divendres, 31 d’octubre de 2014

És un bon conveni. La petició de dimissió no importa

El Ple Municipal de Sant Feliu de Guíxols va aprovar el Conveni/Pacte de condicions laborals dels treballadors municipals, un acte que dona per finalitzades les negociacions iniciades fa 2 anys, i que marca les bases de desenvolupament de l’acord fins al 31 de desembre de 2015.

Si s’agafa l’hemeroteca recent, un pot comprovar que en les seves últimes fases ha sigut una negociació envoltada per la polèmica que, sincerament, crec que respon a les eleccions sindicals que es celebraran d’aquí uns dies i que van ser convocades extemporàniament per un error del sindicat que fa la convocatòria, i que s’ha volgut utilitzar com element electoralista.

Però per aquest Regidor, al que han convertit en el centre de la polèmica i dels atacs personals i polítics per haver portat la negociació des de la part empresarial i no cedir a pressions alienes al propi conveni, la gran satisfacció és que aquest acord va se aprovat pel Ple Municipal sense vots en contra i sense que l’articulat fos objecte de discussió i debat; ni tan sols CCOO, que ha impulsat el moviment contra la signatura del conveni, discuteix el redactat i això només es pot entendre com que els negociadors hem fet una bona feina, i que és un bon acord.

Això, fins i tot, treu arguments i minimitza la petició de dimissió d’aquest Regidor fa CCOO, doncs l’aprovació política del conveni i l’acceptació col·lectiva i particular de la plantilla municipal demostra el recolzament al resultat de la negociació, perquè havíem d’aconseguir un bon acord; i hem aconseguit un bon acord!.

Objectiu assolit!!! 

dimarts, 28 d’octubre de 2014

Nota informativa a la premsa

Sant Feliu de Guíxols, 28 d’octubre de 2014

NOTA INFORMATIVA:

Durant les últimes dates, i per evitar judicialitzar unes accions que volia entendre i col·locar en el marc del, encara que no legítim, enfrontament sindical previ a unes eleccions sindicals a l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, he intentat circumscriure les meves intervencions responent en el mateix àmbit on es feien acusacions o insinuacions sobre mi o sobre la meva família. És a dir, si les manifestacions que insinuen certs delictes estan fetes des de les xarxes socials, ha sigut a través d’aquestes xarxes com he respòs, de la mateixa manera que ho he fet a les preguntes dels periodistes quan s’han fet des dels mitjans de comunicació.

Entenc que ser Regidor implica estar en el punt de mira i estar supeditat a rebre atacs, la majoria de cops injustificats en el meu cas, encara que no estiguin recolzats per cap tipus de lògica argumental i només responguin a moviments polítics d’interès mediàtic.

Però certs personatges han entès que les meves respostes, sempre argumentades documentalment, demostren certa feblesa i un indicatiu de que poden incrementar les acusacions i insinuacions amb la seguretat de que podran seguir mantenint les seves accions difamatòries i d’injúries amb total impunitat.

Com aquestes acusacions estan fetes atenent al desenvolupament de la meva tasca com a Regidor de Sant Feliu de Guíxols amb l’objectiu de desacreditar-me com a tal, vull anunciar que he demanat a l’Ajuntament l’assistència jurídica per interposar una querella contra aquells que de manera personal o amagant-se rere sigles d’organitzacions sindicals o polítiques posin en dubte la meva honorabilitat, amb independència del mitjà que utilitzin per a fer-ho.

De la mateixa manera que, també he posat en mans dels meus advocats, i per aquestes mateixes raons, per a que iniciïn les accions judicials pertinents contra aquells que, de manera manifesta i pública, difamatòria i injuriosa volen posar en qüestió i de manera contrastada, la meva persona com a impulsor d’una anunciada candidatura a l’Alcaldia de Sant Feliu de Guíxols en nom del Partit dels Socialistes de Catalunya.

Juanjo García Cañadas
Regidor i Portaveu Grup Municipal Socialista

Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols

divendres, 24 d’octubre de 2014

Impunitat

Sembla que el dedicar-se a la política implica estar en el punt de mira de tothom i que, amb total i plena impunitat, qualsevol ciutadà pugui llençar insinuacions sobre honorabilitat del també ciutadà que, encara que sigui a temps parcial, dedica part de la seva vida al noble art del servei a la ciutadania.

Si el ciutadà llença insinuacions injurioses o, fins i tot, acusacions sobre el polític, es circumscriu i es justifica amb l’exercici de la llibertat d’expressió, dret al que molts polítics, paradoxalment, hem dedicat part de la nostra vida a defensar.

Però el polític també és un ciutadà amb els mateixos drets que qualsevol, i encara que hagi qui aprofiti el seu estatus de “poder” per aconseguir prebendes personals, la renúncia a l’honradesa no és un estereotip del polític , per la qual cosa afirmo amb rotunditat, com ho he fet en infinitat d’ocasions, que no tots els polítics són iguals.

Per això reivindico que no hi hagi cap impunitat per a les accions que posen en dubta l’honorabilitat de la política, i que aquells que amb insinuacions posen en dubta aquesta honorabilitat, tan sigui des de l’àmbit de la privacitat com des de l’àmbit de la pròpia acció política, siguin considerats com a còmplices si no han posat a disposició de la justícia uns fets delictius dels que en teoria tenen coneixement, o bé que siguin considerats com actors d’un acte de difamació i injúries si la seva acusació/insinuació es resposta a la seva rancúnia per no haver aconseguit allò que havien demanat al polític de torn o, des de l’àmbit polític, com iniciativa per a desprestigiar i aconseguir rèdit.

És fàcil insinuar impunement maniobres fosques sobre concessions a familiars o amics, per exemple. Suposo que la mateixa impunitat pot tenir el polític denunciant que no insinuant públicament, que aquest personatge ha demanat, per exemple, que es col·loqui al seu fill a l’Ajuntament, o que es venguin els seus productes en dependències municipals, o que es cedeixin instal·lacions municipals de manera gratuïta per a fer efectives activitats particulars amb ànim de lucre.

És fàcil insinuar impunement tractes de favor a certes empreses. I vull pensar que la mateixa impunitat té aquest polític al destapar que aquest personatge té lligams personals o professionals amb una empresa del mateix sector que no ha aconseguit, de manera legal, una concessió, però que volia aconseguir-la.

És fàcil insinuar impunement tràfic d’influències. I crec que també hauria de tenir la mateixa impunitat si el polític denunciés un intent de pressió que aquest ciutadà ha portat a terme per aconseguir més categoria laboral o un treball a l’Administració local sense que hi hagi oposició prèvia o un ascens sense justificació.

Sí, és fàcil insinuar des de la covardia o de la rancúnia accions suposadament punibles portades a terme per polítics i que, per impossibles de demostrar a l’àmbit judicial, gaudeixen de la impunitat de la mateixa insinuació.

Però crec que ja n’hi ha prou, i que els polítics de petit format (com jo dic dels polítics dedicats al servei a la ciutadania des de l’àmbit local) hem de començar a reivindicar i exigir que la nostra figura no ha de ser objecte de deteriorament interessat i que, de la mateixa manera que estem supeditats a la investigació d’ofici per possibles faltes irresponsables i recriminables, també els ciutadans han de ser objecte d’actuacions d’ofici quan actuen per a desacreditar la política, perquè si bé és cert que el polític, que també és ciutadà, ha d’actuar amb total transparència, no pot ser mai objecte d’insinuacions personals delictives sense justificació, fetes des de la impunitat, perquè això és posar en perill la pròpia essència de la democràcia.

Això sí, cap impunitat al que la faci. Qui la faci que la pagui!!!

divendres, 17 d’octubre de 2014

Sí, he prevaricado!

Según el diccionario, prevaricar es un delito que se comete cuando una autoridad dicta una resolución arbitraria en un asunto administrativo, sabiendo que esa resolución es injusta.
Como creo que el entender un acto como injusto es una cuestión que, en cuestiones laborales, puede ser subjetivo al igual que interpretar la arbitrariedad, puedo afirmar o, mejor dicho, quiero afirmar, que he cometido prevaricación en el ejercicio de mis funciones como Concejal del  Ayuntamiento de Sant Feliu de Guíxols, en relación a mis actos que han afectado a los trabajadores y trabajadoras; de igual modo que lo he hecho en funciones de cuadro sindical, pero esto es otra historia. Y lo más jodido es que lo afirmo con orgullo, afrontando a cara descubierta todo lo que pudiese venirme encima.
Porque he prevaricado cuando, interpretando la normativa legal vigente, he autorizado a que una trabajadora “disfrutase” de una excedencia o permiso no retribuido con reserva de puesto de trabajo y tiempo no determinado, por cuestiones relacionadas con actos de acoso de difícil constatación legal. (Este fue mi primera acción “prevaricadora” en el 2007 al “aterrizar” en el Ayuntamiento de Sant Feliu de Guíxols).
Porque he prevaricado también cuando, para evitar confrontación y posibles situaciones de conflictividad i enfrentamiento físico, he accedido una movilidad funcional disfrazándola de forzosa por cuestiones de servicio.
Porque también puede considerarse como prevaricar, no tener en cuenta informes psiquiátricos que apuntaban a un posible desenlace de violencia (hasta con armas), a fin de no provocar el despido inmediato de un trabajador.
Porque sí, he prevaricado cuando para dejar sin efecto una dimisión técnica, al creer presentada en un momento crítico de crispación que hubiese provocado un posible despido, autoricé unos días de permiso para calmar los ánimos laborales y políticos, lo que generó una denuncia contra mí, sin comerlo ni beberlo, por malversación de fondos públicos que después fue retirada.
Porque también puede considerarse como prevaricación el haber convertido en personal laboral a más de 30 trabajadores en situación precaria por trabajar en contrato administrativo o de servicios, o sea, sin derechos laborales.
Porque si prevaricar es regularizar y consolidar las retribuciones de los trabajadores, sin supeditarlas a horas extras o a irregularidades horarias, pues sí, he prevaricado.
Porque he prevaricado al consolidar, mediante documento firmado por mí, puestos de trabajo ocupados en situación de interinaje o temporalidad durante años, y a días de que el equipo de Gobierno, que mediante moción de censura quería acceder y accedió al poder, quería eliminar de un plumazo.
Porque he prevaricado al aplicar sistemas retributivos ligando su percepción a la realización efectiva de trabajos, dando estabilidad salarial a los trabajadores municipales que, además, eran los peor retribuidos.
Porque también he prevaricado al haber impulsado y hacer efectivo, por ejemplo, protocolos para actuar contra el acoso laboral, sexual o psicológico.
Y muchas más acciones que me permiten sentirme orgulloso de haber “prevaricado” en beneficio de los trabajadores y trabajadoras del Ayuntamiento y, por ende, en beneficio de los ciudadanos.
Aunque es cierto que me siento asimismo orgulloso de no haber caído en la tentación de ceder a la presión de algunos que, a lo largo de este tiempo, se han presentado en mi despacho para plantearme cierto chantaje político.
I en este caso, como anécdota, quiero recordar la acción de un trabajador que al día siguiente de que el PSC ganase las elecciones municipales hizo efectiva su militancia en este partido, comunicando a los dos meses su baja inmediata si yo no accedía a poner un adorno más en sus galones.
Aquí no prevariqué, y mi fallo fue no haber puesto en conocimiento este hecho en manos de quien fuese preciso. Eso me costó un ataque personal constante (eso sí, siempre desde un cobarde anonimato) y sufrir una contrastada fuga de información hacia la oposición municipal, que luego también fue traicionada.
Pero sí, reconozco, atendiendo a la subjetividad conceptual de la arbitrariedad y de la injusticia que rodean los actos de prevaricato, repito que conscientemente y de manera constatada y contrastada, he prevaricado en beneficio de los trabajadores y trabajadoras, como corresponde a quien milita en un partido de izquierdas como el PSC y a un sindicato de clase como la UGT y por ello aviso, que dentro de los márgenes que siempre me permita la legalidad vigente, continuaré haciéndolo.


dijous, 16 d’octubre de 2014

Mala praxis en Negociació Col·lectiva

No són més que reflexions personals que poso negre sobre blanc i que em poden servir com a guió i exemple en alguna xerrada o conferència que, de vegades, haig de donar sobre negociació i intermediació laboral.

Són molts anys participant en la mediació de conflictes entre treballadors i empresa i avui, puc dir, que mai m’havia trobat en una situació tan surrealista com la que s’està vivint a al voltant d’una negociació de pacte/conveni que ha de regular les condicions laborals d’un Ajuntament.

Sempre he exigit, amb independència de a qui he representat, que la bona fe de les parts sigui el principi en el que es basés la negociació, entenent que és aquest l’únic que por garantir l’èxit  d’aplicació.  I això m’ha permès arribar a acords en els llocs i papers més estranys, fins i tot amb una encaixada de mans, en la confiança de que l’altre part els respectaria a l’actuar sota aquest principi de bona fe.

Per això em treu de polleguera que algú, tancat un acord, es permeti el luxe de supeditar la seva ratificació a la inclusió d’un annex o clàusula suplementari (és allò que en alguna mesa de negociació, sobretot de l’àmbit del transport es deia “i dos huevos duros más”), i que s’emprenyi i amenaci perquè l’altra part no ho accepta.

Però encara m’enerva més quan aquests que trenquen l’acord per evidents i fosques raons de caire personal i de tacticisme electoral, amb la seva actitud estan posant en perill un pacte que beneficia a tot un col·lectiu de treballadors que, per ser de l’Administració Pública com és el cas dels treballadors municipals, ja estan prou castigats per les retallades i ajustos que aplica el Govern de l’Estat.

I per aconseguir els seus objectius utilitzen les armes (que no eines) més antisocials, més brutes i més barroeres, jugant amb la credibilitat de les parts i traient legitimitat a la pròpia negociació col·lectiva.

Lo primer que s’ha de tenir clar és que per afrontar una negociació totes les parts han d’estar disposades a perdre alguna ploma, perquè si no és així, és que no hi ha voluntat d’arribar a cap acord i llavors la negociació és una pèrdua de temps.

També a l’àmbit laboral succeeix el mateix i ara, a diferència de fa molt de temps, a les meses de negociació no només reivindica la part social, sinó que totes les parts presenten les seves propostes, iniciant la mecànica negociadora com si d’un “canvi de cromos” es tractés; perquè ara tothom (treballadors i empresa) tenen cromos que canviar.

I també s’ha de tenir clar que en una Administració Pública la negociació col·lectiva està encotillada per dos elements que també totes les parts hauríem de respectar:

La normativa legal que marca què no es pot negociar, i quins són els màxims i mínims d’allò que es pot negociar.

I l’ètica, perquè les dues parts estem obligats a ser conscients de que estem administrant recursos de tots els ciutadans i ciutadanes.

No hi ha dubte que fer cas omís a aquests dos condicionants representa una actuació punible des del punt de vista judicial  i ètic que jo, com si d’una línea vermella es tractés,  mai estaré disposat a traspassar, perquè seria deixar en situació d’indefensió i inseguretat als que seran beneficiaris de l’acord, o sigui, els treballadors i treballadores.

Una situació real

Un Ens municipal amb conveni/pacte de condicions de treball per a funcionaris i personal laboral, no registrat encara que aprovat pel Ple Municipal, com és preceptiu, i en vigor fins a 31 de desembre de 2011.

S’inicien les negociacions del següent conveni, pactant i respectant una pròrroga automàtica de l’articulat fins que no s’arribi al següent acord.

Per lògica, la normativa legal que elabora el Govern de l’Estat mitjançant Decrets i Lleis de Pressupostos Generals són d’obligat compliment, i modifiquen les condicions laborals dels treballadors de l’Ens Municipal. (Dies de festa, d’assumptes propis, de vacances, permisos i llicències, retribucions, etc.). De totes maneres, a on hi ha possibilitat d’aplicar màxims o mínims, el Ple Municipal sempre ha optat per aplicar l’opció més beneficiosa pel treballador, per exemple complement IT.

Un cop acordat el conveni/pacte al 2013 i signada la corresponent acte, les parts dilaten la redacció final (i quan dic les parts és perquè el conveni és de les dues parts, i són les dues parts les corresponsables del redactat final)

Durant aquest temps la normativa continua provocant canvis que, lògicament, afecten a l’acord/pacte, i que de manera obligada s’han d’introduir en el redactat.

Així mateix, per una qüestió de donar seguretat a l’acord, es demana la revisió jurídica del text tan als serveis jurídics propis com corporatius dels municipis així com al Ministeri d’Administracions Públiques, que aporten algunes modificacions i aclariments que obliguen a modificar algun concepte.

Aquí s’ha de dir que sempre totes les parts han estat degudament informades, i que les modificacions responen sempre a qüestions de caire legal i normatiu, que de no respectar-les l’acord no hagués pogut passar la preceptiva aprovació del Ple Municipal; com també s’ha de dir que les modificacions, en positiu o negatiu, que siguin d’aplicació per normativa legal hauran de ser d’aplicació automàtica en aquest acord/pacte.

Un s’ha de preguntar si un factor extern d’àmbit superior i d’obligat compliment ha de mediatitzar una negociació, o bé ha de quedar al marge de la mateixa?

Jo sóc de l’opinió de que en aquest moment, on les condicions laborals dels treballadors públics poden patir canvis d’un dia a l’altra, és millor vigències curtes i convenis dinàmics, que permetin renegociar temes concrets de mutu acord, sense estar supeditats a vinculacions a la totalitat.

Un cop redactat, i sense cap modificació que no respongui a la normativa legal aplicable, el 50% de la part social manifesta que supedita la signatura de l’acord a s’accepti que quan la llei ho permeti i sense cap negociació, es tornaran a aplicar les condicions laborals que hi havia al conveni 2008, a la qual cosa els representants de l’Ens Municipal es neguen, adduint que no es poden hipotecar les necessitats organitzatives que pugui tenir aquest ens en un futur, ni hipotecar tampoc la negociació col·lectiva aplicant condicions laborals ja, possiblement, caduques i innecessàries.

Em pregunto si és legítim supeditar una signatura de conveni per no acceptar la part que té la potestat de l’organització del treball, tornar a unes condicions laborals anteriors que poden ser, fins i tot, perjudicials pels treballadors en un futur?

A partir d’aquí el 50% d’una de les parts opta, legítimament, per no signar, impugnar i denunciar la signatura del conveni/pacte, emparant-se en una suposada assemblea general que, segons conveni i en la realitat, és una assemblea d’afiliats, no representativa del conjunt de la plantilla i que, segons aquesta part, va considerar el conveni molt perjudicial.

Em pregunto si la mesura per a pressionar a l’Ens Municipal de tirar enrere la signatura del conveni hagués sigut una convocatòria de vaga general, essent tan perjudicial per a la plantilla aquest acord, seria bo per a la negociació col·lectiva que s’acceptés aquesta hipoteca negociadora de futur?

L’Ens Municipal opta, juntament amb l’altre 50% d’una de les parts, per tirar endavant el conveni, donant la possibilitat als treballadors de la seva adhesió a les condicions de treball pactades.

Em pregunto si el 50% de la representació social i la part empresarial estan legitimades per, dins de la negociació col·lectiva, respectar i aplicar l’acord signat, donant als treballadors que vulguin la possibilitat de la no aplicació?

Aquest 50% no signant opta, lliurament, per portar el tema al Tribunal Laboral de Catalunya, al·legant majories i minories de representació que trenquen, inexorablement, el principi d’aplicació de condicions laborals entre personal laboral i funcionari.

En aquesta situació em pregunto si seria l’Ens Municipal qui, si cedís a la pressió, estaria trencant la negociació col·lectiva?

Però aquest 50% no signant opta, de manera il·legítima i vulnerant qualsevol principi de bona fe i demostrant mala praxis de negociació, per utilitzar amenaces i arguments de caire personal contra l’altra part, provocant denuncies internes i externes com a resposta.

I em pregunto, per últim, si l’Ens Municipal, com empresa, ha d’actuar com a mediador en aquesta situació o, de manera taxativa, actuar contra aquest tipus d’actituds amb totes les eines al seu abast?

Malauradament la resposta és sí, encara que penso que la màxima responsabilitat la tenen els treballadors. 

diumenge, 12 d’octubre de 2014

Vindicar el no a la consulta: democràtic?.

38.000 catalans i catalanes, segons la Guàrdia Urbana, s’han donat cita a Barcelona per a manifestar que volen seguir essent espanyols, com fins ara, i que no volen que es porti a terme una consulta per a decidir si es vol deixar de ser-ho, és a dir, si volem la independència.

És cert que aquesta xifra no té res a veure amb els milers i milers de també catalans i catalanes  que l’11 de setembre van formar la V pels carrers de Barcelona , demanant votar en una data i amb una pregunta concreta, encara que segur reconeixeríem que les circumstàncies i els mitjans utilitzats no eren ni són el mateixos.

Però el que vull destacar, en aquest cas, és que estem parlant de dues postures inicialment diferents que entenc han de merèixer la mateixa consideració perquè, al cap i a la fi, canalitzen una legítima demanda de part de la ciutadania.

Sí o no a la consulta, aquesta és la qüestió inicial que hem de dilucidar, i aquesta seria la decisió que la majoria de ciutadans hauríem d’haver pres en el seu moment, utilitzant  les regles de joc adients - jo no parlo de legalitat- no basades en xifres de manifestants ni en qüestionables interpretacions de l’aritmètica representativa,  per fer realitat l’exercici de la democràcia amb plenes garanties.

Com he dit moltes vegades, jo vull votar perquè és l’única manera d’acabar amb aquesta situació socialment desagradable que estem patint, encara que vull fer-ho amb totes les garanties (i continuo sense parlar de legalitat); però alhora entenc als que no volen que es voti perquè consideren que no és necessari un canvi, o que el canvi s’ha de produir per una altra via.

Voler que es voti o no, aquest és el tema; i si entenguéssim que, en aquest cas, la vindicació de no votar és tan respectablement democràtica com la reivindicació de votar, hauríem trobat el primer punt de coincidència que permetria, amb seguretat, la possibilitat de posant-se d’acord entre què, com i quan votar, rebaixant el nivell de tensió en el que ens estan sometent.

dilluns, 6 d’octubre de 2014

Nació com a sentiment

Ahir el Primer Secretari del PSC, en Miquel Iceta, deia que la “nació” és un concepte tan difícil de definir que ell ha optar per fer-ho dins d’allò que podem anomenar “sentiment”.

I bàsicament m’agrada la seva conclusió,  sobretot per la seva aplicació en la situació que estem vivint a Catalunya: per ser fruit de la consciència, al contrari que les emocions, els sentiments són controlables i això permetria empatitzar entre sentiments diferenciats.

Però clar, tenim un problema, perquè els sentiments deurien ser fruit de vivències pròpies o induïdes, intentant que no siguin susceptibles d’interpretacions, i en el cas actual és molt difícil trobar empatia amb un sentiment que es remunta al 1714.

I per una senzilla raó: és una situació que, per no haver-la viscut de primera mà, s’ha de basar en una diferent historia, depenent de qui fa la interpretació, afirmant uns que al 1714 Catalunya va perdre la seva independència i ara es vol recuperar, i els altres que Catalunya no era ni ha sigut mai independent.

Però cert és que, amb arguments històrics o actuals, hi ha bona part de catalans que volen la independència, de la mateixa manera que bona part dels catalans volem continuar formant part de l’Estat espanyol. Dues opcions que, per ser respectables, ens han de permetre trobar l’empatia necessària per a que, inicialment, puguin cohabitar.

I aquí entra la definició de nació que feia en Miquel Iceta: el sentiment, perquè sí que la gran majoria de catalans i catalanes, siguin independentistes o federalistes, coincidim en que som una nació, i que com a tal, volem ser considerats.

L’articulació de com volem funcionar com a nació, i de com hem d’articular la federació o, fins i tot, la confederació de Catalunya com Estat amb la resta de nacionalitats espanyoles, ha de ser posterior a la manifestació unitària de voluntats,i fruit del diàleg i la negociació, tal i com defensa el PSC.

El sentiment com a nació, que no sentiment nacionalista, llavors sí que serà inqüestionable, i ens podrem dedicar, com a nació i des de la responsabilitat, a combatre les desigualtats i la injustícia social.


dissabte, 4 d’octubre de 2014

Prostituint el concepte de poble

“El poble diu…” Aquesta és l’afirmació sobre la que es basa l’actual moviment independentista de Catalunya per a justificar l’exercici del dret d’autodeterminació reconegut per la Declaració Universal dels Drets Humans.

Per legitimar aquesta accepció com a voluntat popular i considerar un poble com a tal, un ha dimensionar el que volem entendre com a poble, més enllà de la definició que del llatí “populus” s’aplicava a l’antiga Roma i que sustentada en una clara discriminació basada en classes socials, diferenciava les decisions en lleis, que eren les que provenien del “poble”, i plebiscits, que provenien de la plebe.

Si s’entén com a poble als membres que conformen el conjunt de persones unides per llaços territorials, culturals, ètnics, històrics, religiosos, lingüístics i, fonamentalment, de pertinència a una gran família, podem afirmar que aquells polítics que lideren la reivindicació de la independència de Catalunya estan confonent els termes ciutadania i poble, arrogant-se una representativitat majoritària que podrien tenir com a poble i que sí tindrien, que no tenen, com a ciutadans.

I és aquí a on comença la perversitat d’aquests polítics, en un clar intent de prostituir el concepte de poble, donant-li dimensió de ciutadania i atribuint-li la sobirania popular quan és el conjunt de la ciutadania qui realment l’ostenta.

Per sort una de les característiques de Catalunya és la diversitat provocada per una constatada capacitat d’acollida, assumint com un valor el mestissatge, com defenia el President Maragall, i que crec ens hauria de fer superar conceptes d’endogàmia identitària, deixant de banda el concepte de poble o ampliant-lo a àmbits d’influència territorial més extensos i, fins i tot creixents.

En referència a aquest litigi de dubtoses conseqüències, en cap cas positives, que per intransigència i manca de visió de futur estan provocant els Governs de l’Estat i el de la Generalitat de Catalunya, em ve a la memòria una cançó que va ser referent a l’època de la transició espanyola i que hauria de fer reflexionar al PP i a CiU, obligant-los a renunciar a la seva irresponsable actitud d’aliment a la confrontació, iniciant un diàleg que cap dels dos han volgut posar en marxa.

Entre d’altres altres coses la cançó deia que:

Con una frase no se gana un pueblo, ni con un disfrazarse de poeta
A un pueblo hay que ganarlo con respeto, un pueblo es algo más que una maleta.


divendres, 3 d’octubre de 2014

Contra la discriminació sexual

Realment és positiu qualsevol iniciativa que lluiti contra la discriminació, com és el cas de la llei contra l’homofòbia que va aprovar ahir el Parlament de Catalunya.

Però em pregunto si és símptoma d’una societat avançada, com en teoria és la nostra, que haguem de regular com tractar a les persones - perquè estem parlant de persones! – que encara que les adjectivem com lesbianes, gais, bisexuals i transexuals, no deixen de ser persones amb els mateixos drets que tenen els heterosexuals als que, en canvi, no adjectivem.

Ara aquesta llei obligarà a un tracta no discriminatori per raó de sexe (contra lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals); això vol dir que fins ara es podia actuar de manera vexatòria contra una persona no heterosexual i tenia “bula” legal?.

Vull pensar que no, i que les persones som persones amb independència de raça, religió i també orientació sexual.

Tinc amics homosexuals i amigues lesbianes, i sé que ho són com pot saber que ho és un heterosexual, sense donar-li cap importància. Com també he “oficiat, com a Regidor” i de manera natural, casaments de  gays, lesbianes i heterosexuals, orgullós de la llei que va aprovar el Govern de Zapatero de drets dels homosexuals.

I conec a transsexuals; un d’ells estudiava amb mi, i a la sorpresa de quan aquell “aquell impressionant tros de dona”, que no tenia res a veure amb el José Luis que compartia pupitre amb mi, es va presentar amb el seu nou nom, vam mantenir un tracte natural, de persones.

Per això, considerant positiva la llei com a lluita contra la discriminació sexual, i com a transició per aconseguir realment la igualtat, em resulta denigrant que haguem de fer punible allò que hauria de ser base de convivència i que encara, a aquestes alçades, haguem d’adjectivar a les persones per raó de sexe.