diumenge, 29 de juny de 2014

Éxode socialista: estava orquestrat:

Estic convençut de que ha estat la resposta a una maniobra conscientment orquestrada des de feia temps. I, fins i tot, m’atreveixo a afirmar que en aquesta orquestració perversa han participat activament alguns actors d’altres forces polítiques, amb un simple i clar objectiu: Subjugar al PSC, obligant-lo a defensar a Madrid les tesis d’aquest identitarisme endogàmic  del nacionalisme català, renunciant al principi catalanista que caracteritza al Partit dels Socialistes de Catalunya.

I per aconseguir-ho han comptat amb el concurs còmplice d’alguns dirigents d’aquests sectors denominats “crítics”, - i que fins no fa gaire formaven part de l’equip de direcció del PSC - a canvi de prebendes i possibles quotes de poder representatiu.

A les proves em remeto, com va quedar demostrar ahir de manera meridiana, quan el grup capitanejat per en Joan Ignasi Elena va decidir abandonar el PSC i passar a formar part del Necat i, per extensió d’ERC, per a formar un nou espai d’esquerres per a governar (?).

Vull forçar el mantenir certa capacitat de sorpresa (això em fa sentir jove), però clar, suposo que ningú intentarà que m’empassi que va ser, durant l’assemblea d’Avancem i de manera espontània quan els 60 assistents (acompanyats pel coordinador d’ICV i pel Secretari General Adjunt d’ERC que segurament passaven per casualitat)  van decidir abandonar el PSC i passar a formar part d’altres formacions polítiques.

Era una estratègia perfectament dissenyada de fa ja molts mesos, que segur passava també esperant que el PSC decidís l’expulsió d’aquests excompanys, el que els estalviaria trobar arguments absurds per a justificar una manca de lleialtat, ja anunciada i ara manifesta.

Això fa que la situació sigui trist; i no perquè hi hagin persones, ara excompanys, que hagin decidit lliurement abandonar el PSC, que també, sinó perquè caus en cert estat de frustració quan corrobores que allò que vaticinaves es converteix en una realitat.

I com jo no vull més frustracions aparentant una irreal candidesa, haig de preguntar si aquest camí migratori, que a la recerca d’una cadira millor han agafat aquest exmilitants, serà seguit per alguns “encara militants organitzats”, o bé continuaran forçant la situació per a trobar arguments surrealistes que justifiquin l’exercici de la manca de lleialtat en un futur proper?.


dimecres, 25 de juny de 2014

Prostituir les primàries de Girona

Val a dir que confiava en que la Glòria Plana, una de les companyes  que ha decidit sotmetre’s al procés de primàries que, endegat pel PSC, permetrà escollir el cap de llista a les Eleccions Municipals 2015 per a la ciutat de Girona, actuaria amb el màxim respecte a les sigles del PSC i, per això, no fa gaire, en un post al facebbok, escrivia literalment: “Vull pensar que la Gloria continuarà sent la Glòria coherent i, mès enllà d'estatuts i reglaments, actuarà en conseqüència, respectant un partit, el PSC, amb el que ara no coincideix”.

Però quan avui a la SER de Girona escoltava l’entrevista que li han fet a la Glòria, puc dir que estava equivocat (ja em van avisar que no confiés i que intentarien prostituir el procés), perquè les declaracions i respostes no responen, al meu entendre, al respecte que mereix el PSC per part d’una avui encara militant que aspira a representar aquestes sigles a l’Ajuntament de la capital de les comarques gironines, amb el que es converteix en un referent per a tots els que també volen representar als ciutadans i ciutadanes de la seva població sota aquestes sigles.

La Glòria, fa una sèrie de manifestacions que mereixen una resposta del PSC, de manera urgent i prèvia a l’assemblea que, segons aquesta companya, celebrarà aquest grup el dia 28 de juny, i a on decidirà si continua essent militant o emular al Joan Ignasi Elena i deixar la militància d’aquest partit. (?)

Perquè la seva proposta per a concórrer a les primàries i optar a l’Alcaldia de Girona és la del  grup AVANCEM, no la del PSC, partit que, segons manifesta ha vulnerat el seu esperit fundacional, i pel que no se sent representada. (?)

Això sí, encara que deixi de ser militant del PSC afirma que continuarà participant a les primàries com a independent (?), perquè els estatuts i reglaments no ho prohibeixen específicament, oblidant-se que alguns dels avals que va rebre per a participar en aquest procés (i ho dic perquè ho sé), no els hagués rebut si no fos militant d’aquest partit.

Crec que la Glòria està demostrant una manca de coherència impressionant (i em sap molt de greu dir-ho perquè l’aprecio personalment), però està agreujant una situació que l’únic que fa és traslladar més desconcert i desconfiança a la ciutadania, (estic segur que no és el seu objectiu), però que ha d’obligar al PSC a actuar amb la màxima celeritat i decisió.

La normalitat no hauria de ser notícia

Dues notícies que fan referència a la Família Reial espanyola protagonitzen els titulars de la premsa: una, l’audiència que el Rei d’Espanya, Felip VI, va oferir al col·lectiu de gays i lesbianes a El Pardo, i l’altre, la imputació de la germana del Rei, pel cas Urdangarin.

Em pregunto si aquests dos temes mereixen ser considerats com esdeveniments mediàtics fora de la normalitat social,  perquè  considerar com un fet extraordinari que el Cap d’Estat rebi a un col·lectiu de ciutadans i ciutadanes per tenir una condició sexual determinada, és una demostració clara del retrogradisme sectari que encara regne entre la classe privilegiada de l’estat, es fer apologia de la discriminació; de la mateixa manera que no hauria de ser referència que un ciutadà amb el nom i l’arbre genealògic que tingui, sigui imputat a instàncies d’un jutge per un possible delicte.

La normalitat seria que cap de les dues qüestions fos notícia i que, precisament el Cap de l’Estat, no demostrés una consideració especial a ningú en la seva condició de ciutadà, al contrari del que ha demostrat ara vers a aquests mal denominats col·lectius; i al contrari, també, del que està demostrant al no sortir al pas i reclamar la imputació de la Cristina de Borbón, respectant la decisió de la justícia. 

diumenge, 22 de juny de 2014

Objectiu: desestabilitzar les primàries

Dia sí i dia també som notícia. No hi ha diari ni mitjà nacional (potser també internacional), que no es faci ressò d’alguna qüestió relacionada amb el PSC.

Si no ha hi notícia és provoca per a què es generi; no en va tots sabem que és realment fàcil despertar la incontinència verbal d’aquells que mai han tingut un gran protagonisme però que ara veuen l’oportunitat de tenir-ho, o d’aquells que sí havien sigut protagonistes però que ara han quedat en segon pla, encara que es neguen a admetre-ho.

I avui no podia ser menys. En Ramón Iglesias remarca en el seu “dietari” que a la constatada i reconeguda inicial coherència d’en Joan Ignasi Elena de separar-se del PSC per profundes divergències, es contraposa la incomprensible actitud d’altres ex dirigents, i posa com exemple a la Marina Geli.

I també a la premsa d’avui es recull, al meu modest entendre en un clar intent de manipular l’opinió dels militants per escollir al el Primer Secretari del PSC, la confiança d’en Quim Nadal  que, si en Miquel Iceta surt escollit, el PSC donarà surt clar a la consulta.

En Quim oblida, o vol oblidar, que el PSC mai ha dit no al denominat Dret a Decidir, mitjançant una consulta acordada; el que el PSC ha declinat, com a partit, és a participar en la consulta unilateral i declarada il·legal del 9 de novembre, i a la pregunta programada.

Però continuen les posades en escena que, com si d’una farsa es tractés, són de dubtosa credibilitat (tenint en compte les últimes actuacions) i que són recollides fil per randa, i de manera interessada, per la premsa especialitzada en aquest “acoso i derribo” contra el PSC.

Cóm és possible que en el mateix grup dels denominats crítics (odio aquest concepte), ara hi hagi qui recolza al Miquel Iceta quan fa quatre dies es plantejava abandonar la militància? I com és possible que manifestin esperança en el Iceta, si surt escollit, quan continuen afirmant que és el mateix que hi havia, i que ell és el culpable del tombant no catalanista del PSC? 

Sincerament, em resulta molt difícil no arribar a la conclusió de que aquestes declaracions, contra declaracions, afirmacions i manifestacions són un bord intent desestabilitzador, que intenta desacreditar el procés de primàries que ha iniciat el PSC, i al que ells, de manera inqualificable, no han volgut participar en primera persona malgrat tenir, aparentment, les idees molt clares i un important suport dins de la militància.

Bé, no sé mentir!

Avui he baixat a comprar el pa i a encarregar les coques que, com és típic, serviran per a celebrar la revetlla en companyia de tota la família.

Ho he aconseguit, encara que caminar ha estat un suplici, i les he passat més pu... que Cain.

   - Juanjo, amb la cara pagues.

Això em diu un veí després de petar la xerrada durant un parell de minuts.

   - Coi, és que em fa mal!

Però, per sorpresa, em diu que no es referia al meu gest de dolor, sinó a que, per molt que vulgui, no sé amagar-me rere la mentida, i quan dic una cosa trasllado la confiança de que me la crec.

Afirma, com també m’ho diuen a casa meva, que no sé mentir, o millor,  quan intento dir alguna “mentirijilla” la meva expressió ho trasllada de seguida.

Això, segons ell, em coarta la possibilitat de ser un polític d’elit com si per a tenir una responsabilitat política de projecció, una de les condicions fos enganyar conscientment.

No és votant del PSC, i no sé si per aconseguir algun grau polític en el seu partit és necessari passar unes proves de gest petri a manera de “cara de pòquer” quan es falta a la veritat; però el que sí és cert és que no tots els polítics són iguals, i crec, i així ho practico i continuaré fent-ho, que per a traslladar credibilitat i complicitat amb els votants un s’ha de creure allò que defensa.

Haig de reconèixer que aquesta floreta que m’ha llançat aquest veí no m’ha servit com analgèsic actiu, però sí que m’ha fet pujar la meva autoestima, tot i pensant que alguna cosa hauré fet bé durant aquests set anys que m’he dedicat a fer política municipal al meu poble. O, com a mínim, puc dir que he fet allò que creia que s’havia de fer, sense enganyar a ningú; i, en aquest sentit, ningú podrà dir que he contribuït a fer gran aquesta desafecció política que ha arrelat entre la societat.

dilluns, 16 de juny de 2014

PSC. Corbs i caramels


El PSC va viure ahir una de les planes més fosques i tristes de la seva història organitzativa, i si arribo a escriure el que tenia al cap, després de la celebració del Consell Nacional, segur que algú hagués proposat la meva expulsió d’aquest partit en el que milito fa quasi 30 anys, perquè ahir, l’actitud d’alguns companys es podria titllar, com a poc, de “vomitiva”. (La paraula que ahir tenia al cap, puc assegurar que no era aquesta).

El faristol de la sala Ernest Lluch al carrer Nicaragua, altres cops protagonista d’intervencions crítiques i propostes de progrés, es va convertir en el paradigma de la hipocresia i del sense sentit, on alguns companys van fer allò que en Pepe Montilla, en la seva intervenció, va dir que no s’havia de fer: un panegíric d’en Pere Navarro.

Ahir tothom reconeixia la vàlua, el mèrit, la dedicació, les conquestes i les aportacions que sota la direcció d’en Pere Navarro ha fet el PSC.

Algú afirmava que la situació que estan patint els socialistes és més fruit d’una conjuntura que es respira en contra de la socialdemocràcia, a nivell europeu, que d’una mala gestió. (I jo estic d’acord, tal i com he manifestat en més d’una ocasió).

Es lamentaven de la dimissió del Primer Secretari, fins i tot manifestant sorpresa i empipament.

Però és curiós, si és així (jo m’ho crec i ho sento  i per aquesta raó el dimecres, convençut que ell hauria de ser qui havia de liderar un canvi, li vaig demanar que continués i em va dir que era impossible), em pregunto per què cap dels homes forts d’aquest PSC li va demanar que continués, sinó  tot al contrari, i van convertir totes aquestes lloances i reconeixements en l’epitafi polític d’en Pere Navarro gravat, això sí, gravat en un emotiu aplaudiment de molts minuts.

No soc un baró i desconec gran part de les interioritats que han portat al PSC a aquesta situació, però després de tants anys dirigint i participant en organitzacions que administren poder, m’atreviria a dir que estem davant del típic conflicte de corbs i caramels.

Corb. És aquella au oportunista, que menja de tot, armat de bec i potes robustes, encara que poc especialitzades. En política són aquells que esperen i/o provoquen ensopegades, per a desprès sortir a alimentar-se sense esforç. En el PSC actual són aquells que parlen de refundació, i no de reconstrucció; són aquells que tergiversen la historia; són aquells que advoquen per un canvi ideològic; són aquells que alimenten la confrontació i desprès es queixen de la mala gestió de la discrepància; són aquells que reclamen, sempre des de l’amenaça, respecte a la diversitat; en fi, són aquells que han perdut poder i influència.

Caramels. És aquella llaminadura que és dona com a premi. En política és aquella prebenda que es dona al que està al costat del poder, i que normalment s’intenta guanyar demostrant fidelitat (que no lleialtat, com seria lo lògic). En el PSC actual la bossa de caramels és petita, i les llaminadures no arriben per a tothom, ja que les quotes de poder han minvat de manera ostensible.

Si la meva percepció és encertada, estem davant d’una lluita de poder contra la que em revelo de manera taxativa. 

divendres, 13 de juny de 2014

Atenció velles Glòries: Un pas al costat!

Recordo que fa uns mesos, en  ple debat de les últimes Eleccions al Parlament de Catalunya,  en una reunió de Consellers Nacionals i primers secretaris de les diferents agrupacions locals li manifestava al llavors President del PSC a les Comarques Gironines Quim Nadal que ell, com així els companys que ja portaven molt de temps amb responsabilitat orgànica o representativa, haurien de donar un pas al costat i deixar que fossin cares noves les que donessin un nou impuls al Partit dels Socialistes de Catalunya.

L’andanada que vaig rebre va ser de consideració; fins i tot, no fa gaire dies, algú recordava aquest afer i reconeixia els meus atributs a l’enfrontar-me amb el company Nadal. Com sempre, la mateixa resposta: Jo no visc del PSC ni d’en Quim Nadal; no li dec fidelitat a ningú, i en tot cas lleialtat a la meva ideologia i manera de pensar, a la meva família i amics, i als que han cregut en mi.

Avui, haig de dir, que m’ha sorprès gratament el titular d’un article d’en Joaquim Nadal, dient literalment: Nadal reclama a les “velles glòries que s’apartin”, fent al·lusió a la situació successòria que s’ha generat amb la dimissió d’en Pere Navarro com a Primer Secretari del PSC.

És cert que desprès analitza més qüestions d’unitat sectorial crítica, fent afirmacions i aconsellant estratègies pre-congressuals amb les que no estic d’acord i que crec, no ajuden en absolut a llimar diferències, sinó tot el contrari.

De totes maneres, encara que tard, és bo que un company amb l’experiència d’en Joaquim Nadal em doni la raó i arribi a la conclusió a la que jo vaig arribar ja fa uns mesos.

  

dijous, 12 de juny de 2014

Sobre el comerç. Molt personal

L’antecedent:

Aquest últims dies s’ha produït a Sant Feliu un fet que, enquadrat dins de la normalitat per les particularitats de la diversificació comercial de la ciutat i per la situació econòmica que patim, no deixa de ser insòlit alhora que preocupant, i és que unes iniciatives que de manera contrastada són útils per impulsar el moviment de visitants en el centre turístic de la ciutat, provoquen el rebuig d’una petita part dels comerciants per entendre que estem incentivant la competència deslleial.

El tema es redueix, simplement, en fidelitzar mitjançant un reclam el gaudiment d’un passeig marítim magnífic i envejable que té Sant Feliu, i que es converteix en el punt de trobada de propis i estranys en una ciutat turística com aquesta, durant les hores en que a l’estiu ve de gust caminar i passejar a la vora del mar.

Inventat, senzill i productiu: portar com a màxim 10 parades d’artesans, realment productors propis d’artesania, que ofereixin al vespre fins a l’una de la matinada els seus productes, supeditant l’autorització municipal al fet que es manufacturin “in situ”.

A partir, i sent sensible a les inquietuds dels professionals de la joieria local; i amb la finalitat d’evitar confrontacions innecessàries, es pren la decisió de paralitzar el concurs per adjudicar aquestes 10 parades d’artesania, el que fa que aflorin les diferències entre els comerciants de la ciutat, fins al punt que algú em repte a publicar els meus arguments del per què considero que aquesta iniciativa és positiva per a tothom.

Alguns arguments:

- Competència?. Com deia un d’aquests professionals joiers (que avui em manifestava que considera positiva aquest tipus d’iniciatives d’artesans), mal aniríem si un joier considerés que l’artesà que ven bijuteria barata o que fa “trenetes” o que ofereix “pulseretes” de fil, és la seva competència. Jo, com a client, si vull comprar una joia o bijuteria de qualitat, vaig a comprar al comerç dedicat a aquest negoci i que, normal, té un preu superior. Si compro a l’“artesà” perquè no puc pagar el preu del joier, no serè client del joier encara que no tingui l’oportunitat de comprar a “l’artesà”.

Ahir li posava l’exemple a un dels joiers de la ciutat. Puc comprar una rèplica autoritzada d’un rellotge Rolex per 50 o 100 euros en un mercat qualsevol o per internet, quan l’original val 50000 €. Si compro la rèplica vol dir que no em puc permetre el luxe dels 50000 euros, amb la qual cosa podem afirmar que la parada del mercat no és la meva competència, perquè estem jugant a lligues diferents.

- Competència deslleial?. Aquests comerciants “no sedentaris”, tenen un negoci reglat, del que viuen i pel que paguen els seus impostos. Han d’actuar amb els condicionants que marca la llei i totes les normatives a les que estan supeditats. I l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, abans de donar qualsevol autorització té l’obligació, i així ho fa, de comprovar si ho tenen tot en regla, tan a nivell fiscal com laboral, a imatge dels marxants del mercat dominical, cosa que no fem, perquè no tenim obligació competencial de fer-ho, amb les empreses sedentàries.

- No aporten clients al comerç sedentari?. A la meva manera d’entendre, les accions per fer una dinamització comercial efectiva, han de tenir com objectiu l’atracció del client potencial, no del client. Una persona aconsegueix el “títol” de client quan es converteix en comprador. El meu compromís és fer arribar al potencial client a la zona comercial, i a partir d’aquí seran les accions dels comerciants les que atrauran al possible comprador a la porta de la botiga o davant de l’aparador, i amb habilitat convertir-lo en client.

Clar, per això el comerç ha d’estar obert, i l’oferta ha de ser llaminera. El que no es pot pretendre és fer negoci amb el negoci tancat i no deixar vendre al que té voluntat de vendre.

Demostrat que la persona que passa per un marcat d’aquests no es queda només al mercat. Si hi ha oferta atractiva visita tota l’oferta comercial i, si no compra avui és possible que compri demà.

I algunes reflexions i preguntes:

Per què a altres poblacions aquest tipus de comerç i activitats no sedentàries, sobre tot a ciutats turístiques, es consideren complementàries del comerç habitual?.

Avui dia les distàncies pràcticament no existeixen. No és lògic pensar que si aquí no tenim una oferta comercial atractiva que complementi una de les zones comercials més gran de la zona, com és la de Sant Feliu, els clients potencials, visitants o autòctons, optin per marxar a altres poblacions veïnes que sí que ofereixen aquest tipus de “reclam”?.

No hauríem també d’adaptar la nostra oferta comercial a les preferències dels possibles clients, adequant i flexibilitzant dies de festa i horaris, compaginant ofertes i interessos entre tots els tipus de comerç, considerant la zona comercial com una gran zona comercial?    


diumenge, 8 de juny de 2014

Monarquia/República? El caçador caçat


Estic convençut que és una qüestió d’ego, quasi de frustració personal. Com deia un amic meu, un complex d’inferioritat política a manera de síndrome de mediocritat conscient que només pot ser contrarestat emulant als que ells consideren menys vàlids que ells, encara que estan desenvolupant responsabilitat en un àmbit de molt més abast, en aquest cas, en el supramunicipal.

El Grup Municipal d’ICV presentava, com estava previst, una moció demanant que el Ple Municipal es manifestés a favor de la celebració d’un referèndum per a què, aprofitant l’abdicació del Rei d’Espanya, els ciutadans diguin quin model d’estat volen, república o monarquia.

Com ja he dit en altres ocasions, crec que en un Ple Municipal s’han de prendre decisions que afectin a temes locals, i no furtar debats que sí, ens permeten “lluir”, però que corresponen a altres fòrums, com és el cas.

Partidari de la república, com el PSC, encara que dubtós de la convocatòria d’un referèndum. Aquesta va ser la postura justificativa del meu vot afirmatiu a la moció, a títol personal, encara que pels dubtes sobre la conveniència de convocar o de quan fer-ho, tan podria haver votat a favor, en contra, abstenció o no votar. Bé, des del convenciment de que ens han escollit per a prendre decisions, normalment l’abstenció queda fora de les meves opcions.

No cal dir que la moció tenia trampa, que no era altre que deixar en evidència als partits polítics que han avalat als diferents Grups Municipals, vinculant decisions personals a les postures del partit, projectant diferències i fent lectures tergiversades.

I aquí arriba l’absurd de la situació quan, qui posa la trampa a nivell de moció i qui participa com actor secundari, és fruit de les seves pròpies i reiterades afirmacions; perquè són els manifestament partidaris de la independència de Catalunya, tan a nivell personal com a nivell de militància, els que demanen que es celebri un referèndum per a decidir, com espanyols, si volen continuar amb la monarquia o no.

Possiblement, si volen traslladar debats d’aquest tipus al lloc a on està representada la sobirania dels ciutadans de Sant Feliu de Guíxols, haurien de evitar caure en les seves pròpies contradiccions per a no ser el “caçador caçat”.

dimarts, 3 de juny de 2014

El ritme del PSC l’ha de marcar el PSC

Com cada matí, a primera hora, coincidint amb la trobada amb la meva farmaciola particular, dono un repàs a la premsa virtual. Com deia l’anunci, “un home sense informació és un home sense opinió”.

La notícia central i de llarg abast, lògicament, ha sigut l’abdicació real, encara que ahir, tan per escrit com per les ones com per les xarxes, el tema ja va ser recurrentment analitzat, tothom va dir la seva (en el meu cas, reconec el paper que el Rei va desenvolupar en el seu moment, respecto la seva figura però no crec en la monarquia) i avui poc deu quedar per a fer-ho.

Però a nivell més reduït, amb seguretat no tan transcendent, però que a mi m’afecta també personal i políticament, és la notícia que fa referència a aquesta fissura del PSC gironí, que a alguns mitjans de comunicació com també a alguns protagonistes d’aquest partit, els interessa que sigui capçalera dia sí i dia també.

Sembla ser que ahir va tenir lloc la primera reunió amb l’objectiu d’apropar postures entre els dos sectors i, no sé quines actituds van tenir les persones que a van assistir (les formes en una negociació també han de ser objecte d’anàlisi), però el que tinc clar és que les declaracions posteriors deixen clar que no hi ha voluntat de trobar punts de coincidència que permetin caminar junts, com a mínim d’una de les parts.

Si només sortir de la primera trobada, algú dels assistents ja manifesta públicament que continuaran el seu camí i es convertiran en un nou actor polític en les properes eleccions municipals, hem pregunto quin sentit té seure perquè una afirmació com aquesta trasllada un trencament irreparable per falta i nul·la voluntat de “negociació”; de la mateixa manera que hem qüestiono sobre la legitimitat, solidesa i credibilitat d’un possible i maquillat acord.

El que sí tinc clar, com a militant, però també com a socialista, català i federalista, és que aquesta situació interna no pot dilatar-se més en el temps, perquè la societat catalana, i en aquest cas gironina, necessita un PSC coherent amb la seu model, que no traslladi ambigüitats i que no es mogui al ritme que marquen, interessadament, certs actors polítics o mediàtics.