Fa vàries setmanes
vaig dir que els companys i companyes que ja feia temps anunciaven la seva marxa del PSC, la farien efectiva l’1 de desembre,
encara que estic segur que no era la data desitjada, però sí la data límit,
atenent als esdeveniments al voltant de la interpretació previsible que es faria del 9-N.
Estic segur que la data
hauria sigut una altra si el PSC, legítimament, hagués respòs a la provocació
que ha representat conviure amb companys i companyes que, des de tots els
àmbits de la representativitat política, havien declarat públicament que
estaven treballant des del PSC per a presentar candidatures als futurs i diferents comicis electorals en contra del PSC.
Però no ha estat així, i el bombo i
platillo amb el que haguessin marxat ha quedat en silenci incòmode, i que tindrà
un ressò mediàtic proporcional a les decisions que a partir d’ara es puguin
prendre.
Segons estatuts, al PSC no pot haver-hi doble militància, i aquí sí que
hi ha una demostració de coherència, doncs han d’abandonat el PSC perquè a
partir d’ara militaran en una altra formació política.
Ara!, el moll de la qüestió no és la militància, sinó la representativitat
que aquests companys i companyes han aconseguit sota el paraigües del PSC; i
aquí no hi ha subordinades ni condicionals sinó un fet constatat, perquè tots
ostenten algun tipus de representació política per haver format part de
candidatures amb l’aval del Partit dels Socialistes de Catalunya.
No serè jo, un simple militant, qui exigeixi que els Parlamentaris deixin
la seva acta com a tal, ni que els Regidors deixin de ser-ho. És una qüestió de
consciència, de coherència i del sentit comú de cadascú i que entra dins de les
argumentacions que es vulguin adduir per auto justificar-se.
Clar, un també té la seva manera de veure les coses, i si aquests
companys i companyes haguessin pres la decisió de marxar del PSC sense anuncis promocionals
ni declaracions mediàtiques, el que fossin o no militants podria tenir la mateixa
importància que quan un independent s’incorpora a una candidatura del PSC, i es
podria formar part d’un mateix equip de treball sense cap tipus de problema,
respectant, això sí, el projecte sota el que es van presentar a les eleccions;
i no parlo de disciplina de grup!.
Però és que anuncien públicament que abandonen el PSC, i en comptes de
demanar respecte a la seva llibertat, que la tenen, es permeten el luxe d’exigir
que no se’ls titlli ni de traïdors ni de trànsfugues, amb clara intenció de
provocar de manera perversa la reacció del PSC que, per cert, seria lògica.
M’agradaria creure que no s’hauria d’exigir a aquests companys i
companyes que abandonen el PSC a deixar la representativitat que no ostenten pel
resultat directe de les urnes; és a dir, m’agradaria pensar que la coherència i
la raó els obligarà a abandonar aquells càrrecs pels que el PSC, com a partit
polític, els va nomenar.
Altra història és la representativitat fruit del compromís directe amb la
ciutadania i que, sobretot a l’àmbit municipal, podria donar lloc a una interpretació
que permetés complir amb el programa amb el que el PSC va concórrer al 2011,
perquè essent cert que en unes eleccions municipals es voten llistes tancades -
la qual cosa obligaria a demanar que deixin l’acta de Regidor -, no és menys
cert que el compromís respon al model de ciutat que defensa el PSC, i no a qüestions
identitàries que no apareixien en el programa electora.
I sí que és cert que tenint la seva
importància i essent l’aparent raó de la renúncia a la militància, l'element independentista s’hauria d’aparcar
i tractar en un altre fòrum de debat, donant prioritat al que és realment
important pels ciutadans i ciutadanes a nivell municipal.