No són més que reflexions personals que poso negre sobre blanc i que em
poden servir com a guió i exemple en alguna xerrada o conferència que, de
vegades, haig de donar sobre negociació i intermediació laboral.
Són molts anys participant en la mediació de conflictes entre treballadors
i empresa i avui, puc dir, que mai m’havia trobat en una situació tan surrealista
com la que s’està vivint a al voltant d’una negociació de pacte/conveni que ha
de regular les condicions laborals d’un Ajuntament.
Sempre he exigit, amb independència de a qui he representat, que la bona fe
de les parts sigui el principi en el que es basés la negociació, entenent que
és aquest l’únic que por garantir l’èxit d’aplicació. I això m’ha permès arribar a acords en els llocs
i papers més estranys, fins i tot amb una encaixada de mans, en la confiança de
que l’altre part els respectaria a l’actuar sota aquest principi de bona fe.
Per això em treu de polleguera que algú, tancat un acord, es permeti el
luxe de supeditar la seva ratificació a la inclusió d’un annex o clàusula suplementari
(és allò que en alguna mesa de negociació, sobretot de l’àmbit del transport es
deia “i dos huevos duros más”), i que s’emprenyi i amenaci perquè l’altra part
no ho accepta.
Però encara m’enerva més quan aquests que trenquen l’acord per evidents i
fosques raons de caire personal i de tacticisme electoral, amb la seva actitud estan
posant en perill un pacte que beneficia a tot un col·lectiu de treballadors
que, per ser de l’Administració Pública com és el cas dels treballadors
municipals, ja estan prou castigats per les retallades i ajustos que aplica el Govern
de l’Estat.
I per aconseguir els seus objectius utilitzen les armes (que no eines) més
antisocials, més brutes i més barroeres, jugant amb la credibilitat de les
parts i traient legitimitat a la pròpia negociació col·lectiva.
Lo primer que s’ha de tenir clar és que per afrontar una negociació totes
les parts han d’estar disposades a perdre alguna ploma, perquè si no és així, és
que no hi ha voluntat d’arribar a cap acord i llavors la negociació és una pèrdua
de temps.
També a l’àmbit laboral succeeix el mateix i ara, a diferència de fa molt
de temps, a les meses de negociació no només reivindica la part social, sinó
que totes les parts presenten les seves propostes, iniciant la mecànica
negociadora com si d’un “canvi de cromos” es tractés; perquè ara tothom
(treballadors i empresa) tenen cromos que canviar.
I també s’ha de tenir clar que en una Administració Pública la negociació col·lectiva
està encotillada per dos elements que també totes les parts hauríem de
respectar:
La normativa legal que
marca què no es pot negociar, i quins són els màxims i mínims d’allò que es pot
negociar.
I l’ètica, perquè les
dues parts estem obligats a ser conscients de que estem administrant recursos
de tots els ciutadans i ciutadanes.
No hi ha dubte que fer cas omís a aquests dos condicionants representa una
actuació punible des del punt de vista judicial i ètic que jo, com si d’una línea vermella es tractés,
mai estaré disposat a traspassar, perquè
seria deixar en situació d’indefensió i inseguretat als que seran beneficiaris
de l’acord, o sigui, els treballadors i treballadores.
Una situació real
Un Ens municipal amb conveni/pacte de condicions de treball per a
funcionaris i personal laboral, no registrat encara que aprovat pel Ple
Municipal, com és preceptiu, i en vigor fins a 31 de desembre de 2011.
S’inicien les negociacions del següent conveni, pactant i respectant una
pròrroga automàtica de l’articulat fins que no s’arribi al següent acord.
Per lògica, la normativa legal que elabora el Govern de l’Estat mitjançant
Decrets i Lleis de Pressupostos Generals són d’obligat compliment, i modifiquen
les condicions laborals dels treballadors de l’Ens Municipal. (Dies de festa, d’assumptes
propis, de vacances, permisos i llicències, retribucions, etc.). De totes
maneres, a on hi ha possibilitat d’aplicar màxims o mínims, el Ple Municipal
sempre ha optat per aplicar l’opció més beneficiosa pel treballador, per
exemple complement IT.
Un cop acordat el conveni/pacte al 2013 i signada la corresponent acte, les
parts dilaten la redacció final (i quan dic les parts és perquè el conveni és
de les dues parts, i són les dues parts les corresponsables del redactat final)
Durant aquest temps la normativa continua provocant canvis que, lògicament,
afecten a l’acord/pacte, i que de manera obligada s’han d’introduir en el
redactat.
Així mateix, per una qüestió de donar seguretat a l’acord, es demana la
revisió jurídica del text tan als serveis jurídics propis com corporatius dels
municipis així com al Ministeri d’Administracions Públiques, que aporten
algunes modificacions i aclariments que obliguen a modificar algun concepte.
Aquí s’ha de dir que sempre totes les parts han estat degudament
informades, i que les modificacions responen sempre a qüestions de caire legal
i normatiu, que de no respectar-les l’acord no hagués pogut passar la
preceptiva aprovació del Ple Municipal; com també s’ha de dir que les
modificacions, en positiu o negatiu, que siguin d’aplicació per normativa legal
hauran de ser d’aplicació automàtica en aquest acord/pacte.
Un s’ha de preguntar si un
factor extern d’àmbit superior i d’obligat compliment ha de mediatitzar una negociació,
o bé ha de quedar al marge de la mateixa?
Jo sóc de l’opinió de que en aquest moment, on les condicions laborals dels
treballadors públics poden patir canvis d’un dia a l’altra, és millor vigències
curtes i convenis dinàmics, que permetin renegociar temes concrets de mutu
acord, sense estar supeditats a vinculacions a la totalitat.
Un cop redactat, i sense cap modificació que no respongui a la normativa
legal aplicable, el 50% de la part social manifesta que supedita la signatura
de l’acord a s’accepti que quan la llei ho permeti i sense cap negociació, es
tornaran a aplicar les condicions laborals que hi havia al conveni 2008, a la
qual cosa els representants de l’Ens Municipal es neguen, adduint que no es poden
hipotecar les necessitats organitzatives que pugui tenir aquest ens en un futur,
ni hipotecar tampoc la negociació col·lectiva aplicant condicions laborals ja,
possiblement, caduques i innecessàries.
Em pregunto si és
legítim supeditar una signatura de conveni per no acceptar la part que té la potestat
de l’organització del treball, tornar a unes condicions laborals anteriors que
poden ser, fins i tot, perjudicials pels treballadors en un futur?
A partir d’aquí el 50% d’una de les parts opta, legítimament, per no signar,
impugnar i denunciar la signatura del conveni/pacte, emparant-se en una suposada
assemblea general que, segons conveni i en la realitat, és una assemblea d’afiliats,
no representativa del conjunt de la plantilla i que, segons aquesta part, va
considerar el conveni molt perjudicial.
Em pregunto si la mesura
per a pressionar a l’Ens Municipal de tirar enrere la signatura del conveni hagués
sigut una convocatòria de vaga general, essent tan perjudicial per a la
plantilla aquest acord, seria bo per a la negociació col·lectiva que s’acceptés
aquesta hipoteca negociadora de futur?
L’Ens Municipal opta, juntament amb l’altre 50% d’una de les parts, per
tirar endavant el conveni, donant la possibilitat als treballadors de la seva
adhesió a les condicions de treball pactades.
Em pregunto si el 50% de
la representació social i la part empresarial estan legitimades per, dins de la
negociació col·lectiva, respectar i aplicar l’acord signat, donant als
treballadors que vulguin la possibilitat de la no aplicació?
Aquest 50% no signant opta, lliurament, per portar el tema al Tribunal
Laboral de Catalunya, al·legant majories i minories de representació que
trenquen, inexorablement, el principi d’aplicació de condicions laborals entre
personal laboral i funcionari.
En aquesta situació em
pregunto si seria l’Ens Municipal qui, si cedís a la pressió, estaria trencant
la negociació col·lectiva?
Però aquest 50% no signant opta, de manera il·legítima i vulnerant
qualsevol principi de bona fe i demostrant mala praxis de negociació, per utilitzar
amenaces i arguments de caire personal contra l’altra part, provocant denuncies
internes i externes com a resposta.
I em pregunto, per
últim, si l’Ens Municipal, com empresa, ha d’actuar com a mediador en aquesta
situació o, de manera taxativa, actuar contra aquest tipus d’actituds amb totes
les eines al seu abast?
Malauradament la resposta és sí, encara que penso que la màxima
responsabilitat la tenen els treballadors.
Cap comentari:
Publica un comentari