S’havia respectat
el pacte de “no agressió” però, immediatament després de les Eleccions Europees
del 25-M, fins i tot abans de que els resultats fossin semioficials i quan
encara es treballava amb enquestes, uns ja culpaven als altres dels resultats dolents,
reprenent una guerra mediàtica en la que les amenaces, les sortides de to, les
declaracions, els posicionaments i les desqualificacions són les armes
utilitzades.
Jo, personalment,
tan com a socialista, com a militant, com a català o simplement com a persona,
he estat menyspreat i insultat, explítica i implícitament, i he vist com
s’insultava i es menyspreava també a molts i molts companys i companyes, sense
que hi hagués respostes clares.
Ara arriba la
gota que far vessar el got, i aquells que ja esperaven aquests resultats – per
decència no dic desitjaven – i com si haguessin acabat d’arribar, s’atreveixen
a afirmar que el 25-M és la prova de que són ells els que estaven en possessió
de la veritat, insinuant i afirmant en alguns cercles, que si el PSC hagués
estat dirigit sota els seus postulats, els resultats serien millors.
És una manera de
valorar; i sí, a lo millor s’hagués guanyat algun vot més d’aquells que valoren
més la qüestió identitària (que no dic que no sigui important) que la social, fent
campanya en contra del PSC o no anant a votar o recolzant propostes
independentistes - completament legítimes i respectables - però amb seguretat
també haguessin perdut alguns vots, per exemple el meu.
Veient algunes
manifestacions i posicions de tolerància i les mostres d’incomprensible
respecte a la manca de respecte i a la deslleialtat pública, és més fàcil que
les meves opinions siguin considerades més punibles que les de aquells que, tot
i tergiversant la realitat, insulten i acusen a la majoria d’un partit, el PSC,
d’haver furtat els seus principis fundacionals acusant-me (i ho dic en primera
persona) de manca de pluralitat, d’actitud antidemocràtica i d’haver renunciat
a allò que els socialistes no podem renunciar, com és defensar polítiques
d’esquerres.
Sí que és cert
que la societat ens ha donat un avís. Però intentar circumscriure aquest avís
en clau catalana és la clara demostració de la visió endogàmica i personalista
que tenen alguns ex-líders polítics que volen recuperar part del lideratge que
han perdut, i que no podrien aspirar a recuperar el seu hinterland, el seu
àmbit d’influència, si la visió anés mes enllà d’aquestes fronteres que volen
instaurar. Hem rebut un avís de la societat europea! I això és realment perillós.
Com ho he dit per
activa i per passiva, jo soc d’aquell quasi 80% dels catalans que no creu que la
independència sigui el camí o que no creu que la independència sigui la solució
dels problemes que pateix la societat catalana; però alhora, reitero que la
independència no em fa por. I milito en un partit que, majoritàriament, defèn
aquests postulats.
Com també he
manifestat en diferents ocasions, crec que qualsevol partit, amb l’objectiu de
ser útil i respondre a les inquietuds de la societat, ha de traslladar postures
clares, no volubles i creïbles, amb respecte a la seva pròpia ideologia i
manera de ser, i no crec que l’afirmació simple de que hem de defensar allò que
vol la majoria social, encara que vagi en contra de la raó de ser de la pròpia
formació política, sigui una mostra d’honradesa política, sinó tot al contrari.
Sincerament crec que el problema del PSC, ha estat un excés d’ambigüitat, que pensava
que ara havíem superat, encara que sigui amb massa retard.

I tot això ve a col·lació de la carta del Primer
Secretari del PSC a les Comarques Gironines (per a mi primer secretari
democràticament escollit a més d’alcalde de Palafrugell, com alguna dirigent
menysprea a la premsa) i, sobretot, a l’enquesta que acompanya aquesta carta,
de la que m’assabento per un diari territorial.
Informo que no
penso contestar a aquesta enquesta. Utilitzar l’enquesta és furtar el debat i
traslladar als militants una decisió que ha de prendre la direcció del partit; és
fugir de la responsabilitat que han assolit i de la confiança que hem
dipositat; això és una mala demostració de regeneració democràtica interna;
això és prostituir els mecanismes interns de participació.
En síntesi, això
és intentar acontentar a aquests que durant aquests últims temps han utilitzat la bandera del insult i la desqualificació
per alimentar el seu ego, contribuint, de manera directa, a engreixar la
complicada situació interna que viu el PSC i això implica que, tenint
coincidències, difícilment m’obligaré a trobar-les per a treballar
conjuntament.
I sí, el PSC necessita
un canvi, que no un simple relleu de persones com alguns volen fer creure que
és la solució. Necessita un canvi basat en un impuls que traslladi credibilitat
a la ciutadania, i això només s’aconsegueix amb propostes clares que responguin
a les necessitats reals dels ciutadans i ciutadanes i no a les expectatives personals
d’alguns polítics integrats d’algun lobbys d’ideologia dubtosament progressista
que només amaga ambicions personals.
Només em queda
demanar seny als dirigents del PSC que avui tenen la responsabilitat de tirar endavant
el partit, que no renuncïin al lideratge, i que responguin amb decisió, fermesa i convenciment al compromís que van assolir democràticament.