PSC, decisió i fermesa.

S’havia respectat el pacte de “no agressió” però, immediatament després de les Eleccions Europees del 25-M, fins i tot abans de que els resultats fossin semioficials i quan encara es treballava amb enquestes, uns ja culpaven als altres dels resultats dolents, reprenent una guerra mediàtica en la que les amenaces, les sortides de to, les declaracions, els posicionaments i les desqualificacions són les armes utilitzades.

Jo, personalment, tan com a socialista, com a militant, com a català o simplement com a persona, he estat menyspreat i insultat, explítica i implícitament, i he vist com s’insultava i es menyspreava també a molts i molts companys i companyes, sense que hi hagués respostes clares.

Ara arriba la gota que far vessar el got, i aquells que ja esperaven aquests resultats – per decència no dic desitjaven – i com si haguessin acabat d’arribar, s’atreveixen a afirmar que el 25-M és la prova de que són ells els que estaven en possessió de la veritat, insinuant i afirmant en alguns cercles, que si el PSC hagués estat dirigit sota els seus postulats, els resultats serien millors.

És una manera de valorar; i sí, a lo millor s’hagués guanyat algun vot més d’aquells que valoren més la qüestió identitària (que no dic que no sigui important) que la social, fent campanya en contra del PSC o no anant a votar o recolzant propostes independentistes - completament legítimes i respectables - però amb seguretat també haguessin perdut alguns vots, per exemple el meu.

Veient algunes manifestacions i posicions de tolerància i les mostres d’incomprensible respecte a la manca de respecte i a la deslleialtat pública, és més fàcil que les meves opinions siguin considerades més punibles que les de aquells que, tot i tergiversant la realitat, insulten i acusen a la majoria d’un partit, el PSC, d’haver furtat els seus principis fundacionals acusant-me (i ho dic en primera persona) de manca de pluralitat, d’actitud antidemocràtica i d’haver renunciat a allò que els socialistes no podem renunciar, com és defensar polítiques d’esquerres.

Sí que és cert que la societat ens ha donat un avís. Però intentar circumscriure aquest avís en clau catalana és la clara demostració de la visió endogàmica i personalista que tenen alguns ex-líders polítics que volen recuperar part del lideratge que han perdut, i que no podrien aspirar a recuperar el seu hinterland, el seu àmbit d’influència, si la visió anés mes enllà d’aquestes fronteres que volen instaurar. Hem rebut un avís de la societat europea! I això és realment perillós.

Com ho he dit per activa i per passiva, jo soc d’aquell quasi 80% dels catalans que no creu que la independència sigui el camí o que no creu que la independència sigui la solució dels problemes que pateix la societat catalana; però alhora, reitero que la independència no em fa por. I milito en un partit que, majoritàriament, defèn aquests postulats.

Com també he manifestat en diferents ocasions, crec que qualsevol partit, amb l’objectiu de ser útil i respondre a les inquietuds de la societat, ha de traslladar postures clares, no volubles i creïbles, amb respecte a la seva pròpia ideologia i manera de ser, i no crec que l’afirmació simple de que hem de defensar allò que vol la majoria social, encara que vagi en contra de la raó de ser de la pròpia formació política, sigui una mostra d’honradesa política, sinó tot al contrari. Sincerament crec que el problema del PSC, ha estat un excés d’ambigüitat, que pensava que ara havíem superat, encara que sigui amb massa retard.

I crec que el PSC ha de respectar la pluralitat, sempre que aquesta pluralitat no sigui sinònim d’inacció, que és el que es persegueix; és a dir, que en la diferència d’opinions i la manca de consens no hi hagi definició clara del partit. Això no va amb mi i, per això, sóc contrari a la postura còmode de l’abstenció que, l’únic que pretén, es fugir de la presa de decisions.

I tot això ve a col·lació de la carta del Primer Secretari del PSC a les Comarques Gironines (per a mi primer secretari democràticament escollit a més d’alcalde de Palafrugell, com alguna dirigent menysprea a la premsa) i, sobretot, a l’enquesta que acompanya aquesta carta, de la que m’assabento per un diari territorial.

Informo que no penso contestar a aquesta enquesta. Utilitzar l’enquesta és furtar el debat i traslladar als militants una decisió que ha de prendre la direcció del partit; és fugir de la responsabilitat que han assolit i de la confiança que hem dipositat; això és una mala demostració de regeneració democràtica interna; això és prostituir els mecanismes interns de participació.

En síntesi, això és intentar acontentar a aquests que durant aquests últims temps  han utilitzat la bandera del insult i la desqualificació per alimentar el seu ego, contribuint, de manera directa, a engreixar la complicada situació interna que viu el PSC i això implica que, tenint coincidències, difícilment m’obligaré a trobar-les per a treballar conjuntament.

I sí, el PSC necessita un canvi, que no un simple relleu de persones com alguns volen fer creure que és la solució. Necessita un canvi basat en un impuls que traslladi credibilitat a la ciutadania, i això només s’aconsegueix amb propostes clares que responguin a les necessitats reals dels ciutadans i ciutadanes i no a les expectatives personals d’alguns polítics integrats d’algun lobbys d’ideologia dubtosament progressista que només amaga ambicions personals.

Només em queda demanar seny als dirigents del PSC que avui tenen la responsabilitat de tirar endavant el partit, que no renuncïin al lideratge, i que responguin amb decisió, fermesa i convenciment al compromís que van assolir democràticament.

Irresponsable estereotipar un barri

Una operació policial desarticula una banda de delinqüents dedicats a robatoris amb violència a xalets i masies de Girona i encara que mai una notícia d’aquest tipus pot considerar-se com a bona (si  s’han detingut a una vintena de delinqüents significa que hi ha delinqüència), s’ha de dir que pitjor seria si  continuessin delinquint.

La veritat és que poc hauria d’importar la nacionalitat o procedència dels delinqüents, el color de la pell o si vivien a tal ciutat o a quin barri; la valoració hauria de fer-se únicament pel fet de que vint lladres violents estan fora de circulació.

Però clar, hi ha gent que vol aprofitat qualsevol situació per a sortir a la palestra i, aportant unes dosis de morbo inexistent, intenten convertir una notícia que hauria de ser tractada amb molta cura i sensibilitat, en una espècia de plataforma mediàtica personal o partidista.

Malauradament i crec que de manera irresponsable i prou meditada, alguns partits polítics han intentat fer un paral·lelisme entre un barri de Sant Feliu - a on va ser més visible l’esmentada operació policial - i els delinqüents, culpabilitzant pràcticament al barri del Sot dels Canyers de l’existència d’aquests malfactors, donant una visió de gueto i de marginalitat que no es correspon amb la realitat.

En aquest barri, a on sí que és cert que es van efectuar la major part de detencions, hi viu gent de tots tipus, de totes les races i de totes religions, a l’igual que en qualsevol barri de la ciutat, com succeeix a totes les ciutats. I si bé és cert que gran part dels ciutadans nou vinguts arribats a Sant Feliu s’han ubicat en aquest barri, sobretot per qüestions de relació d’origen o econòmiques, la gran majoria són ciutadans integrats a la nostre societat que es guanya la vida honradament, o que també honradament, pateix la vigent situació de precarietat econòmica i social..

I no és just, alhora que és rebutjable, estereotipar el barri del Sot dels Canyers de Sant Feliu com sinònim de conflictivitat social, de la mateixa manera que és un insult qualificar el barri de “refugi per magrebins i africans”; seria tant com qualificar de niu de corruptes o de lladres de guant blanc als residents del barri de Pedralbes a Barcelona o al barri de Salamanca a Madrid, pel simple fet de que allà hi viuen alguns delinqüents que vesteixen d’Armani i es complementen de Loewe,  perquè en aquests barris, a l’igual que a d’altres barris de Sant Feliu que no són el Sot dels Canyers, també hi ha gent que estan a l’atura i necessiten dels bancs d’aliments per a sobreviure.

Barbada Eurovisión

Per a molts de la meva “quinta” és una tradició seguir les votacions del festival d’Eurovisió. No ja les cançons que es presenten sinó, sobretot, aquell “three points, trois points” amb que els representants dels diferents països anuncien les diferents valoracions.

(S’ha de dir que aquest any la portaveu espanyola, amb el seu nivell d’anglès, ha demostrat ser una alumna avantatjada de l’Ana Botella)

I sí, és cert que cada cop més els resultats són previsibles, -  el que menys importa és la qualitat de la cançó -  ja que l’element determinant de valoració de les últimes edicions ha sigut la relació diplomàtica entre països participants. Fins i tot, no seria d’estranyar que el jurat estigués presidit pel govern de torn, això sí, a l’ombra, perquè sembla que faci vergonya reconèixer que es segueix aquest esdeveniment.

Però enguany, trencant la tònica, l’element més significatiu que ha marcat qui havia de guanyar ha sigut l’aspecte del cantant, deixant de banda la qualitat musical i no fent totalment  determinant la realitat política la relació entre política.

No sé si la cançó d’aquesta cantant de “cerrada barba” era la millor, sincerament no ho recordo (encara que tinc present que algunes de les cançons em van agradar força); el que tinc clar és que va guanyar la barba de la Conchita. 

I en quant a la cançó espanyola crec que va estar mal valorada, i que la Ruth Lorenzo es mereixia quelcom més que una novena posició. 

Possiblement amb un "mostacho"... 

Empresari i independentista

Em comenta un company, mitjançant un missatge, el twitter d'un empresari local que, amb l'única finalitat d'atacar al PSC, presumeix de l'assistència a un acte que ERC va celebrar ahir a Sant Feliu de Guíxols.

Obvietat en la meva resposta: I...?

Bé, veient el grup polític local en el que "milita", el més normal és que aquest empresari estigués alineat amb un partit de dretes.

Com declarat virtualment independentista, no se si per convicció, devoció o oportunisme, aquest empresari s’ha d'alinear, per lògica, amb un partit que defensi l'independentisme.

Si lliguem aquestes dues premisses, ahir aquest empresari independentista, per lògica, va recolzar ahir l'única opció política possible d'àmbit supramunicipal: la d'un partit polític que, per estratègia i tacticisme polític, avui dona suport a polítiques de dretes a Catalunya, alhora que té, com raó de ser, la independència de Catalunya.

És normal i respectable que la fotografia d'aquest empresari sigui amb ERC, de la mateixa manera que no és d'estranyar, i per què no dir-ho?, m'agrada que aquest empresari i els seus correligionaris tinguin com enemic el PSC, com l’únic partit a Catalunya que té com a prioritat, donar resposta a les necessitats reals dels ciutadans i ciutadanes.

Una societat al 50% = Ambient enrarit

No sé la raó, i si va ser per qüestions polítiques o personals; desconec si l’agressora era una llampada, indigent o milionària; i ni m’importa si milita en un o altra partit polític, si és sobiranista, unionista o, fins i tot, federalista. Crec que tot això és el de menys.

El que té realment importància és que va haver-hi una agressió física, i que l’agressió va ser contra un representant de la sobirania popular catalana, en Pere Navarro.

I és curiós; tothom condemnava el fet, l’agressió, fins que es va posar de manifest un fet indiscutible: a Catalunya s’està enrarint l’ambient.

I és normal! No ens ha d’estranyar!.

Hem sigut tan innocents que ens hem caure en el parany de que el màxim problema de la societat catalana, i em dona la sensació que fins i tot el de la resta d’Espanya, és allò que s’anomena el “problema català”.

Com incís avui, 1 de maig, un dia del treball que hauria de ser més reivindicatiu que mai i que hauria d’haver estat una clara demostració d’unitat de la societat catalana reclamant polítiques de creació d’ocupació i fre a les retallades, aquest “problema català” ha assolit un protagonisme que no li corresponia.

És a dir, que si aquest “problema català” es soluciona no s’acaba només el “problema”, sino que es solucionen tots els mals. S’estan aprofitant de la necessitat social i ens han venut que la solució es identitària.

Això queda reflectit, fins i tot en les enquestes que, de ser totalment fidels a la realitat social, indiquen que estem en una societat al 50%; i les ferides provocades per diferències de posicionament tan igualades es poden fer tan profundes que, la història ho demostra, la cura sempre passa per actuacions traumàtiques.

Crec que si estiguéssim en una societat normalitzada, sense els greus problemes econòmics i socials que estem patint, el debat en el que ens hem ficat s’hauria produït d’altra manera, i als inductors els hi hauria resultat molt més difícil que arrelés en el conjunt de la societat; és a dir, aquest debat s’hagués produït de manera molt més localitzada i, difícilment, podria traduir-se  en una divisió social, com no fos aplicant tècniques d’apologia.

Però, malauradament, estem en una societat necessitada, i qualsevol possible solució genera esperança col·lectiva. I això sí que possibilita un enrariment natural i espontani de l’ambient, que només respon a interessos molt específics i que, no ens enganyem, estem vivint cada dia.

Però repeteixo, el fet és que va haver-hi una condemnable agressió física, com és condemnable qualsevol acte de violència; i no ens hem d’enganyar, no ens estranyaria en absolut que hagués estat provocat per diferències en la solució de l’anomenat “problema català”.