Becari no és una categoria professional

Va ser l’any 98 quan la figura del becari va adquirir un protagonisme frívol, arrel la notícia de que una becària de la Casa Blanca va anar més enllà de les tasques per les que estava contractada per a “treballar” al Despatx Oval.

Desconec el marc legal en els que es mouen les relacions contractuals entre empresa i becaris als Estats Units; el que estic convençut és que entre les obligacions de la becària Monica Levinsky no hi era la de acontentar sexualment al President Clinton, i la seva acció podia obeir només a una d’aquestes tres raons: o bé li agradava, o bé volia treure rèdit posterior, o bé responia a un xantatge per a continuar amb la feina.

Vull pensar que aquell va ser un fet aïllat per incloure’l a l’anecdotari i que no pot estereotipar la figura del becari, més enllà dels acudits que, amb més o menys encert i gràcia, van envoltar aquell afer.

De la mateixa manera voldria que també fos considerada com a fet puntual la perversió amb la que s’està utilitzant la figura del becari en algunes empreses del nostre país, tan siguin de l’àmbit privat com, malaurada i irresponsablement, en moltes del sector públic.

Com a definició general, el becari és “aquell estudiant qualificat que una empresa contracta per a complementar la seva formació mitjançant una primera experiència laboral, amb independència de que sigui o no remunerada”.

Aquest tres conceptes, formació, experiència laboral i remuneració, són els que han de marcar i posar límits a la presència d’un becari en una empresa per a poder afirmar, de manera taxativa, que becar a un estudiant no implica contractar un treballador, raó per la que la quantia de la beca no és pot considerar salari.

Però la realitat és diferent, i a moltes empreses els estudiants que entren a formar part d’una organització empresarial com a becaris, assumeixen el rol de treballador sotmès a la normativa laboral interna al mateix nivell d’obligacions, no de drets, que un treballador de plantilla, deixant aparcada la formació com a principal objectiu de la seva prestació, i donant tot el protagonisme al desenvolupament de feines en un lloc de treball que, en alguns casos, tenen poca a veure amb els estudis específics que estan cursant.

Si aquí afegim la pretensió de que es consideri retribució salarial l’import de la beca, encara que sigui sota la disfressa d’una suposada indemnització, la perversitat creix al col·locar al becari en situació laboral escandalosament precària, pràcticament al nivell de l’esclavatge, convertint-lo en mà d’obra barata sense que tingui la condició de treballador, i satanitzant-lo davant de la resta de treballadors que veuen com aquests becaris substitueixen feines i, fins i tot, provoquen acomiadaments.

Però en un context econòmic com el que vivim actualment, a on es tendeix a valorar la marxa d’una empresa basant-se, sobretot, en la reducció de costos estructurals per equilibrar/incrementar el benefici empresarial, més que en l’augment de la facturació com a resultat d’aplicació de mesures per aconseguir més competitivitat, entenc que és una temptació per a qualsevol gestor empresarial utilitzar una figura que pot servir per augmentar la productivitat sense que representi una gran inversió (en alguns casos cap ni una) en recursos humans.

És necessari, com conclouen alguns estudis sindicals, regular la prestació d’aquesta figura, però sempre des del punt de vista formatiu, garantint la formació en les pràctiques no laborals que poden desenvolupar els denominats becaris, alhora que establint i aplicant mesures coactives per evitar que es puguin produir abusos empresarials que es tradueixin en  substitucions de llocs de treball que estiguin desenvolupant treballadors amb relació laboral, com està succeint en algunes empreses públiques on, amb l’objectiu d’aconseguir estalvi en costos laborals en el conjunt de l’Administració, s’estan fent efectius acomiadaments estructurals sense justificació.

Però tot i essent urgent, aquesta regulació no es pot portar a terme considerant al becari com una categoria professional que formi part de l’organigrama empresarial, i por dues raons principalment; una, perquè seria considerar-lo com a treballador de segon ordre provocant que, en una mateixa empresa, puguin coincidir condicions laborals a doble velocitat que provoquin greuges comparatius; i dos, perquè considerant al becari com a part de l’estructura organitzativa, estem prostituint la pròpia raó de ser d’aquesta figura, que no és ocupar un lloc de treball sinó complementar la seva formació per, a després, introduir-se en el mercat laboral amb garanties.