L’antecedent:
Aquest últims dies s’ha produït
a Sant Feliu un fet que, enquadrat dins de la normalitat per les
particularitats de la diversificació comercial de la ciutat i per la situació
econòmica que patim, no deixa de ser insòlit alhora que preocupant, i és que
unes iniciatives que de manera contrastada són útils per impulsar el moviment
de visitants en el centre turístic de la ciutat, provoquen el rebuig d’una
petita part dels comerciants per entendre que estem incentivant la competència
deslleial.
El tema es redueix,
simplement, en fidelitzar mitjançant un reclam el gaudiment d’un passeig marítim
magnífic i envejable que té Sant Feliu, i que es converteix en el punt de
trobada de propis i estranys en una ciutat turística com aquesta, durant les
hores en que a l’estiu ve de gust caminar i passejar a la vora del mar.
Inventat, senzill i
productiu: portar com a màxim 10 parades d’artesans, realment productors propis
d’artesania, que ofereixin al vespre fins a l’una de la matinada els seus
productes, supeditant l’autorització municipal al fet que es manufacturin “in
situ”.
A partir, i sent
sensible a les inquietuds dels professionals de la joieria local; i amb la
finalitat d’evitar confrontacions innecessàries, es pren la decisió de
paralitzar el concurs per adjudicar aquestes 10 parades d’artesania, el que fa
que aflorin les diferències entre els comerciants de la ciutat, fins al punt
que algú em repte a publicar els meus arguments del per què considero que
aquesta iniciativa és positiva per a tothom.
Alguns arguments:
- Competència?. Com deia un d’aquests professionals joiers (que
avui em manifestava que considera positiva aquest tipus d’iniciatives
d’artesans), mal aniríem si un joier considerés que l’artesà que ven bijuteria
barata o que fa “trenetes” o que ofereix “pulseretes” de fil, és la seva competència.
Jo, com a client, si vull comprar una joia o bijuteria de qualitat, vaig a
comprar al comerç dedicat a aquest negoci i que, normal, té un preu superior.
Si compro a l’“artesà” perquè no puc pagar el preu del joier, no serè client
del joier encara que no tingui l’oportunitat de comprar a “l’artesà”.
Ahir li
posava l’exemple a un dels joiers de la ciutat. Puc comprar una rèplica
autoritzada d’un rellotge Rolex per 50 o 100 euros en un mercat qualsevol o per
internet, quan l’original val 50000 €. Si compro la rèplica vol dir que no em
puc permetre el luxe dels 50000 euros, amb la qual cosa podem afirmar que la
parada del mercat no és la meva competència, perquè estem jugant a lligues
diferents.
- Competència deslleial?. Aquests comerciants “no
sedentaris”, tenen un negoci reglat, del que viuen i pel que paguen els seus
impostos. Han d’actuar amb els condicionants que marca la llei i totes les
normatives a les que estan supeditats. I l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols,
abans de donar qualsevol autorització té l’obligació, i així ho fa, de
comprovar si ho tenen tot en regla, tan a nivell fiscal com laboral, a imatge
dels marxants del mercat dominical, cosa que no fem, perquè no tenim obligació
competencial de fer-ho, amb les empreses sedentàries.
- No aporten clients al comerç sedentari?. A la meva manera
d’entendre, les accions per fer una dinamització comercial efectiva, han de
tenir com objectiu l’atracció del client potencial, no del client. Una persona
aconsegueix el “títol” de client quan es converteix en comprador. El meu
compromís és fer arribar al potencial client a la zona comercial, i a partir
d’aquí seran les accions dels comerciants les que atrauran al possible
comprador a la porta de la botiga o davant de l’aparador, i amb habilitat
convertir-lo en client.
Clar,
per això el comerç ha d’estar obert, i l’oferta ha de ser llaminera. El que no
es pot pretendre és fer negoci amb el negoci tancat i no deixar vendre al que
té voluntat de vendre.
Demostrat
que la persona que passa per un marcat d’aquests no es queda només al mercat.
Si hi ha oferta atractiva visita tota l’oferta comercial i, si no compra avui
és possible que compri demà.
I algunes reflexions i
preguntes:
Per què a altres poblacions aquest tipus de comerç i
activitats no sedentàries, sobre tot a ciutats turístiques, es consideren complementàries
del comerç habitual?.
Avui dia les distàncies pràcticament no existeixen. No és
lògic pensar que si aquí no tenim una oferta comercial atractiva que
complementi una de les zones comercials més gran de la zona, com és la de Sant
Feliu, els clients potencials, visitants o autòctons, optin per marxar a altres
poblacions veïnes que sí que ofereixen aquest tipus de “reclam”?.
No hauríem també d’adaptar la nostra oferta comercial a
les preferències dels possibles clients, adequant i flexibilitzant dies de
festa i horaris, compaginant ofertes i interessos entre tots els tipus de
comerç, considerant la zona comercial com una gran zona comercial?
Cap comentari:
Publica un comentari