No sé si estàvem tots els
que haguéssim hagut d'estar, però sí estàvem tots els que volíem seguir retent
homenatge, com hem vingut fent cada mes de novembre en el petit cementiri de Maià
de Montcalm, des que fa ja 14 anys els terroristes d'ETA van assassinar al
company Ernest Lluch.
En un petit aparti,
conversant amb la filla de l’Ernest, l'Eulalia, em deia que encara el dolor la
tenalla quan veu a la seva filla, sabent que no ha pogut conèixer al seu avi,
però que se suavitza quan pensa que en aquesta nena que avui corria pels
voltants del cementiri, per després dipositar unes flors enfront de la làpida
on descansa el seu avi, està el futur.
Segur que serà
aquesta nena, juntament amb tots aquests nens que demà seran adults, els que
aconseguiran que torni a imperar el seny, i que el diàleg, la tolerància i la
comprensió, com a valors referents i intrínsecs del caràcter de l'Ernest Lluch,
marquin el ritme de la convivència.
Repeteixo, no sé si
estàvem tots però voldria pensar que els que estàvem allí era per renovar el
compromís amb aquest socialisme que defensava l’Ernest, i que avui hem recordat.
“El socialisme és potser la màxima llibertat,
la màxima igualtat i la màxima fraternitat possibles a les persones que viuen
en societat. Per assolir-lo no n’hi ha prou amb polítiques públiques, sinó que
també cal que la moral i l’ètica de les persones canviï paral·lelament. Hem de
canviar les coses però hem de canviar les persones. Penso que hem de fer
nostres els valors del cristianisme primitiu i del cristianisme humanista. Hem
d’incorporar els valors de la companyonia dels treballadors a la feina ben feta
i a la seva organització autònoma. L’ètica del treball i de la feina ben feta
ens ha de vertebrar.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada