Populisme frustrant

Fa ja quasi 40 anys, quan la democràcia espanyola començava a caminar, tan els sindicats com els partits polítics van haver de començar a aplicar tècniques de mercat per aconseguir el major rèdit electoral possible, elaborant plans de màrqueting que no són altra cosa que estratègies, ara denominades tacticismes, que tenien com únic objectiu convèncer de que el seu programa era el millor.

És tractava de presentar propostes amb la millor imatge utilitzant arguments  que responguessin a les inquietuds puntuals dels possibles electors, no sent necessari que fossin veritat perquè un cop exercit el dret a vot, la hegemonia presencial estava garantida durant quatre anys.

Però aquesta manera de fer va ser positiva ara fa quatre dècades, quan la novetat de la recuperació de les llibertats facilitava la recepció del missatge perquè la gent reclamava un missatge, convertint el propi missatge en un producte en sí mateix.

Per a dir-ho de manera planera, estàvem necessitats de decidir en llibertat, i ens supeditàvem a una manipulació brutal que utilitzàvem magistralment els partits amb més capacitat i poder de convicció, en un escenari de moderació entre esquerres i dretes.

Crec que aquest va ser el naixement d’allò que ara denominem bipartidisme, i que per la miopia dels gestors al no voler afrontar el fet de que tan els sistemes de “venda” i els gustos dels “clients” han evolucionat, estan posant en perill quelcom més que l’alternança.

Perquè ara ja no esperem un missatge qualsevol; els ciutadans volem el missatge que garanteixi les nostres demandes específiques en resposta a la realitat que vivim; i qui canalitzi aquestes respostes és el que aconseguirà “emportar-se el gat polític a l’aigua”.

Això sí, pot semblar que si les propostes i els missatges són en resposta a les nostres demandes, els compromisos poden ser més tangibles, però la realitat és que no, perquè les inquietuds són les mateixes, i la diferència està en que uns donaven respostes interpretant les inquietuds, i els altres incentiven de manera populista la demanda de les inquietuds per a donar respostes i llançar el missatge.

I partint de la base de que els missatges mai omplen totes les expectatives al 100%, em pregunto quina és la manera de “contestar” políticament que generarà més frustració quan es faci algun incompliment, si la que ens permet responsabilitzar al que fa una proposta de “motu propi” encara que respongui a una necessitat i no a una demanda, o la que dona una resposta i assoleix un compromís, responent a una exigència explícita.

Sens dubta la que ens auto responsabilitza com actors, i no la que ens permetria responsabilitzar com espectadors.