Auto incompatibilitat ètica d’un polític local de “medio pelo”

L’aprovació ahir pel Ple Municipal de Sant Feliu de Guíxols de l’adequació de llocs de treball de la plantilla municipal, ha representat la consecució d’un objectiu consolidable del que vàrem posar les bases al 2008 i que ara s’ha fet realitat, i que suposa equilibrar la regularització salarial amb els objectius a assolir com Ens productiu de servei.

Volíem aconseguir un model de gestió assimilable a la denominada “avaluació pel desenvolupament o gestió per competències”, i si bé és cert que la rigidesa de la pròpia administració podia complicar la complexa aplicació d’aquest sistema de gestió de recursos humans, no és menys cert que la valoració de la implicació, de l’efectivitat, de la disposició o de la formació poden ser aparentment subjectius, però  milloren de manera constatada ic contrastada substancialment la productivitat i eficiència, i això és primordial en una administració pública que té  la seva raó de ser, únicament, pel servei actiu vers el ciutadà.

Reconec que és complex per a qui no sap, i tampoc pretenc que un profà entengui la complexitat d’aquest positiu model de gestió, però certes actituds i posicionaments polítics que es van produir ahir en el decurs del Ple venen a posar de manifest que ni la decència, ni la sensibilitat, ni la humilitat són valors arrelats en certs “políticastros de medio pelo” que no tenen més escenari per a escoltar-se que el Ple o la dutxa, i que en un intent de vana i buida autoexaltació per a demostrar la seva incapacitat i incompetència, només poden utilitzar com arma la única eina que té la mediocritat per amagar les pròpies mancances: les qüestions personals.

Clar, i després queden en evidència i el ridícul, amb mediàtiques afirmacions que falten a veritat, amb un clar intent de confondre al personal i generar dubtes sobre la integritat i honestedat d’altres persones, recolzant-se en suposades incompatibilitats ètiques que en boca d’aquests personatges i coneixent alguna part del seu recorregut, només poden generar un penós somriure.

Amb tot el respecte (o no!), que un empresari es permeti qüestionar l’ètica en la negociació col·lectiva de dues persones que han demostrat i continuen demostrant la seva equanimitat i els seus principis, encara que tinguin relació personal, és mesquí, barroer i amoral; i és traspassar les línees vermelles existents entre qüestions personals / professionals / personals que un polític honrat, encara que sigui empresari, mai pot traspassar.

Puc assegurar que si,  malgrat el qüestionament d’aquests polítics, al final els treballadors milloren les seves condicions laborals i salarials, i això es tradueix en major efectivitat i eficiència vers el servei a la ciutadania, he aconseguit el meu objectiu inicial del 2008, i em rellisquen segons quines acusacions fetes per segons qui.

Que sigui benvinguda aquesta incompatibilitat ètica entre dues persones, amb parentesc o sense; prefereixo aquesta inexistent incompatibilitat que la auto incompatibilitat ètica que demostra combatre amb poc èxit aquest polític local.