Al PSC s’ha de constatar la lleialtat

Si continuen essent Diputades del PSC al Parlament de Catalunya, no entenc el que significa  que en Miquel Iceta, Primer Secretari del PSC, vulgui rehabilitar a les companyes  Geli i Ventura.

Rehabilitar vol dir oblidar el que van fer votant, amb un altra Diputat, en contra del que va decidir el Grup Parlamentari Socialista i el Consell Nacional del PSC?

És que la decisió del Grup Parlamentari Socialista estava malament, i la d’aquells tres companys, ara dos companyes, estava bé?

S’han penedit d’aquella acció i de les que han emprés posteriorment?

Com sempre dic, jo només sóc un “chanclillas” del PSC que, durant més de 30 anys, s’ha dedicat a fer de militant de base, rebutjant ofertes llamineres que, d’haver-les acceptat, ara, em permetrien, possiblement, desenvolupar tasques polítiques de molta més rellevància, però no tan transcendents i gratificants com la d’humil Regidor; i també sé que la meva opinió té una importància  relativa però, com he fet sempre, no deixaré de manifestar-la allà on sigui.

I en aquest cas, si aquesta rehabilitació hagués sigut un dels punts que en Miquel Iceta hagués plantejat com a proposta per a la seva candidatura com a Primer Secretari del PSC, haig de dir que el meu vot hauria sigut en blanc, o bé, no hauria votat. Tot i això entenent que el company Miquel Iceta era i és una de les millors alternatives que ens permetria sortir d’aquesta complicada situació que estem patint.

Perquè de manera planera, aquests companys van fer mal en aquelles votacions en contra del sentiment del PSC com organització política, van continuar fent mal en aquesta creuada pública en contra del PSC i el seu equip de direcció, utilitzant la guerra bruta i el xantatge, i perquè, fins fa quatre dies, encara afirmaven que continuarien actuant com a “subjecte polític” per a presentar candidatures a les municipals com alternativa al PSC, tal i com van decidir el proppassat 4 de juliol al constituir Moviment Catalunya.

I perquè avui, aquest moviment del que són fundadores, manté públicament els seus postulats contra el PSC, el seus objectius contra el PSC, els seus insults contra el PSC, i la desqualificació contra els nous i antics dirigents del PSC.

A Can PSC, com diuen, no sobra ningú que actuï amb la lleialtat que mereix el conjunt del PSC; però clar, sense sobrar ningú, quina actitud ha de tenir el PSC amb aquests companys, no tan sols aquestes dues companyes Diputades, que manifesten que actuaran en contra del PSC? Perquè encara és l’hora que aquests companys, si es cert que volen tornar a formar activa del PSC en un futur, rebutgin també  públicament, el objectius i postulats d’aquest moviment del que són impulsors.

Jo tinc clar una cosa, ara per ara, ni me’n refiu ni col·laboraré amb ells, en tot cas, ells han de manifestar el seu ferm propòsit de col·laborar amb els que hem demostrat el nostre compromís i la nostra lleialtat amb el PSC.

I no es tracta de fer juraments de vassallatge i de fidelitat, simplement de una mostra constatada de lleialtat.

Congrés PSC: hagués votat la proposta

Diverses raons de caire personal em van impedir assistir al Congrés Extraordinari del PSC el proppassat dissabte, on es va ratificar al company Miquel Iceta com a Primer Secretari escollit per cada un dels militants, al donar el suport a la nova Comissió Executiva que va proposar.

Va ser un Congrés Extraordinari que, aparentment, només va servir per a votar un nou equip de direcció sense debat ni resolucions; però que ningú s’equivoqui, sense haver ponències ni propostes l’elecció més enllà d’una Comissió Executiva, fent l’anàlisi de la mateixa en el seu conjunt, i de cada un dels membres que la composaran, un pot tenir clar en quin sentit treballarà al PSC per arribar al proper Congrés Ordinari de l’any vinent.

I en aquest sentit puc dir que estic satisfet. Coneixent a la gran majoria dels components d’aquest nou equip, si hagués estat delegat hagués votat a favor, en línea amb el debat que es va produir a l’Agrupació Local de Sant Feliu de Guíxols.

Perquè estic convençut que la nova Comissió Executiva continuarà defensant els compromisos del PSC, la gent del PSC podrem continuar dient que som demòcrates, progressistes i d’esquerres, catalanistes, europeistes, feministes, ecologistes, solidaris, gent de pau, emprenedors i apassionats de la cultura.

I perquè crec, més enllà de tacticismes polítics, que la gran majoria dels companys que conformem l’Equip d’en Miquel Iceta, comparteixen al 100 % que el catalanisme del PSC es basa en el que diu la seva declaració de principis, sense obviar el nostre compromís amb allò que diem “Dret a Decidir” i que ahir, en Miquel Iceta, va reivindicar de manera oberta, com ho hem fet sempre, el PSC:

Som catalanistes perquè volem la llibertat i l’autogovern de Catalunya per construir una societat oberta, avançada, inclusiva, capaç d’unir en un mateix projecte a persones de procedència diversa. Afirmem la nostra realitat nacional, cultural i lingüística, plural i dinàmica, que ratifica el seu compromís quotidià amb la llengua i la cultura catalanes. Un compromís plenament compatible amb el respecte a la llengua castellana que forma part també del nostre patrimoni cultural.

Som federalistes perquè volem promoure un projecte compartit entre els pobles d’Espanya a partir del respecte a la realitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística de l'Estat.

No tota la competència és deslleial

Realment difícil és trobar equilibris i donar respostes a totes les necessitats perquè, i és normal, quan no hi ha alegria en el consum, la competència, que hauria de ser un  valor positiu a nivell comercial, es percep com un factor realment negatiu.

Si algú decideix impulsar un xiringuito singular, mòbil i de bon gust, oferint begudes o sucs de fruita natural, el propietari d’un establiment de restauració sedentari, encara que estigui ubicat a certa distància de la platja, entén que és una competència deslleial, fins i tot si a la seva oferta no hi ha aquest producte.

De la mateixa manera que també ho considera un atac a la seva hegemonia quasi monopolista, el que ven fruita o gelats.

Si algú demana emprendre un negoci temporal, aprofitant l’afluència de clients potencials que creix en temporada estival en un poble com el nostre, ens trobem amb la protesta enèrgica d’aquells que tenen un negoci durant tot l’any, entenent que això és un fet diferencial de privilegi.

Fins i tot, ens em trobat amb que se’ns demani que una entitat no pugui vendre els seus productes manufacturats, encara que sigui amb finalitats altruistes i socials.

Un concert o actuació musical, per exemple, programat en un punt determinat de la ciutat, pot ser considerat com un element beneficiós per uns i perjudicial per altres.

Hem arribat a l’extrem de que es qüestionin parades específiques del mercat dominical o, fins i tot, el propi mercat.

Certes parades o barraques de la Festa Major també estan essent elements considerats distorsionadors.

Com algú em deia l’altra dia, el millor és no fer res perquè, com a mínim, el “no fer res” no beneficiaria a ningú, per ningú podria sentir-se perjudicat.

Actuar d’aquesta manera, millor dit, no actuar, seria còmode però alhora irresponsable i avorrit. És més divertit i responsable cercar i aplicar equilibris entre tots els interessos, impulsant la iniciativa competencial, sense deixar d’entendre que en la conjuntura actual, qualsevol iniciativa pugui ser considerada quasi com intrusista.

Però clar, això no pot ser un fre a la confluència d’interessos i a la dinamització que representa de positiu la competència comercial, com un dels elements per a incrementar el consum, la qualitat i la xifra de negoci.

Gestionar diferències polítiques

Són diferències polítiques, constatades i contrastades, públiques i notòries, però que no poden enterbolir les coincidències existents, el treball que hem junts i que representa un valor a l’aportació que ha fet el PSC al municipalisme guixolenc, i el treball que ens queda per a fer.

