dissabte, 31 de maig de 2014

PSC, decisió i fermesa.


S’havia respectat el pacte de “no agressió” però, immediatament després de les Eleccions Europees del 25-M, fins i tot abans de que els resultats fossin semioficials i quan encara es treballava amb enquestes, uns ja culpaven als altres dels resultats dolents, reprenent una guerra mediàtica en la que les amenaces, les sortides de to, les declaracions, els posicionaments i les desqualificacions són les armes utilitzades.

Jo, personalment, tan com a socialista, com a militant, com a català o simplement com a persona, he estat menyspreat i insultat, explítica i implícitament, i he vist com s’insultava i es menyspreava també a molts i molts companys i companyes, sense que hi hagués respostes clares.

Ara arriba la gota que far vessar el got, i aquells que ja esperaven aquests resultats – per decència no dic desitjaven – i com si haguessin acabat d’arribar, s’atreveixen a afirmar que el 25-M és la prova de que són ells els que estaven en possessió de la veritat, insinuant i afirmant en alguns cercles, que si el PSC hagués estat dirigit sota els seus postulats, els resultats serien millors.

És una manera de valorar; i sí, a lo millor s’hagués guanyat algun vot més d’aquells que valoren més la qüestió identitària (que no dic que no sigui important) que la social, fent campanya en contra del PSC o no anant a votar o recolzant propostes independentistes - completament legítimes i respectables - però amb seguretat també haguessin perdut alguns vots, per exemple el meu.

Veient algunes manifestacions i posicions de tolerància i les mostres d’incomprensible respecte a la manca de respecte i a la deslleialtat pública, és més fàcil que les meves opinions siguin considerades més punibles que les de aquells que, tot i tergiversant la realitat, insulten i acusen a la majoria d’un partit, el PSC, d’haver furtat els seus principis fundacionals acusant-me (i ho dic en primera persona) de manca de pluralitat, d’actitud antidemocràtica i d’haver renunciat a allò que els socialistes no podem renunciar, com és defensar polítiques d’esquerres.

Sí que és cert que la societat ens ha donat un avís. Però intentar circumscriure aquest avís en clau catalana és la clara demostració de la visió endogàmica i personalista que tenen alguns ex-líders polítics que volen recuperar part del lideratge que han perdut, i que no podrien aspirar a recuperar el seu hinterland, el seu àmbit d’influència, si la visió anés mes enllà d’aquestes fronteres que volen instaurar. Hem rebut un avís de la societat europea! I això és realment perillós.

Com ho he dit per activa i per passiva, jo soc d’aquell quasi 80% dels catalans que no creu que la independència sigui el camí o que no creu que la independència sigui la solució dels problemes que pateix la societat catalana; però alhora, reitero que la independència no em fa por. I milito en un partit que, majoritàriament, defèn aquests postulats.

Com també he manifestat en diferents ocasions, crec que qualsevol partit, amb l’objectiu de ser útil i respondre a les inquietuds de la societat, ha de traslladar postures clares, no volubles i creïbles, amb respecte a la seva pròpia ideologia i manera de ser, i no crec que l’afirmació simple de que hem de defensar allò que vol la majoria social, encara que vagi en contra de la raó de ser de la pròpia formació política, sigui una mostra d’honradesa política, sinó tot al contrari. Sincerament crec que el problema del PSC, ha estat un excés d’ambigüitat, que pensava que ara havíem superat, encara que sigui amb massa retard.

I crec que el PSC ha de respectar la pluralitat, sempre que aquesta pluralitat no sigui sinònim d’inacció, que és el que es persegueix; és a dir, que en la diferència d’opinions i la manca de consens no hi hagi definició clara del partit. Això no va amb mi i, per això, sóc contrari a la postura còmode de l’abstenció que, l’únic que pretén, es fugir de la presa de decisions.

I tot això ve a col·lació de la carta del Primer Secretari del PSC a les Comarques Gironines (per a mi primer secretari democràticament escollit a més d’alcalde de Palafrugell, com alguna dirigent menysprea a la premsa) i, sobretot, a l’enquesta que acompanya aquesta carta, de la que m’assabento per un diari territorial.

Informo que no penso contestar a aquesta enquesta. Utilitzar l’enquesta és furtar el debat i traslladar als militants una decisió que ha de prendre la direcció del partit; és fugir de la responsabilitat que han assolit i de la confiança que hem dipositat; això és una mala demostració de regeneració democràtica interna; això és prostituir els mecanismes interns de participació.

En síntesi, això és intentar acontentar a aquests que durant aquests últims temps  han utilitzat la bandera del insult i la desqualificació per alimentar el seu ego, contribuint, de manera directa, a engreixar la complicada situació interna que viu el PSC i això implica que, tenint coincidències, difícilment m’obligaré a trobar-les per a treballar conjuntament.

I sí, el PSC necessita un canvi, que no un simple relleu de persones com alguns volen fer creure que és la solució. Necessita un canvi basat en un impuls que traslladi credibilitat a la ciutadania, i això només s’aconsegueix amb propostes clares que responguin a les necessitats reals dels ciutadans i ciutadanes i no a les expectatives personals d’alguns polítics integrats d’algun lobbys d’ideologia dubtosament progressista que només amaga ambicions personals.

Només em queda demanar seny als dirigents del PSC que avui tenen la responsabilitat de tirar endavant el partit, que no renuncïin al lideratge, i que responguin amb decisió, fermesa i convenciment al compromís que van assolir democràticament.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada