Eliminar burocràcia

“La gestió integral és el principi bàsic de funcionament de qualsevol organització, i per aquesta raó no pot ser un objectiu en sí mateix.”

Aquesta afirmació que pot semblar baladí en una empresa privada, a on la consecució d’objectius es pot mesurar fàcilment per poder-se fer sota paràmetres de xifres absolutes, adquireix una altra dimensió quan parlem d’ens públics de serveis a la ciutadania  – administracions locals, per exemple - a on la valoració de l’èxit global es basa, sobretot, en factors parametrals subjectius.

Sempre parlant des de la visió general i al contrari que al sector privat, l’administració pública manté un sistema arcaic de funcionament, supeditat a actituds personals dels responsables de les diferents unitats o àrees funcionals que responen als impulsos de les tasques encomanades específicament, i no a la repercussió que poden tenir les mateixes per al resta de l’organització.

És a dir, el concepte de transversalitat organitzativa, que també és intrínsec i natural en una empresa privada, perd valor o és pràcticament inexistent en una administració pública, a on la inconnexió entre els responsables departamentals provoca aquelles disfuncions que, de manera recurrent i a manera de justificació, es defineix com a burocràcia; un “mal” que pateix el ciutadà i del que es culpabilitza al funcionari i al polític de torn.

Voler aplicar criteris i sistemes funcionals en l’Administració pública idèntics als que s’apliquen en l’empresa privada és una temptació irresistible per a qualsevol gestor polític; - no en va, com a ciutadà, també el càrrec electe ha patit, en un o altre moment, el “viacrucis” que moltes vegades representa el procediment administratiu-, convertint  la transformació organitzativa de l’ens en una prioritat urgent.

Però el repte, legítim i necessari, és converteix en un objectiu pràcticament inassolible de no comptar amb el factor imprescindible de la complicitat d’un cos tècnic consolidat al llarg del temps que, amb un sistema de funcionament transversal, perdrà aquell poder que representa treballar en una organització amb responsabilitats orgàniques parcel·lades.

A una acció una reacció, i a la voluntat política de modernitzar l’Administració pública per aconseguir més agilitat i efectivitat i així millorar el servei al ciutadà és contraposa, com a reacció i resistència natural a la pèrdua de control, l’aplicació restrictiva d’un procediment ja reglat que es fa més dur i feixuc a mesura que la pressió per aplicar nous sistemes organitzatius s’intensifica.

Però l’adaptació dels sistemes organitzatius a les exigències de la ciutadania és inqüestionable i una necessitat peremptòria, fins i tot, per a garantir la lògica prestació directa dels serveis que l’Administració ha de prestar al seus administrats i, alhora, buidar d'arguments a aquells que volen vendre l'aprimament de l'Administració com la medicina per a lluitar contra la crisi.

I sota aquest principi és amb el s’ha de treballar. Per una banda, aparcant i oblidant prebendes basades en el poder que dona el coneixement i l’aplicació burocràtica de certs procediments, i per l’altra, renunciant a la creació d’una administració que respongui a la temporalitat d’una legislatura política determinada.