Quan avui li recordava al Pere Albó que, com ja vaig dir al seu moment a una proposta deshonesta sobre governabilitat municipal que em van fer, que en Pere va ser l’Alcalde que millor podia donar resposta a les necessitats de Sant Feliu de Guíxols en aquell moment, ho deia amb total convenciment. Ell m’ha reconegut que podia dir-ho perquè al seu voltant tenia, entre d’altres, al millor Regidor de Governació i de Recursos Humans que podia tenir.

Un honor i una injecció al meu orgull i ego, però per experiència professional i personal, un dirigent demostra la seva vàlua quan sap envoltar-se d’un bon equip; i en aquell cas, al 2007, un equip cohesionat i capacitat va demostrar l’encert de l’Alcalde.

No hi havia diferències polítiques. Érem socialistes, sense condicionants de cap tipus, ni identitaris ni de dependència territorial, i això centrava el nostre debat en termes de fàcil consens. Ara, com indicava abans, continuem essent socialistes però, malauradament, tenim diferències polítiques que, sense ser profundes, per no ser ideològiques, sí que han provocat una esquerda que avui per avui, és difícil de tapar.

Penso el que penso, i convençut de que tinc raó, defenso les meves tesis amb tota la vehemència argumental que cal, sense dependència a deutes ni obligacions subliminals de caire subsistencial.  Puc dir amb orgull que mai he necessitat genolleres i crec, per la meva edat i les meves públiques aspiracions polítiques (cap ni una), que ningú gosarà oferir-me prebendes.

Però hi ha gent que sí necessita alimentar situacions conflictives per a valorar-se personalment i aconseguir notorietat i avantatges ulteriors, i que de manera torticera i amb males arts, intenta interpretar i vendre les seves interpretacions, com si fossin realitat, per fer més gran les ferides de manera interessada.

Estic convençut de que en Pere i jo continuarem col·laborant i treballant junts, com a mínim durant 10 mesos, per a fer realitat el màxim dels compromisos programàtics del PSC a Sant Feliu de Guíxols, de la mateixa manera que estic convençut de que podríem fer-ho en un futur, durant molt més temps, si les diferències polítiques no fossin un factor a tenir en compte.

Però és el que hi ha, i això no podem evitar-ho; necessitava fer aquesta reflexió personal, a casa meva, com a ratificació de la meva opinió pública, des del convenciment de que tinc raó i amb l’exigència de que ningú malmeti en una situació, ja de per sí i al meu entendre, difícil de gestionar, i que no necessita interpretacions alienes ni interessades que,  a més de perjudicar  la feina vers el ciutadans de Sant Feliu, distorsiona unes relacions personals que, per a mi, i mal qui li pesi, estan en el primer lloc a la meva escala de valor, com he demostrat, amb orgull, un i altre cop.

En el PSC, ser crític i lleial és compatible

Algú vol confondre al personal, i vol donar a entendre que el no ser crític en el PSC és ser oficialista, submís, tiralevitas, xupòpter, espanyolista, anticatalanista, traïdor, etc.

Clar, suposo que és per amagar allò que realment entenen com ser crític aquells que, com a valor afegit a la seva trajectòria, s’autoqualifiquen com a tal; és a dir, aquells que fan un exercici de la crítica des de la deslleialtat.

Com he dit moltes vegades, ser lleial no és ser fidel. Ser lleial és sinònim de respecte a i des de la discrepància; en canvi ser fidel és negar-se a discrepar, no responent a una constatada discrepància.

Per això, ser lleial no implica no ser crític. Jo sóc crític, clar que sí, i ho seguiré essent, perquè crec que aquest sí és el principi de pluralitat de la que pot estar orgullós el PSC.

I puc dir, desprès de 30 anys de militància, que ningú en el PSC m’ha prohibit exercir la meva crítica lleial. Bé, no és ben cert, haig de reconèixer que un cop em van prohibir, quasi amenaçar, per a què no digués en un òrgan intern allò que pensava , i precisament va ser un company d‘aquests que ara es defineixen com a crítics el que va fer-ho. (Però això serà una anècdota que reflectiré en el meu llibre)

Clar, obviant aquell cop, ningú s’ha atrevit a prohibir-me aportar opinions i idees mitjançant crítiques constructives, possiblement perquè no he tingut cap dependència subsistencial del PSC, ni el meu modus vivendi mai ha estat supeditat a un càrrec orgànic ni representatiu.

Per això dic, per enèsim cop, que aquests que ara es comprometen públicament a deixar de ser crítics si el nou Primer Secretari del PSC els integra en una executiva o modifica els plantejament amb els que els militants li han donat suport, no són de fiar.

En primer lloc perquè demostren que els seu interès va més enllà d’allò que diuen defensar, i el que realment aspiren és a convertir-se en oficialistes, submisos, tiralevitas o xupòpters, o fins i tot en espanyolistes o anticatalanistes, per exemple, demostrant que els seus principis no són tal o bé són principis molt febles, per a dir-ho d’una manera suau; i en segon lloc perquè ja mostren el grau de lleialtat i la confiança que poden traslladar al nou Primer Secretari quan demanen al Miquel Iceta que traeixi a aquells que ahir el van recolzar democràticament.

Com el ser crític no és incompatible amb la lleialtat, jo continuaré essent crític i lleial, i em permeto exigir a aquells que en la seva tarja de presentació, com a definició de la seva tasca contra el PSC des del PSC posa “crític”, que deixin d’utilitzar aquesta paraula perquè no correspon amb la realitat del que realment són i ni de com actuen.  

El treballador no pot ser arma llancívola

Molts poden ser els adjectius amb el que es pot qualificar l’últim Ple Municipal Extraordinari,  on els grups de l’oposició, de manera conjunta, van posar en dubta l’honradesa i el bon sentit d’una contractació impulsada per l’Equip de Govern.

I diferents poden ser també les opinions sobre les accions que s’haurien de prendre per a combatre aquestes acusacions (perquè no van ser només dubtes), que en el decurs d’aquest Ple es van abocar sobre els 12 Regidors de l’Equip de Govern Municipal. Alguns, fins i tot, es poden estar plantejant emprendre accions legals, encara que el més coherent seria que si veuen indicis d’algun tipus de delicte, els Regidors de l’oposició es personessin davant del Jutjat per a denunciar els fets.

Però tinc clar que això és una acció mediàtica que forma part d’una estratègia de projecció política, i que no serà l’única que viurem fins a final de legislatura, encara que sigui una manera d’exercir la responsabilitat de l’oposició contrària a l’idea, com he manifestat de manera recurrent en infinitat d’ocasions, i que vaig escoltar amb satisfacció per primer cop de boca d’un Regidor, de que l’Oposició també és part del Govern.

Però el veritablement indignant i acció impròpia d’un polític local, és posar en evidència, abocar dubtes i qüestionar públicament, amb noms i cognoms, la professionalitat dels treballadors municipals insinuant o quasi acusant, fins i tot, que són susceptibles de cedir a les manipulacions i a les pressions que es puguin exercir sobre ells.

Clar, ja estem acostumats a aquesta actitud, pràcticament idèntica en tots els àmbits on actuen els polítics d’aquest partit, demostrant una sensibilitat semblant a la d’una cloïssa, en un clar menyspreu a les persones a les que presumptament representen, o això diuen.

I ho fan, com jo mateix publicava ja fa anys parlant d’aquesta dreta rància i repressiva que representa el PP,  “con aspavientos de sonrisa duodenal, sin esconder o disimular el placer orgásmico que le da  un protagonismo aparentement triunfal, pero seguro efímero, haciendo gala de un señorío inexistente y de una suficiencia intelectual que, a la mínima de cambio, muestra su debilidad”.

Vull pensar que aquest Regidor del PP no sap que els treballadors municipals no són treballadors de l’Equip de Govern de torn; que la seva professionalitat està demostrada des del dia que van opositar per a formar part de l’Administració, i van aconseguir-ho; i que si el desenvolupament de la seva tasca laboral no respon, hi ha mecanismes correctors per a solucionar qualsevol situació.

I estic segur que quan aquest Regidor entengui això, deixarà de considerar als treballadors municipals com arma llancívola contra el Govern Municipal. Com a mínim guardarà les aparences, si no és que el seu partit l’obliga a continuar amb aquesta indigna tàctica que, de manera tàcita i natural, hem rebutjat la gran majoria de Regidors d’aquest Ajuntament.

"Moviment", un pas al costat

Ho sabia, però encara tenia l’esperança (?). Fins i tot veient les fotos de posició a la premsa i una desproporcionada atenció mediàtica per part de les cadenes de TV oficials de Catalunya, amb companys del PSC a primera fila, volia creure en un canvi d’actitud de respecte i lleialtat.

Però ahir, em van fixar l’atenció en les manifestacions públiques que alguns companys de militància, o  excompanys, fan a les xarxes socials, de manera oberta i pública, amb atacs inacceptables que no es poden considerar crítiques sinó clars insults i desqualificacions a les decisions del conjunt d’un partit, el PSC, que els ha donat la viabilitat, i en alguns casos, la subsistència personal i política.

Amb subterfugis argumentals, crec que per a guanyar temps i aprofitar-se de la conjuntura actual, mentre consoliden el seu projecte, anunciat, manifesten que no són un partit polític, sinó un subjecte polític, per a concórrer a les eleccions municipals 2015 al marge del PSC, però sense confrontar amb el PSC (?), i per a més inri, sembla que intentin fer-ho des de dins del PSC.

I en un moviment a Catalunya, que d’aquí agafen el seu nom, s’auto qualifiquen com els legítims hereus del PSC esperant, o actuant activament, per a fer efectiu un assassinat dels veritables propietaris del Partit dels Socialistes de Catalunya, com són els seus militants actius, que respecten la discrepància i assumeixen un objectiu comú, en la defensa dels valors dels socialisme català.

No era partidari de que ningú marxés, per això mantenia l’esperança del seny (com a mínim del que jo crec que hauria de ser), però ara s’ha convertit en un problema de convivència, amb insults a la meva intel·ligència i als meus principis de lleialtat per afrontar amb garanties un  projecte de futur; però ara estic més a prop, molt més a prop, d’exigir un pas.

Perquè és tracta de futur; d’un futur que cadascú valora, afronta i veu d’una manera diferent, el que és totalment respectable.  Però, malauradament, d’un camí de futur que a curt termini no podem començar junts, com no sigui, i serà difícil o pràcticament impossible, que una de les parts, la que s’amaga rere aquest “moviment” amb disfressa de fals pluralisme, renunciï als seus postulats.

Des del respecte a les persones i a la seva decisió personal, però en reciprocitat exigint també el mateix respecte, sí que demano que els companys i companyes que no estan disposats a formar part del projecte socialista del PSC donin un pas al costat, que emprenguin un camí, el seu, que ara pot és paral·lel al del PSC però que, en un moment o altra, podran convergir.       

Curta Memòria (CM)

No sé si és bona teràpia, però la demostració d’incoherència, suposo que conseqüència d’una constatada i preocupant pèrdua de memòria d’un anterior Regidor de Turisme, després efímer i in-electe Alcalde, m’obliga a puntualitzar una sèrie de qüestions, com a mínim, per a que aquest company de Consistori, ara la l’Oposició, no continuï fent el ridícul.

Li recordo que en l’actualitat, Sant Feliu sí té Regidor de Turisme. Clar, no fa el mateix que feia aquell Regidor quan va ostentar aquesta “responsabilitat” durant més de 2 anys, abans d’accedir censurablement l’Alcaldia. Li hem de recordar que durant la seva època de Regidor de Turisme, les seves consecucions van ser un nou edifici i moltes fotos personals. Al meu entendre exercir de màxim responsable polític de Turisme en una població turística com Sant Feliu  és quelcom més.

Haig de recordar-li a aquest ex-també que la crítica que fa vers l’horari d’obertura de l’Oficina de Turisme a Sant Pol no ha sigut iniciativa del Regidor actual de Turisme, sinó que vé del 2005, que va continuar al 2007, quan aquest/aquell Regidor va assolir la responsabilitat.

I haig de recordar-li també que la compra d’aquesta oficina mòbil, ara seu de l’oficina de turisme de Sant Pol anomenada carinyosament “iogurt” i que val un 12000 euros, va ser informada en una Comissió Informativa de Turisme, que prové de la discutida taxa turística, i que la seva adquisició tenia com objectiu utilitzar-la com oficina mòbil d’informació en els diferents esdeveniments que programen i porten a terme les diferents àrees de l’Ajuntament.

Com informació complementària, l’antiga oficina de Turisme té una degradació natural, atenent que la seva ubicació està a ram de mar. Posar-la en plenes condicions d’utilització té un preu força elevat. La millor opció tècnica, recolzada pel Regidor de Turisme actual, i en benefici de les treballadores de Turisme, era instal·lar la esmentada oficina mòbil i no des insta lar l’antiga fins a desprès de temporada. Hem considerat que no seria positiu per els establiments de restauració instal·lats al costat, fer obres en aquestes dates.

En política només es pot fer demagògia quan no hi ha pèrdua de memòria.

Carta oberta al Miquel Iceta

Benvolgut company,

Moltes són les qüestions que hauràs d’afrontar i moltes seran les decisions que hauràs de prendre a partir del dia 13 de juliol, un cop els militants haguem decidit, mitjançant l’exercici de la democràcia interna, que siguis el Primer Secretari del Partir dels Socialistes de Catalunya.

9-N, independència, pedagogia federalista o propers processos electorals, són alguns dels temes que els militants del PSC continuem tenint a l’agenda, que mereixen especial atenció i que necessiten una resposta clara.

Sóc dels que penso que els posicionaments clars són més creïbles quan més inqüestionable és el lideratge de qui les genera i les transmet i, malauradament, aquest no és el cas d’allò que hem viscut al PSC durant els últims temps.

Com si d’una gota malaia es tractés, alguns ara exmilitants i altres encara militants, han intentat minar el PSC des de dins, generant dubtes interessades sobre les decisions col·legiades dels militants del partit, de les que ells també han sigut actors, reclamant, alhora, pluralisme i democràcia interna quan, paradoxalment, han continuat menyspreant una i altre cop les resolucions que democràticament s’han pres i en les que també ells han participat; i crec que tot amb un clar objectiu; soscavar un lideratge organitzatiu per a recuperar unes quotes de poder, que no de responsabilitat, que han perdut després de molts anys d’exercir-les.

I ara ja no hi ha dubtes. Com el moviment es demostra caminant, aquests encara militants van crear, el proppassat dia 4, el seu “moviment Catalunya”, anunciant públicament la seva intenció de presentar candidatures a les Eleccions Municipals 2015 al marge del PSC.

Llibertat i legitimitat no poden ser sinònim de deslleialtat i presa de pel, i això és el que aquests encara companys i companyes volen posar de manifest. Sabíem el que estaven gestant, hem sigut partícips expectants en una clara demostració de respecte a la llibertat, i hem estat testimonis passius del creixement embrionari d’aquest moviment deslleial; però ara ja ha nascut, i com deia un company malagueny, no sé si el part ha sigut fàcil o difícil – com ha sigut a la carta, quasi in vitro, crec que ha sigut fàcil -  però el fruit és lleig, molt lleig, per molt que el vulguin disfressar amb vestits de fals puritanisme ideològic d’esquerres.

Miquel, crec que aquests companys (encara militants) no poden continuar qüestionant el conjunt majoritari del PSC ni la responsabilitat que a partir del dia 13 de juliol, i que després serà ratificada en el Congrés, posarem sota el teu lideratge tots els i les militants del Partit dels Socialistes de Catalunya.

Les manifestacions de quin és el full de ruta d’aquest moviment vers les Eleccions Municipals 2015 són prou clarificadores com per a què el PSC es manifesti, i qui liderarà el projecte del PSC, o sigui tu, anunciïs quina serà la teva decisió quan assumeixis en nom meu, i en el dels milers i milers de militants, simpatitzants i votants del PSC, la responsabilitat de la Primera Secretaria del Partit dels Socialistes de Catalunya.

Jo sí que et puc dir que la meva decisió, en aquest moments, es plantejar-me molt seriosament si haig de dedicar un sol minut del meu temps a treballar en el si del PSC amb uns companys que ja han anunciat que disputaran la representativitat democràtica en el procés electoral del 2015 en contra PSC. És com alimentar la guineu amb les teves gallines, en el mateix galliner, i esperar que la guineu les tracti amb amor.

Això sí, m’agradaria que aquests companys prenguessin la postura també d’altres ex-militants i optessin per abandonar el PSC i a més, amb un acte de lleialtat i coherència, deixessin les seves responsabilitats; però molt em temo que és una utopia, per la qual cosa crec que l’únic que queda és que sigui el propi PSC, com organització política, qui prengui la decisió, per molt dràstica i dolorosa que sigui.

Encert i salut.

Juanjo García

FMC: Tornar diners, reconeixemt de culpa

Es destapa l’afer de la Federació Municipis de Catalunya comencen les manifestacions dels “perjudicats”, amb un clar i únic objectiu: la exculpació.

Tots els alcaldes que han percebut aquestes quantitats en concepte de dietes o, fins i tot, com indemnització (és millor que sobresou), es justifiquen amb l’argument de que creien que tot era correcte i que cobraven per la feina feta, com a dietes i desplaçaments, o alguns, com dedicació en aquest organisme.

A més a més, és de suposar que eren retribucions en “blanc”, és a dir, que els perceptors complien amb la legalitat vigent en quant a fiscalitat amb d’hisenda pública.

Diuen que els han enganyat. Alguns denuncien i qualifiquen de “xoriços” als responsables polítics i tècnics de la FMC perquè els hi han pagat un diners que, tot s’ha de dir, ells han cobrat religiosament.

I, com no vull dubtar de l’honradesa d’aquests alcaldes i alcaldesses (a alguns i algunes d’ells/elles els conec prou bé), em pregunto, si tenint la consciència tranquil·la com vull estar segur que la tenen, per què han de tornar els diners que han percebut correctament?.

Si han cobrat en concepte de dietes, és que han fet els desplaçaments, amb la qual cosa les quantitats percebudes són correctes. I si han cobrat en concepte d’indemnització  (que no salari) per la dedicació i feina feta en aquest organisme, és que les tasques encomanades s’han fet i les quantitats destinades a aquesta despesa complien amb el procediment legal que ells mateixos haurien d’haver aprovat, com a membres de l’òrgan de direcció de la FMC.

Tornar els diners és reconèixer que han cobrat indegudament, o que n’eren conscients de que estaven incorrent en una acte irregular o, ja no sé si és pitjor, que n’eren inconscients de per què cobraven i els hi era igual; si és així no hi ha exculpació possible i la decència els hauria d’obligar a prendre una decisió més contundent.

Crec que tornar les quantitats percebudes, obeeix a una simple operació de maquillatge mediàtic alhora que una burla envers els ciutadans i ciutadanes, tenint en compte que amb  quantitats inferiors les que han cobrat mensualment aquests alcaldes i alcaldesses per dubtós concepte i que ara retornen en una acte de fariseisme exculpatori,  mal viuen moltes families dels seus conciutadans.