Primàries PSC-BCN

S’ha de ser un demòcrata convençut, d’una gran solidesa ideològica i amb un alt grau de consciència corporativista per a sotmetre’s a un procés electoral, com el que ha endegat el PSC per escollir els candidats que el representaran a les properes Eleccions Municipals, i assumir els resultats amb “esportivitat” i respecta a les majories.

 

I això ho dic perquè, si bé és cert que entre els candidats han d’haver-hi diferències de plantejaments en temes específics que afecten l`àmbit de la localitat i que poden determinar el sentit de la decisió del votant, en aquest cas és obligat pensar que han de ser moltes més les coincidències entre ells, el que situa l’element personal com un factor perillosament decisiu.

 

Tots tenim clar que perdre no li agrada a ningú (menys als masoquistes suposo) i que la visió pròpia d’un tema determinat no tingui prou recolzament és perfectament assumible; el que realment pot fer mal és la constatació de que l’elector hagi escollit a “l’adversari” per qüestions de simpatia, que no d’empatia.

 

En el context d’uns comicis electorals, on entren en “litigi” diferents opcions per assumir la responsabilitat efectiva de govern en qualsevol àmbit, el final és senzill: qui guanya governa i qui perd desenvoluparà tasques d’oposició; però en el procés endegat pel PSC, qui guanya assumeix la responsabilitat de liderar un projecte, i qui perd té la responsabilitat de recolzar-ho i de col·laborar, per aquell principi corporativista del que feia esment sense la possibilitat, per lleialtat orgànica, d’actuar com opositor.

 

Si és difícil  que dos projectes sotmesos a la decisió d’un tercer (o de tercers)  puguin conviure junts un cop s’ha optat per un o altre, molt més complicat –l’experiència diu que pràcticament impossible- que propostes de lideratge personal es posin d’acord i oblidin completament que les diferències són personals i que, amb l’objectiu de tirar endavant fites coincidents, facin equip acceptant amb “humilitat” la “generositat” del que guanya.

 

Aquesta és la raó per la què mai he sigut defensor dels processos de primàries interns per escollir candidats, i així vaig tenir l’oportunitat de manifestar-li als companys Almunia i Borrell fa ja molta anys a Madrid quan tots dos optaven a ser candidats a la Presidència del Govern, i encara que també haig de reconèixer els meus dubtes vers els processos externs, com l’actual a Barcelona, ho puc entendre com a positiu si el considerem, únicament, com un mecanisme de participació de la ciutadania per a mesurar l’acceptació d’un possible candidat.

 

Però som humans i els egos, encara que de manera inconscient, també necessiten ser alimentats essent el més fàcil, per a justificar la derrota qüestionar la victòria i, alhora, agafar arguments per auto-justificar possibles decisions i accions posteriors.

 

Veient les reaccions i manifestacions d’algun company em temo que volen convertir un procés, que podria ser positiu com el de les primàries del PSC-BCN, en el camí de la seva fugida per la porta del costat al no acceptar uns resultats que s’han produït fruit de l’exercici d’una democràcia interna i externa que, malgrat venen exigint de manera recurrent i acusatòria i que també han utilitzat com argument en aquesta campanya, ara qüestionen per a no ser favorables a les seves tesis.

 

 

Becari no és una categoria professional

Va ser l’any 98 quan la figura del becari va adquirir un protagonisme frívol, arrel la notícia de que una becària de la Casa Blanca va anar més enllà de les tasques per les que estava contractada per a “treballar” al Despatx Oval.

Desconec el marc legal en els que es mouen les relacions contractuals entre empresa i becaris als Estats Units; el que estic convençut és que entre les obligacions de la becària Monica Levinsky no hi era la de acontentar sexualment al President Clinton, i la seva acció podia obeir només a una d’aquestes tres raons: o bé li agradava, o bé volia treure rèdit posterior, o bé responia a un xantatge per a continuar amb la feina.

Vull pensar que aquell va ser un fet aïllat per incloure’l a l’anecdotari i que no pot estereotipar la figura del becari, més enllà dels acudits que, amb més o menys encert i gràcia, van envoltar aquell afer.

De la mateixa manera voldria que també fos considerada com a fet puntual la perversió amb la que s’està utilitzant la figura del becari en algunes empreses del nostre país, tan siguin de l’àmbit privat com, malaurada i irresponsablement, en moltes del sector públic.

Com a definició general, el becari és “aquell estudiant qualificat que una empresa contracta per a complementar la seva formació mitjançant una primera experiència laboral, amb independència de que sigui o no remunerada”.

Aquest tres conceptes, formació, experiència laboral i remuneració, són els que han de marcar i posar límits a la presència d’un becari en una empresa per a poder afirmar, de manera taxativa, que becar a un estudiant no implica contractar un treballador, raó per la que la quantia de la beca no és pot considerar salari.

Però la realitat és diferent, i a moltes empreses els estudiants que entren a formar part d’una organització empresarial com a becaris, assumeixen el rol de treballador sotmès a la normativa laboral interna al mateix nivell d’obligacions, no de drets, que un treballador de plantilla, deixant aparcada la formació com a principal objectiu de la seva prestació, i donant tot el protagonisme al desenvolupament de feines en un lloc de treball que, en alguns casos, tenen poca a veure amb els estudis específics que estan cursant.

Si aquí afegim la pretensió de que es consideri retribució salarial l’import de la beca, encara que sigui sota la disfressa d’una suposada indemnització, la perversitat creix al col·locar al becari en situació laboral escandalosament precària, pràcticament al nivell de l’esclavatge, convertint-lo en mà d’obra barata sense que tingui la condició de treballador, i satanitzant-lo davant de la resta de treballadors que veuen com aquests becaris substitueixen feines i, fins i tot, provoquen acomiadaments.

Però en un context econòmic com el que vivim actualment, a on es tendeix a valorar la marxa d’una empresa basant-se, sobretot, en la reducció de costos estructurals per equilibrar/incrementar el benefici empresarial, més que en l’augment de la facturació com a resultat d’aplicació de mesures per aconseguir més competitivitat, entenc que és una temptació per a qualsevol gestor empresarial utilitzar una figura que pot servir per augmentar la productivitat sense que representi una gran inversió (en alguns casos cap ni una) en recursos humans.

És necessari, com conclouen alguns estudis sindicals, regular la prestació d’aquesta figura, però sempre des del punt de vista formatiu, garantint la formació en les pràctiques no laborals que poden desenvolupar els denominats becaris, alhora que establint i aplicant mesures coactives per evitar que es puguin produir abusos empresarials que es tradueixin en  substitucions de llocs de treball que estiguin desenvolupant treballadors amb relació laboral, com està succeint en algunes empreses públiques on, amb l’objectiu d’aconseguir estalvi en costos laborals en el conjunt de l’Administració, s’estan fent efectius acomiadaments estructurals sense justificació.

Però tot i essent urgent, aquesta regulació no es pot portar a terme considerant al becari com una categoria professional que formi part de l’organigrama empresarial, i por dues raons principalment; una, perquè seria considerar-lo com a treballador de segon ordre provocant que, en una mateixa empresa, puguin coincidir condicions laborals a doble velocitat que provoquin greuges comparatius; i dos, perquè considerant al becari com a part de l’estructura organitzativa, estem prostituint la pròpia raó de ser d’aquesta figura, que no és ocupar un lloc de treball sinó complementar la seva formació per, a després, introduir-se en el mercat laboral amb garanties.

La lectura del 22-M

Com sempre que hi ha un moviment social al carrer es genera una guerra de xifres que, per recurrent i obeint als interessos mediàtics de qui convoca o contra qui està convocada, dona un resultat o un altre.

Uns intenten que s’obviï quin és el fons de la mobilització intentant obviar i deixar en segon pla el fons de la qüestió, minimitzant la quantitat de participants i l’actitud dels mateixos; i els altres fan esment sobretot a  les raons, magnificant el nombre i el bon seny de la majoria.

Només quan els interessos dels convocants i dels que autoritzen la mobilització són els mateixos,  es produeix una coincidència total en la magnificació de la lectura (d’ixò també en tenim proves recents).

Ahir, en la marxa per la dignitat, no hi havia cap sintonia entre els centenars de milers i milers de ciutadans que van mostrar al carrer la seva indignació contra el Govern i el propi Govern que, no per convicció sinó per obligació, va haver d’autoritzar que tota aquesta marea ciutadana es manifestés per Madrid, encara que en aquest cas el diferencial de càlcul d’assistents, havent vist lectures estrambòtiques i ridícules d’altres convocatòries, està molt proper.

Segons els convocants, més de dos milions de persones, i segons la policia, 350.000 participants. La conclusió - a banda dels 50.000 que diu algun rotatiu, suposo que per errada o perquè han donat credibilitat a dades facilitades per algun portaveu del Govern de Madrid - és que segur que més d’un milió de persones van sortir al carrer rebutjant la política de retallades dels governs, i que moltes més, per qüestions logístiques, es van convertir en una majoria (en aquest cas no silenciosa), que no haver assistit.

Té importància el número, ja que tothom reconeix que va ser una multitudinària manifestació; té importància les característiques dels participants, que representaven tots els segments de la societat; però, sobretot, té importància l’actitud prèvia de menyspreu insultant i desqualificant  dels poders polítics al qual anava dirigit aquest clamor popular de rebuig social contra ells, com també la lectura posterior que, si és coincident amb el que va dir algun dels governants de Madrid tot i titllant de nazis als ciutadans, està deixant molts poques sortides a una ja massa castigada societat que ha perdut qualsevol sentiment d’empatia amb els seus governants que, paradoxalment, han estat escollits democràticament per ells mateixos.

És més que previsible que, continuant amb aquest autisme del poder amb el que governen i que els ha fet perdre la legitimitat, es doni una lectura erròniament interessada d’un sentiment de desencís molt generalitzat, el que provocarà que aquesta fractura existent entre governants i societat es faci cada cop més gran i, al fer-se molt visible cap possibilitat de restauració, fa realment perillosa, molt perillosa!!!, la situació actual.

La legalitat de la resposta

En Bonifacio de la Cuadra, en un article titulat “La nacionalidad catalana y el consenso” i publicat avui a El País, fa una anàlisi de la situació que està generant la denominada “deriva sobiranista” a Catalunya.

Esmentant les actituds negatives del Govern de Rajoy, conclou en la necessitat d’utilitzar tots els procediments polítics i jurídics per aconseguir l’encaix adequat entre Catalunya i Espanya.

I sense deixar la Constitució al marge, afirma que la situació “constitucional” de 1978 no és la mateixa que ara; o sigui, que seria necessari eliminar la “fraseologia” que va permetre consensuar aquella Constitució com a fonament de una incipient democràcia, fent una nova redacció que contempli la situació d’una democràcia ja consolidada desenvolupant també, aquell “reconeixement del dret a l’autonomia de les nacionalitats” de l’any 78, per a donar resposta a les inquietuds del 2014.

Doncs completament d’acord amb l’articulista i amb el seu plantejament sobre la necessitat de modificar la Constitució, esvaint de l’horitzó els dubtes sobre la legalitat de l’anomenat i reivindicat Dret a Decidir.

Aquesta és la meva tesi i la del PSC: exercir el vot amb total legalitat, tant en el que fa referència a la pregunta com a la resposta.

Però clar, per aconseguir-ho és necessària una ferma voluntat de consens en el que fa referència al principi bàsic de l’exercici de la democràcia, com és el respecte a les decisions de la majoria; i per això les decisions (o sigui, la resposta a una consulta) han de ser acceptades per tothom, el que implica que la pregunta també ha de tenir l’acceptació de totes les parts.

I si bé és cert que qüestionant la legalitat de fer la consulta és difícil arribar a un acord en el que fa referència a la pregunta, i al fil del que planteja en Bonifacio de la Cuadra al seu article, algú s’ha plantejat que hagués passat si en Rajoy hagués manifestat la mínima voluntat de negociar una pregunta que resultés constitucionalment apropiada?

Considerant utòpica aquest suposada voluntat del President del Govern de l’Estat per  a negociar una pregunta, crec també utòpica una suposada voluntat dels impulsors de la consulta del 9-N, tal i com està planificada, per a negociar aquesta mateixa pregunta.

I per una senzilla raó, i a més a més en la que coincideixen: el resultat de la consulta, o sigui la resposta a la pregunta serà considerat il·legal per les dues parts, el que portarà a decisions unilaterals que, en aquest moment, crec estan interessadament calculades. 

Patrimoni Anlló: ERA a tocar!

Ho teníem a tocar. Després de 12 anys i amb més de 100 interessats en la subhasta del patrimoni Anlló era de preveure que Sant Feliu, a partir del mes d’abril d’enguany, ja pogués gaudir dels beneficis dels immobles intestats que van deixar els germans Joan i Francisco, al morir al 2002.

 

Però com indica la dita “nuestro gozo en un pozo”, i la negligència, la inoperància, la incapacitat, la manca de sensibilitat i la deixadesa de la Generalitat ha provocat que caigués de la subhasta l’Hotel Panorama, l’immoble amb més possibilitats, i que es retardi tot el procés.

 

Cóm és possible que l’Administració catalana s’oblidés de registrar la propietat d’aquest establiment hostaler quan, des del 2006, una sentència judicial reconeix que la Generalitat és l’única propietària de l’hotel?.

 

Cóm és possible que la Generalitat iniciés un expedient per a portar a subhasta unes propietats, sense comprovar si tot aquest patrimoni estava registrat al seu nom?

 

Possiblement algú digui que ja no va d’uns mesos, perquè la Generalitat anuncia que està aplaçant la celebració de la subhasta del Hotel Panorama només un semestre; i que si durant 12 anys la ciutat ha patit, amb estoïcisme, la pèrdua de places hostaleres tenint 8 hotels tancats i deteriorant-se dia a dia, quina importància té mig any més?.

 

Confiança!, aquesta és la paraula més suau per a definir el sentiment que tenim els guixolencs vers l’actitud de la Generalitat; millor dit, una manca total de confiança perquè, és possible que algú es cregui que en sis mesos el tema estarà solucionat, si no ha sigut capaços de fer-ho durant 8 anys?.

 

I perquè, és possible que algú cregui que la Generalitat de Catalunya necessita 6 mesos per a fer efectiu el registre d’una propietat que una sentència li atribueix des del 2002?.

I, tenint a veure aparentment, no posa una senyal d’alarma que una demanda contra el POUM de Sant Feliu per qüestions de qualificació, i que en última instància aprova la Generalitat de Catalunya, paralitzi aquest procés de subhasta?.

Els ciutadans de Sant Feliu de Guíxols estem obligats a exigir al Departament d’Economia i Coneixement i al seu màxim responsable actuacions urgents i de resultat immediata com a mostra de bona fe i del ferm propòsit per a solucionar aquesta situació, evitant així que aquesta sensació d’impotència i frustració a la que ens ha portat tot aquest lamentable procés, es tradueixi en accions populars que, no per legítimes són desitjables.

La marca Port de Barcelona

Va ser al finals dels 80, durant la presidència d’en Josep Munné i aprofitant que Barcelona havia assolit el repte de organitzar els Jocs Olímpics del 92, que el port de Barcelona va començar a treballar per a que fer realitat allò de que el Port  girés per a  deixar de donar l’esquena a la ciutat.

S’havia de crear un vincle efectiu, afectiu i real entre ciutat i port; és a dir, els ciutadans havien de sentir-se el port com a propi, més enllà del denominat Rompeolas i del Moll de la Fusta. Recordo que en un moment donat, com a Responsable Nacional de Ports, i parlant d’aquest tema - en el que amb el President Munné estàvem pràcticament d’acord, si bé és cert, que no en tot el que es plantejava -, vam comentar que seria com “municipalitzar” part del port.

Aquest esdeveniment esportiu del 92 va marcar, com si fos un tret de sortida, un abans i un després a Barcelona i el port, que no va ser aliè, va haver d’assolir nous reptes per a continuar avençant en dos grans objectius: un, generar riquesa per una ciutat amb la que ja es mirava cara a cara, i dos, trobar un revulsiu per a fer créixer el volum de negoci de tots els que conformaven i sustentaven aquesta important infraestructura portuària.

Convertir Barcelona en una important base de creuers per aconseguir ser el principal port de la mediterrània en aquesta activitat va ser el primer repte que, ja amb la Presidència d’en Joaquim Tossas va agafar forma, vencent els dubtes que per part del propi Consell d’Administració, i  del que jo formava part, teníem per qüestions de rendibilitat del propi port.

I, el segon repte, (gran repte per la manera de funcionar interna) era trobar les sinergies positives entre tots els actors que desenvolupaven la seva feina en el port de Barcelona i aconseguir que tots treballessin junts.

I aquí també, sota la Presidència d’en Joaquim Tossas, va agafar musculatura el concepte de Comunitat Portuària - que a finals del 92 era un simple però ambiciós objectiu que començava a treballar amb la finalitat d’aconseguir certificacions reals de qualitat - i que desprès, amb la creació del Consell Rector del que jo també formava part, va avançar en la consecució d’una marca, Port de Barcelona, i convertir-la en el principal element promocional sota el que tots podíem competir arreu del món.

Desprès de molts anys sense tenir una relació directe amb les tasques, sistemes de treball i objectius d’aquest denominat Consell Rector i el seu efecte promocional, he tornat a conèixer de primera mà la seva evolució, i vull afirmar que una part de la projecció que el Port de Barcelona té a nivell mundial també té a veure en allò que fa 20 anys vérem començar a modelar amb un cert “dubte il·lusionant”, i que ara és una realitat.

Eliminar burocràcia

“La gestió integral és el principi bàsic de funcionament de qualsevol organització, i per aquesta raó no pot ser un objectiu en sí mateix.”

Aquesta afirmació que pot semblar baladí en una empresa privada, a on la consecució d’objectius es pot mesurar fàcilment per poder-se fer sota paràmetres de xifres absolutes, adquireix una altra dimensió quan parlem d’ens públics de serveis a la ciutadania  – administracions locals, per exemple - a on la valoració de l’èxit global es basa, sobretot, en factors parametrals subjectius.

Sempre parlant des de la visió general i al contrari que al sector privat, l’administració pública manté un sistema arcaic de funcionament, supeditat a actituds personals dels responsables de les diferents unitats o àrees funcionals que responen als impulsos de les tasques encomanades específicament, i no a la repercussió que poden tenir les mateixes per al resta de l’organització.

És a dir, el concepte de transversalitat organitzativa, que també és intrínsec i natural en una empresa privada, perd valor o és pràcticament inexistent en una administració pública, a on la inconnexió entre els responsables departamentals provoca aquelles disfuncions que, de manera recurrent i a manera de justificació, es defineix com a burocràcia; un “mal” que pateix el ciutadà i del que es culpabilitza al funcionari i al polític de torn.

Voler aplicar criteris i sistemes funcionals en l’Administració pública idèntics als que s’apliquen en l’empresa privada és una temptació irresistible per a qualsevol gestor polític; - no en va, com a ciutadà, també el càrrec electe ha patit, en un o altre moment, el “viacrucis” que moltes vegades representa el procediment administratiu-, convertint  la transformació organitzativa de l’ens en una prioritat urgent.

Però el repte, legítim i necessari, és converteix en un objectiu pràcticament inassolible de no comptar amb el factor imprescindible de la complicitat d’un cos tècnic consolidat al llarg del temps que, amb un sistema de funcionament transversal, perdrà aquell poder que representa treballar en una organització amb responsabilitats orgàniques parcel·lades.

A una acció una reacció, i a la voluntat política de modernitzar l’Administració pública per aconseguir més agilitat i efectivitat i així millorar el servei al ciutadà és contraposa, com a reacció i resistència natural a la pèrdua de control, l’aplicació restrictiva d’un procediment ja reglat que es fa més dur i feixuc a mesura que la pressió per aplicar nous sistemes organitzatius s’intensifica.

Però l’adaptació dels sistemes organitzatius a les exigències de la ciutadania és inqüestionable i una necessitat peremptòria, fins i tot, per a garantir la lògica prestació directa dels serveis que l’Administració ha de prestar al seus administrats i, alhora, buidar d'arguments a aquells que volen vendre l'aprimament de l'Administració com la medicina per a lluitar contra la crisi.

I sota aquest principi és amb el s’ha de treballar. Per una banda, aparcant i oblidant prebendes basades en el poder que dona el coneixement i l’aplicació burocràtica de certs procediments, i per l’altra, renunciant a la creació d’una administració que respongui a la temporalitat d’una legislatura política determinada.

Nosotros somos quien somos!!!

Em revelo, és cert, però certes actituds em conviden més a la renúncia que a la lluita. Però com ahir li deia a una amiga, “resistiré”; o si més no, tinc el ferm propòsit de fer-ho.

Però la veritat és que es fa difícil aguantar els arguments desqualificants, ja massa recurrents i cada cop més pujats de to, que dins del PSC alguns utilitzen per a defensar la consulta del 9-N, tal i com està plantejada en aquest moment.

No dubto de la legitimitat de defensar qualsevol opció, si és que es produeix la consulta: el NO, el SÍ-NO, el SÍ-SÍ. Fins i tot podria legitimar el BLANC, el NUL o l’ABSTENCIÓ, encara que crec que en un tema com aquest els ciutadans haurien de considerar l’exercici efectiu de la democràcia com és el fet de votar, més com una obligació que com un deure.

Però quan els arguments únicament es basen en qüestions relacionades amb tacticisme polític i estratègia electoral, titllant de mediocres als dirigents actuals i als que democràticament han decidit recolzar el seu programa, perden la legitimitat alhora que demostren que el que volen és, simplement, protagonisme.

Si fossin coherents no els hi faria por defensar que el “poble català” votés amb garanties de que el resultat fos vinculant, que és el que no aconseguirà amb una votació no considerada legal; i tampoc posarien problemes per a que els catalans poguessin decidir democràticament i sense mediatitzacions polítiques entre totes les opcions possibles, no només a la independència, que és l’única pregunta clara i taxativa que es pretén posar en consideració el 9-N.

I reivindicarien, sense cap derivada ni condicionant, la millora quantitativa de Catalunya que li permetés aconseguir l’estat del benestar que mereixen els catalans; i si per aconseguir-ho és necessita votar tots els models possibles, doncs endavant.

Al cap i a la fi, és el que està defensant el PSC.

Perquè tothom es pregunta què passarà si el resultat d’una hipotètica votació fos un SI-SI majoritari i qualificat, però ni vinculant ni autoritzat. Segurament tindríem una anunciada i sembla que desitjada (per alguns) declaració unilateral d’independència però, amb quines conseqüències immediates per als catalans?.

I per què ningú es pregunta si el resultat fos NO o hi hagués una majoritària ABSTENCIÓ? (Segur que aquest resultat sí que alguns el considerarien vinculant!) Què vol dir, que el poble català ja està content amb la situació actual? Que no vol una millora substancial en condicions econòmiques i socials?

Però no vull deixar passar el segon argument, que si el primer crec és de dubtosa o nul•la legitimitat, el que addueixen alguns militants dels PSC afirmant “sentir-se malament o avergonyit” per la coincidència en el sentit del vot amb altres partits contraris a l’anomenat dret a decidir és encara pitjor per ser, a més a més, interessadament manipulat.

Com deia Gabriel Celaya, “nosotros somos quien somos, basta de historia y de cuentos”, i no és honrat amagar-se en subterfugis per disfressar quina és la posició de cadascú vers els dos models que sobre aquest tema hi ha sobre la taula i que, sense pal•liatius, per principis democràtics s’han de considerar legítimes.

Una, la del trencament: trencament de Catalunya amb Espanya, defensada per independentistes; trencament Espanya amb Catalunya, defensada per immobilistes.

I dos, la del canvi i millora de relacions Espanya/Catalunya, defensada pel PSC.

Com sempre he dit, defenso el dret a decidir. Clar que cada cop em pregunto amb més insistència (i em pregunten també) què haig de decidir?. Ja quasi em pregunto, com deia Xavi, el jugador del Barça, per què m’han de fer decidir?

Però bé, sigui quina sigui la meva situació personal una altra, continuaré defensant la meva postura amb els meus arguments, clars i catalans, i intentaré resistir els embats d’aquells “companys” que s’arroguen legitimitat mitjançant la desqualificació.

Conviure amb el terrorisme

Ahir, recordant l’aniversari del salvatge atemptat del 11–M a Madrid del que avui fa 10 anys, em feien memòria dels 4 cops que he estat a prop, molt a prop!, d’actes de terrorisme.

El primer va ser el 27 de març de 1987. Cap a la 1 del migdia, amb un cotxe oficial, passava per davant d’una de les portes d’entrada al port de Barcelona al Passeig de Colom, direcció Portal de la Pau. Només arribar a l’aparcament del edifici, (com a màxim un minut), una bomba col•locada en aquest accés acabava amb la vida d’un agent de la Guàrdia Civil i provocava ferides greus a d’altres persones, entre ells a un company de la Policia Portuària.

El 19 de juny del mateix any, a les 4 de la tarda anava direcció a casa meva (Poble Nou de Barcelona) per l’Avinguda Meridiana. Client habitual d’Hipercor i en aquestes hores per qüestions d’horari de feina, no puc assegurar si tenia intenció de fer alguna compra en aquesta gran superfície. El que sí és cert que només arribar a casa, (10 o 15 minuts desprès) vaig sentir una forta explosió. Va ser la bomba que va provocar 21 morts i desenes de ferits.

El 18 d’abril de 1994 unes granades disparades des de l’aparcament del Port Autònom de Barcelona, al Portal de la Pau, contra el Govern Militar, provocaven la mort d’un vianant i molts ferits. No sé per què, aquell dia, no tenia el cotxe aparcat com era habitual. El que sí recordo és el soroll i els “crits muts” de la por.

I, per últim, l’11 de març del 2004, a Madrid. Moltes sirenes sense saber què passava, fins que només arribar al despatx, la dona d’un company de Cadis em trucava preguntant-me si sabia alguna cosa del seu marit, perquè no li agafava el mòbil.

No puc ni vull oblidar aquell dia, per solidaritat amb els familiars de les 192 víctimes mortals i amb les desenes i desenes de ferits, i per rebuig a la violència.

Però a la meva memòria, sobretot, quedaran tres imatges:

Una, la d’una companya que va perdre un jove familiar molt proper. Dos, la de l’angoixa, preocupació i indignació que es vivia als carreres de Madrid. I tres, els furgons funeraris que anaven arribant, un rere l’altre, al pavelló de la Fira de Madrid. (Jo tenia una reunió al costat mateix).

Des de la intimitat, una retirada

Segur que importa molt poc. El que el Juanjo es plantegi molt seriosament, després de 30 anys, abandonar la militància activa al PSC no és transcendent i ni jo intentaré que ho sigui

Per això ho faré des de la intimitat del meu blog, que és casa meva, a manera de reflexió, recordant ara, perquè toca, a Maragall (en Pascual), quan allà a finals del 80 i davant de l’Alcalde de Rotterdam, em va convèncer per a què continués com a militant actiu del PSC, deixant de banda aquell sentiment de “fatalisme del destí” que va provocar en molts militants la primera vaga general del 14-D convocada contra el Govern recolzat pel PSOE.

Això sí, jo continuaré sent un avi d’esquerres, orgullós de demostrar que soc avi i de continuar defensant els principis del socialisme pel futur dels meus nets, com he fet fins ara; sense protagonismes personals innecessaris, amb la vehemència del convenciment de la raó i des del respecte democràtic, quasi utòpicament àcrata, a les decisions i posicionaments dels demès; però alhora, exigint respecte als meus postulats i manera de pensar, encara que sigui des de la necessària i desitjable crítica.

Odio la paraula, però aquesta possible decisió la recolza el sentiment de responsabilitat que m’obliga a fugir i a no caure en males arts i actituds de menyspreu que tenen els anomenats díscols (aquesta és la maleïda paraula que detesto) i els seus acòlits, també mal anomenats crítics o catalanistes.

Segons el nou diccionari que utilitzen alguns sectors de la premsa en connivència amb alguns partits polítics, díscols dels PSC són aquells que des de la minoria no només pensen o critiquen, sinó que actuen per la força en contra dels criteris democràtics de la majoria, arrogant-se i usurpant il·legítimament la  propietat de conceptes i sigles que també són meus. I això té un nom.

Cóm s’atreveixen? Si ells són els únics crítics, estan dient que jo sóc un xai sumís i aquiescent?. Crec que alguns dels que avui s’auto anomenen crítics i que acusen d’actituds monolítiques als que ostenten la responsabilitat actual sorgida de l’exercici de la democràcia interna, haurien de recordar quan ells exercien el poder.

Cóm s’atreveixen? Si ells són els únics catalanistes, què m’estan dient, que no mereixo sentir-me català?. Alguns d’ells haurien de fer memòria dels seus posicionaments vers aquest tema.

I com s’atreveixen a arrogar-se la propietat del PSC?

Malauradament, amb aquest estat de permanent bel·ligerància estan mediatitzant la gestió dels dirigents d’un partit al que pertanyen, culpabilitzant als que no pensen com ells de provocar una diàspora socialista, sense pensar que són ells els que, amb la seva actitud mediàtica, estan alimentant un trencament, al meu entendre, simplement necessari pel seu propi interès. (La prova del cotó, i ho dic des del respecte crític, els articles a la premsa gironina als que feia esment ahir en una piulada al Twitter).

No coincideixo en els seus principis vers a la independència de Catalunya, però que ni em fa por i  respecto. No coincidim en la mecànica del Dret a Decidir que plantegen, que sí en el propi dret, però que també respectaria si majoritàriament la seva postura fos la majoritària. En el que sí hi ha total discrepància és en les eines que estan utilitzant per a recuperar, ja no sé si responsabilitat o poder, la direcció del PSC fora dels camins i mecanismes interns que tenim.

I és per això, perquè no vull convertir-me en un “díscol” (maleïda paraula), perquè ara ja em sento un díscol dels anomenats díscols, i perquè serà impossible tancar les ferides que aquesta situació ha provocat, i que continuarà provocant, tant per l’immobilisme dels que volen però no tenen però que aspiren a tornar a tenir, i pels que, des de la legítima responsabilitat democràtica, intenten cohabitar amb aquells que s’han declarat obertament enemics, que aquest avi d’esquerres - com em defineix la capçalera del meu blog – i encara que no l’importi a ningú, es planteja la retirada.

125 Aniversari de la Policia Local de Sant Feliu de Guíxols

Orgull i honor. Això és el que és el que podria traslladar de la meva etapa com Regidor de Governació de Sant Feliu de Guíxols, durant els que vaig tenir la responsabilitat política sobre la Policia Local.

Era un repte que vaig assumir amb certa inseguretat, però amb el convenciment de que els objectius que m’havia proposat els podria assolir amb èxit, malgrat les opinions i auguris de que no podria aconseguir-ho.

Avui, dia del 125 aniversari de la fundació de la Policia Local de Sant Feliu, he pogut fer visible que puc presumir amb orgull de l’honor d’encapçalar aquest cos.

Però, encara que avui s’ha reconegut als Regidors que, des dels Ajuntaments democràtics, han assolit la responsabilitat de la Governació municipal, no ha sigut mèrit polític la millora i els avenços en la seguretat de la ciutat, sino que han sigut els homes i les dones que han conformat durant aquests 125 anys els cos de la Policia Local, els que han de tenir el veritable reconeixement de la ciutadania.

Recordo que quan vaig traslladar quins eren els meus objectius vers la Policia Local, per a donar-li “la volta com un mitjó”, algú em va mirar amb escepticisme.

Em vaig proposar ampliar els efectius, apropant-nos al ratis que per població s’aconsellen. Durant 2 anys i mig van entrar 8 agents nous.

Em vaig proposar modernitzar, poc a poc, el material policial. Es van adquirir dos vehicles i motos.

Em vaig proposar millorar la imatge de la policia local davant la població, assolint serveis més propers a les necessitats. Es va crear la policia de proximitat i la de medi ambient.

Em vaig proposar millorar les condicions laborals generals i salarials dels policies, i es vérem consolidar conceptes que, fins al moment, estaven en precari.

I si bé és cert que van quedar moltes coses a fer, no és menys cert que amb la professionalitat dels caps i la implicació dels agents es podran aconseguir les fites que els homes i dones de la Policia Local necessiten per a respondre a les inquietuds i necessitats de la població, com han fet durant aquests 125 anys.

Honor i orgull!!! Visca la Policia Local de Sant Feliu de Guíxols

Agenda. Mes de febrer, mes de Carnaval

Dilluns 10/2 8:00 Guíxols Desenvolupament 10:00  Autoritat Portuària de Barcelona

Dimarts 11/2 8:15 Turisme. 11:00 Classe Curs de Turisme 12:00 Consell de Govern

Dimecres 12/2 8:00 Turisme.

Dijous 13/2 8:00 Promoció Econòmica. 11:30 Reunió Guíxols Mar. 13:30 Junta de Govern Local.  17:30 Comissió Valoració Llocs de Traball

Divendres 14/2 8:00 Ajuntament 12:00 Tribunal Laboral de Catalunya. 19:00 Reunió ARSAL Ajuntament de Palamós.

Dissabte 15/2 11:30 Entrevista Radiofònica

Diumenge 16/2 12:00 Entrega copes Marató Vies Verdes. 13:00 Reunió Club Nàutic

Dilluns 17/2 8:00 Guíxols Desenvolupament. 10:00 Comissió Turística Consell Comarcal (La Bisbal). 20:30 Associació Comerciants

Dimarts 18/2 8:00 Comerç. 10:30 Reunió Mercat Municipal. 12:00 Consell de Govern. 17:00 Reunió Associació Hostaleria. 20:00 Comissió Informativa Turisme. 20:30 Comissió Informativa Règim Intern

Dimecres 19/2 9:00 Reunió Xarxa Eures. 19:00  Consell Federació

Dijous 20/2 8:00 Guíxols Desenvolupament.  10:00 Signatura conveni formació bugaderia. 12:30 Diplomes curs ofimàtica.  14:00 Junta de Govern Local. 20:30 Comissió Informativa Urbanisme. 21:00 Junta de Portaveus

Divendres 21/2 8:00 Ajuntament.

Dissabte 22/2 10:00 Consell Nacional (BCN) 12:30 Uriçada Popular. Entrevista Televisió. 22:00 Sopar Colles de  Carnaval.

Diumenge 23/2 12:00 Cercavila Carnaval

Dilluns 24/2 8:00 Ntra Senyora del Remei (BCN). 21:00 Reunió Política Municipal

Dimarts 25/2 8:00 Guíxols Desenvolupament. 10:30 Presentació vehicles elèctrics. 11:00 Reunió Terrasses. 12:00 Consell de Govern.

Dimecres 26/2 8:00 Turisme. 8:30 Requeriment neteja edificis. 11:00 Barcelona

Dijous 27/2 8:00 Guíxols Desenvolupament. 9:00 RH Brigada. 11:00 Reunió Platja d’Aro. 14:00 Junta de Govern local. 17:30 Pavelló La Cortxera. 18:00 Casal Avis Tueda. 20:00 Ple Municipal. 22:00 Pavelló La Cortxera.

Divendres 28/2. 12:00 Pregó Carnaval. 18:00 Rua Carnaval.

Marques blanques en política, NO

Quan els especialistes en màrqueting de les grans superfícies van posar a l’abast del consumidor les denominades marques blanques, es va generar cert recel. Les llegendes urbanes es van succeir i aquells que “ho saben tot” feien afirmacions absurdes, lligades a qüestions sanitàries o de caducitat, per a justificar el  per què continuaven consumint productes de marques reconegudes.

La realitat: una simple estratègia comercial conjunta amb el fabricant que a la llarga s’ha demostrat positiva per a fidelitzar al client de l’establiment encara que, en un primer moment, a un se li podia quedar cara de tòtila pensant que hem estat pagant el preu d’un producte molt per sobre del que realment val, si un no pensa que hi han derivades i condicionants que justifiquen el sobre cost relacionades, sobretot, en temes publicitaris i promocionals.

Algú es preguntarà, per què aquest rotllo? Doncs perquè estava buscant similituds amb aquest tacticisme polític que alguns “companys” de certs partits, entre ells el meu, plantegen com estratègia electoral, confeccionant candidatures sota una “marca blanca” amb l’objectiu de que es puguin integrar persones que no se senten còmodes sota les sigles de partit polític que els hi recolzarà, alhora que rescabalar vots de ciutadans que, d’altra manera, no votarien a aquest partit.

Són molts els arguments que em permeten manifestar el més rotund desacord amb aquesta estratègia electoral, però sobretot hi ha uns conceptes que el deslegitimen: CONFIANÇA/CREDIBILITAT/COMPROMÍS.

1. Quin grau de CONFIANÇA interna i externa pot traslladar una persona que accepta presentar-se sota unes sigles que rebutja i de les que s’avergonyeix?. 

2. Quin grau de COMPROMÍS intern i extern pot tenir una persona que es presenta sota un programa polític forçat?

3. Quina CREDIBILITAT té una persona que intenta amagar-se sota unes sigles diferents, amb l’única finalitat d’aconseguir un vot?. 

4. I, essent pervers; no és menysprear als votants, insultant la seva intel·ligència, un cop expliques que les sigles per les que es presenta són l’alies d’un partit polític determinat? 

Clar, a aquestes preguntes també podem posar el subjecte de partit. 

1. Quin grau de CONFIANÇA externa pot traslladar un partit...?. 

2. Quin grau de COMPROMÍS extern pot tenir un partit...?

3. Quina CREDIBILITAT te un partit que crea artificialment unes sigles...

4. I, essent pervers; no és menysprear als votants, insultant la seva intel•ligència...?

Per salut democràtica i com un pas per aconseguir batre la desafecció amb la vida política que tan arrelada està en la ciutadania, jo vull un PSC clar i que avali candidats orgullosos i convençuts de que les propostes del PSC son les que realment responen als interessos de la societat.

Formació i experiència

Més aviat o més tard, (esperem que sigui el més aviat possible), sortirem d’aquesta complicada situació econòmica i social en la que ens trobem, l’atur deixarà de ser la principal preocupació que té la societat, i els treballadors començaran a ocupar els llocs de treball que s’aniran creant de manera constant, i al ritme que la demanda interna o exterior precisi majors índexs de producció per a respondre a les exigències del mercat.

Visualitzant en perspectiva aquest escenari, podem afirmar que estem en una carrera de fons de distància indeterminada, que transcórrer per un circuit denominat mercat laboral sense rutes ni adreces molt determinades, i a on la meta serà aconseguir un lloc de treball,

Tres són els elements que permetran accedir a un lloc de treball en un espai més curt de temps, és a dir, arribar a la meta amb més rapidesa que els altres: l’acceptació d’unes condicions contractuals i de treball marcades per les diferents reformes laborals; la formació específica per al desenvolupament d’una feina determinada; i l’experiència professional.

No hi ha dubte que essent generalitzada la necessitat d’ocupació, el factor de condicions laborals posa a tothom que aspira a un lloc de treball al mateix nivell d’oferta i demanda, encara que s’haurien de trobar els mecanismes i controls per a què no fos un factor diferencial, i que fossin els elements relacionats amb la capacitat de desenvolupament els que es valoressin a l’hora d’optar a una feina.

Per proximitat, l’Administració Local és qui té un coneixement més exhaustiu de la realitat del mercat del treball del seu hinterland, i analitzant les variacions de l’oferta i de la demanda actuals pot preveure amb més seguretat quina serà la fluctuació del mercat i quines seran les necessitats a curt i mig termini, el que permetrà generar accions i estratègies que garanteixin majors nivells d’èxit.

En aquest sentit, des dels Ajuntaments ja s’estan portant a terme accions  formatives complementàries a polítiques actives d’ocupació, tan en el que fa referència a formació ocupacional en matèries o especialitats que recullin les necessitats de l’industria local, com a mòduls dirigits a aquells que volen dedicar els seus esforços cap a la denominada emprenedoria.

Però clar, si parlem de formació i experiència són els que estan en aquella franja d’edat denominada “jove” els que es troben ja en franca desavantatge i tindran més dificultats per arribar a la “meta”, perquè poden tenir molta formació però, possiblement, aquesta no respongui a les necessitats de la demanda; el que segur no tenen és experiència professional que demostri que poden desenvolupar una feina determinada.

Trobar la conjunció entre formació i experiència, més enllà de la denominada formació continua dirigida exclusivament als qui estan en actiu, només és possible mitjançant programes formatius reglats a on les empreses acollin a persones que desitgin posar en pràctica allò que la teoria aporta.

Malauradament, la crisi i la manca de llocs  de treball dificulta adquirir experiència i formació activa a empreses de casa nostra i, en aquest sentit, des de el municipis ens trobem en l’obligació i la responsabilitat de cercar sortides en altres indrets de l’UE, en una situació que podríem qualificar com d’emigració estudiantil i que, a la llarga, pot traduir-se en una fugida de joves que cobriran llocs de treball futurs.

Aquest és el “quid pro quo” que es produeix amb la denominada formació dual i que està permetent que molts joves catalans puguin accedir a una titulació de formació professional de qualitat, però especifica per a determinats països, a canvi d’un futur laboral fidel a determinades i específiques empreses; sistema que podria ser perveres si parléssim de sortides laborals presents i no d’objectius formatius, com és el cas. 

Juanjo García

Regidor Promoció Econòmica

Ajuntament de Sant Feliu de Guixols

(Publicat a Economia i Empresa-Diari de Griona. 1 de març de 2014)

En roman paladí, és un robatori

Tenim raó!. Ens estan donant la raó!

Segons la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, hi ha “mala fe” en algunes actuacions dels poder públics, en aquest cas de l’Estat i de la Generalitat, mantenint el denominat “cèntim sanitari” més d’una dècada.

I això implica que ens han de tornar uns 13.000 milions d’euros. Millor dir, i per a no fer més intens l’estat de frustració que ja tenim, diem que aquesta sentència ens reconeix el dret a que ens retornin 13.000 milions que, en roman paladí, ens han furtat durant 10 anys.

Clar, dir-ho és fàcil però, executar-ho és, pràcticament impossible.

De moment, dels deu anys de furt continuat, per qüestions de prescripció, només podríem reclamar i, utòpicament rebre, els últims quatre anys, amb la qual cosa, fent càlculs simples (que no reals) dels 13.000 milions d’euros, només rebríem 5.200, o sigui que sabent que dels 13.000 que ens han furtat, 7.200 continuarien al seu poder.

Però a més a més, és imprescindible per a reclamar i, utòpicament cobrar, demostrar documentalment la quantitat de litres de combustible que has comprat durant aquests quatre anys.

Estic convençut de que la gran majoria dels particulars no guardem els tiquets de la benzinera, ni tan sols els que ho paguem amb targeta. Segurament aquí si tenen certa avantatge els professionals del transport i els empresaris.

Sembla que si les operacions de compra les has fet amb targeta bancària, podries demanar els corresponents justificants, a canvi, com és normal, del corresponent abonament al banc per aquest tràmit.

I si suposadament hem aconseguit poder reclamar, a qui dirigim la reclamació perquè l’Estat entén que han de ser les autonomies qui han de pagar, i les Comunitats Autònomes entenen que ha de ser l’erari públic estatal.

O sigui, que alguna Administració ens deurà 13.000 milions d’euros que ens han furtat, què coi, robat!. i que només ens podrien tornar una petita part, però que no ens tornaran perquè serà impossible demostrar-ho.

No hi ha dubte, una veritable presa de pel!

Però és que el clímax del surrealisme d’aquesta situació és que ens han robat intentant emular a Robin Hood, és a dir, ens han obligat a deixant-se robar per a dedicar el producte del “latrocini” a l’àmbit de l’atenció sanitària però que, paradoxalment, ha petit les retallades quantitatives i qualitatives més vergonyoses.