diumenge, 27 d’abril de 2014

De qui és el PSC?

Ja fa molts anys que vaig decidir militar al PSC. Vaig entendre que era el partit que més responia a la meva visió de la societat i, sincerament, no em vaig preocupar de quins companys  van ser els que van aglutinar esforços per aconseguir la unitat dels socialistes a Catalunya, ni quins van ser els grups o partits que van decidir unificar les seves postures i maneres de canalitzar aquests esforços i lluitar per una societat més justa i més solidària. Era l’únic partit socialista a Catalunya, el PSC-PSOE, i vaig decidir que fos el meu partit. 

Ara resulta que em vaig equivocar i que em vaig fer militant d’un aparador, és a dir, d’un partit que cinc anys enrere de la meva decisió havia nascut de la falsedat d’un aparent pacte entre tres partits amb una visió diferent de la societat catalana. Com a mínim això és el que alguns argumenten per a justificar la seva actitud bel·ligerant contra el PSC actual, reivindicant el seu protagonisme i reclamant la propietat (com hereus) d’un d’aquells partits que ara fa quasi 36 anys van decidir dissoldre’s per a crear un nou partit, el PSC.

Poc respecte demostren aquests companys al partit en el que militen, l’únic PSC que existeix, i nul respecte mostren a aquells companys que van decidir gestar la seva creació ara fa 38 anys.

Jo no hi era, ni vaig participar, com tinc la seguretat de que tampoc van fer-ho els que avui reivindiquen els posicionaments inicials de fa 40 anys, de la mateixa manera que estic segur de que la gran majoria d’aquests companys, quan van decidir fer-se militants del PSC van fer-ho, com jo, amb la clara intenció de militar al partit d’esquerres que millor responia al seu ideari polític i social, i que els seus protocols fundacionals subscrits al 1978 no van ser determinants en la seva decisió; m’atreviria a dir que els desconeixien.

Parlen de que s’ha traït l’esperit de la fundació del PSC. Només cal llegir i documentar-se per demostrar la falsedat perversa d’algunes afirmacions.

Punt 4 del Protocol d’unitat de la FSC (PSOE), PSC-C i PSC-R en el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). “...El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) tindrà plena sobirania en aquells àmbits de competències que els socialistes de Catalunya propugnen per a l’organització política del nostre país, d’acord amb el marc constitucional aprovat en el seu programa pels socialistes de tot l’Estat (sic).” (1978)

Entenc que aquest companys no estiguin d’acord; això sí, únicament aquells que no van participar en la confecció d’aquest protocol fundacional del PSC.

Entenc que es reclamin modificacions en les relacions entre el PSC i la resta de partits, entre ells el PSOE (que ho sàpiga s’han produït canvis substancials).

Entenc, que no comparteixo, que la qüestió identitària de Catalunya pugui ser una reivindicació de canvi de postura en el PSC: tan legítima com qualsevol altra i supeditada a les regles del joc democràtic que disposa el PSC.

Però que s’utilitzin arguments falsos, menyspreant fins i tot als companys i companyes que van fer possible la unitat del socialisme a Catalunya ara fa 36 anys, és simplement intentar manipular l’opinió de la militància amb objectius poc clars, i això és intolerable.

              

dissabte, 19 d’abril de 2014

Carta oberta al Sr. Martí Sabrià

Sr. Sabrià, vaig tenir la temptació d’actuar igual que vostè ho ha fet aquest mes de març, és a dir, preparar una entrevista a la Revista del Baix Empordà i publicar-la a l’edició del mes de juny, contestant així a unes afirmacions que, com a mínim i de manera condescendent es poden qualificar de desafortunades, alhora que mostren un clar menyspreu vers els professionals de la restauració de Sant Feliu de Guíxols que continuen demostrant la seva qualitat i la seva vàlua; i des de molt més enllà del 1983, data que vostè esmenta com l’inici de mostres de Cuina de l’Empordanet.

Però he decidit contestar des del meu blog personal, des de casa meva, obviant els canals oficials que, com a Regidor de Turisme i Promoció Econòmica podria utilitzar, evitant així un creuament públic de paraules que només beneficiaria a aquells que necessiten la desqualificació per a provocar un soroll que els permeti continuar estant en “primera fila” i que, vostè estarà d’acord amb mi, no necessiten els establiments de restauració de Sant Feliu de Guíxols que, de manera contrastada, basen el seu èxit en l’elaboració i manipulació de productes de qualitat.

Perquè d’això es tracta, malgrat vostè manifesti el contrari en l’esmentada entrevista. Crec, i sota aquest precepte treballem empresaris i Ajuntament de Sant Feliu, que més enllà de l’organització el més important en gastronomia és oferir al client un producte de qualitat elaborat amb professionalitat i bon gust; i això és aplicable tan quan l’oferta es fa des d’un restaurant, particularment, com quan es forma part d’una activitat o campanya gastronòmica col·lectiva.

No seré jo qui qüestioni que altre població veïna faci una activitat gastronòmica relacionada amb l’anxova, per exemple, tot i que a el Peix Blau Ganxó protagonitza una campanya de la que forma part aquest peix. Això sí que seria absurd, tan absurd com si Sant Feliu programés una campanya amb la Gamba de Palamós, o aquesta vila programés una de Peix Blau Ganxó. Ara, li puc assegurar que els restaurants de Sant Feliu de Guíxols no tenen cap problema en  oferir gambes de Palamós, en un clar sentit de col·laboració i amb orgull de territori.

Intentar monopolitzar productes, com vostè defensa, per a garantir l’èxit d’una campanya gastronòmica, és  artificial i no és sinònim de qualitat, si no tot el contrari, alhora que va en contra de tot sentit comercial i de promoció.

Garoina o Uriç? Uriç o Garoina? Sembla que aquesta és la qüestió que ha provocat la seva opinió que, amb tot el respecte, amaga quelcom més. Doncs bé, la meva resposta: uriç i garoina, que no en competència de campanya que, ningú posa en dubta, té Palafrugell, sinó en una clara intenció de donar publicitat als restaurants ganxons que des de fa molts anys, molt més enllà de 1983, ofereixen aquest producte, i sense més pretensió que fer públic que estem en temps d’uriços.

Miri, crec que el que necessita el nostre territori és complementar l’oferta turística entre poblacions, en aquest cas la gastronòmica, i això ha sigut un dels meus objectius i de les meves apostes des de la meva responsabilitat política, i amb aquest objectiu hem treballat des de l’àrea de turisme de Sant Feliu de Guíxols juntament amb els professionals de la gastronomia de la ciutat, entenent que la diversitat d’oferta sí que és garantia d’èxit i de consolidació, al contrari que l’oferta monopolitzada que, al final, desemboca, malauradament en aquell “pa per avui i fam per a demà”.

Acabo repetint que les seves opinions, en aquesta preparada entrevista de la Revista del Baix Empordà, no són de rebut si les fa el responsable d’una Associació com la que vostè gerencia, i demostren una falta de respecte, en particular vers els professionals de la restauració de Sant Feliu de Guíxols i, en general, vers tots els del Baix Empordà.

diumenge, 6 d’abril de 2014

Els drets dels joves

L’altre dia publicava, al Diari de Girona, un article sobre la perversitat que representa convertir la figura del becari en una categoria professional específica, i que afecta únicament a aquesta franja d’edat que anomenen, també de manera perversa i interessadament conscient, jove.

Per això, quan la Regidora de Joventut em van proposar presentar una jornada dirigida als joves de la ciutat per abordar el tema dels drets i de la precarietat laboral, vaig trobar que era una oportunitat única per a traslladar una idea que crec s’ha de considera com un principi bàsic:

Els drets d’un treballador, com a treballador, no han de tenir edat, de la mateixa manera que tampoc han de tenir sexe, raça o religió.

Ja és prou lamentable que, amb l’objectiu de flexibilitzar la legalització de la precarietat juvenil en el treball i que els salaris siguin menors, s’ampliï l’edat del considerat jove, aplicant programes, beneficis fiscals o de seguretat social a “joves de fins a 35 anys” (edats en que, en molts casos, aquests joves ja són, o podien ser, pares o mares de família).

Però que algú jusitifiqui, encara que sigui remotament, l'actitud d'aquells que es volen aprofitar de la necessitat dels treballadors, amb independència de l'edat, oferint treballs a canvi de renunciar a drets laborals, fomenta la precarietat i és una clara constatació del retrocès en matèria social i laboral que estem patint dia a dia, i que hem de combatre.


dissabte, 5 d’abril de 2014

La sang entra al debat sobiranista

Llegint titulars com aquest, “Mas respon a Rajoy que labarreja de sang no ens fa iguals, em ratifico amb la meva opinió de que “no anem pas bé”, parafrasejant a una companya de consistori. Jo diria més, “anem cada cop pitjor

A mesura de que s’apropen dates clau (ara el 8 de març, 25 de maig, 11 de setembre i 9 de novembre) els discursos, amb la clara intenció de pujar el nivell de tensió i de visualitzar crispació i confrontació, seran més durs i agres.

És possible que es tregui de context però i que desprès, càpiguen  matisacions i aclariments però, no donar què pensar que ara, en aquest procés de reclamació independentista de Catalunya, ja comencem a parlar de sang?

M’esgarrifa pensar quin serà el següent pas. Parlar de RH? Establir “nivells de català” operant amb factors generacionals? Jo que sóc català de tercera generació, se’m considerarà català amb tots els drets?

Vull pensar que està tret de context però, a ningú li fa por que es comenci a tocar el tema de la consanguinitat en el denominat procés sobiranista? Algú està pensant, potser, en conceptes de puresa racial?

Recordo quan en Pasqual Maragall parlava del mestissatge amb orgull de poble; en canvi ara alguns responen a la provocació del tema sang amb la sang, com si el comú color vermell de la sang, no fou prou intens com per a què serveixi, únicament, de vincle d’unió.