diumenge, 22 de juny de 2014

Bé, no sé mentir!

Avui he baixat a comprar el pa i a encarregar les coques que, com és típic, serviran per a celebrar la revetlla en companyia de tota la família.

Ho he aconseguit, encara que caminar ha estat un suplici, i les he passat més pu... que Cain.

   - Juanjo, amb la cara pagues.

Això em diu un veí després de petar la xerrada durant un parell de minuts.

   - Coi, és que em fa mal!

Però, per sorpresa, em diu que no es referia al meu gest de dolor, sinó a que, per molt que vulgui, no sé amagar-me rere la mentida, i quan dic una cosa trasllado la confiança de que me la crec.

Afirma, com també m’ho diuen a casa meva, que no sé mentir, o millor,  quan intento dir alguna “mentirijilla” la meva expressió ho trasllada de seguida.

Això, segons ell, em coarta la possibilitat de ser un polític d’elit com si per a tenir una responsabilitat política de projecció, una de les condicions fos enganyar conscientment.

No és votant del PSC, i no sé si per aconseguir algun grau polític en el seu partit és necessari passar unes proves de gest petri a manera de “cara de pòquer” quan es falta a la veritat; però el que sí és cert és que no tots els polítics són iguals, i crec, i així ho practico i continuaré fent-ho, que per a traslladar credibilitat i complicitat amb els votants un s’ha de creure allò que defensa.

Haig de reconèixer que aquesta floreta que m’ha llançat aquest veí no m’ha servit com analgèsic actiu, però sí que m’ha fet pujar la meva autoestima, tot i pensant que alguna cosa hauré fet bé durant aquests set anys que m’he dedicat a fer política municipal al meu poble. O, com a mínim, puc dir que he fet allò que creia que s’havia de fer, sense enganyar a ningú; i, en aquest sentit, ningú podrà dir que he contribuït a fer gran aquesta desafecció política que ha arrelat entre la societat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada