dilluns, 16 de juny de 2014

PSC. Corbs i caramels


El PSC va viure ahir una de les planes més fosques i tristes de la seva història organitzativa, i si arribo a escriure el que tenia al cap, després de la celebració del Consell Nacional, segur que algú hagués proposat la meva expulsió d’aquest partit en el que milito fa quasi 30 anys, perquè ahir, l’actitud d’alguns companys es podria titllar, com a poc, de “vomitiva”. (La paraula que ahir tenia al cap, puc assegurar que no era aquesta).

El faristol de la sala Ernest Lluch al carrer Nicaragua, altres cops protagonista d’intervencions crítiques i propostes de progrés, es va convertir en el paradigma de la hipocresia i del sense sentit, on alguns companys van fer allò que en Pepe Montilla, en la seva intervenció, va dir que no s’havia de fer: un panegíric d’en Pere Navarro.

Ahir tothom reconeixia la vàlua, el mèrit, la dedicació, les conquestes i les aportacions que sota la direcció d’en Pere Navarro ha fet el PSC.

Algú afirmava que la situació que estan patint els socialistes és més fruit d’una conjuntura que es respira en contra de la socialdemocràcia, a nivell europeu, que d’una mala gestió. (I jo estic d’acord, tal i com he manifestat en més d’una ocasió).

Es lamentaven de la dimissió del Primer Secretari, fins i tot manifestant sorpresa i empipament.

Però és curiós, si és així (jo m’ho crec i ho sento  i per aquesta raó el dimecres, convençut que ell hauria de ser qui havia de liderar un canvi, li vaig demanar que continués i em va dir que era impossible), em pregunto per què cap dels homes forts d’aquest PSC li va demanar que continués, sinó  tot al contrari, i van convertir totes aquestes lloances i reconeixements en l’epitafi polític d’en Pere Navarro gravat, això sí, gravat en un emotiu aplaudiment de molts minuts.

No soc un baró i desconec gran part de les interioritats que han portat al PSC a aquesta situació, però després de tants anys dirigint i participant en organitzacions que administren poder, m’atreviria a dir que estem davant del típic conflicte de corbs i caramels.

Corb. És aquella au oportunista, que menja de tot, armat de bec i potes robustes, encara que poc especialitzades. En política són aquells que esperen i/o provoquen ensopegades, per a desprès sortir a alimentar-se sense esforç. En el PSC actual són aquells que parlen de refundació, i no de reconstrucció; són aquells que tergiversen la historia; són aquells que advoquen per un canvi ideològic; són aquells que alimenten la confrontació i desprès es queixen de la mala gestió de la discrepància; són aquells que reclamen, sempre des de l’amenaça, respecte a la diversitat; en fi, són aquells que han perdut poder i influència.

Caramels. És aquella llaminadura que és dona com a premi. En política és aquella prebenda que es dona al que està al costat del poder, i que normalment s’intenta guanyar demostrant fidelitat (que no lleialtat, com seria lo lògic). En el PSC actual la bossa de caramels és petita, i les llaminadures no arriben per a tothom, ja que les quotes de poder han minvat de manera ostensible.

Si la meva percepció és encertada, estem davant d’una lluita de poder contra la que em revelo de manera taxativa. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada