Vindicar el no a la consulta: democràtic?.

38.000 catalans i catalanes, segons la Guàrdia Urbana, s’han donat cita a Barcelona per a manifestar que volen seguir essent espanyols, com fins ara, i que no volen que es porti a terme una consulta per a decidir si es vol deixar de ser-ho, és a dir, si volem la independència.

És cert que aquesta xifra no té res a veure amb els milers i milers de també catalans i catalanes  que l’11 de setembre van formar la V pels carrers de Barcelona , demanant votar en una data i amb una pregunta concreta, encara que segur reconeixeríem que les circumstàncies i els mitjans utilitzats no eren ni són el mateixos.

Però el que vull destacar, en aquest cas, és que estem parlant de dues postures inicialment diferents que entenc han de merèixer la mateixa consideració perquè, al cap i a la fi, canalitzen una legítima demanda de part de la ciutadania.

Sí o no a la consulta, aquesta és la qüestió inicial que hem de dilucidar, i aquesta seria la decisió que la majoria de ciutadans hauríem d’haver pres en el seu moment, utilitzant  les regles de joc adients - jo no parlo de legalitat- no basades en xifres de manifestants ni en qüestionables interpretacions de l’aritmètica representativa,  per fer realitat l’exercici de la democràcia amb plenes garanties.

Com he dit moltes vegades, jo vull votar perquè és l’única manera d’acabar amb aquesta situació socialment desagradable que estem patint, encara que vull fer-ho amb totes les garanties (i continuo sense parlar de legalitat); però alhora entenc als que no volen que es voti perquè consideren que no és necessari un canvi, o que el canvi s’ha de produir per una altra via.

Voler que es voti o no, aquest és el tema; i si entenguéssim que, en aquest cas, la vindicació de no votar és tan respectablement democràtica com la reivindicació de votar, hauríem trobat el primer punt de coincidència que permetria, amb seguretat, la possibilitat de posant-se d’acord entre què, com i quan votar, rebaixant el nivell de tensió en el que ens estan sometent.