un port i un altre (no podem oblidar que la principal activitat del creuerista és la navegació, la resta es complementari), i a partir d’aquí crear rutes fixes i regulars. 

Com sempre afirmo, l’hinterland turístic de les infraestructures portuàries de Girona en particular, i de tota Catalunya en general, no es limita a la localitat on està ubicat el port, sinó que s’amplia a tot el front portuari, i seria irresponsable no aprofitar tota aquesta potencialitat.

dilluns, 21 de desembre de 2015

Gobierno estable, horizonte inalcanzable

O sea, los ciudadanos que han entendido que la mejor opción para defender los intereses de los españoles no está ni en Podemos ni en Ciudadanos, sino en el PSOE o en el PP, son los garantes de ese bipartidismo que, según Rivera o Iglesias, es el culpable de todos los males.
 
Según los líderes de esos dos nuevos partidos que se han erigido como paradigma de la nueva España,  los españoles que desde 1982 (que es cuando  los politólogos explican el inicio del bipartidismo), han votado al PSOE o al PP lo han hecho obligados a desechar otras opciones, que también se presentaban a cada uno de los comicios.
 
Pero ayer eran 11 formaciones a las que tuve oportunidad de otorgar mi confianza, y puedo asegurar que nadie me obligó a coger una papeleta u otra. Lo hice en libertad, porque pude hacerlo desde esa libertad que era incipiente en 1977 y que hoy, casi 40 años después, confío está completamente consolidada.
 
Y estoy seguro que ese poco más del 50% de los votos que apoyaron a PSOE o PP lo hicieran pensando en tesis bipartidistas, de la misma manera que estoy seguro que eliminar el bipartidismo, tal y como promulgan Podemos o Ciudadanos, sea realmente una de las razones para presentarse en esos comicios.
 
Entendiendo como bipartidismo la alternancia para gobernar entre dos grandes partidos, impidiendo que otras formaciones minoritarias puedan tener incidencia o peso en las decisiones, y después de las declaraciones de campaña de estos dos líderes manifestando su negativa a pactos si ellos no fuesen los ganadores  (como no lo han sido), ¿alguien me puede decir qué sistema  de participación defienden y qué respeto les merece la capacidad y la voluntad democrática de los ciudadanos para elegir en libertad?
 
Claro que ahora es el momento de la verdad y demostrar que aquello que prometieron en campaña realmente lo creían, porque ahora, de acuerdo con los resultados electorales, si quieren gobernar  o incidir en un gobierno más allá de la permeabilidad, no les queda más remedio que hacerlo con PSOE O PP, o sea con los “bipartidistas” que, según han manifestado, son sus “enemigos”.
 
La lógica sería que se quedasen al margen, pero mucho me temo que entrarán en el juego y utilizando el poder del chantaje que da la aritmética parlamentaria, impondrán su presencia basándose en justificaciones ideológicas que, desde el pragmatismo, tienen más en común los partidos de derechas que los de izquierdas.
 
Porque nos guste o no nos guste, la izquierdas tienen reales diferencias, pues las políticas de izquierdas del PSOE no están en la misma línea que las de Podemos o las de ERC, ni las de estos últimos con Podemos o PSOE o, BILDU.
 
Casi me atrevería a afirmar que podríamos encontrar un mayor denominador común entre DiL i el PP i Ciudadanos (salvando el independentismo), que entre Podemos y el PSOE o UP.
 
Sigo pensando que únicamente la permeabilidad puede facilitar un gobierno medianamente estable, pero creo que eso está simplemente en el horizonte. Está allí, pero no se alcanza nunca.

dimecres, 16 de desembre de 2015

L’abstenció també és una opció

Malgrat penso que el votar és un deure més que un dret, i que optar l’abstenció s’hauria de considerar com una renúncia tant del dret com del deure de l’exercici de la democràcia, el procediment i la normativa del mateix exercici considera abstenir-se com una opció més, al mateix nivell que el votar per un partit polític determinat, fer-ho en blanc o, fins i tot, provocar un vot nul.
 
Garanteix la llei el vot secret, amb la finalitat de que no hi hagi cap mediatització per exercir una opció determinada des del punt de vista personal, si no és per la pròpia voluntat de qui té el dret a participar en el sufragi.
 
Amb aquests preàmbuls i antecedents, em pregunto per què el dret al vot o sufragi secret és conculca en una de les opcions doncs, segons  ORDRE EMO/346/2015, de 18 de novembre, per la qual s'estableixen les instruccions necessàries per a la participació dels treballadors en les eleccions al Congrés dels Diputats i al Senat del dia 20 de desembre de 2015, o es justifica obligatòriament l’abstenció o, també obligatòriament, s’ha de renunciar al dret d’exercir el vot per una de les opcions.
 
Segons l’article 3 de l’esmentada ordre, l’empresari té dret a demanar el justificant de votació expedit per la mesa electoral corresponent. És a dir, que si un treballador vol optar per la legitimitat de no anar a votar, ha de comunicar-ho a l’empresa, si vol que el seu dret a l’abonament del salari es respecti.
 
