
És tractava de presentar
propostes amb la millor imatge utilitzant arguments que responguessin a les inquietuds puntuals dels
possibles electors, no sent necessari que fossin veritat perquè un cop exercit el
dret a vot, la hegemonia presencial estava garantida durant quatre anys.
Però aquesta manera de
fer va ser positiva ara fa quatre dècades, quan la novetat de la recuperació de
les llibertats facilitava la recepció del missatge perquè la gent reclamava un
missatge, convertint el propi missatge en un producte en sí mateix.
Per a dir-ho de manera
planera, estàvem necessitats de decidir en llibertat, i ens supeditàvem a una manipulació
brutal que utilitzàvem magistralment els partits amb més capacitat i poder de
convicció, en un escenari de moderació entre esquerres i dretes.
Crec que aquest va ser
el naixement d’allò que ara denominem bipartidisme, i que per la miopia dels
gestors al no voler afrontar el fet de que tan els sistemes de “venda” i els
gustos dels “clients” han evolucionat, estan posant en perill quelcom més que l’alternança.
Perquè ara ja no esperem
un missatge qualsevol; els ciutadans volem el missatge que garanteixi les
nostres demandes específiques en resposta a la realitat que vivim; i qui
canalitzi aquestes respostes és el que aconseguirà “emportar-se el gat polític a
l’aigua”.
Això sí, pot semblar que
si les propostes i els missatges són en resposta a les nostres demandes, els compromisos
poden ser més tangibles, però la realitat és que no, perquè les inquietuds són
les mateixes, i la diferència està en que uns donaven respostes interpretant les
inquietuds, i els altres incentiven de manera populista la demanda de les inquietuds
per a donar respostes i llançar el missatge.
I partint de la base de
que els missatges mai omplen totes les expectatives al 100%, em pregunto quina és
la manera de “contestar” políticament que generarà més frustració quan es faci algun
incompliment, si la que ens permet responsabilitzar al que fa una proposta de “motu
propi” encara que respongui a una necessitat i no a una demanda, o la que dona
una resposta i assoleix un compromís, responent a una exigència explícita.
Sens dubta la que ens auto
responsabilitza com actors, i no la que ens permetria responsabilitzar com
espectadors.
Cap comentari:
Publica un comentari