Diàspora

Fa vàries setmanes vaig dir que els companys i companyes que ja feia temps anunciaven la seva marxa del PSC, la farien efectiva l’1 de desembre, encara que estic segur que no era la data desitjada, però sí la data límit, atenent als esdeveniments al voltant de la interpretació previsible que es faria del 9-N.

Estic segur que la data hauria sigut una altra si el PSC, legítimament, hagués respòs a la provocació que ha representat conviure amb companys i companyes que, des de tots els àmbits de la representativitat política, havien declarat públicament que estaven treballant des del PSC per a presentar candidatures als futurs i diferents comicis electorals en contra del PSC.

Però no ha estat així, i el bombo i platillo amb el que haguessin marxat ha quedat en silenci incòmode, i que tindrà un ressò mediàtic proporcional a les decisions que a partir d’ara es puguin prendre.

Segons estatuts, al PSC no pot haver-hi doble militància, i aquí sí que hi ha una demostració de coherència, doncs han d’abandonat el PSC perquè a partir d’ara militaran en una altra formació política.

Ara!, el moll de la qüestió no és la militància, sinó la representativitat que aquests companys i companyes han aconseguit sota el paraigües del PSC; i aquí no hi ha subordinades ni condicionals sinó un fet constatat, perquè tots ostenten algun tipus de representació política per haver format part de candidatures amb l’aval del Partit dels Socialistes de Catalunya.

No serè jo, un simple militant, qui exigeixi que els Parlamentaris deixin la seva acta com a tal, ni que els Regidors deixin de ser-ho. És una qüestió de consciència, de coherència i del sentit comú de cadascú i que entra dins de les argumentacions que es vulguin adduir per auto justificar-se.

Clar, un també té la seva manera de veure les coses, i si aquests companys i companyes haguessin pres la decisió de marxar del PSC sense anuncis promocionals ni declaracions mediàtiques, el que fossin o no militants podria tenir la mateixa importància que quan un independent s’incorpora a una candidatura del PSC, i es podria formar part d’un mateix equip de treball sense cap tipus de problema, respectant, això sí, el projecte sota el que es van presentar a les eleccions; i no parlo de disciplina de grup!.

Però és que anuncien públicament que abandonen el PSC, i en comptes de demanar respecte a la seva llibertat, que la tenen, es permeten el luxe d’exigir que no se’ls titlli ni de traïdors ni de trànsfugues, amb clara intenció de provocar de manera perversa la reacció del PSC que, per cert, seria lògica.

M’agradaria creure que no s’hauria d’exigir a aquests companys i companyes que abandonen el PSC a deixar la representativitat que no ostenten pel resultat directe de les urnes; és a dir, m’agradaria pensar que la coherència i la raó els obligarà a abandonar aquells càrrecs pels que el PSC, com a partit polític, els va nomenar.

Altra història és la representativitat fruit del compromís directe amb la ciutadania i que, sobretot a l’àmbit municipal, podria donar lloc a una interpretació que permetés complir amb el programa amb el que el PSC va concórrer al 2011, perquè essent cert que en unes eleccions municipals es voten llistes tancades - la qual cosa obligaria a demanar que deixin l’acta de Regidor -, no és menys cert que el compromís respon al model de ciutat que defensa el PSC, i no a qüestions identitàries que no apareixien en el programa electora.

I sí que és cert que tenint la seva importància i essent l’aparent raó de la renúncia a la militància, l'element independentista s’hauria d’aparcar i tractar en un altre fòrum de debat, donant prioritat al que és realment important pels ciutadans i ciutadanes a nivell municipal.

Carta oberta a la Sra. López

Sra. López, està vostè fent les coses com s’han de fer, i la prova és que alguns membres d’un sindicat la recusin públicament com a responsable de Recursos Humans de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, encara que m’atreviria a assegurar-li que no l’organització sindical a la qual diuen representar està d’acord amb la manera d’actuar d’aquests treballadors, perquè el sindicalisme de classe del qual són paradigma i mostra CCOO i la UGT, té com objectiu la defensa dels conjunt dels treballadors i no les prebendes personals dels seus representants.