Insisteixo que, al meu entendre, l’exercici de la democràcia és un deure més que un dret i que, com a tal, la societat i la normativa hauria d’obligar a exercir-ho, com a mínim, fins que una necessària i intensa acció pedagògica social i de caire general fes entendre a la societat que la consolidació de la democràcia és directament proporcional a la utilització de les urnes, i que renunciar a la confidencialitat del dret no és legítima, alhora que és contrari a la llibertat.

dimarts, 15 de desembre de 2015

21 D. Permeabilitat

Malgrat les enquestes no reflecteixen el resultat que desitjarien, estan obligats a traslladar grans dosi de positivisme, doncs els seus potencials votants han de percebre la seguretat en el seu projecte com un valor intrínsec i natural del candidat. Tots són conscients que la situació es presenta complicada, i que el veritable repte, atès els resultats que anuncien les mil i una enquestes publicades, serà a partir del dia 21, quan un cop esvaïda la jornada electoral, hagin de conformar un Govern i després governar sense tenir lideratge clar, contundent i indiscutible.

A lo millor, en contes de perdre’s en diatribes i derivades supeditades al màrqueting electoral d’aquest “i tu més!” que està capitalitzant la campanya electoral, els aspirants haurien d’estudiar tots els possibles escenaris i el dia 21, sense dilació, posar-se a treballar de manera enèrgica; uns governant i els altres, sense deixar de fiscalitzar l’acció de Govern, deixant governar. 

Sé que això és una utopia i el dia 21, si no hi ha sorpreses, entrarem en una fase de desgovern que no acabarà fins que l’equilibri entre poder y responsabilitat no acontenti a tots els partits; i aquest cop serà complicat si no impossible, doncs les alternatives de pactes tenen, segons afirmen els seus dirigents, pocs comuns denominadors I clar el damnificat serà el ciutadà que, durant un cert temps, patirà les conseqüències de no tenir uns governants als que exigir responsabilitats i això, al meu entendre, és prostituir el sistema i deixar en una situació d’indefensió manifesta als ciutadans, tan i com es pot comprovar a Catalunya. 

Essent conscient que després es converteix en una mentida justificada, en teoria cap dels partits segons han manifestat, recolzarà cap govern ni governarà si no ha guanyat les eleccions, i això vol dir que el dia 20 al vespre sabrem qui serà el President, doncs governarà la llista més votada, és a dir, el full de ruta del Govern serà el programa electoral que hagi estat recolzat per un nombre més gran de ciutadans. 

No sé si és just que un 30 % imposi una minsa majoria aconseguida a les urnes però, si és aquest és l’escenari sobre el que han d’actuar, és tan democràtic i legítim com qualsevol altre, malgrat només traslladi inseguretat i inestabilitat, doncs l’element necessari per garantir èxit governant en minoria és la permeabilitat a les propostes, tan del Govern com de l’oposició, i hem de reconèixer que aquesta no és una virtut característica dels nostres representants polítics, encara que penso que la permeabilitat ben entesa és la manera de pacificar i fer amable la política, afrontant així aquesta necessària regeneració. 

Però els ciutadans no ens podem permetre xecs en blanc, i aquí sí que es podria fer un mix que permetés realment al ciutadans fer una valoració continua i temporal d’aquells que estan administrant la nostra confiança democràtica: Si governa la llista més votada, el programa electoral ha de tenir la consideració d’un contracte que s’ha de respectar, fent una valoració objectiva de l’acció de govern al cap del temps que es decideixi, sense deixar de perdre de vista que l’oposició també és element protagonista de la tasca de govern. 

dilluns, 14 de desembre de 2015

La pluralidad y la independencia sindical

Pluralidad? Nadie podrá decir que no he sido respetuoso con la pluralidad política que debe primar en la UGT, y por ello, después de treinta años de militancia y muchos de ellos con responsabilidad en ámbito local, nacional o estatal, puedo presumir de haber tenido colaboradores de todos los colores y partidos, y nunca esa militancia ha representado un obstáculo.
 
Mi militancia en el PSC como la de otros compañeros, ha sido pública, de la misma manera que yo era conocedor de colaboradores que militaban en ERC, en CiU, en IU  y hasta en el PP. Eso sí, siempre he exigido respeto a todas las ideas, evitando que la militancia política mediatizase el compromiso de la UGT en pro de la defensa de los derechos de los trabajadores, por lo que siempre he rechazado la ostentación de siglas como elemento subliminal de proselitismo.
 
Como ejemplo, ningún militante de la UGT podrá afirmar que yo he acudido a algún acto de la UGT con una carpeta del PSC, del mismo modo que nadie podrá decir que he supeditado los intereses del PSC a los de la UGT, y como prueba el hecho de que, cuando ha sido necesario, no he tenido ningún inconveniente en confrontar con el Gobierno o Govern socialista de turno.
 
