Insolidaritat corporativa

La veritat és que viure sempre en la desconfiança ha de ser molt fotut i ha de provocar un permanent malestar profund. Per això, jo prefereixo moure’m des de la lleialtat, en la creença de que l’actitud lleial és mútua, encara que algú em vaticini que aquesta no serà corresposta i que, a més a més, desprès es demostri que tenia raó.

M’és igual que siguin amics o no: la lleialtat (que no fidelitat) no té perquè estar supeditada a les amistats o enemistats.

Perquè ser un ànima de canti (alma de cántaro) i rebre una desagradable sorpresa puntual té un avantatge: que fa mal al moment de rebre-la, i desprès es pot superar o, com a mínim, al ser un mal tràngol puntual tens la possibilitat de lluitar per a superar-ho puntualment; i això és més fàcil que viure en un permanent estat de recel, pendent sempre es cou a la teva esquena.

Però per què negar-ho?. Rebre una mostra de insolidaritat corporativa d’un amic sempre deixa alguna ferida a manera de sensació de ridícul, al pensar que tota la lleialtat amb la que has actuat no ha sigut reconeguda o no ha estat ben entesa, sinó tot al contrari, i que en el moment precís han sortit els veritables sentiments o la realitat de l’engany.

És com les banyes: l’altre és l’últim en assabentar-se i fan mal quan surten encara que desprès serveixin per a menjar, que no és el cas.

De totes maneres, continuaré essent un ànima de canti i, quan rebi alguna desagradable sorpresa, l'aguantaré amb l’estoïcisme al que moltes vegades obliga la lleialtat. Fins i tot, donaré les gràcies.