Fixis que aquesta “recusació” feta pel “cap” de CCOO (això de “cap” en mans d’un sindicat ja em fa tremolar perquè em recorda a l’acció sindical que es portava a terme fa molts i molts anys) es basa en una suposada “amistat” entre vostè i la Secretària General de la UGT, adduint com a prova la seva negativa a facilitar - de manera responsable, d’acord a llei i en respecta a la confidencialitat i a la protecció de dades - l’expedient personal d’aquesta treballadora que aquest senyor exigeix actuant com “cap” (maleïda paraula) d’aquest sindicat.

Un al final es pregunta què es vol amagar o què vol aconseguir aquest “cap” per traspassar el límit de coherència, posant en perill les millores laborals del conjunt dels treballadors municipals, mal utilitzant a alguns treballadors i sense importar-li el prestigi personal, professional o familiar de les persones que no cedeixen al seu xantatge, que insisteixo, no és la manera d’actuar del sindicalisme de classe.

De la mateixa manera que també em pregunto què passarà quan, seguint les directrius de política organitzativa es regularitzin les situacions de compatibilitats o incompatibilitats laborals, o es comencin a aplicar de manera immediata mesures de control horari o de productivitat efectiva o de permanència en el lloc de treball, per exemple.

Sra. López, en nom meu des de les responsabilitats polítiques que tinc delegades, com segur que en nom de tot l’Equip de Govern municipal, li vull agrair públicament la seva tasca al capdavant de la gestió dels Recursos humans de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols declarant com totalment injustes, per  creure que només responen a interessos personals dels que les fan, les declaracions fetes contra la seva persona, perquè durant aquests pocs mesos en el que ha assolit aquesta responsabilitat, s’ha contrastat i constatat la seva equanimitat i professionalitat a l’hora d’aplicar les directrius en política de personal.

Atenent de on i de qui provenen, segons quines acusacions o recusacions, com absurdament és el cas, no són un demèrit, sinó la constatació de que vostè està fent i continuarà fent les coses com s’han de fer.

Homenatge Ernest Lluch. Estàvem tots?

No sé si estàvem tots els que haguéssim hagut d'estar, però sí estàvem tots els que volíem seguir retent homenatge, com hem vingut fent cada mes de novembre en el petit cementiri de Maià de Montcalm, des que fa ja 14 anys els terroristes d'ETA van assassinar al company Ernest Lluch.

En un petit aparti, conversant amb la filla de l’Ernest, l'Eulalia, em deia que encara el dolor la tenalla quan veu a la seva filla, sabent que no ha pogut conèixer al seu avi, però que se suavitza quan pensa que en aquesta nena que avui corria pels voltants del cementiri, per després dipositar unes flors enfront de la làpida on descansa el seu avi, està el futur.

Segur que serà aquesta nena, juntament amb tots aquests nens que demà seran adults, els que aconseguiran que torni a imperar el seny, i que el diàleg, la tolerància i la comprensió, com a valors referents i intrínsecs del caràcter de l'Ernest Lluch, marquin el ritme de la convivència.

Repeteixo, no sé si estàvem tots però voldria pensar que els que estàvem allí era per renovar el compromís amb aquest socialisme que defensava l’Ernest, i que avui hem recordat.

“El socialisme és potser la màxima llibertat, la màxima igualtat i la màxima fraternitat possibles a les persones que viuen en societat. Per assolir-lo no n’hi ha prou amb polítiques públiques, sinó que també cal que la moral i l’ètica de les persones canviï paral·lelament. Hem de canviar les coses però hem de canviar les persones. Penso que hem de fer nostres els valors del cristianisme primitiu i del cristianisme humanista. Hem d’incorporar els valors de la companyonia dels treballadors a la feina ben feta i a la seva organització autònoma. L’ètica del treball i de la feina ben feta ens ha de vertebrar.”

L’eix lleialtat i respecte

Li preguntaven avui a l’Alcalde de la ciutat si la convulsa situació interna que vivim al PSC podria influir en un pacte de govern que, basat en coincidències programàtiques de model de ciutat que no d’inicials empaties ideològiques, CiU i PSC vam signar ara fa tres anys i mig.

Sincerament vull pensar que no, i que els cinc Regidors del Grup Municipal Socialista continuarem mantenint el compromís que vam assolir amb la ciutadania el 22 de maig de 2011, presentant-se sota el programa electoral del Partit dels Socialistes de Catalunya.

És cert que a nivell intern, com a grup, algunes decisions podran representar un element mediatitzador que pot generar algun problema, que haurem de ser capaços de solucionar des del propi grup alhora que també des del PSC com organització; però no és menys cert que la ciutat ha de ser el catalitzador dels nostres esforços, i en aquest sentit tots haurem de mantenir el seny, demostrant allò pel que realment ens vam presentar als comicis electorals 2011 a la candidatura del PSC, que no és altra cosa que la defensa dels interessos dels ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu de Guíxols.

I crec que les paraules claus per a mantenir la cohesió, com a Grup Municipal Socialista i com a pacte de Govern són lleialtat i respecte, conceptes que ara necessiten ser contemplats en la seva màxima expressió i que han permès, a banda de les relacions personals sòlides que entre els 12 Regidors de l’Equip de Govern s’han pogut crear, governar positivament des de la diversitat ideològica o de plantejaments.   

La meva etapa a Recursos Humans

Juny del 2007. Tenia certa coneixença de com funcionava la gestió de Recursos Humans, i sabia com m’agradaria que funcionés.

I tenia clar que, amb l’objectiu de millorar el servei a la ciutadania per part del personal de l’Administració, lo primer que havia de fer era reordenar el marc de relacions laborals dels treballadors de l’Ajuntament, amb l’horitzó de que en quatre anys la maquinària organitzativa funcionés en un model basat en la transversalitat, eliminant l’excés de burocràcia, facilitant l’accés a l’Administració municipal per part de la població, i trencant la deteriorada imatge que tenen els ciutadans del personal funcionari.

Al desembre del 2008 es signava un conveni col·lectiu/pacte dinàmic (article 5) que, de manera explícita, recollia el que s’havia fet en un any, i marcava explícita i implícitament un full de ruta molt exigent.

Més de 30 treballadors desenvolupaven la seva tasca amb un contracte d’aquells anomenats com de serveis, o sigui que es pagaven ells la seguretat social, situació anòmala, irregular i punible (com es va demostrar). En pocs mesos tot aquest personal va formar part de la plantilla municipal i va poder presentar-se a les corresponents oposicions.

Superant un mala maniobra política de finals de l’anterior legislatura (anterior al 2007), es van consolidar les quantitats necessàries per afrontar una valoració/adequació de llocs de treball que precisament ara serà una realitat.

Es van millorar les jubilacions parcials, en immillorables condicions, unes pactades al Tribunal Laboral de Catalunya, aconseguint consolidació d'ocupació neta per aquest sistema.

Es va crear un marc de prevenció de riscos i salut laboral, dels considerats més avançats.

Es van millorar les prestacions socials

Es va augmentar el protagonisme en la gestió de RH per part dels treballadors, iniciant els estudis externs per aplicar sistemes de qualitat que servirien per aplicar el model de Gestió per Competències o Avaluació pel Desenvolupament.

Es van regularitzar, de manera reglada i d’acord amb la legalitat vigent (Estatut Treballadors i EBEP) les situacions irregulars en relacions de llocs de Treball.

Es van crear noves categories professionals, per poder incorporar els  objectius assolits com a concepte retributiu.

Des del principi personal de que l’Ajuntament té l’obligació de crear llocs de treball o, si més no, d’impulsar la contractació, es va ampliar la plantilla municipal, i ens vam adherit a tots els plans d’ocupació convocats per la Generalitat de Catalunya.

..., etc.

I, com sempre, durant aquesta etapa com a totes, no he cedit a mesures de pressió ni polítiques ni de xantatge personal. Això sí que es pot retreure’m.

Como no podia ser d’altra manera, agraïment a la gran majoria de la plantilla municipal.

La meva etapa a la policia

Sense entrar en detalls ni personalismes, el descrèdit de la Policia Local al 2007 envers la població era un fet inqüestionable reconegut per la majoria dels agents i comandaments, i la necessària complicitat entre ciutadania i aquest cos de seguretat era totalment inexistent, el que provocava que la policia es percebés quasi com un enemic.

Edat, vicis de servei, desídia, comoditat, manca d’efectius, organització, ..., moltes eren les raons que em van portar a plantejar-me que el cos de Policia de Sant Feliu de Guíxols necessitava que se li dones la volta “com si fos un mitjó”, i que en l’horitzó de quatre anys no tingués gaire similitud amb el que em vaig trobar. Com vaig dir un cop, en una intervenció pública, el meu objectiu era aconseguir una policia preventiva, i que l’uniforme blau traslladés confiança i tranquil·litat a la població.

Per aconseguir-ho necessitava la complicitat dels components del cos (o de la gran majoria), i en aquest sentit no vaig tenir cap problema en reunir-me en assemblea més d’un cop, tots junts agents i comandaments, intentant que aquest corporativisme endogàmic que tenen tots els cossos policials es convertís en una sinergia positiva projectada a la població.

Aquí haig de dir que sinó hagués tingut el recolzament i la implicació de la majoria de la plantilla, ara no podríem dir que:

Amb l’objectiu dels 48 agents que indica el rati en una població com Sant Feliu, així com rejovenir la plantilla, en dos anys vam créixer en 10 efectius, a més d’interins de temporada.

Es van crear nous serveis, entre ells el de proximitat, el de medi ambient o el de platges.

Es va invertir en nou material. Vehicles, motos, bicicletes, barca. Per primer cop l’Ajuntament de Sant Feliu va adquirir dos vehicles pel sistema de rènting. I aquí tampoc podem oblidar la incorporació d’un nou vehicle tot terreny per a Protecció Civil.

Es va impulsar la formació específica; fins i tot alguns mòduls compartits amb altres municipis.

Es va millorar la piràmide de comandament i de responsabilitats (coordinacions).

Es van millorar les vies i els mecanismes per a fer més fluida la col·laboració entre els diferents cossos de seguretat.

La racionalització en els emoluments va col·locar a la Policia Local de Sant Feliu com la segona millor reconeguda (comparativa d’hora a hora) de la zona, objectivant els conceptes retributius, adequant-los a la realitat i a les necessitats del servei. (Inclusions de productivitats subjectives a l’específic, eliminació d’hores extres, creació del plus de prolongació de jornada, etc.)

És va reconèixer i reglar la segona activitat, com a sortida per els agents que puguin veure minvades les seves capacitats físiques.

Es van aplicar mobilitats externes i internes per a millorar les relacions personals, com factor essencial de servei.

Es van atendre totes les necessitats col·lectives per la millora del servei, i mai vaig prendre decisions supeditades a mesures de pressió ni al xantatge polític i personal.

Sincerament, en dos anys i nou mesos crec que vam aconseguir molt, encara que malauradament en un any i tres mesos es va retrocedir més del que havíem avançat; però això és un altra història!.

Des de aquest petit repàs, un reconeixement a la plantilla de la Policia Local de Sant Feliu de Guíxols que durant aquella etapa van demostrar la seva implicació i el seu compromís.  

        

De 6/2007 a 4/2010

Sí, m’han ficat en una guerra sindical que no és la meva; en absolut!

En un procés d’eleccions sindicals han volgut “vendre” els meus favoritismes amb un sindicat o amb un altre; també puc afirmar que en absolut!.

Puc tenir simpaties - que les tinc! – amb unes sigles determinades, semblant a les que pot tenir un àrbitre amb un equip o amb un altre, sense que això sigui un element determinant per trencar la seva equanimitat.

I d’això puc presumir!. Fins i tot aquells que ara només els hi ha quedat l’arma de l’acusació infame contra la meva persona per a defensar unes postures que són contràries al sindicalisme de classe, saben que és veritat perquè, i així ho han reconegut públicament, quan actuo en representació de la part social no m’importen les sigles, de la mateixa manera que quan ho faig en representació de la patronal, tampoc m’importen tenen cap incidència en les meves actuacions i decisions, ni simpaties ni filiacions.

Únicament em mou l’objectiu de l’acord, i com he dit moltes vegades, els meus índexs d’èxits són infinitament més elevats que els de “sense acord”.

I com no trobo just que ara, (convidat de pedra en una gerra sindical que, repeteixo, no és la meva), és vulguin qüestionar les meves actuacions quan entre juny del 2007 i abril de 2010 vaig exercir de Regidor de Governació i de Regidor de Recursos Humans per delegació de l’Alcalde Pere Albó em permeto el luxe, per a major satisfacció personal, posar negre sobre blanc el que vaig fer durant aquella etapa de la que em sento realment orgullós, mitjançant dues “entrades” en la que és, com sempre dic, casa meva vitrual: el meu blog personal.

Sempre m’agrada recordar el que em va dir, amb un somriure al llavis, el President de la Generalitat i amic José Montilla quan es va assabentar de quines eren les meves delegacions. “Ostres Juanjo, Policia i Personal, t’estimen molt poc però tal com ets, te’n sortiràs”. 

         

9-N. Molta gent, baix percentatge

En absolut trivialitzar la jornada d’ahir, doncs 2.200.200 persones que van anar a votar és molta gent i, com a mínim, mereixen el respecte dels 4.000.000 de catalans que vam optar per no anar-hi; opció democràtica que s’ha de dir, també mereix respecte i `perquè ahir crec que el més important és la demostració clara de que, per els catalans i les catalanes, la convivència en llibertat és un valor.

Uns, 2.200.000 van decidir passar el dia festiu votant, i els altres, pràcticament el doble, van decidir fer altres activitats. I no va passar res.

I de valoracions les que vulguem, depenent de la hipòtesi i de qui fa la valoració.

Si la hipòtesi parteix de que ahir era una convocatòria per la independència, que era el que plantejaven els convocants, els resultats diuen que el 26 % dels catalans, aproximadament, volen una Catalunya independent.

Si la hipòtesi parteix, com avui (al contrari d’ahir) al·leguen els organitzadors i convocants, de que al 9-N el que es votava era simplement que es volia votar (?), els resultats diuen que un 33% dels catalans, aproximadament, volen votar per la independència en un futur.

Però 1.600.000 catalans, aproximadament, optant pel SISI és molta gent, i no es pot minimitzar. El que dubto és que aquest percentatge sigui l’arma decisiva que pugui utilitzar el President Mas per a vèncer l’immobilisme del President Rajoy. Més aviat crec que al contrari, i serà un argument per a menysprear la situació a Catalunya.

9-N. Tots qüestionats

Avui, 9N, és d'aquells dies que es retro-alimenten de la llibertat d'expressió i de l'exercici de la democràcia però que, paradoxalment, serà un dia en el que tots ens qüestionarem mútuament per exercir aquest dret; i no pel que votis o no votis (que també ho seria si el vot no fos secret), si no per no acudir a votar; opció també democràtica i lliure que aquells que veuen en un possible SISI del 9-N com a única solució per als problemes de Catalunya, entenen com una quasi  traïció pàtria i totalment il·legítima.

Jo no aniré a votar, i sóc conscient que una altra vegada seré qüestionat per prendre una decisió, repetidament anunciada i reiteradament argumentada. Però és la meva opció, que hauria de merèixer tant respecte com la del NO, la del SINO, la del SISI o fins a la del que decideix provocar que el vot sigui NUL. 

Però jo sí respectaré al que pensi que acudint avui a votar contribueix a millorar la situació social que sofrim, encara que jo pensi tot el contrari; més encara, el que pensi així, hauria d'obligar-se ell mateix a acudir a les urnes.

En síntesi, que jo no contribuiré a les valoracions que es puguin fer de les cues en la porta dels col·legis. S'ha de dir que és normal que els que hagin acudit a votar provoquin cues. Faltaria més! A l'esperança i il·lusió de molts, també s'ha de sumar els pocs punts de votació, que no urnes, posats a la disposició dels potencials votants.

Però tampoc sóc d’aquella majoria o minoria silenciosa que alguns volen capitalitzar, i per això vull exigir que a partir del 10-N, els responsables polítics d'aquesta jornada d'avui siguin capaços de fer una anàlisi el més asèptic possible, sense aquells triomfalismes o victimismes innecessaris que es fan dels resultats en tots els comicis electorals, en els que curiosament ningú perd o la pèrdua sempre està justificada.

Perquè a partir de demà, i més necessàriament que mai si volem més igualtat, més justícia social i recuperar l'estat del benestar que ens han decapitat, TOTS els catalans – amb independència de l'opció que avui hàgim escollit -, hem de ser conscients que nostra única possibilitat és avançar junts objectiu al que avui, malauradament, el 9-N no ha contribuït.

Reductio ad absurdum

Volia deixar en un apartat diferenciat l’acusació que estan fent per argumentar la petició de dimissió que m’està reclamant CCOO, afirmant que no hauria d’estar a la mesa de negociació per tenir interessos familiars dins de l’Ajuntament.

Ja sé que algú pot dir que és subjectiu, però desprès de molts anys he demostrat que el que sigui dur negociant no és sinònim de prepotència, sinó tot el contrari, ja que el meu objectiu és assolir sempre acords que siguin el més beneficiosos possible per totes les parts. I al meu compte de resultats, actuant tant com a mediador o com negociador, apareix una xifra molt més elevada d’acords que la de trasllat obligat a decisions arbitrals o judicials.

Com a exemple, fins i tot reconegut dijous al vespre per un dirigent de CCOO, he demostrat que no és garantia de trencar el meu principi d’equanimitat tenir l’altre costat de la taula un familiar, com acusa aquest sindicat. Són memorables alguns enfrontaments amb una Delegada Sindical de l’Ajuntament, que té la “desgràcia” i jo l’orgull de que ser la meva esposa.

Plantejar aquest suposada incompatibilitat només pot estar justificat per dos diferents raons, a banda de posar en dubte la meva persona i professionalitat:

1.    Perquè perjudico als treballadors. Home!, sóc dur però no masoquista, i es necessita tenir molt poc “fuste” per afirmar que actuaré en contra dels treballadors de l’Ajuntament, essent la meva esposa una treballadora d’aquest Ens Local! Afirmar això és absurd.

2. Perquè beneficio als treballadors, doncs la meva esposa es part de l’Ajuntament. Curiós que això ho plantegi com factor negatiu un sindicat de classe que, a diferència del sindicalisme corporativista, representa a i té l’obligació de defensar a tots els treballadors!.

Encara més absurd perquè, si fos així el que haurien d’intentar és aprofitar-se de la situació en benefici del col·lectiu perquè, a ningú se li pot escapar, que estem parlant d’una negociació col·lectiva que afecta a tota una plantilla.

No és necessari aplicar aquella eina lògica de la Reductio ad absurdum per afirmar que l’afirmació que fan aquests companys és això, un absurd.

A qui posen en perill? Als treballadors

Molt ressò mediàtic ha tingut l’ara ja negociat i aprovat conveni col·lectiu dels treballadors de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols. Fins i tot, quan el proppassat dijous el Ple Municipal Ordinari va aprovar aquest acord, com és preceptiu, es va escenificar un acte de legitima “reivindicació sindical” per part del sindicat no signant centrada, sobretot, en dos temes: l’avís d’una demanda davant la justícia (si es creu que s’han lesionat els drets dels treballadors és obligatori que l’interposin), i la petició de dimissió del Regidor que ha portat les negociacions d’aquest conveni “per haver portat a l’Ajuntament a una situació de confrontació, per haver trencat la RUTA i per haver estat a la mesa tenint interessos familiars”. (això dels interessos familiars ha de tenir un altre tractament i anàlisi)

Agra debat, que no per manca de formes, en que sembla va sobtar que jo no intervingués en el Ple Municipal, però em pregunto per què havia d’intervenir si, paradoxalment, ni els polítics en el decurs del debat van qüestionar  l’acord, com tampoc va fer-ho el sindicat en la seva intervenció; i això era el que realment s’havia de debatre i aprovar.

Els Regidors d’altres grups havien de justificar la seva postura i fer visible el no recolzament (ho entenc, encara que no ho comparteix) i, en comptes d’utilitzar arguments lògics es van confondre en una nuvolosa basada en les manifestacions d’un sindicat determinat - el que no està d’acord en la signatura però sí en el redactat (?) – i no de la resta de sindicats als que suposo no els hi van demanar informació; en la urgència de l’aprovació (que és l’argument que recolza la impugnació anunciada per aquest sindicat), i en la manca en d’informació.

La urgència ja va quedar aclarida en el Ple Municipal: és una qüestió que parteix dels tècnics municipals, que no de criteris polítics, per a garantir la salvaguarda i aplicació del conveni i no fer perillar els efectes retroactius.

I en quan a una suposada manca d’informació política, només fa falta relacionar la cronologia:

El 21/10, en Comissió Informativa jo mateix informo que el debat sobre aquest conveni al traslladarem a una altra reunió, prèvia al Ple, debut a que CCOO ha demanat una mediació al TLC, cosa que podria fer canviar els termes de l’expedient del Ple, que no el contingut del articulat. Jo mateix dono totes les explicacions que demanen els membres de la Comissió i em comprometo a passar tota la informació actual i la posterior.

El 23/10, tots els grups reben el text acordat.

El 28/10, tots els membres de la Comissió Informativa reben l’acta i l’informe sobre l’acte de mediació del TLC que es va celebrar el divendres dia 24/10.

El 30/10, un hora abans del Ple Municipal, es celebra Comissió Informativa per a dictaminar aquest punt, i tan la Regidora de RH com jo mateix expliquem l’acord, la cronologia dels fets i responem a totes aquelles qüestions que els Regidors plantegen, de manera contrastada i sempre amb documentació a la ma.

Només queda preguntar-se, llavors: si el redactat està bé perquè ningú el qüestiona; si la urgència respon a una qüestió tècnica de terminis per a salvaguardar l’efecte retroactiu; si els Regidors tenen tota la informació documental i de paraula sobre l’acord i la negociació; i si tothom té la constància documental de que el conveni està recolzat per un aproximadament 90 %, de la plantilla, a què obeeixen posicionaments polítics no favorables a un acord fruit de la negociació col·lectiva?

Possiblement hauríem de fer una anàlisi de cadascuna de les intervencions i dels diferents posicionaments, però això ja ho faran els treballadors perquè, el que sí crec és que té poca legitimitat política posicionar-se en un litigi de sigles davant unes eleccions sindicals que, segons reconeixen tots els “actors”, és el fons de la qüestió.

Malauradament, els únics interessos que estan en perill són els dels treballadors!