diumenge, 28 de desembre de 2014

Hepatitis C. El preu de la vida

És com una broma de mal gust; d’aquelles que, aprofitant que és el dia dels Innocents, alguns eixelebrats duen a terme pensant que tot s’hi val.

Tens a tocar un medicament que et dona la possibilitat de salvar la vida amb un 95% d’efectivitat, i en canvi els teus representants polítics no el subministren per una qüestió de cost.

Però no és una broma pesada, és la innocentada cruel que estan patint els afectats per la hepatitis C, que ahir van tornar a fer pública la seva protesta reclamant que el Ministre de Sanitat no posi preu a la seva vida. Per cert, una protesta que poc ressò ha tingut als mitjans de comunicació d’avui.

Són 40.000 euros, segons informacions, el cost d’aquest tractament; o sigui que el valor que té per al Govern del PP una vida és molt menys que aquesta xifra.

Una xifra que, per exemple, comparada amb el volum de diners fruit del frau i de la corrupció segur és una nimietat; i, per què no?, es podrien dedicar a fer possible aquest tractament de vida.

I aquí ja no estem parlant de tractaments en proves; no estem reclamant recursos públics per investigar solucions a malalties; estan dient que ho ha un medicament eficaç i efectiu que cura de manera constatada una malaltia que, de manera irremeiable, desemboca en la mort del malalt.

No sé la quantitat de persones que hi ha afectades per aquesta malaltia però sigui la quantitat que sigui, estan condemnant a mort i de manera conscient, a molts ciutadans d’aquest país, i això amb el mutisme preocupant d’una societat que sembla tinguem ja la pell massa dura.


dimarts, 16 de desembre de 2014

Populisme frustrant

Fa ja quasi 40 anys, quan la democràcia espanyola començava a caminar, tan els sindicats com els partits polítics van haver de començar a aplicar tècniques de mercat per aconseguir el major rèdit electoral possible, elaborant plans de màrqueting que no són altra cosa que estratègies, ara denominades tacticismes, que tenien com únic objectiu convèncer de que el seu programa era el millor.

És tractava de presentar propostes amb la millor imatge utilitzant arguments  que responguessin a les inquietuds puntuals dels possibles electors, no sent necessari que fossin veritat perquè un cop exercit el dret a vot, la hegemonia presencial estava garantida durant quatre anys.

Però aquesta manera de fer va ser positiva ara fa quatre dècades, quan la novetat de la recuperació de les llibertats facilitava la recepció del missatge perquè la gent reclamava un missatge, convertint el propi missatge en un producte en sí mateix.

Per a dir-ho de manera planera, estàvem necessitats de decidir en llibertat, i ens supeditàvem a una manipulació brutal que utilitzàvem magistralment els partits amb més capacitat i poder de convicció, en un escenari de moderació entre esquerres i dretes.

Crec que aquest va ser el naixement d’allò que ara denominem bipartidisme, i que per la miopia dels gestors al no voler afrontar el fet de que tan els sistemes de “venda” i els gustos dels “clients” han evolucionat, estan posant en perill quelcom més que l’alternança.

Perquè ara ja no esperem un missatge qualsevol; els ciutadans volem el missatge que garanteixi les nostres demandes específiques en resposta a la realitat que vivim; i qui canalitzi aquestes respostes és el que aconseguirà “emportar-se el gat polític a l’aigua”.

Això sí, pot semblar que si les propostes i els missatges són en resposta a les nostres demandes, els compromisos poden ser més tangibles, però la realitat és que no, perquè les inquietuds són les mateixes, i la diferència està en que uns donaven respostes interpretant les inquietuds, i els altres incentiven de manera populista la demanda de les inquietuds per a donar respostes i llançar el missatge.

I partint de la base de que els missatges mai omplen totes les expectatives al 100%, em pregunto quina és la manera de “contestar” políticament que generarà més frustració quan es faci algun incompliment, si la que ens permet responsabilitzar al que fa una proposta de “motu propi” encara que respongui a una necessitat i no a una demanda, o la que dona una resposta i assoleix un compromís, responent a una exigència explícita.

Sens dubta la que ens auto responsabilitza com actors, i no la que ens permetria responsabilitzar com espectadors.


dimarts, 9 de desembre de 2014

Insolidaritat corporativa

La veritat és que viure sempre en la desconfiança ha de ser molt fotut i ha de provocar un permanent malestar profund. Per això, jo prefereixo moure’m des de la lleialtat, en la creença de que l’actitud lleial és mútua, encara que algú em vaticini que aquesta no serà corresposta i que, a més a més, desprès es demostri que tenia raó.

M’és igual que siguin amics o no: la lleialtat (que no fidelitat) no té perquè estar supeditada a les amistats o enemistats.

Perquè ser un ànima de canti (alma de cántaro) i rebre una desagradable sorpresa puntual té un avantatge: que fa mal al moment de rebre-la, i desprès es pot superar o, com a mínim, al ser un mal tràngol puntual tens la possibilitat de lluitar per a superar-ho puntualment; i això és més fàcil que viure en un permanent estat de recel, pendent sempre es cou a la teva esquena.

Però per què negar-ho?. Rebre una mostra de insolidaritat corporativa d’un amic sempre deixa alguna ferida a manera de sensació de ridícul, al pensar que tota la lleialtat amb la que has actuat no ha sigut reconeguda o no ha estat ben entesa, sinó tot al contrari, i que en el moment precís han sortit els veritables sentiments o la realitat de l’engany.

És com les banyes: l’altre és l’últim en assabentar-se i fan mal quan surten encara que desprès serveixin per a menjar, que no és el cas.

De totes maneres, continuaré essent un ànima de canti i, quan rebi alguna desagradable sorpresa, l'aguantaré amb l’estoïcisme al que moltes vegades obliga la lleialtat. Fins i tot, donaré les gràcies. 


dilluns, 8 de desembre de 2014

Adversaris o enemics polítics

Puc assegurar que no és el mateix. Ni de bon tros!

L’adversari és aquell que competeix pels mateixos objectius que tu. No cal dir que els adversaris volen guanyar, per això competeixen, però ho fan des de la lleialtat que implica una lluita noble, sense subterfugis ni males arts; perquè un adversari no necessita humiliar a l’altre amb una golejada

Els enemics, en canvi, es mouen en el conflicte, des de l’odi i amb el desig de fer mal, i encara que en aparença tenen un objectiu no el tenen, perquè el que volen és simplement guanyar al contrari, trepitjar-lo si és possible, sense importar-li el mal que li pot fer; perquè el que volen realment és fer mal.

S’apropen les Eleccions Municipals i em pregunto si les actituds de confrontació quasi violenta que hem patit durant aquesta legislatura a l’àmbit de la política local, apareixeran amb molta més virulència; i el que hauria ser la participació en uns comicis electorals des de la total normalitat democràtica, alguns voldran convertir-la en una guerra entre enemics, i continuar actuant des del principi del  “tot s’hi val”, com fins ara.

Clar, preveient una aritmètica representativa atomatitzada, desprès de les eleccions s’haurà de governar i tan des de la responsabilitat de l’exercici de Govern com des de la noble responsabilitat de l’oposició, i els que han actuat com adversaris podran arribar a acords puntuals que els permeti assolir gran part dels compromisos programàtics amb els que han participat, perquè segur es podran trobar coincidències en objectius específics, i comuns denominadors en els mecanismes i les prioritats, que és on radicaran salvables diferències.

El que s’ha de tenir clar és que pactar, consensuar o acordar són conceptes que es poden desenvolupar si els esforços estan actuar en benefici dels ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu de Guíxols, però si l’objectiu és simplement escombrar al que hauria ser adversari i convertir-lo en enemic, només hi ha dues conseqüències, i totes dues perjudicials pels interessos de la ciutat.

Si els que veuen als adversaris com enemics tenen prou recolzament per actuar en solitari, ens trobarem amb una manera de governar basada en l’imperatiu legal; i si les urnes els col·loquen a l’oposició, estaran en permanent estat de bel·ligerància, com el que estem patint fins ara, amb un clar i únic objectiu, llançar torpedes a l’acció de govern per impedir governar.




dissabte, 6 de desembre de 2014

Auto incompatibilitat ètica d’un polític local de “medio pelo”

L’aprovació ahir pel Ple Municipal de Sant Feliu de Guíxols de l’adequació de llocs de treball de la plantilla municipal, ha representat la consecució d’un objectiu consolidable del que vàrem posar les bases al 2008 i que ara s’ha fet realitat, i que suposa equilibrar la regularització salarial amb els objectius a assolir com Ens productiu de servei.

Volíem aconseguir un model de gestió assimilable a la denominada “avaluació pel desenvolupament o gestió per competències”, i si bé és cert que la rigidesa de la pròpia administració podia complicar la complexa aplicació d’aquest sistema de gestió de recursos humans, no és menys cert que la valoració de la implicació, de l’efectivitat, de la disposició o de la formació poden ser aparentment subjectius, però  milloren de manera constatada ic contrastada substancialment la productivitat i eficiència, i això és primordial en una administració pública que té  la seva raó de ser, únicament, pel servei actiu vers el ciutadà.

Reconec que és complex per a qui no sap, i tampoc pretenc que un profà entengui la complexitat d’aquest positiu model de gestió, però certes actituds i posicionaments polítics que es van produir ahir en el decurs del Ple venen a posar de manifest que ni la decència, ni la sensibilitat, ni la humilitat són valors arrelats en certs “políticastros de medio pelo” que no tenen més escenari per a escoltar-se que el Ple o la dutxa, i que en un intent de vana i buida autoexaltació per a demostrar la seva incapacitat i incompetència, només poden utilitzar com arma la única eina que té la mediocritat per amagar les pròpies mancances: les qüestions personals.

Clar, i després queden en evidència i el ridícul, amb mediàtiques afirmacions que falten a veritat, amb un clar intent de confondre al personal i generar dubtes sobre la integritat i honestedat d’altres persones, recolzant-se en suposades incompatibilitats ètiques que en boca d’aquests personatges i coneixent alguna part del seu recorregut, només poden generar un penós somriure.

Amb tot el respecte (o no!), que un empresari es permeti qüestionar l’ètica en la negociació col·lectiva de dues persones que han demostrat i continuen demostrant la seva equanimitat i els seus principis, encara que tinguin relació personal, és mesquí, barroer i amoral; i és traspassar les línees vermelles existents entre qüestions personals / professionals / personals que un polític honrat, encara que sigui empresari, mai pot traspassar.

Puc assegurar que si,  malgrat el qüestionament d’aquests polítics, al final els treballadors milloren les seves condicions laborals i salarials, i això es tradueix en major efectivitat i eficiència vers el servei a la ciutadania, he aconseguit el meu objectiu inicial del 2008, i em rellisquen segons quines acusacions fetes per segons qui.

Que sigui benvinguda aquesta incompatibilitat ètica entre dues persones, amb parentesc o sense; prefereixo aquesta inexistent incompatibilitat que la auto incompatibilitat ètica que demostra combatre amb poc èxit aquest polític local.