diumenge, 16 de març de 2014

Nosotros somos quien somos!!!

Em revelo, és cert, però certes actituds em conviden més a la renúncia que a la lluita. Però com ahir li deia a una amiga, “resistiré”; o si més no, tinc el ferm propòsit de fer-ho.

Però la veritat és que es fa difícil aguantar els arguments desqualificants, ja massa recurrents i cada cop més pujats de to, que dins del PSC alguns utilitzen per a defensar la consulta del 9-N, tal i com està plantejada en aquest moment.

No dubto de la legitimitat de defensar qualsevol opció, si és que es produeix la consulta: el NO, el SÍ-NO, el SÍ-SÍ. Fins i tot podria legitimar el BLANC, el NUL o l’ABSTENCIÓ, encara que crec que en un tema com aquest els ciutadans haurien de considerar l’exercici efectiu de la democràcia com és el fet de votar, més com una obligació que com un deure.

Però quan els arguments únicament es basen en qüestions relacionades amb tacticisme polític i estratègia electoral, titllant de mediocres als dirigents actuals i als que democràticament han decidit recolzar el seu programa, perden la legitimitat alhora que demostren que el que volen és, simplement, protagonisme.

Si fossin coherents no els hi faria por defensar que el “poble català” votés amb garanties de que el resultat fos vinculant, que és el que no aconseguirà amb una votació no considerada legal; i tampoc posarien problemes per a que els catalans poguessin decidir democràticament i sense mediatitzacions polítiques entre totes les opcions possibles, no només a la independència, que és l’única pregunta clara i taxativa que es pretén posar en consideració el 9-N.

I reivindicarien, sense cap derivada ni condicionant, la millora quantitativa de Catalunya que li permetés aconseguir l’estat del benestar que mereixen els catalans; i si per aconseguir-ho és necessita votar tots els models possibles, doncs endavant.

Al cap i a la fi, és el que està defensant el PSC.

Perquè tothom es pregunta què passarà si el resultat d’una hipotètica votació fos un SI-SI majoritari i qualificat, però ni vinculant ni autoritzat. Segurament tindríem una anunciada i sembla que desitjada (per alguns) declaració unilateral d’independència però, amb quines conseqüències immediates per als catalans?.

I per què ningú es pregunta si el resultat fos NO o hi hagués una majoritària ABSTENCIÓ? (Segur que aquest resultat sí que alguns el considerarien vinculant!) Què vol dir, que el poble català ja està content amb la situació actual? Que no vol una millora substancial en condicions econòmiques i socials?

Però no vull deixar passar el segon argument, que si el primer crec és de dubtosa o nul•la legitimitat, el que addueixen alguns militants dels PSC afirmant “sentir-se malament o avergonyit” per la coincidència en el sentit del vot amb altres partits contraris a l’anomenat dret a decidir és encara pitjor per ser, a més a més, interessadament manipulat.
Com deia Gabriel Celaya, “nosotros somos quien somos, basta de historia y de cuentos”, i no és honrat amagar-se en subterfugis per disfressar quina és la posició de cadascú vers els dos models que sobre aquest tema hi ha sobre la taula i que, sense pal•liatius, per principis democràtics s’han de considerar legítimes.

Una, la del trencament: trencament de Catalunya amb Espanya, defensada per independentistes; trencament Espanya amb Catalunya, defensada per immobilistes.

I dos, la del canvi i millora de relacions Espanya/Catalunya, defensada pel PSC.

Com sempre he dit, defenso el dret a decidir. Clar que cada cop em pregunto amb més insistència (i em pregunten també) què haig de decidir?. Ja quasi em pregunto, com deia Xavi, el jugador del Barça, per què m’han de fer decidir?

Però bé, sigui quina sigui la meva situació personal una altra, continuaré defensant la meva postura amb els meus arguments, clars i catalans, i intentaré resistir els embats d’aquells “companys” que s’arroguen legitimitat mitjançant la desqualificació.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada