Sobre el comerç. Molt personal

L’antecedent:

Aquest últims dies s’ha produït a Sant Feliu un fet que, enquadrat dins de la normalitat per les particularitats de la diversificació comercial de la ciutat i per la situació econòmica que patim, no deixa de ser insòlit alhora que preocupant, i és que unes iniciatives que de manera contrastada són útils per impulsar el moviment de visitants en el centre turístic de la ciutat, provoquen el rebuig d’una petita part dels comerciants per entendre que estem incentivant la competència deslleial.

El tema es redueix, simplement, en fidelitzar mitjançant un reclam el gaudiment d’un passeig marítim magnífic i envejable que té Sant Feliu, i que es converteix en el punt de trobada de propis i estranys en una ciutat turística com aquesta, durant les hores en que a l’estiu ve de gust caminar i passejar a la vora del mar.

Inventat, senzill i productiu: portar com a màxim 10 parades d’artesans, realment productors propis d’artesania, que ofereixin al vespre fins a l’una de la matinada els seus productes, supeditant l’autorització municipal al fet que es manufacturin “in situ”.

A partir, i sent sensible a les inquietuds dels professionals de la joieria local; i amb la finalitat d’evitar confrontacions innecessàries, es pren la decisió de paralitzar el concurs per adjudicar aquestes 10 parades d’artesania, el que fa que aflorin les diferències entre els comerciants de la ciutat, fins al punt que algú em repte a publicar els meus arguments del per què considero que aquesta iniciativa és positiva per a tothom.

Alguns arguments:

- Competència?. Com deia un d’aquests professionals joiers (que avui em manifestava que considera positiva aquest tipus d’iniciatives d’artesans), mal aniríem si un joier considerés que l’artesà que ven bijuteria barata o que fa “trenetes” o que ofereix “pulseretes” de fil, és la seva competència. Jo, com a client, si vull comprar una joia o bijuteria de qualitat, vaig a comprar al comerç dedicat a aquest negoci i que, normal, té un preu superior. Si compro a l’“artesà” perquè no puc pagar el preu del joier, no serè client del joier encara que no tingui l’oportunitat de comprar a “l’artesà”.

Ahir li posava l’exemple a un dels joiers de la ciutat. Puc comprar una rèplica autoritzada d’un rellotge Rolex per 50 o 100 euros en un mercat qualsevol o per internet, quan l’original val 50000 €. Si compro la rèplica vol dir que no em puc permetre el luxe dels 50000 euros, amb la qual cosa podem afirmar que la parada del mercat no és la meva competència, perquè estem jugant a lligues diferents.

- Competència deslleial?. Aquests comerciants “no sedentaris”, tenen un negoci reglat, del que viuen i pel que paguen els seus impostos. Han d’actuar amb els condicionants que marca la llei i totes les normatives a les que estan supeditats. I l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, abans de donar qualsevol autorització té l’obligació, i així ho fa, de comprovar si ho tenen tot en regla, tan a nivell fiscal com laboral, a imatge dels marxants del mercat dominical, cosa que no fem, perquè no tenim obligació competencial de fer-ho, amb les empreses sedentàries.

- No aporten clients al comerç sedentari?. A la meva manera d’entendre, les accions per fer una dinamització comercial efectiva, han de tenir com objectiu l’atracció del client potencial, no del client. Una persona aconsegueix el “títol” de client quan es converteix en comprador. El meu compromís és fer arribar al potencial client a la zona comercial, i a partir d’aquí seran les accions dels comerciants les que atrauran al possible comprador a la porta de la botiga o davant de l’aparador, i amb habilitat convertir-lo en client.

Clar, per això el comerç ha d’estar obert, i l’oferta ha de ser llaminera. El que no es pot pretendre és fer negoci amb el negoci tancat i no deixar vendre al que té voluntat de vendre.

Demostrat que la persona que passa per un marcat d’aquests no es queda només al mercat. Si hi ha oferta atractiva visita tota l’oferta comercial i, si no compra avui és possible que compri demà.

I algunes reflexions i preguntes:

Per què a altres poblacions aquest tipus de comerç i activitats no sedentàries, sobre tot a ciutats turístiques, es consideren complementàries del comerç habitual?.

Avui dia les distàncies pràcticament no existeixen. No és lògic pensar que si aquí no tenim una oferta comercial atractiva que complementi una de les zones comercials més gran de la zona, com és la de Sant Feliu, els clients potencials, visitants o autòctons, optin per marxar a altres poblacions veïnes que sí que ofereixen aquest tipus de “reclam”?.

No hauríem també d’adaptar la nostra oferta comercial a les preferències dels possibles clients, adequant i flexibilitzant dies de festa i horaris, compaginant ofertes i interessos entre tots els tipus de comerç, considerant la zona comercial com una gran zona comercial?