Fa uns dies vaig acabar de llegir la novel•la de la Julia
Navarro, "Dispara yo ya estoy muerto", on
mitjançant un relat basat en les relacions personals i íntimes entre unes
famílies de jueus i palestins, dona una visió de l’origen del conflicte entre
aquests dos pobles que encara continua latent, malgrat haver passat una confrontació armada a on, teòricament, van
haver guanyadors i vençuts.
No va ser la impossibilitat de conviure el que va provocar
les diferències, si no la reivindicació del dret a la propietat basat en
qüestions identitari/religioses i l’exercici reconegut de la sobirania d’uns
sobre els altres, adduint a raons temporals d’assentament històric, com si la
història comencés a córrer quan a un l’interessa.
A la negació de la convivència per part d’uns i dels altres, s’oposa el socialisme moderat d’un grup de jueus (també alguns palestins) que entén
que el diàleg i la col·laboració és l’única manera de garantir la pau i la prosperitat, entenent
que la cèdula de propietat de la terra és el treball, és a dir, la suo i no la
sang.
Si volem, podem trobar paral·lelismes locals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada