Una societat al 50% = Ambient enrarit

No sé la raó, i si va ser per qüestions polítiques o personals; desconec si l’agressora era una llampada, indigent o milionària; i ni m’importa si milita en un o altra partit polític, si és sobiranista, unionista o, fins i tot, federalista. Crec que tot això és el de menys.

El que té realment importància és que va haver-hi una agressió física, i que l’agressió va ser contra un representant de la sobirania popular catalana, en Pere Navarro.

I és curiós; tothom condemnava el fet, l’agressió, fins que es va posar de manifest un fet indiscutible: a Catalunya s’està enrarint l’ambient.

I és normal! No ens ha d’estranyar!.

Hem sigut tan innocents que ens hem caure en el parany de que el màxim problema de la societat catalana, i em dona la sensació que fins i tot el de la resta d’Espanya, és allò que s’anomena el “problema català”.

Com incís avui, 1 de maig, un dia del treball que hauria de ser més reivindicatiu que mai i que hauria d’haver estat una clara demostració d’unitat de la societat catalana reclamant polítiques de creació d’ocupació i fre a les retallades, aquest “problema català” ha assolit un protagonisme que no li corresponia.

És a dir, que si aquest “problema català” es soluciona no s’acaba només el “problema”, sino que es solucionen tots els mals. S’estan aprofitant de la necessitat social i ens han venut que la solució es identitària.

Això queda reflectit, fins i tot en les enquestes que, de ser totalment fidels a la realitat social, indiquen que estem en una societat al 50%; i les ferides provocades per diferències de posicionament tan igualades es poden fer tan profundes que, la història ho demostra, la cura sempre passa per actuacions traumàtiques.

Crec que si estiguéssim en una societat normalitzada, sense els greus problemes econòmics i socials que estem patint, el debat en el que ens hem ficat s’hauria produït d’altra manera, i als inductors els hi hauria resultat molt més difícil que arrelés en el conjunt de la societat; és a dir, aquest debat s’hagués produït de manera molt més localitzada i, difícilment, podria traduir-se  en una divisió social, com no fos aplicant tècniques d’apologia.

Però, malauradament, estem en una societat necessitada, i qualsevol possible solució genera esperança col·lectiva. I això sí que possibilita un enrariment natural i espontani de l’ambient, que només respon a interessos molt específics i que, no ens enganyem, estem vivint cada dia.

Però repeteixo, el fet és que va haver-hi una condemnable agressió física, com és condemnable qualsevol acte de violència; i no ens hem d’enganyar, no ens estranyaria en absolut que hagués estat provocat per diferències en la solució de l’anomenat “problema català”.