No entiendo, por ello, que desde la UGT se promuevan un tipos de actitudes y maneras de hacer en que, que compañeros y compañeras que asuman cargos de responsabilidad sindical,  deban alardear de militancia política como si esta fuese un valor añadido porque, de alguna manera, se podría entender que la UGT está posicionada o es connivente con alguna opción determinada, lo que rompe el principio de independencia y pluralidad de la que orgullosamente el sindicato puede presumir.
 
Si a esto se une el hecho de que según qué decisiones se toman obviando el contexto electoral en el que nos encontramos, creo que en algunos casos se está actuando a destiempo y fuera de lugar.
 
Sinceramente, no creo que esta falsa de “asepsia” sea parte positiva de una estrategia que permita recuperar la credibilidad que necesita el sindicalismo de clase cuando, precisamente, los trabajadores necesitamos total independencia política en defensa y recuperación de nuestros derechos.
 
Y eso, precisamente, me permito el lujo de afirmarlo un 14 D, día en que se conmemora que hace 27 años, en 1988, se llevó a cabo una huelga general contra el Gobierno socialista lo que, políticamente, a algunos militantes del PSC y de la UGT nos generó verdaderos problemas, aunque no nos importó pues los intereses de los trabajadores prevalecían sobre los del partido en el que militábamos.

divendres, 11 de desembre de 2015

Llums de Nadal a SFG: Un veritable nyap

No soc polític opositor, sinó un simple ciutadà que fa més d’un any va decidir tornar a dedicar-se a full time, a la seva vida laboral desprès d’haver tingut l’honor de dedicar 8 anys de la meva vida al servei dels meus veïns, com a Regidor electe.
 
Durant aquests 8 anys crítiques i felicitacions des del primer dia perquè, com bé diu l’Alcalde  a Radio Sant Feliu,  “les crítiques van implícites en el càrrec” i s’han d’acceptar amb bon tarannà, sense exabruptes i amb tota la responsabilitat, i no recolzant-se en justificacions basades en herències enverinades amb el típic llançament de culpes difícils de demostrar, que al ciutadà no li solucionen els seus neguits i inquietuds, i que l’únic que fan és provocar un mal ambient veïnal innecessari.
 
Entenc  que actuacions i accions que va prendre un anterior Equip de Govern no agradin, que és normal, no en va van concórrer a les eleccions amb opcions i propostes diferents; fins i tot entenc que vulguin canviar, si és possible, algunes de les decisions anteriors, sempre que no impliquin retrocessos en qüestions lligades a temes de transcendència general amb molta més dimensió.
 
Però no entenc que l’actual Equip de Govern, no sigui conscient que té la responsabilitat que li dona l’aritmètica representativa per a governar i actuar com a Govern de tots els ciutadans i ciutadanes, malgrat no haver guanyat les eleccions, i que està obligat a ser receptiu amb totes les sensibilitats socials i polítiques que tenim Sant Feliu de Guíxols, fugint d’actuacions d’interessos partidistes, com apuntava una sentència de fa uns dies, o d’iniciatives per a consolidar imatge personal, a les que ja estem acostumats.
 
Desconec, com a ciutadà, si falten factures de llums de Nadal del 2014 per abonar; i si és així, quines són les raons que van impedir aquest abonament a un proveïdor; però hi ha una cosa certa, que ha transcorregut un any del Nadal del 2014, o sigui 12 mesos, dels que cinc són responsabilitat del Govern anterior i 7 de l’actual.
 
De la mateixa manera que també és cert que l’ornamentació dels carrers, per aquest Nadal 2015, és responsabilitat del Govern actual, perquè han tingut set mesos per a programar i tenir una enllumenat com es mereix la nostra ciutat.
 
I l’excusa del nyap no pot ser la mentida de que “assumiré (les crítiques i la responsabilitat) com a pròpia quan gestionem un pressupost que haguem redactat i aprovat nosaltres i aquest, començarà a caminar a partir del primer de gener”, com diu l’Alcalde literalment, doncs els ciutadans sabem que el pressupost el va aprovar l’actual Equip de Govern.
 
Malgrat sembli baladí, les llums i l’ornamentació nadalenca és molt més que acontentar als ciutadans, des del simple “què maco!”; donar color a la ciutat és un element de dinamització econòmica que convida a que el consum no emigri a altres poblacions, i això no pot obviar-ho un Govern responsable, com ha succeït enguany.
 
Espero, com a simple ciutadà, que el mal que està provocant la tristor i la manca de llum que regne Sant Feliu aquests dies no sigui irremeiable, i que es pugui recuperar l’alegria consumista que necessita l’economia local; i que el pressupost municipal del 2016, que en falsa afirmació i impossible realitat (per una qüestió de dates i terminis legals) entrarà en vigor l’1 de gener com diu l’Alcalde, contempli les “necessitats reals de la població”.

dijous, 10 de desembre de 2015

El albero TLC

No eran hermanos de camada, aunque sí de la misma ganadería coquiana, tal y como indicaba la ostentosa divisa de la que hacían gala.

Pero él destacaba sobre los otros cinco morlacos, sobre todo por su pelaje jabonero que, por no calificarlo de repelente, podríamos ubicarlo entre el albahío y el anteado, que adornaba su testuz que anunciaba un perfil altamente acarnerado.

Su lámina no era nada apreciable, viéndose en la obligación de demostrar su más que escaso trapío con exagerados movimientos de arboladura que, acompañados de bramidos eran seguidos también por los berreos de sus astados compañeros, en claro asentimiento de que estaban bajo su liderazgo, aunque su aculamiento era  muestra latente de la nula nobleza que atesoraban los seis.

Estaba convencido que enfrentarme a esos seis bichos a la vez iba a ser complicado, pues sabía que los toros chaqueteados tienen como arma ya experimentada el achuchamiento, pero a la vez tenía constancia que ni uno solo de ellos era lo suficientemente valiente como para actuar de cara, ya que eran simplemente maulones a pesar de su cornamenta, porque de cuernos sí había un amplio muestrario, pues entre ellos los había astigordos, astifinos, despitorrados, bizcos, astillados y hasta uno afeitado, con la única finalidad de conseguir una cogida que provocase más daño en posible herida.

Yo no quería sangre, y así se lo comuniqué al manso que los acompañaba, pero en seguida me di cuenta que el cabestro al que habían delegado el control del grupo, no tenía ninguna ascendencia sobre ellos, y no iba a lograr que lo siguiesen.

No es que yo estuviese bien asistido por el monosabio que me habían asignado; y quizás en algún momento hubiese sido más llevadera y fácil la faena habiéndome auto ayudado, pero tal y como tenía previsto los toros entraron en fase de aplomamiento y a fin de no caer en la ridiculez de la falta de bravura, optaron por dar media vuelta y salir de ese albero de fórmica en el que en algunos momentos se convierte el TLC,  y dirigirse de nuevo a los cajones a amosquilarse, y presumiendo de bálano aunque sin enseñarlo, seguir lanzando bramidos y cabeceos a manera de amenazas que, al final, y después de sucesivos intentos y provocaciones, quedaron en nada.


dilluns, 7 de desembre de 2015

Qui guanyarà el debat?

No dubto que els debats puguin tenir molta importància i, fins i tot, que puguin decantar el vot d’aquells ciutadans que encara no el tenen decidir, però em pregunto què es valorarà en el debat d’avui entre els quatre candidats que, en teoria, es disputaran l’hegemonia del Govern de l’Estat el 20 de desembre.

Si en teoria tots els ciutadans coneixem les propostes dels diferents partits, doncs ja fa molts i molts dies -jo diria que quatre anys- que estem tenen en campanya electoral, i a més tenim clar quins són els candidats, què valorarem avui?.

La seva imatge i posada en escena? Seria frustrant que encara votés algú perquè un candidat sigui més o menys guapo/a, com a l’època Suàrez, o perquè la corbata fa joc amb el vestit que porta?.

O possiblement el vot es decidirà per la capacitat que té cada candidat de ridiculitzar els arguments de les propostes dels adversaris, i/o aguantar els atacs dels que serà objecte? 

No hi ha més: o parlen del seu llibre i tornen a defensar allò que ens han explicat fins a la sacietat, amb la qual cosa no hi ha debat; o els responsables del màrqueting electoral han preparat alguna sorpresa provocadora, amb l’objectiu de que el seu “candidat” es converteixi en el centre d’atenció i acapari gran part de les intervencions de tothom.

Pensem que això ja ho ha fet el PP, capitalitzant l’atenció del debat al deixar fora al Mariano Rajoy i posant a la Soraya Saenz de Santamaria, convertint al PP, al Rajoy i a ella mateixa en la protagonista d’aquesta batalla electoral, ja molts dies abans de que es produeixi el propi debat.

Com no hi hagi una “cagada” important d’algun dels candidats que permeti dir “qui ha perdut el debat?”, demà ens despertarem amb quatre guanyadors, atenent al color de la premsa que doni el titular.

De totes maneres espero que les preguntes i els candidats parlin del com ho faran que no del què volen fer.

dimarts, 1 de desembre de 2015

Desde el Ponte a Prueba al Oracle

Es la rutina diaria, y en este sentido a las 5 de madrugada, en mi periplo diario hacia Barcelona, comienzo con la compañía del “Ponte a Prueba” de EuropaFM, para a renglón seguido dejar que tome el relevo la COPE, que con la típica subjetividad de análisis de noticias también, sobre todo en lo que hace a ese monotema que el locutor califica como “pasión de catalanes” y que pone a prueba mi tolerancia, a la vez que inyecta dosis de adrenalina que me permiten afrontar, con más fuerza si cabe, una nueva jornada laboral. Claro contraste entre uno y otro programa, pues el primero analiza aspectos de relación sexual, de manera cochinamente simpática, i el segundo se santigua haciendo apología de sumisión eclesiástica.

Pero ahí no acaba mi coqueteo con las ondas, porque a las tres de la tarde y casi con avidez, paso a vivir las vicisitudes del Oracle de Catalunya Radio donde, con un catalanismo casi sectario de otra “passió de catalans”, los tertulianos intentan justificar y argumentar todo aquello que pueda apoyar la independencia de Catalunya en detrimento y menosprecio de aquellos que, de manera harto insultante, el locutor y sus invitados califican de unionismo.

Ayer, en un momento determinado opté por apagar la radio, eso sí, sólo durante dos minutos escasos pues, reconociendo cierta dosis de masoquismo, cedí a la tentación curiosa de saber cuántas más tonterías se podían decir por segundo.

Porque ayer, en este Oracle, tres de los tertulianos alienados con el radicalismo independentista tenían como objetivo, únicamente, poner entre las cuerdas a otro invitado no partidario de la independencia para justificar sus tesis.

Desde mi respetuoso punto de vista, deplorable actitud e inconsistentes argumentos, de los que me gustaría destacar alguno de ellos:

·       No tenemos democracia, y estamos igual que en la época franquista. Hombre, fuimos muchos los que luchamos contra la dictadura y a favor de la libertad, como para que ahora venga alguien a insultarnos, diciendo que estamos igual que hace 50 años.
·       España no quiere negociar ni hablar. No es cierto, pues lo que la soberanía española, a la que también está supeditada Catalunya, es que Catalunya deje de ser parte de España y, lógicamente, desde esa premisa, entiende que no tiene por qué negociar sobre procesos independentistas.
·       La mayoría de catalanes quieren ser independientes. Taxativamente falso, de la misma manera que también sería falso afirmar lo contrario. Lo que sí es cierto que la mayoría de catalanes no votaron sí a la independencia, y sin una base social mayoritaria es inviable cualquier movimiento en ese sentido.
·       No me dejan hablar en catalán. Meridianamente falso. Claro, si lo que se intenta es ir a Castilla y que se nos entienda en catalán, estamos haciendo una ridícula reivindicación, y utilizando el idioma como arma disuasoria, y no como el mejor elemento para entendernos unos con otros.
Cuando llegué a casa estuve tentado de poner el Sálvame para ver si me desintoxicaba.
 
 

Reprovació a TSF

Si no ho veus és difícil donar crèdit a una mostra de cinisme, inconsciència i insult al conjunt de la ciutadania com la que posa de manifest la nota de Tots per Sant Feliu, doncs quan a un “polític” l’enxampen amb el carret del gelat i es demostren les arts barroeres amb les que han aconseguit arribar al poder, el que la decència demana és marxar per la porta del darrere i en silenci.

En canvi marquen paquet amb cotó fluix, negant la major referendada per una sentència judicial que desestima un recurs presentat per Tots per Sant Feliu contra una decisió de l’Ajuntament sobre la planta del Club Nàutic, alhora que afirmant de manera absurda que no han perdut, sinó tot al contrari, malgrat la jutgessa desestima el seus recurs i els condemna a pagar les costes.

Però el que és allò més greu és l’argumentari de la sentència, i que posa de manifest quina ha sigut la manera d’actuar d’aquest grup, que ara deixa pales una sentència judicial.

“Tan sólo en casos como el presente en el que los actores han judicializado el debate político e intereses de partido lo que conduce a sopesar que el ejercicio de la acción utilizada sea objeto de censura jurídica por manifiestamente abusiva y torticera”

“En otro orden ha quedado evidenciado que la conducta de los recurrentes es la de atender a sus propios intereses de partido, y no a los generales del Municipio”

“La supuesta prevaricación que fue anunciada a bombo y platillo con carencia absoluta de fundamentación más allá de pretender una suspensión del procedimiento”

Tenia la sospita, per a no dir constatació sense totes les proves, de que durant aquests anys  Tots per Sant Feliu es dedicava a fer oposició de desgast, prioritzant l’atac contra les persones que conformaven el Govern municipal que no a la pròpia acció de Govern, utilitzant el descrèdit públic i la judicialització sistemàtica de la política local.

Però és que, a més a més, treuen pit!. I ho fa un grup, TSF, que mai ha guanyat unes eleccions; un grup, TSF que ha pogut governar tres cops pactant amb altres formacions; un grup, TSF, que va assolir l’alcaldia de manera legal, que no ètica, utilitzant l’arma de la moció de censura, amb la traïdoria que representa fer-ho des del propi Govern del que formava part; un grup, TSF, que ara governa també havent pactat legalment però, tal i com demostra aquesta sentència, recollint rèdits electorals de la utilització de la mentida, les promeses falses i les difamacions.

Són actituds de menyspreu, com les que utilitza Tots per Sant Feliu, les que posen en perill la credibilitat de la política en qüestió, doncs és una actuació que estar al mateix nivell que la corrupció, no en va corrompre, segons el diccionari, és depravar, fer malbé, pervertir o danyar.

No sé si els altres grups que cohabiten en el Govern Municipal de Sant Feliu de Guíxols avalen aquesta manera tan bruta d’entendre la política, però crec que haurien de mostrar certa dosi de coherència, exigir rectificacions i que, per decència, aquests personatges marxin amb la cua entre les cames i en silenci.

Jo, com a ciutadà, m’atreveixo a exigir la reprovació de tots els que van signar l’esmentada demanda, doncs una sentència judicial els titlla de mentiders i d’utilitzar la política, de manera vergonyosa, per aconseguir beneficis partidistes
 

dilluns, 30 de novembre de 2015

Policia Local de SFG: professionalitat manifesta

Ho afirmo categòricament. La gran majoria dels agents de la Policia Local de Sant Feliu de Guíxols són tan professionals com altres policies de poblacions veïnes; i no tenen res a envejar.

Els culpables de la situació que viu aquest cos són els responsables de marcar les directrius i prioritats, no els agents; doncs fixeu-vos que aquests treballadors estan reclamant, mitjançant denúncia pública, que l’Ajuntament els faciliti els mitjans necessaris per a complir amb la seva tasca, i donar així millor servei a la ciutadania.

O sigui, que de manera contrastada, podem afirmar que hi ha governants dolents, no dolents policies.

I és cert que, com diu l’Alcalde per exculpar-se, la situació de la policia és heretada, però no pot oblidar que aquesta herència la va deixar ell mateix, doncs l’adequació i modernització de la Policia Local de Sant Feliu, que anava a bon ritme i amb criteris clars, es va paralitzar a partir del 13 d’abril de 2010, data en que va assolir l’alcaldia, amb decisions molt negatives que després van ser difícil de subsanar.

Al 2007 l’objectiu del Govern Municipal era donar a la Policia Local la “volta com si fos un mitjó”, dotant-la dels recursos necessaris per a què al 2011 la població tornés a recuperar la realitat que els agents “són els amics que estan al seu servei”, percepció que per moltes raons s’havia perdut.

El fet de tenir una plantilla insuficient i amb una piràmide d’edat envellida, ens va fer marcar com objectiu arribar al 2011 als 48 efectius, sent aquest el nombre d’agents que la Direcció General de la Policia aconsella.

Al 2008 ja es va ampliar la plantilla amb 8/10 agents, més els interins de temporada, consolidant aquestes places al 2009 amb la previsió al 2010 de consolidar altres 8.

Es va ampliar la piràmide de comandament, amb nous caporals, sergents i coordinadors.

Al 2008 es va començar a adquirir nou material: cotxes (per primera vegada es va aconseguir que s’utilitzés el lísing), motos i bicicletes.

És van crear nous serveis (policia de proximitat, de medi ambient, de platges, etc).

És van eliminar hores extres, però es va crear el plus de prolongació de jornada. (No podem oblidar que la policia ha de cobrir 24 hores de serveis /8x3=24/, y la jornada laboral era de 7 hores /7x3=21/)

És va pactar la “segona activitat”, per a que els agents amb impossibilitat de respondre a les necessitats del servei actiu, per qüestions d’edat o capacitat física (salut), poguessin estar adscrits a altres activitats.

I repeteixo, va ser aquell any a partir de l'abril de 2010 fins al 2011 quan desapareix la implicació política vers les necessitats de la policia local que, indiscutiblement, coincideixen amb les necessitats també de la ciutadania, perquè és durant aquest anys quan la seguretat dels ciutadans de Sant Feliu es supediten a les valoracions econòmiques de l'Ajuntament.

I si a tot això, afegim que ara, segons denuncien els treballadors de la policia local, l’interès polític per les qüestions del cos de la policia és nul, i que ni tan sols les condicions laborals es respecten, es com unir “la fam amb les ganes de menjar”, el que es tradueix en una precarització més intensa del servei de la Policia Local..

Tenim una bona Policia Local, i només falta dotar-la dels recursos humans i materials necessaris per a que pugui complir amb la funció, que és la que necessita Sant Feliu.

dimecres, 25 de novembre de 2015

El espigueo del destructor

Así como la técnica del espigueo es de uso común, práctica y universalmente aceptada en derecho laboral - no en vano al trabajador se le aplica la normativa más beneficiosa -, es una de las técnicas más perversas que pueden darse en un litigio, pues el principio de “más beneficioso” responderá atendiendo a quien hace la interpretación.
 
Pero una de las situaciones en las que puede desembocar el abuso del espigueo es la del absurdo, pues el mismo concepto como tal, al basarse en las diferentes interpretaciones que se dan cita en un caso específico, puede llevar a la propia contradicción.
 
Esto es lo que le está sucediendo al Sr. Mas, eligiendo la senda de la sobreactuación con el único objetivo de profundizar, demostrar y esconder todo aquello que ha ido “elevando” a la categoría de miseria.
 
Sí, es cierto que también “los otros” sobreactúan, pero de momento no están rayando la ridiculez del absurdo como en la que se ha sumido Artur Mas, queriendo usar ese espigueo en beneficio propio acudiendo a quien menosprecia, amenaza y insulta para que dirima, es de esperar que a su favor, sus propias contradicciones.
 
Porque es absurdo que “lidere” un movimiento independentista contra el Estado español, y que al mismo tiempo le pida al Gobierno central un inyección económica suplementaria a través del FLA, para que el Govern en funciones que él encabeza haga uso de ella en aquello que el considere oportuno, cuando él mismo sabe que ese dinero es de carácter finalista.
 
Porque es absurdo que manifieste el rechazo y el no reconocimiento de la autoridad del Gobierno central, y que al mismo tiempo recrimine a ese mismo Gobierno por no haberle consultado y convocado a una reunión para hablar sobre terrorismo.
 
Porque es absurdo que afirme el no acatamiento a la Constitución Española, lo que implica un tácito rechazo de l’Estatuto d’Autonomia de Catalunya, y que al mismo tiempo acuda al Tribunal Constitucional para que interprete a su favor.
 
Pero lo más absurdo es que acuda a ese Tribunal Constitucional para que dictamine en contra del propio Tribunal y a favor de sus tesis independentistas.
 
Absurdo o utilización torticeramente calculada del Sr. Mas para seguir manipulando en interés propio, y seguir haciendo honor al nombre por el que lamentablemente, y si no se remedia, quiere pasar a la historia, por ese ya afán de protagonismo desmesurado del que hace gala: el destructor.
 

 

No guanyarem la violència de gènere amb silenci

Segur que avui, a l’agenda de tots els polítics, apareix alguna anotació en referencia a la violència de gènere que, en forma de lectures de manifestos i minuts de silenci, envoltaran declaracions recurrents sobre la necessitat de combatre aquesta “xacra social” que representa la violència masclista.
 
Però malauradament el 25-N donarà pas a 364 dies més, i a partir del 26 aquesta “xacra” deixarà de merèixer l’atenció prioritària amb la que els polítics es van comprometre, fins que algú gravi amb sang el nom d’una altra víctima.
 
I serà llavors quan els polítics tornaran a sortir al carrer a mostrar el seu rebuig amb l’obligat minut de silenci, i tornaran a dir que aquest és un problema col·lectiu que la societat ha d’afrontar i combatre amb contundència.
 
Es com si cada luctuós succés lligat a la violència de gènere posés el comptador a zero, i cada víctima fos una nova eina per a què els polítics poguessin tornar a recordar el mateix compromís que ja havien assolit amb la societat, sobre aquest problema.
 
En 15 anys han sigut 1091 compromisos polítics que, atenent a la proximitat de conteses electorals, han tingut més o menys intensitat però que mai han cristal·litzat en dades significatives, que ens permetessin afirmar que les voluntats s’han convertit en realitats positives , el que és mostra inequívoca que les mesures aplicades fruit de la suposada implicació política no són realment eficaces .
 
Pedagogia i formació és un camí que no es pot abandonar doncs, sens dubte, són la millor inversió i la més rendible però també la més lenta, com segur opinarien les 56 víctimes d’aquest 2015 i com també pensaran els familiars que han patit, també directament, l’assassinat de la seva mare, germana, filla, companya, etc.
 
L’experiència ens indica que aquestes mesures són insuficients, i que només pel camí de la conscienciació pedagògica utilitzant les víctimes i el patiment dels “danys colaterals” no eradicarem aquest problema, perquè les llàgrimes amb les que hem acompanyat els 1091 minuts de silenci no han tingut cap incidència en els maltractadors potencials.
 
Haurem de canviar d’estratègia i sense deixar de mostrar la imatge de les víctimes com efecte dissuasiu, també haurem d’utilitzar la dels assassins i la del seu merescut sofriment un cop els han agafat, i fer audible la indignació social mitjançant el crit unànime i contundent de repulsa i condemna, perquè el que hem de tenir clar que no guanyarem als artífexs de la violència de gènere amb silencis, si no amb crits.
 
(Article publicat al Diari de Girona 25 de noviembre de 2015)
 
 

diumenge, 22 de novembre de 2015

Potencialitat Logística del Transport a Girona

Si entenem com a logística integral la planificació estratègica que permet fer efectiva una activitat, tenint en compte tots els elements que poden tenir incidència, podem afirmar que de la logística depèn l’èxit de qualsevol acció programada.

A nivell empresarial, malgrat automàticament pensem en el transport, la logística contempla tots els factors que conflueixen per aconseguir que els objectius de l’empresa siguin un èxit, des de l’aprovisionament, la producció i l’emmagatzematge com elements interns, finalitzant en una primera fase en la distribució, com una de les activitats que en la majoria dels casos s’esdevé com extern, per dependre de contractacions extra empresarials.

Dit això, podem afirmar que la logística integral és el paradigma de la transversalitat en qualsevol empresa, i que a diferència d’un pla estratègic a l’ús, ha de basar-se en el dinamisme dels sistemes i mètodes operatius, adequant-se permanentment a les noves tecnologies, a les variacions productives i a les exigències globalitzadores del mercat propi i el de la competència..

Però les empreses han entès que, lluny de ser un element totalment endogàmic i tancat en una caixa forta com si d’una fórmula secreta es tractés, una planificació logística ben gestionada podria contemplar accions que podrien compartir-se amb unitats productives d’altres empreses, convertint-se en un valor afegit de transversalitat, que no té per què incidir negativament en els nivells de competitivitat.

Un clar exemple són els polígons industrials que, basats en la mancomunitat de serveis, contribueixen a l’abaratiment de costos; i ara, de manera creixent, les centrals integrades de mercaderies i/o zones d’activitats logístiques, on és la intermodalitat, com a servei integral de distribució, qui assoleix el protagonisme i justifica la concentració d’empreses del transport, més enllà de la complementarietat sectorial o empresarial.

Són dos els factors que permeten mesurar la viabilitat d’una central de mercaderies: la situació i les infraestructures, per una banda, i els diferents tipus de transport que puguin coincidir en proximitat.

L’excel·lència, per lògica, seria que una mercaderia, en un mateix centre intermodal, pogués ser atesa per terra, mar o aire, atenent a valoracions i realitats d’origen i destí. Però clar, això és una utopia i només en llocs molt específics arrelats, al voltant d’infraestructures portuàries, es podrien donar més coincidències. I si bé avui les distàncies no són un impediment insalvable, sí són un element a tenir en compte.

Però hi ha un comú denominador en tota cadena logística del transport, i que de per sí ja és un element de transversalitat supra sectorial: llevat d’algunes molt concretes excepcions, totes les mercaderies s’han de moure, en un moment o d’altre, per carretera, tant sigui per a ser estibades des de l’origen, o per arribar al seu punt final de destí.

Catalunya i, específicament Girona, té una situació privilegiada en aquest sentit, doncs la seva realitat infraestructural, però sobretot la seva potencialitat, li permetria capitalitzar gran part del transport de mercaderies per carretera del país, doncs la seva proximitat a la frontera, que vol dir estar a prop de l’origen/destí del producte, agilitzaria la distribució i/o la recepció.

La prova d’aquesta potencialitat territorial de Girona, en absolut explotada, són les empreses que ubiquen al nostre territori centres logístics particulars, donant resposta a circumstàncies específiques de la seva logística particular.

No és lògic que Girona, en aquest moment, compti només amb dos centres integrats de transport, el CIM La Selva i el LOGIS Empordà, amb mancances d’infraestructures notables, com el transport ferroviari i el desdoblament de la N-II.

El sector del transport de mercaderies de Girona ha de ser conscient de la seva potencialitat i creure’s, realment, que són una part importantíssima de de la logística integral de les empreses, alhora que un element de transversalitat productiu, sectorial i de territori, que ha de superar la competitivitat present per a consolidar el seu futur.


divendres, 20 de novembre de 2015

Estamos en guerra?

Desde luego, soy consciente que reconocer un estado de guerra contra ISIS se traduce en que se nos considere soldados, y que sus atrocidades puedan ser consideradas bajo el atenuante de la confrontación bélica.
 
Es lo mismo que perseguía ETA y que nunca consiguió, que el estado español actuase contra la banda terrorista como si de un ejército se tratase, y así justificar sus atentados como acciones de guerra.
 
Pero la verdad es que estamos en guerra, ya que esos asesinos así lo entienden, y como para ellos no valen ni convenciones de Ginebra ni acuerdos internacionales i un atentado en el que pierdan la vida 130 civiles, como el de hace una semana en París, lo valoran por haber abatido a 130 soldados enemigos, me pregunto si no merecen respuesta de la comunidad internacional.
 
Día sí y día también entablan una batalla particular; hoy mismo en Mali!.
 
Atacan y matan a traición de manera indiscriminada, sin hacer diferencias entre las víctimas. Para ellos tan soldado es el niño de un año armado con un chupete, como el anciano en silla de ruedas. Todos merecen, mejor dicho, merecemos morir!, y según algunos neo pacifistas, sólo debemos emplear la estrategia del asfixio económico, la razón o el aislamiento como arma para defendernos.
 
Mientras, debemos esperar que nos maten, como pajaritos porque, mientras no hacen efecto las medidas incruentas con las que queremos atacarles, y a las que afirmo no debemos renunciar, seguirán matando, porque estoy convencido que tregua o alto el fuego no esta es un diccionario.
 
Pues bien, me niego a que la comunidad internacional renuncie a su defensa, por el medio que sea, y si debemos considerarnos soldados, pues que así sea.
 
En este sentido quiero plasmar una afirmación que el otro día, un amigo mío, publicaba en un grupo de whatsAap, y que viene al pelo pues estos asesinos, dicen, están dispuestos y asumen morir por su patria.
 
“Un buen soldado no es el que está dispuesto a morir por su patria, sino el que está entrenado para que el enemigo muera por la suya”.