S’ha de ser un demòcrata convençut, d’una gran solidesa
ideològica i amb un alt grau de consciència corporativista per a sotmetre’s a
un procés electoral, com el que ha endegat el PSC per escollir els candidats
que el representaran a les properes Eleccions Municipals, i assumir els
resultats amb “esportivitat” i respecta a les majories.
I això ho dic perquè, si bé és cert que entre els
candidats han d’haver-hi diferències de plantejaments en temes específics que
afecten l`àmbit de la localitat i que poden determinar el sentit de la decisió
del votant, en aquest cas és obligat pensar que han de ser moltes més les
coincidències entre ells, el que situa l’element personal com un factor perillosament
decisiu.
Tots tenim clar que perdre no li agrada a ningú (menys als
masoquistes suposo) i que la visió pròpia d’un tema determinat no tingui prou
recolzament és perfectament assumible; el que realment pot fer mal és la
constatació de que l’elector hagi escollit a “l’adversari” per qüestions de
simpatia, que no d’empatia.
En el context d’uns comicis electorals, on entren en
“litigi” diferents opcions per assumir la responsabilitat efectiva de govern en
qualsevol àmbit, el final és senzill: qui guanya governa i qui perd desenvoluparà
tasques d’oposició; però en el procés endegat pel PSC, qui guanya assumeix la
responsabilitat de liderar un projecte, i qui perd té la responsabilitat de
recolzar-ho i de col·laborar, per aquell principi corporativista del que feia
esment sense la possibilitat, per lleialtat orgànica, d’actuar com opositor.
Si és difícil que
dos projectes sotmesos a la decisió d’un tercer (o de tercers) puguin conviure junts un cop s’ha optat per
un o altre, molt més complicat –l’experiència diu que pràcticament impossible-
que propostes de lideratge personal es posin d’acord i oblidin completament que
les diferències són personals i que, amb l’objectiu de tirar endavant fites
coincidents, facin equip acceptant amb “humilitat” la “generositat” del que
guanya.
Aquesta és la raó per la què mai he sigut defensor dels
processos de primàries interns per escollir candidats, i així vaig tenir l’oportunitat
de manifestar-li als companys Almunia i Borrell fa ja molta anys a Madrid quan
tots dos optaven a ser candidats a la Presidència del Govern, i encara que
també haig de reconèixer els meus dubtes vers els processos externs, com l’actual
a Barcelona, ho puc entendre com a positiu si el considerem, únicament, com un
mecanisme de participació de la ciutadania per a mesurar l’acceptació d’un
possible candidat.
Però som humans i els egos, encara que de manera inconscient,
també necessiten ser alimentats essent el més fàcil, per a justificar la
derrota qüestionar la victòria i, alhora, agafar arguments per auto-justificar
possibles decisions i accions posteriors.
Veient les reaccions i manifestacions d’algun company em
temo que volen convertir un procés, que podria ser positiu com el de les
primàries del PSC-BCN, en el camí de la seva fugida per la porta del costat al
no acceptar uns resultats que s’han produït fruit de l’exercici d’una
democràcia interna i externa que, malgrat venen exigint de manera recurrent i acusatòria
i que també han utilitzat com argument en aquesta campanya, ara qüestionen per
a no ser favorables a les seves tesis.