dimecres, 27 d’agost de 2014

No serem el Puerto Hurraco de 1990

A finals dels anys 90, una petita població extremenya de no gaire més de 130 habitants va aconseguir convertir-se, sense marca ni certificació, en el centre del Turisme de la Crònica Negre. Nou morts va ser l’aportació que, a manera d’inversió, van fer els germans Izquierdo en benefici del futur turístic  aquest població.

Però no ho van fer a consciència, ja que el seu objectiu estava anys llum d’incentivar el turisme local; ni tampoc comptaven amb la connivència voluntària dels 9 veïns que van fer l’inversió més gran que pot fer un esser humà, la vida. Volien fer mal, i van fer-ho!, encara que alguns, segur, van rebre un benefici col·lateral.

Desconec si 24 anys després es continua amortitzant i traient rendiment d’aquelles morts, però el que sí vull creure és que la majoria de ciutadans de Puerto Hurraco no voldrien que el seu poble estigués lligat a aquells lamentables successos, i que els visitants anessin al poble per les seves activitats, pel seu patrimoni o per la seva gastronomia.

“Aquí es va dessagnar, aquí va disparar, aquí va morir, aquí quasi li donen, aquí va rebotar el tret, des d’aquí van fugir, etc”. Són fets reals (va haver-hi assassins i assassinats!) que poden saciar l’ànim dels masoquistes que els hi agrada el turisme d’aquest tipus.

Lo preocupant seria que el morbo s’alimentés de suposicions basades en probabilitats o insinuacions malaltisses creades artificialment, i que el turisme respongués a la crida del “aquí es podria haver dessagnat, aquí podria haver disparat, aquí podria haver mort, aquí li haguessin pogut donar, aquí podria haver rebotat el tret, des d’aquí podrien haver fugit, etc”.

Amb tot això vull dir que és fàcil col·locar en el centre d’atenció turística a una ciutat. Només és necessari crear un fet diferencial amb prou morbo, encara que sigui artificial, per aixecar expectació i despertar la curiositat de possibles visitants.

Doncs això és el que s’està fent a Sant Feliu per part d’alguns Izquierdo’s que, utilitzant la insinuació, la mentida o la falsedat, i aprofitant-se de la necessitat dels ciutadans, intenten que Sant Feliu es converteixi en un referent de la mala praxis administrativa, disfressant-la de fet delictiu.

Buscant el paral·lelisme de Puerto Hurraco, tampoc els Izquierdo’s d’aquí busquen el dubtós benefici que podria donar convertir Sant Feliu en aquest referent. La responsabilitat política, que no per això responsabilitat exercida, dels Izquierdo guixolencs, podria arribar a justificar una actuació inconscient, encara que signifiqués “un pan para hoy y hambre para mañana”

Els Izquierdo d’aquí, en gran mesura actuant per venjança i ràncunia, volen fer real l’artificialitat d’un fet irreal amb un clar objectiu: generar dubtes sobre l’adversari polític per a demostrar la seva pròpia alhora que nul·la vàlua, sense haver de demostrar ni aportar res positiu.

I no tenen pudor en jugar amb la reputació de la gent, ni en utilitzar l’anonimat per a fer les seves insinuacions, ni en embrutar noms i cognoms de ciutadans i de les seves famílies, sense adduir cap proba que recolzi les seves acusacions covardament tàcites i implícites, que no explícites. Aquesta és la inversió que obliguen a fer a aquells que volen convertir en les seves víctimes, com van fer aquells Izquierdo de la província de Badajoz a l’any 90.

Això sí, han aconseguit el titular mediàtic que ja fa tres anys perseguien i que fins ara no tenien, que la Guàrdia Civil investiga l’Ajuntament.

No diuen que simplement la Guàrdia Civil requereix informació arrel de les falses acusacions/insinuacions que s’han dedicat a denunciar. Ells només veuen el seu benefici polític, presidint el Consistori i imaginant-se condemnes i satanitzacions. La ciutat i els seus ciutadans, els hi és igual!

I sobretot, s’auto visualitzen caminant sota una pluja de pètals de flors, com a salvadors de la “pàtria”, sense pensar en el final que normalment tenen tots els Izquierdo perquè, com ha de ser!, qui “la fa l’ha de pagar”, de la mateixa manera que també “l’ha de pagar” aquell que acusa, des de la insidia, de que algú “l’ha fet”.

Això sí, lluitaré per a que Sant Feliu no es converteixi en el Puerto Hurraco que, irresponsablement, volen convertir la nostra ciutat


dimarts, 26 d’agost de 2014

AMI - Trampa deslegitimadora.

Tothom sap el que penso en referència al denominat “dret a decidir”. Respectant el dret a exercir la democràcia, penso que s’ha de votar, de la mateixa manera que penso que el resultat d’una votació ha de tenir conseqüències decisòries en respecte a la majoria. És a dir, que el resultat d’una hipotètica consulta a Catalunya ha de ser decisiu, i això només pot ser possible si la consulta és plenament legal i acordada amb qui pot donar-li validesa, que sembla que no serà el cas.

Els partidaris de tirar endavant la consulta, malgrat no tingui el recolzament legal, intenten utilitzar tots els mecanismes que puguin tenir al seu abast i, entre ells, la pressió que pugui exercir la societat civil, mobilitzant entitats i associacions diverses amb la finalitat d’arrogar-se uns números que, per ser manipulats, poden tenir tanta projecció mediàtica com poca legitimitat real.

L’Associació de Municipis per la Independència, a la que el Ple Municipal de Sant Feliu de Guíxols va decidir adherir-se, va demanar que les entitats locals es manifestessin a favor de la consulta convocada per al 9 de novembre, i això ha fet l’Ajuntament: traslladar a les diferents  associacions registrades al municipi aquesta petició.

Crec, i així ho he manifestat en relació a aquest tema, que el posicionament d’una associació o entitat sobre un tema determinat ha de respondre a l’objecte de la pròpia entitat. Per exemple, la direcció d’una entitat esportiva no es pot posicionar sobre un tema que no estigui dins del seu àmbit, com no sigui que aquest posicionament sigui recolzat per l’òrgan de decisió majoritària de la pròpia entitat, és a dir, una assemblea o similar.

Si algú ho recorda, aquest mateix argument el vaig utilitzar per no manifestar-me a favor de que l’Ajuntament de Sant Feliu fes una declaració institucional a favor de l pregunta i la data sobre la consulta del 9-N, atenent a les moltes sensibilitats que coincideixen en la població i a les que el Ple Municipal ha de respectar.

Sabent com funcionen moltes de les associacions de la nostra ciutat, (d’algunes jo en sóc membre) estic convençut de que actuaran en conseqüència, i no vulneraran el principi que argumenta la seva pròpia raó de ser i per la que estan funcionant, de la mateixa manera que respectaran la diversitat d’opinions dels seus membres, no prestant-se a una maniobra com aquesta que, malauradament, no aportaria res positiu per als interessos de la pròpia entitat, sinó tot al contrari, ja que deslegitimaria el seu propi potencial numèric.

  

dilluns, 25 d’agost de 2014

La cama de la Sra. Maria


Dia 28 d’agost. Intervenció al Ple Municipal a l’Apartat de Precs i Preguntes utilitzat per l’Oposició Municipal, en teoria, per fiscalitzar l’acció de Govern:

El proppassat dia 3 d’agost, la Sra. Maria que viu al carrer del Gat, em va dir que hi havia un forat al terra, que podria provocar una caiguda i que algú prengués mal. Li vaig dir que ho traslladaria. Fa tres dies la Sra. Maria va caure i es va trencar la cama. Ja sé que és un carrer no gaire transitat, però prego que ho arreglin.

Davant del prec d’aquest Regidor de l’oposició, a un només li pot quedar cara d’estupor perquè, quin grau de responsabilitat pot tenir un càrrec electe quan espera 25 dies per a comunicar una incidència perillosa?

Possiblement, quasi amb tota seguretat, si en el moment que la Sra. Maria li va comunicar el perill ho hagués posat en coneixement dels serveis tècnics municipals, aquesta veïna no s’hauria trencat la cama.

Però clar, el Regidor no tindria el “minut de gloria” en el Ple Municipal i no podria demostrar que la resta de dies (a banda  del Ple), també es dedica a la “ciutat”.

Lo lògic seria arribar al Ple i anunciar, si la prioritat per aquest Regidor és l’alimentació pública del seu ego com inversió política, fins i tot amb teatralitat vehement, que el dia 3 d’agost va informar a l’Equip de Govern Municipal de la incidència i que gràcies al seu avís es va evitar, per exemple, el trencament de la cama de la Sra. Maria.

Però quina prioritat i importància pot tenir la cama de la Sra. Maria vers la vanaglòria personal d’aquest Regidor, que necessita demostrar el seu “fals compromís” utilitzant la vana incontinència verbal d’alguns segons que li dona el Ple Municipal?

És una manera de fer oposició, que no la meva!

diumenge, 3 d’agost de 2014

Jordi Pujol: no vull que entri a casa meva

Vaig conèixer en Jordi Pujol a principis dels anys 80 al Museu Picasso de Barcelona amb el meu pare on, en un acte institucional amb la llavors Ministre de Cultura Soledad Becerril, s’aprofitava per posar en marxa, també inaugurar, unes noves mesures de seguretat integral.

Va ser molts anys després que vaig tenir l’oportunitat de mantenir una conversa molt més extensa amb el President de la Generalitat, sobre temes d’actualitat del moment, en un dinar essent jo membre del Consell d’Administració del Port de Barcelona. La meva sorpresa va ser majúscula quan se’n va recordar de mi tot preguntant-me “si jo era el fill del Sr. García”. Memòria d’elefant!!!

Al llarg dels anys he anat veient en Jordi Pujol en diferents en actes institucionals, tan de l’àmbit polític com a sindical o, fins i tot, la casualitat va fer que, coincidint en un AVE camí de Madrid amb la seva senyora, ocupés per error els meus seients i no parés fins que me’ls va tornar. Aquell dia em va dir “ei!, vostè és un home d’en Pepe Álvarez!” Continuava tenint memòria d’elefant!!!

Malgrat tenir diferències polítiques i ideològiques notables, no podem obviar l’aportació del President Pujol en la consolidació de la democràcia i de les llibertats, tan pel que fa a Catalunya com a la resta de territoris de l’Estat espanyol.

Reconec que em queia bé, i per això la seva confessió, declarant-se un delinqüent reincident i recurrent em fa mal; com ha de fer mal a tots aquells que creiem en l’Estat de Dret perquè, amb les seves accions delictives, el Sr. Pujol no només ha fet presumptament un frau de dimensions impressionats, sinó que ha posat en perill la mateixa democràcia, i mereix que caigui sobre ell tot el pes de la llei.

Entenent que aquest engany a la ciutadania ha de ser considerat com un acte fet amb premeditació i traïdoria a tota la ciutadania, ara no valen disculpes ni atenuants, sinó tot el contrari.

Com deia abans, he pogut corroborar que el Sr. Pujol tenia “memòria d’elefant”, amb la qual cosa els catalans no ens mereixem que comparegui davant nostre per assumir la seva culpa amb excuses de mal pagador justificades amb oblits o manca de temps, perquè no creuríem els seus arguments, i seria tan humiliant per un com per als altres.

El Sr. Pujol ha delinquit contra mi, entre els milions de catalans i catalanes als que també ha enganyat, i no vull deixar-lo entrar a casa meva, com és la casa dels milions de catalans i catalanes el Parlament de Catalunya, seu de la sobirania popular.