La lectura del 22-M

Com sempre que hi ha un moviment social al carrer es genera una guerra de xifres que, per recurrent i obeint als interessos mediàtics de qui convoca o contra qui està convocada, dona un resultat o un altre.

Uns intenten que s’obviï quin és el fons de la mobilització intentant obviar i deixar en segon pla el fons de la qüestió, minimitzant la quantitat de participants i l’actitud dels mateixos; i els altres fan esment sobretot a  les raons, magnificant el nombre i el bon seny de la majoria.

Només quan els interessos dels convocants i dels que autoritzen la mobilització són els mateixos,  es produeix una coincidència total en la magnificació de la lectura (d’ixò també en tenim proves recents).

Ahir, en la marxa per la dignitat, no hi havia cap sintonia entre els centenars de milers i milers de ciutadans que van mostrar al carrer la seva indignació contra el Govern i el propi Govern que, no per convicció sinó per obligació, va haver d’autoritzar que tota aquesta marea ciutadana es manifestés per Madrid, encara que en aquest cas el diferencial de càlcul d’assistents, havent vist lectures estrambòtiques i ridícules d’altres convocatòries, està molt proper.

Segons els convocants, més de dos milions de persones, i segons la policia, 350.000 participants. La conclusió - a banda dels 50.000 que diu algun rotatiu, suposo que per errada o perquè han donat credibilitat a dades facilitades per algun portaveu del Govern de Madrid - és que segur que més d’un milió de persones van sortir al carrer rebutjant la política de retallades dels governs, i que moltes més, per qüestions logístiques, es van convertir en una majoria (en aquest cas no silenciosa), que no haver assistit.

Té importància el número, ja que tothom reconeix que va ser una multitudinària manifestació; té importància les característiques dels participants, que representaven tots els segments de la societat; però, sobretot, té importància l’actitud prèvia de menyspreu insultant i desqualificant  dels poders polítics al qual anava dirigit aquest clamor popular de rebuig social contra ells, com també la lectura posterior que, si és coincident amb el que va dir algun dels governants de Madrid tot i titllant de nazis als ciutadans, està deixant molts poques sortides a una ja massa castigada societat que ha perdut qualsevol sentiment d’empatia amb els seus governants que, paradoxalment, han estat escollits democràticament per ells mateixos.

És més que previsible que, continuant amb aquest autisme del poder amb el que governen i que els ha fet perdre la legitimitat, es doni una lectura erròniament interessada d’un sentiment de desencís molt generalitzat, el que provocarà que aquesta fractura existent entre governants i societat es faci cada cop més gran i, al fer-se molt visible cap possibilitat de restauració, fa realment perillosa, molt perillosa!!!, la situació actual.