divendres, 26 de setembre de 2014

Ple Municipal. Intervenció sobre 9N

Aquesta és la intervenció que vaig fer al Ple Municipal de Sant feliu de Guíxols sobre la moció presentada per visualitzar el "suport del món local a la consulta del 9N"

"Crec que aquesta moció és prou important com per a què hagi d’explicar, que no justificar el meu vot. I evitar així que alguns puguin tergiversar la meva actitud davant aquesta moció.

Dit això vull que consti en acta que crec que els catalans hem de votar, que estic a favor de que es pugui votar, del Dret a Decidir, perquè és l’única manera de que aquesta esquerda social que patim no es faci gran, i que es pugui decidir en llibertat el que volem.

Però tinc dubtes. I no de la legalitat o no de la convocatòria, o de la pregunta. No sé si la llei de consultes, a la que el meu partit, el PSC, també ha donat suport, valida o no aquesta pregunta. Jo no tinc prou coneixements com per dir-ho.

Però sincerament no em preocupa, o em preocupa relativament. El que puc dir és que no m’agrada la pregunta. M’agradaria que també és preguntés sobre altres opcions d’organització de l’estat; per exemple federalisme o el confederalisme, per què no?, més enllà de l’opció independentiste que, sense ser la meva és tan respectable i legítima com qualsevol altra, representi una aposta per a millorar l’estatus de Catalunya.

I també puc dir que vull que el resultat sigui realment vinculant, perquè entenc que l’exercici de la democràcia és que s’acceptin, es respectin i es facin realitat els resultats. I això només es pot donar si la legalitat admet la votació que es convoca.

I no tinc la seguretat de que sigui el cas. Però no votaré en contra de la moció. No m’agraden algunes de les argumentacions de la part expositiva, i també crec que es podria millorar la part resolutiva per a que tothom pogués votar a favor. Però entenc que és una moció tipus que no admet esmenes. Però no votaré en contra de la moció.

Però sobretot, no votaré en contra de la moció perquè hi ha ciutadans de Sant Feliu, que a les Eleccions Municipals em van donar recolzament, que estarien d’acord amb aquesta moció. De la mateixa manera que hi ha ciutadans i ciutadanes que no la recolzarien. El que tinc clar que aquest és un tema d’àmbit supramunicipal que no va ser objecte de debat ni de proposta en el programa electoral de eleccions municipals del 2011, el que em porta a pensar que hauria de prendre una decisió personal; i jo no estic aquí a títol personal.

Podria votar en contra, no ho farè. Podria votar a favor, no ho farè; i podria fer abstenció, que  tampoc faré. Com he dit infinitat de vegades, estem aquí per a prendre decisions, i l’abstenció, per norma general, no està dins de les meves opcions.

Prefereixo optar per no votar.

Però alhora, com càrrec municipal electe, manifestar abans de sortir de la sala, i vull que aparegui a l’acta,  que dono ple suport al President de la Generalitat quan faci la convocatòria de la consulta legal que s’acordi.

I alhora, vull manifestar i que també aparegui a l’acta, que cooperarè dins de la legalitat en l’organització per a fer possible la celebració d’aquesta convocatòria."



dimecres, 24 de setembre de 2014

Normalitat democràtica

Hauria d’estar dins de la normalitat democràtica que ha de regir el funcionament de qualsevol partit polític el que un militant, convençut de que pot respondre a les inquietuds de la ciutadania respectant alhora els principis de la pròpia formació amb plena lleialtat, opti a representar al partit en el seu àmbit.

I aquest és el cas: un militant, jo, que creu que té prou valors demostrats, constatats i contrastats per a impulsar una candidatura del PSC a Sant Feliu de Guíxols, a les properes Eleccions Municipals del 2015.

Això no és estrany, com tampoc ho seria que altre company o companya optés a fer el mateix i sotmetre’ns, de manera natural, als mecanismes que el PSC ha posat i utilitzat ja, de manera exemplar, per escollir a la persona que ha d’encapçalar una candidatura.

I s’ha de fer perseguint allò que jo anomeno consens participatiu, amb debat d’idees, sense confrontació i tenint clar quines són les prioritats col·lectives que defensem i presentem per assumir les responsabilitats a desenvolupar, amb les màximes garanties possibles.

Perquè es tracta d’això, d’assumpció de responsabilitats i no de quotes de poder, el que implica, com sempre hem demostrat des del PSC a l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, el compliment dels compromisos adquirits amb el conjunt dels ciutadans i ciutadanes.

Quan la premsa em va preguntar, ja fa uns mesos, qui seria el candidat del PSC a les Eleccions Municipals vaig respondre qui, al meu entendre, no havia d’encapçalar una candidatura. I ho vaig dir conscientment i amb tota la coherència del món. “Els que no poden encapçalar una candidatura del PSC són aquells que s’han allunyat dels plantejaments del PSC i, sobretot, aquells que estan col·laborant amb altres partits, grups o plataformes  per a conformar candidatures fora del PSC”.

Com ja he dit, encara que per raons ben diferents de caire personal, familiar i professional, en aquell moment  jo tampoc era el meu candidat, però les circumstàncies (sobretot externes) s’han precipitat i m’obliguen a posar-me disposició del Partit dels Socialistes de Catalunya, amb la voluntat de servei vers Sant Feliu de Guíxols, entenent que és sota els principis del progressisme que defensa el PSC com millor es pot donar resposta als interessos dels ciutadans i ciutadanes de la nostra ciutat.

I vull dir que ser adversaris polítics no implica, obligatòriament, ser enemics. Per això, i per evitar afirmacions que insinuen suposades enemistats, el respecte als adversaris i a les seves idees (lògicament entenent equivocades perquè sinó no hi haurien diferències) ha de ser un principi d’actuació irrenunciable que, com sempre, respectarà el PSC, amb independència de qui conformi la candidatura del Partit dels Socialistes de Catalunya a Sant Feliu de Guíxols.

dilluns, 22 de setembre de 2014

Jo no era el meu candidat

Durant les últimes dates he repetit fins a la sacietat que no era la meva intenció presentar-me a les properes Eleccions Municipals 2015.

A les peticions de diferents companys i ciutadans he contraposat, fins ara, les opinions de la meva família, que són els veritables damnificats quan un dedica part del seu temps (que al final és molt!) a la vida política. Com anècdota sempre dic que he viscut més de prop els problemes de casa durant els anys que he estat a Madrid que no ara.

Però els darrers esdeveniments, actituds i manifestacions al voltant del PSC han fet que hem replantegés la meva decisió i que, acceptant el repte d’aquells companys, companyes i ciutadans que així m’ho demanaven, i desprès d’haver trobat una necessària, que no total, comprensió i complicitat familiar, he decidit impulsar una candidatura per a concórrer a les properes Eleccions Municipals 2015 en nom del Partit dels Socialistes de Catalunya.

Crec que dues legislatures treballant al govern de Sant Feliu - bé, menys un any i tres mesos a l’oposició fruit d’una injustificable moció de censura – hem donen arguments vàlids per a justificar aquesta decisió i avalar un equip que pugui aportar un model de ciutat que possibiliti, com ja va fer-ho fa 35 anys, que els ciutadans i ciutadanes entressin amb el PSC a l’Ajuntament de la nostra ciutat, aportant propostes i respostes a les inquietuds i necessitats realment importants per a Sant Feliu.

Igualtat i justícia social, són els dos conceptes que defensem des del PSC, i que han de ser el nord al que s’han de dirigir els esforços de la candidatura que jo vull impulsar.

Tota la resta d’objectius poden ser també importants, però no deixen de ser complementaris.

Jo vull gent que defensi tots els principis del socialisme que representa  el PSC, de la solidaritat entre els pobles, sense fronteres innecessàries, que  aglutini totes les sensibilitats però alhora tots els valors progressistes dins d’una Catalunya no excloent. Una candidatura amb gent orgullosa de la seva catalanitat, sense renunciar als valors que representa compartir inquietuds amb la resta de pobles d’Espanya i d’Europa.

Jo vull una candidatura amb gent que cregui en la potencialitat de Sant Feliu, que lluiti per un Sant Feliu referent social i econòmic, que entengui que Sant Feliu pot tenir un lideratge aglutinador i complementari en el seu àmbit d’influència territorial.

Jo vull una candidatura sense esquerdes, que actuï amb lleialtat al seu compromís polític, econòmic i social,  i amb un únic objectiu: el benestar dels ciutadans i les ciutadanes de Sant Feliu.

Les circumstàncies em porten a dir que si abans jo no era el meu candidat, ara ja sóc el meu candidat, i encara que no sé si finalment seré jo qui encapçalarà la candidatura del Partit dels Socialistes de Catalunya a les Eleccions Municipals del 2015; el que tinc clar que serà de consens, amb gent que sabrà el que vol i que ha de fer, i amb la garantia que treballarà, únicament, per la gent de Sant Feliu, com sempre hem fet la gent del PSC de Sant Feliu de Guíxols.

dilluns, 15 de setembre de 2014

Fàbrica d’emigrants?

Fa ara un parells d’anys, amb dos Regidores, vam acompanyar a un grup de nois i noies de Sant Feliu de Guíxols a un poble d’Alemanya, on començarien una etapa de Formació Dual. Algun d’ells em confessava que, atesa la situació de manca de treball que hi havia a casa nostra, una sortida era emigrar.

I llavors em vaig donar compte de que estàvem convertint la nostra joventut en emigrants, al mateix nivell que aquests homes i dones que, fugint de la manca d’oportunitats als seus països, es juguen la vida per arribar a Europa.

És cert, hi ha una gran diferència: que aquells ho fan il·legalment i els nostres joves poden fer-ho des de la legalitat comunitària per allò que s’anomena la lliure circulació de persones, que beneficia als que han tingut la sort de néixer en un país de la Unió Europea, com és Espanya. Però ambdós són emigrants!.

I dic això perquè avui, en un intercanvi d’opinions amb un oficial de la construcció que està treballant a una obra al llevant espanyol, em comentava que amb tot aquest afer de la independència arribaria un moment que ell seria considerat un emigrant, de la mateixa manera que ho és el que treballa a França (ell ho feia fins no fa gaire), o al mateix nivell que el sub-saharià, per exemple, que aconsegueix “els papers”.

Uns al considerarien emigrant i els altres immigrant; però en la seva pròpia terra!. Bé, el que ell considerava, fins ara, que era la seva terra.

Li he comentat, amb l’ànim de treure crispació, que el President Mas, en un moment determinat, va plantejar la “doble nacionalitat”, suposo que pensant que amb això minimitzaria l’efecte negatiu i possible de que Catalunya no fos, en un inici, membre de la UE.

Tampoc li ha agradat, i a la pregunta que m’ha fet de si m’agradaria aquesta sortida, li he hagut de contestar que tampoc, tot al contrari, perquè convertir-nos en una fàbrica d’emigrants o d’immigrants va en contra de la meva filosofia i visió d’un món, en el que ha de prevaldre la igualtat i la justícia social; i les fronteres i els esculls territorials no són precisament arguments que recolzin la meva utopia.




dimecres, 10 de setembre de 2014

Unió per aconseguir desunió? NO

Desprès de molts anys, serà el primer cop que m’estic plantejant molt seriosament participar al tradicional acte institucional que l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols fa commemorant la Diada Nacional de Catalunya perquè, segons m’han confirmat avui, el manifest que “hem fet nostre” és el que han elaborat i defensen l’Assemblea Nacional de Catalunya i Omnium Cultural, amb un clar i taxatiu posicionament independentista.

Com he dit infinitat de vegades, no em fa por la independència; si un dia els denominats independentistes aconsegueixen el seu objectiu, en contra del federalisme que crec millor model d’estat en benefici dels interessos de Catalunya, el Juanjo continuarà essent el mateix Juanjo català i socialista com ara, lluitant per les mateixes prioritats de justícia social que avui.

Però clar, el que se’m fa molt coll amunt i difícilment auto justificable, serà assistir a un acte institucional que centra les seves reivindicacions en la crida a unir esforços per aconseguir la  desunió, sense fer cap esforç per a trobar el comú denominador que permetés a tots els ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu gaudir d’aquest 11 de setembre; una festa que és de tots els que ens sentim catalans, sense tenir en compte la manera particular de veure o defensar el futur del nostre país.

Perquè un acte institucional ha de respondre a les expectatives de tothom, i no pot provocar frustracions a una part de la ciutadania a la que també representa; i en aquest cas, amb aquesta declaració que diem institucional, estem deixant fora de l’acte a molts ciutadans i ciutadanes, furtant-les el dret de mostrar la seva catalanitat davant de la seu de la sobirania popular més bàsica com és l’Ajuntament, impedint-les celebrar el seu dia festiu, el nostre dia, com a catalans i catalanes.

De ben segur, demà dia 11, aniré a mostrar el meu respecte al guixolenc que va ser President de la Generalitat, en Josep Irla, als actes que l’Ajuntament ha programat. Com he fet sempre!

Sense agradar-me les banderes, mostraré el meu respecte i lluiré la senyera, com únic símbol d’unitat del que avui podem presumir i que pot mantenir confiança de futur. Com sempre!

Cantaré els segadors, com a crit i demostració del meu catalanisme, no com himne de confrontació. Com sempre!

I, fins i tot, mostraré el meu reconeixement a aquells catalans que al 1714 van lluitar per aconseguir la pau, no com a perdedors d’una guerra.

Però això sí, amb el màxim respecte que mereixen els que pensen el contrari i que crec equivocats,  exigint també el mateix, no faré cap esforç per, amb la meva presència en actes amb manifestacions clarament anti federalistes, afavorir una independència de Catalunya que, sense fer-me por, crec no beneficia a ningú.

diumenge, 7 de setembre de 2014

Un simple accent: Escòcia/Catalunya: QUE o QUÈ s’ha de votar

S’apropa el dia 18 de setembre. Millor dit, amb escepticisme s’espera un 9 de novembre, (jo dic que amb més atenció a la prèvia que no al propi 9-N); com a preàmbul s’intenta també instrumentalitzar l’11 de setembre (I dic instrumentalitzar per a no dir manipular, perquè reivindico i afirmo que la Diada Nacional de Catalunya és de tots els catalans i catalanes, tan dels que volem la millora l’estatus català dins d’una Espanya federal, com dels que volen la Independència).

I entre aquestes dues dates viurem, encara que sigui des de la llunyania, el 18-S escocès, amb els que alguns volen, de manera enganyosa, fixar un paral·lelisme que no existeix amb la situació de Catalunya i el “seu encaix” a Espanya, perquè tal i com diu el periodista de TV3 Esteve Soler al seu llibre “Escòcia, Joc de Miralls” (Obra que vaig tenir l’honor de presentar fa unes setmanes, al Restaurant Can Noguera de Sant Feliu de Guíxols), “el procés escocès i el català comparteixen un desig, però pràcticament no es poden comparar”.

Crec que l’únic punt en comú entre les dues situacions és la respectable posició d’una part de la societat escocesa o catalana (i crec que s’ha de recalcar allò d’una part de la societat) reivindicant la seva independència, uns la d’Escòcia amb el Regne Unit i altres la de Catalunya amb Espanya.

Però estem parlant de procés, i aquí sí que hi ha diferències o, pràcticament, cap similitud. Perquè a Escòcia han aconseguit acordar que es dugui a terme una consulta que decidirà que aquesta reivindicació pugui ser una realitat i aquí, ni tan sols, s’ha pogut negociar.

I sí, algú em dirà que el Govern de l’Estat no ha volgut negociar, però és que aquí, abans de reivindicar un acord negociat per a poder votar (com es va fer a Escòcia en un també llarg procés de negociació amb diferents governs del Regne Unit), la part de la societat catalana que encapçala i instrumentalitza el procés no reivindica la possibilitat de votar, sinó que exigeix que se li deixi votar la independència directament, per molt que vulguin disfressar-ho.

Per això, si un “viatja” amb l’Esteve Soler per Escòcia (si no té la sort de fer-ho de manera presencial) i polsa l’opinió dels escocesos, tan dels partidaris del sí com els del no, veu que encara falta molt per a què entre els dos processos puguin haver-hi similituds.

Com el 18-S és el final, i possiblement, l’inici d’un procés reconegut i acceptat per tothom, aparentment a Escòcia no hi han ni hi hauran fractures socials, sigui el que sigui el resultat.
A Escòcia segur que hi ha preocupació i recels pel futur, però crec que no hi ha acritud, que és l’element que provoca la por.

La meva conclusió, que Escòcia amb el Govern del Regne Unit han acordat “QUE han de votar” el 18-S, i a Catalunya han volgut obligar al Govern d’Espanya  que accepti el “QUÈ han de votar” el 9-N.

Una simple alhora que subtil diferència d’accent que, lògicament, només es pot traduir en una negativa.



dimecres, 3 de setembre de 2014

Cas Pujol: Nacionalismo Vs Nacionalisme?

Jo ja estic acostumat a aquest “mal nuestro de cada día” que es diu Montoro, encara que sempre he pensat que les sortides de to, les meteduras de pota, les valoracions insidioses i absurdes, les acusacions o els desmentits desprès d’haver mentit d’aquest Ministre, obeeixen a una estratègia del Govern del PP per a generar controvèrsia, i així deixar en segon termini d’atenció pública i mediàtica les accions i decisions que ell presenta, avalades pel President Rajoy, i quasi sempre en contra dels interessos de la societat.

Ahir no podia ser menys i, al Congrés dels Diputats, Montoro va carregar contra els fets delictius d’en Jordi Pujol.

Segur que les formes que va utilitzar el Ministre no van ser les adients, i això va provocar que alguns periodistes i polítics consideressin la intervenció com a ”dura” i massa contundent però, malauradament, estic convençut de que si els ciutadans poguéssim expressar  al Congrés allò que pensem sobre les accions de l’expresident Pujol, les paraules, els epítets i qualificatius que dedicaríem a la família Pujol serien molt més taxatives i justificadament insultants que les que va llençar ahir aquest antipàtic personatge, anomenat Montoro.

Clar, de tot s’ha d’intentar treure rèdit polític, encara que sigui de forma barroera i lícitament il·legítima, i així el Ministre, aprofitant aquest cas delictiu del que ha sigut protagonista un dels referents de la política catalana i espanyola, es va posar la carpetovetònica capa blava-PP, de ranci nacionalisme espanyol, per a carregar també contra el denominat “procés sobiranista”, en el que, amb plena connivència amb nacionalisme català, han immers al conjunt dels catalans i catalanes.

Clar, en resposta a aquest atac nacionalista del PP, que es va visualitzar ahir però que ja porta dies en marxa, era d’esperar la resposta del nacionalisme de “casa”, afirmant de manera absurda que el cas Pujol és “una ofensiva espanyola contra Catalunya” amb l’objectiu, també vergonyós, de justificar i amagar un situació que, si bé és cert que té connotacions polítiques perquè es tracta de qui es tracta, hauria de ser considerat simplement com un acte delictiu, amb tots els agreujants que la justícia pugui considerar.

Continuo pensant ha de ser una sala de justícia i davant un jutge on els delinqüents confessos, com és el Sr. Pujol, han de respondre dels seus delictes, i no la seu de la sobirania popular, com és el Congrés dels Diputats o el Parlament de Catalunya.

I perquè crec que els delictes no es poden polititzar com s’està fent, els Diputats i Parlamentaris haurien de utilitzar el seu temps en preparar-se com acusació particular en representació de tota la ciutadania, i no perdre el temps escoltant el que, amb seguretat, seran peticions de perdó i excuses que a mi, com a ciutadà espoliat, no m’aportaran res positiu.

dimarts, 2 de setembre de 2014

Des del 1983, al PSC


De sentiments anarco-sindicalistes, creia que havia arribat el moment  de superar la meva utopia àcrata amb un activisme útil i per això, al 1983, vaig,començar a militar al PSC, entenent que era l’opció que millor responia a la meva visió social, econòmica i política.
Haig de dir que la meva trajectòria prèvia a la transició espanyola  i la meva militància sindical a la Unió General de Treballadors també van ser elements que van influir en aquest compromís amb el PSC però, sobretot, un d’aquests factors determinants va ser el pluralisme no excloent que deixava fora de debat intern qüestions tals com banderes i fronteres, prioritzant el benestar de les persones a altres temes de caire Identitari, propis de posicionaments nacionalistes.

Socialista, en una Catalunya dins de l'Estat espanyol, fent gal·la del seu catalanisme, però sense deixar de renunciar a una necessària internacionalització de les solucions globals, que no a una globalització dels problemes.

Si els principis del PSC haguessin sigut uns altres, o bé pensés que l’evolució del PSC d’aquell 1983 arribaria a valorar com a posicionament de futur el nacionalisme català o, fins i tot, la independència de Catalunya, la meva filiació seria una altra.

Jo em vaig afiliar al PSC-PSOE sorgit d’aquell protocol d’unitat de la FSC (PSOE), del PSC-C i del PSC-R del 1978. I no hi havia cap més PSC!. Només hi havia un!. I per això no entenc cóm ara, companys i companyes fins ara (o fins fa poc) militants, es manifesten contraris al PSC d’aquell 1983 (posant com a data referent el meu inici de militància activa), en una clara renúncia al principis d’aquella unitat d’acció de 1978 amb els que es van comprometre quan van començar a militar, sigui abans o després del 1983.

Es declaren hereus del PSC! De quin PSC?

Afirmen que el PSC ha abandonat la seva catalanitat! Quan; abans del 1983 o després d’aquell any? Confonen, potser, catalanisme amb nacionalisme excloent?

Qüestionen, per sé, qualsevol decisió que sigui iniciativa d’altres socialistes amb els que estem compromesos a buscar coincidències i a treballar plegats pel benestar i la justícia social del conjunt dels essers humans. Rebutjar i dimonitzar la unitat del socialisme per qüestions d’àmbit territorial, no és apostar per un sectarisme identitari amb poc sentit per un socialista, trencant el propis principis del socialisme solidari?

No serè jo qui qüestioni el pensament lliure de cadascú - seria practicar un despotisme en desacord amb els meus sentiments quasi llibertaris -, però al fil de l’actitud d’aquests companys i companyes que entenen que el PSC no respon a allò que ells creuen, quin dret tenen a intentar legitimar la seva actitud i els seus lícits posicionaments, qüestionant els principis pels que vaig decidir militar al PSC.?

Perquè es pot canviar d'imatge corporativa però no es poden canviar els principis ni renunciar al nostre naixement.