dilluns, 31 de març de 2014

Primàries PSC-BCN

S’ha de ser un demòcrata convençut, d’una gran solidesa ideològica i amb un alt grau de consciència corporativista per a sotmetre’s a un procés electoral, com el que ha endegat el PSC per escollir els candidats que el representaran a les properes Eleccions Municipals, i assumir els resultats amb “esportivitat” i respecta a les majories.
 
I això ho dic perquè, si bé és cert que entre els candidats han d’haver-hi diferències de plantejaments en temes específics que afecten l`àmbit de la localitat i que poden determinar el sentit de la decisió del votant, en aquest cas és obligat pensar que han de ser moltes més les coincidències entre ells, el que situa l’element personal com un factor perillosament decisiu.
 
Tots tenim clar que perdre no li agrada a ningú (menys als masoquistes suposo) i que la visió pròpia d’un tema determinat no tingui prou recolzament és perfectament assumible; el que realment pot fer mal és la constatació de que l’elector hagi escollit a “l’adversari” per qüestions de simpatia, que no d’empatia.
 
En el context d’uns comicis electorals, on entren en “litigi” diferents opcions per assumir la responsabilitat efectiva de govern en qualsevol àmbit, el final és senzill: qui guanya governa i qui perd desenvoluparà tasques d’oposició; però en el procés endegat pel PSC, qui guanya assumeix la responsabilitat de liderar un projecte, i qui perd té la responsabilitat de recolzar-ho i de col·laborar, per aquell principi corporativista del que feia esment sense la possibilitat, per lleialtat orgànica, d’actuar com opositor.
 
Si és difícil  que dos projectes sotmesos a la decisió d’un tercer (o de tercers)  puguin conviure junts un cop s’ha optat per un o altre, molt més complicat –l’experiència diu que pràcticament impossible- que propostes de lideratge personal es posin d’acord i oblidin completament que les diferències són personals i que, amb l’objectiu de tirar endavant fites coincidents, facin equip acceptant amb “humilitat” la “generositat” del que guanya.
 
Aquesta és la raó per la què mai he sigut defensor dels processos de primàries interns per escollir candidats, i així vaig tenir l’oportunitat de manifestar-li als companys Almunia i Borrell fa ja molta anys a Madrid quan tots dos optaven a ser candidats a la Presidència del Govern, i encara que també haig de reconèixer els meus dubtes vers els processos externs, com l’actual a Barcelona, ho puc entendre com a positiu si el considerem, únicament, com un mecanisme de participació de la ciutadania per a mesurar l’acceptació d’un possible candidat.
 
Però som humans i els egos, encara que de manera inconscient, també necessiten ser alimentats essent el més fàcil, per a justificar la derrota qüestionar la victòria i, alhora, agafar arguments per auto-justificar possibles decisions i accions posteriors.
 
Veient les reaccions i manifestacions d’algun company em temo que volen convertir un procés, que podria ser positiu com el de les primàries del PSC-BCN, en el camí de la seva fugida per la porta del costat al no acceptar uns resultats que s’han produït fruit de l’exercici d’una democràcia interna i externa que, malgrat venen exigint de manera recurrent i acusatòria i que també han utilitzat com argument en aquesta campanya, ara qüestionen per a no ser favorables a les seves tesis.
 
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada