Cas Pujol: Nacionalismo Vs Nacionalisme?

Jo ja estic acostumat a aquest “mal nuestro de cada día” que es diu Montoro, encara que sempre he pensat que les sortides de to, les meteduras de pota, les valoracions insidioses i absurdes, les acusacions o els desmentits desprès d’haver mentit d’aquest Ministre, obeeixen a una estratègia del Govern del PP per a generar controvèrsia, i així deixar en segon termini d’atenció pública i mediàtica les accions i decisions que ell presenta, avalades pel President Rajoy, i quasi sempre en contra dels interessos de la societat.

Ahir no podia ser menys i, al Congrés dels Diputats, Montoro va carregar contra els fets delictius d’en Jordi Pujol.

Segur que les formes que va utilitzar el Ministre no van ser les adients, i això va provocar que alguns periodistes i polítics consideressin la intervenció com a ”dura” i massa contundent però, malauradament, estic convençut de que si els ciutadans poguéssim expressar  al Congrés allò que pensem sobre les accions de l’expresident Pujol, les paraules, els epítets i qualificatius que dedicaríem a la família Pujol serien molt més taxatives i justificadament insultants que les que va llençar ahir aquest antipàtic personatge, anomenat Montoro.

Clar, de tot s’ha d’intentar treure rèdit polític, encara que sigui de forma barroera i lícitament il·legítima, i així el Ministre, aprofitant aquest cas delictiu del que ha sigut protagonista un dels referents de la política catalana i espanyola, es va posar la carpetovetònica capa blava-PP, de ranci nacionalisme espanyol, per a carregar també contra el denominat “procés sobiranista”, en el que, amb plena connivència amb nacionalisme català, han immers al conjunt dels catalans i catalanes.

Clar, en resposta a aquest atac nacionalista del PP, que es va visualitzar ahir però que ja porta dies en marxa, era d’esperar la resposta del nacionalisme de “casa”, afirmant de manera absurda que el cas Pujol és “una ofensiva espanyola contra Catalunya” amb l’objectiu, també vergonyós, de justificar i amagar un situació que, si bé és cert que té connotacions polítiques perquè es tracta de qui es tracta, hauria de ser considerat simplement com un acte delictiu, amb tots els agreujants que la justícia pugui considerar.

Continuo pensant ha de ser una sala de justícia i davant un jutge on els delinqüents confessos, com és el Sr. Pujol, han de respondre dels seus delictes, i no la seu de la sobirania popular, com és el Congrés dels Diputats o el Parlament de Catalunya.

I perquè crec que els delictes no es poden polititzar com s’està fent, els Diputats i Parlamentaris haurien de utilitzar el seu temps en preparar-se com acusació particular en representació de tota la ciutadania, i no perdre el temps escoltant el que, amb seguretat, seran peticions de perdó i excuses que a mi, com a ciutadà espoliat, no m’aportaran res positiu.