S’apropa el dia
18 de setembre. Millor dit, amb escepticisme s’espera un 9 de novembre, (jo dic
que amb més atenció a la prèvia que no al propi 9-N); com a preàmbul s’intenta també
instrumentalitzar l’11 de setembre (I dic instrumentalitzar per a no dir
manipular, perquè reivindico i afirmo que la Diada Nacional de Catalunya és de
tots els catalans i catalanes, tan dels que volem la millora l’estatus català
dins d’una Espanya federal, com dels que volen la Independència).
I entre aquestes
dues dates viurem, encara que sigui des de la llunyania, el 18-S escocès, amb
els que alguns volen, de manera enganyosa, fixar un paral·lelisme que no
existeix amb la situació de Catalunya i el “seu encaix” a Espanya, perquè tal i
com diu el periodista de TV3 Esteve Soler al seu llibre “Escòcia, Joc de Miralls” (Obra que vaig tenir l’honor de presentar fa unes setmanes, al
Restaurant Can Noguera de Sant Feliu de Guíxols), “el procés escocès i el català comparteixen un desig, però
pràcticament no es poden comparar”.
Crec que l’únic
punt en comú entre les dues situacions és la respectable posició d’una part de
la societat escocesa o catalana (i crec que s’ha de recalcar allò d’una part de
la societat) reivindicant la seva independència, uns la d’Escòcia amb el Regne
Unit i altres la de Catalunya amb Espanya.
Però estem
parlant de procés, i aquí sí que hi ha diferències o, pràcticament, cap
similitud. Perquè a Escòcia han aconseguit acordar que es dugui a terme una
consulta que decidirà que aquesta reivindicació pugui ser una realitat i aquí,
ni tan sols, s’ha pogut negociar.
I sí, algú em
dirà que el Govern de l’Estat no ha volgut negociar, però és que aquí, abans de
reivindicar un acord negociat per a poder votar (com es va fer a Escòcia en un també
llarg procés de negociació amb diferents governs del Regne Unit), la part de la
societat catalana que encapçala i instrumentalitza el procés no reivindica la possibilitat
de votar, sinó que exigeix que se li deixi votar la independència directament,
per molt que vulguin disfressar-ho.
Per això, si un “viatja”
amb l’Esteve Soler per Escòcia (si no té la sort de fer-ho de manera presencial)
i polsa l’opinió dels escocesos, tan dels partidaris del sí com els del no, veu
que encara falta molt per a què entre els dos processos puguin haver-hi
similituds.
Com el 18-S és el
final, i possiblement, l’inici d’un procés reconegut i acceptat per tothom, aparentment a Escòcia no hi han ni hi hauran fractures
socials, sigui el que sigui el resultat.
A Escòcia segur
que hi ha preocupació i recels pel futur, però crec que no hi ha acritud, que és
l’element que provoca la por.
La meva
conclusió, que Escòcia amb el Govern del Regne Unit han acordat “QUE han de
votar” el 18-S, i a Catalunya han volgut obligar al Govern d’Espanya que accepti el “QUÈ han de votar” el 9-N.
Una simple alhora
que subtil diferència d’accent que, lògicament, només es pot traduir en una
negativa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada