diumenge, 9 de març de 2014

Des de la intimitat, una retirada

Segur que importa molt poc. El que el Juanjo es plantegi molt seriosament, després de 30 anys, abandonar la militància activa al PSC no és transcendent i ni jo intentaré que ho sigui

Per això ho faré des de la intimitat del meu blog, que és casa meva, a manera de reflexió, recordant ara, perquè toca, a Maragall (en Pascual), quan allà a finals del 80 i davant de l’Alcalde de Rotterdam, em va convèncer per a què continués com a militant actiu del PSC, deixant de banda aquell sentiment de “fatalisme del destí” que va provocar en molts militants la primera vaga general del 14-D convocada contra el Govern recolzat pel PSOE.

Això sí, jo continuaré sent un avi d’esquerres, orgullós de demostrar que soc avi i de continuar defensant els principis del socialisme pel futur dels meus nets, com he fet fins ara; sense protagonismes personals innecessaris, amb la vehemència del convenciment de la raó i des del respecte democràtic, quasi utòpicament àcrata, a les decisions i posicionaments dels demès; però alhora, exigint respecte als meus postulats i manera de pensar, encara que sigui des de la necessària i desitjable crítica.

Odio la paraula, però aquesta possible decisió la recolza el sentiment de responsabilitat que m’obliga a fugir i a no caure en males arts i actituds de menyspreu que tenen els anomenats díscols (aquesta és la maleïda paraula que detesto) i els seus acòlits, també mal anomenats crítics o catalanistes.

Segons el nou diccionari que utilitzen alguns sectors de la premsa en connivència amb alguns partits polítics, díscols dels PSC són aquells que des de la minoria no només pensen o critiquen, sinó que actuen per la força en contra dels criteris democràtics de la majoria, arrogant-se i usurpant il·legítimament la  propietat de conceptes i sigles que també són meus. I això té un nom.

Cóm s’atreveixen? Si ells són els únics crítics, estan dient que jo sóc un xai sumís i aquiescent?. Crec que alguns dels que avui s’auto anomenen crítics i que acusen d’actituds monolítiques als que ostenten la responsabilitat actual sorgida de l’exercici de la democràcia interna, haurien de recordar quan ells exercien el poder.

Cóm s’atreveixen? Si ells són els únics catalanistes, què m’estan dient, que no mereixo sentir-me català?. Alguns d’ells haurien de fer memòria dels seus posicionaments vers aquest tema.
I com s’atreveixen a arrogar-se la propietat del PSC?

Malauradament, amb aquest estat de permanent bel·ligerància estan mediatitzant la gestió dels dirigents d’un partit al que pertanyen, culpabilitzant als que no pensen com ells de provocar una diàspora socialista, sense pensar que són ells els que, amb la seva actitud mediàtica, estan alimentant un trencament, al meu entendre, simplement necessari pel seu propi interès. (La prova del cotó, i ho dic des del respecte crític, els articles a la premsa gironina als que feia esment ahir en una piulada al Twitter).

No coincideixo en els seus principis vers a la independència de Catalunya, però que ni em fa por i  respecto. No coincidim en la mecànica del Dret a Decidir que plantegen, que sí en el propi dret, però que també respectaria si majoritàriament la seva postura fos la majoritària. En el que sí hi ha total discrepància és en les eines que estan utilitzant per a recuperar, ja no sé si responsabilitat o poder, la direcció del PSC fora dels camins i mecanismes interns que tenim.

I és per això, perquè no vull convertir-me en un “díscol” (maleïda paraula), perquè ara ja em sento un díscol dels anomenats díscols, i perquè serà impossible tancar les ferides que aquesta situació ha provocat, i que continuarà provocant, tant per l’immobilisme dels que volen però no tenen però que aspiren a tornar a tenir, i pels que, des de la legítima responsabilitat democràtica, intenten cohabitar amb aquells que s’han declarat obertament enemics, que aquest avi d’esquerres - com em defineix la capçalera del meu blog – i encara que no l’importi a ningú, es planteja la retirada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada